Els infants orfes de Barcelona.

Posted on 2026-01-28 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Isabel de Josa. Una autoritat exercida des de la confiança.

Retaule de Jaume Ferrer al museu de Solsola (de Sta. Constança de Linya). AGC, 2024

“L’ànima es troba on hi ha l’amor” I. Josa.

Probablement la majoria sabeu quin és l’hostal més antic de Catalunya, ja que últimament se’n parla molt. Sí, és el de Pinós, ubicat justament al centre del territori català i edificat el 1524 (el que podem veure és una reedificació).

Hostal de Pinós, fundat el 1524. AGC, 2024

El que molts pocs sabreu és que el va fer bastir (va donar permís per a fer-ho) una dona excepcional, Isabel de Josa i Cardona (1490-1564), de soltera Isabel Orrit Pagés, a la que totes i tots hauríem de conèixer. Us faré un resum del que explica Mª Ángeles Sáez a la seva també excepcional tesi de 2018[1] relacionant les seves dades amb les que conec.

Isabel va néixer a Lleida, filla de Vicenç Orrit (-1525) i Miquela Pagés (-1526), ella i una germana més petita van ser les úniques supervivent dels cinc fills del matrimoni. Vicenç, d’origen convers, era un advocat molt entès en lleis i estava molt ben relacionat amb eclesiàstics, el que afavorirà que sigui reclamat en judicis (alguns de la inquisició contra els jueus o sobre els béns que deixaven els que fugien), assistint també a les Corts i sent molt ben considerat.

En aquest ambient, Isabel va aprendre llengües (llatí, grec i hebreu) amb les que es va fer una experta en estudis bíblics i teologia. La família vivia a Barcelona, al carrer Forn de Ripoll. En 1509 es casa amb Guillem Ramon Josa i Cardona, que havia exercit de militar a Nàpols, fill de Gaspar Joan i de Maciana Cardona, Srs. de Madrona (de Pinell del Solsonès), amb béns aquí i a Pinós, Castellar de la Ribera, Altés, Ogern o Ciuró.

Guillem Ramon mor en 1517, deixant a Isabel amb una filla, Maciana, de set anys, un fill, Guillem, de dos, i una altra filla, Anna, que encara no havia nascut. Isabel també té en acollida una òrfena de mare. El Sr. de Madrona es farà càrrec de la tutela dels seus nets d’acord amb els capítols matrimonials establerts, però, i aquí trobem el primer dels fets insòlits a la vida d’Isabel de Josa, en 1520, Gaspar convoca a tots els seus súbdits: batlles, preveres, capitans, vassalls… sota uns arbres, on solien reunir-se, i els comunica la seva decisió de traspassar el domini complert de tot el que tenia a la seva jove, Isabel, degut a la seva edat avançada, però també a la gran confiança que li té, a qui des d’aleshores hauran d’obeir i retre homenatge com havien fet amb ells i amb els seus predecessors. Isabel tindrà, endemés de la gestió de tots els béns, la facultat d’intervenir jurídicament en tots els afers. D’aquesta època (1523) tenim la carta on dona permís per a fer l’hostal de Pinós.

Pi mil·lenari de Viladric a Castellar de la Ribera, mort per les anteriors sequeres AGC, 2024

Durant uns anys es dedicarà a exercir les seves responsabilitats, assumint els dols de les pèrdues. Per una altra banda, es va veient més lliure per posar en pràctica el que li dicta la seva raó il·luminada per la ètica i l’amor, iniciant poc a poc una nova vida.

En 1524 visita a Ignasi de Loyola que havia rebut una pallissa en sortir del primer monestir dels Àngels[2] que estava llavors fora muralles i que, com d’altres monestirs femenins, volia reformar. Isabel forma part, com moltes dones, d’una xarxa de relacions en la que es troba Agnès Pascual, que va acollir i guiar Ignasi a Manresa i altres dames que s’ajuden entre elles col·laborant en les seves causes.[3] Probablement és en aquest entorn quan estableix amistat amb Elisabeth Roser, l’altra fundadora dels Infants Orfes de qui ja parlarem en un altre article.

En 1533 es cridada a la Cort d’Isabel de Portugal (1503-1539), filla de Maria d’Aragó i neta d’Isabel la Catòlica, com a candidata per a la formació de la infanta, però serà desestimada, probablement degut al seu origen de família conversa i a la relació que tenia el seu cercle amb els erasmistes i amb els seguidors de Ramon Llull, posant algú més afí a les corrents de la contrareforma que aviat s’imposaran, malgrat l’interès de l’emperadriu per ella.

Probablement en aquest temps redacta un tractat del que no ens queda còpia (potser algun dia es trobarà alguna), però del que queda constància en nombrosos llistats, com una de les millors obres de teologia. El “Antidotum fidei ubi de articulis fidei receptarium fàcil” o “Fidei orthodoxae antidotum” és conegut també com “Tristis Isabelle de Iosa de Cardona” (“tristis” és un apel·latiu que es donava a les vídues). El “antidotum” es refereix a que la fe, fonamentada en la raó, és un antídot contra la ignorància, una fe que necessita la conseqüència de l’acció ètica, d’acord amb les corrents intel·lectuals del moment (Lluis Vives…). L’obra era a la biblioteca de Felip II i va ser donada a l’Escorial. El 1671 va cremar la biblioteca de l’Escorial, però encara que s’hagués cremat l’original, és estrany que no hagués quedat alguna còpia, sent, com era, un dels llibres de referència per resultar molt instructiu i concís.

El tractat pedagògic-teològic va quedar a la Cort i Isabel se’n torna a Lleida, on ingressa (1534) com a novícia a l’orde clarissa, en un convent que havia estat encomanat a Santa Isabel d’Hongria (1207-1231, princesa i terciària, dedicada a l’atenció de malalts), sense deixar d’atendre les seves funcions familiars.

En 1535 casa el seu fill Guillem amb Elena de Cardona, filla del bisbe Joan de Cardona (casat abans de ser bisbe) i de Lluïsa de Blanes. Isabel li traspassa els béns que van ser dels Madrona, quedant-se l’usdefruit d’algunes cases. L’any següent professa com a clarissa a Lleida, però rep una dispensa especial que li permetrà deixar el claustre per a dedicar-se al servei assistencial i docent a Barcelona d’acord amb el bisbe Cardona, el seu consogre. També rep dispenses del Provincial dels framenors per vendre part dels seus béns per a fer front a les despeses que causaran la seva nova vida.

El primer que fa a Barcelona és fundar una comunitat de beates al monestir del Peu de la Creu que havia estat dels servites[4] (congregació mixta, fundada per uns mercaders a Florència, on hi havia frares, beates o “mantellate”[5] i matrimonis) i on hi havia algunes terciàries franciscanes.[6] La comunitat inicial estaria formada per les terciàries o “menoretes” que ja n’hi havia i potser amb companyes de Lleida, sent Isabel l’abadessa, el que la revesteix d’una autoritat reconeguda (amb dificultats) per l’església. Del monestir de Santa Magdalena del Peu de la Creu, sobre el que s’aixecarà el de les dominiques dels Àngels, no en queda res, però sabem que tenia capella, sagristia, dormitoris, refectori, cuina, hort i cementiri.

Antic monestir dels Àngels a la plaça dels Àngels de Barcelona, bastit sobre el del Peu de la Creu, AGC, 2021

En tot cas, Isabel Inicia aquí el servei assistencial acollint nens i nenes orfes o abandonats, molts dels quals havien perdut les famílies durant les epidèmies prèvies i, temporalment, especialment en Pasqua, també a dones prostituïdes.

En 1536, com abadessa, funda una confraria “de la Sang de Crist i dels Desemparats” que posteriorment passarà a la parròquia del Pi, perdent la última advocació. Aquesta confraria tenia permís per enterrar els ossos dels ajusticiats, potser d’aquí l’encomanament a la marededeu dels Desemparats, però també donat el tipus d’assistència que donaven. Aquesta confraria serà una de les que més vitalitat mostrarà a Barcelona al llarg del temps. [7]

I aquí deixarem la vida de Isabel, impossible de resumir en un article, només dir que per ara es conserven dos escrits d’ella: la carta sobre l’hostal de Pinós de 1523 i una que va escriure a Sant Ignasi, responent a una pregunta que el peregrí li va fer i que va circular per tots els llocs on hi havia en aquells moments jesuïtes, és en aquesta carta de 1543, en la que parla del seu proper viatge a Roma amb Elisabeth Roser per tal de poder continuar la seva tasca (potser en busca d’un permís especial, no queda del tot clar), on trobem la cita del començament d’aquest escrit “l’ànima és més esperit quan estima que quan informa al cos” o “l’ànima habita on hi ha amor”, una frase que sembla un vers dels provençals i que es refereix a la vinculació que la uneix amb Elisabeth Roser, amb la que seguirem el nostre camí des de Santa Magdalena del Peu de la Creu als Infants Orfes de Barcelona, un servei assistencial fundat per dues dones amb camins propis que es trobaren ocasionalment en una mateixa inspiració: atendre els més vulnerables i necessitats.

Interior del convent dels Àngels, AGC, 2021, Obra de Carlos Pazos de 1989 «No hay replay», donació de Rafael Tous

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-gener-2026

Al meu germà, Santi, que avui fa els anys i a totes les criatures que hem tingut la sort de riure i aprendre amb ell i la seva bonhomia.

[1] Sáez, M. Ángeles: Creure, somiar, lluitar. Barcelona en femení i l’aventura espiritual d’Isabel de Josa (1490-1564). Tesi UAB, 20218

[2] Sobre el convent dels Àngels: https://historiasdebellvitge.com/2024/07/09/les-dominiques-dels-angels-i-les-beates-de-st-domenec/

[3] Sobre les ínyigues de Manresa: https://terraendins.blog/2025/03/17/dones-de-la-manresa-ignasiana/

[4] Els servites de Barcelona van marxar a Roma durant el Cisma d’Avinyó, tornaren a finals del segle XVI i el segle XVII edificaren la església del Bonsuccés.

[5] Santa Catalina de Siena era una de elles, relacionant-se amb un grup de seguidors i seguidores mixt, posteriorment es farà terciària dominica.

[6] El 1515, quan un grup de clarisses observants de Pedralbes ve a viure al Peu de la Creu es parla de “les pobres Clares”, entre les que hi havia alguna terciària que hi vivia.

[7] https://basilicadelpi.cat/es/historia-3/

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.

Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones.

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149

De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on 2025-08-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort, arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona al portal de Sant Daniel ara la Ciutadella.

Posted on 2025-05-23 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara o de «Sant Daniel» en 1711, abans de la seva destrucció. Foto: monestirs.cat

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona fou un cenobi femení construït a finals del segle XIII en el que avui és el barri de la Ribera de Barcelona.

Tradicionalment s’ha considerat aquesta com la primera fundació de les clarisses a la Península Ibèrica (1233/1234), per bé que la seva data de fundació ha estat molt discutida, ja que està fonamentada en una llegenda que diu que Agnès de Peranda, suposada neboda de santa Clara d’Assis, i Clara de Janua o de Gènova arribaren a Barcelona després d’un naufragi en una barca sense rems ni veles. L’imaginari ens mostra abastament aquesta icona popular.

Gravat del segle SVIII que representa la llegenda de la primera fundación clarissa a Barcelona

Realment les úniques fundacions que podem relacionar amb Clara d’Assis són algunes d’Itàlia o les de Praga i Bruixes, la resta, com la nostra, formaria part del moviment dels seguidors i de les seguidores de l’espiritualitat franciscana que iniciarien els framenors arribats a la Península en la dècada de 1220.

Monestir de Santa Clara en Assís, edificat, sobre una església primitiva dedicada a St. Jordi (S. XI), poc després de la mort i canonització de Sta. Clara. (2006)

El primer document d’aquest convent barceloní és de 1236 i correspon a una butlla papal autoritzant la fundació d’un monestir de germanes pobres recluses de l’orde de Sant Damià (de Clara d’Assis), a dotzes dones encapçalades per Berenguera d’Antic i Guillerma de Polinyà, en un solar propi (d’elles).

En 1237 el bisbe Berenguer de Palou II (1212-1241) concedeix llicència a Maria Pisana (aquesta sí deuria venir de Pisa) i “les seves germanes” (les dotze anteriors) per a construir un monestir sota la regla i l’orde de St. Damià és a dir, vivint en clausura (una mesura que només s’aplica a les dones) i amb els vots d’obediència, castedat i posant els béns en comú, condicions a les que el bisbe afegeix que no poden celebrar bateigs, ni casaments, ni enterraments públics (només per a elles i els seus familiars), ni “parteries” (costum de presentar els nadons a les esglésies)[1], el que indica que aquestes celebracions es feien en grups on n’hi havia dones. El suggeriment que fa Núria Jornet[2] de que aquest grup formaria part d’un “beateri” previ amb una comunitat de dones no-reglada, es correspon plenament amb tot el que anem trobat a la nostra investigació.

St. Damià a Assis, on va viure Clara fins la seva mort. (2006)

El bisbe cedeix un terreny entre el mar, el Rec Comtal (on n’hi havia els molins comptals i reials) i el camí que va cap a Badalona, prop dels horts de Sta. Eulàlia del Camp (que havia passat a l’església canònica en 1155), amb el permís d’utilitzar l’aigua de rec i amb la capella-oratori de St. Antoni Abad (anacoreta dels primers temps), que ja n’hi havia i que ara es posarà sota l’advocació de St. Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195-Pàdua, 1231), a canvi d’una lliura de cera anual.

Record del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona que n’hi havia a l’extrem sud-est de la ciutat, fins la destrucció de part de la ciutat per les tropes borbòniques i el posterior enderrocament per a fer la Ciutadella. Foto Ramon Solé

És a dir, la evolució, semblant a altres institucions de la època, seria la del pas d’un eremitori previ, on s’hauria aglutinat un grup de dones semi religiós, a una institució acceptada per l’església. Gregori IX, que va recolzar el moviment franciscà sent cardenal i va aprovar el “Privilegi de la Pobresa” que Clara d’Assis demanà,[3] procurarà ara que aquestes comunitats tinguin un patrimoni comú que permeti la seva pervivència. Les dones que, en temps anteriors i en aquests grups més lliures, formaven part de la predicació i de la celebració, seran sotmeses a l’obediència i tancades en clausura, sent substituïdes pels clergues beneficiaris dels altars que afegiran, als rèdits que abans tenien les dones que es feien càrrec d’esglésies, hospitals i/o llocs d’enterrament, els que ara els conferirà l’església.

El lloc era a la Vila nova del mar, a la porta de St. Daniel (el convent serà conegut també com de St. Daniel), fora de la muralla de Barcelona, talment com els dominics es situaren al portal del Mercadal o els framenors i la orde de la Mercè a l’altra banda de la ciutat, també prop del mar. A les viles noves, extra murs de la ciutat, s’aglutinen artesans i mercaders que, a redós d’aquests nous espais espirituals, mostren aviat la seva vitalitat.

Ubicació dels monestirs de la muralla barcelonina al segle XIX.

A aquestes concessions inicials, la corona afegirà unes altres, fent d’aquestes ordes, sota el papa més que sota els bisbes, un puntal per a la seva expansió territorial, administrativa i jurisdiccional i un refugi per algunes de les seves dames. En 1240 es concedeix a Violant d’Hongria (1215-1251), reina d’Aragó degut a les seves núpcies amb Jaume I en 1235, entrar en el monestir tres cops a l’any, acompanyada de les seves filles i de dues donzelles “honestes”.[4]

Gegants de Barcelona que representen el casament a la ciutat entre Jaume I Violant d’Hongria. Foto: Ajuntament de Barcelona

En 1253 ´s’anuncia a “totes les germanes de l’orde de Sant Damià, esteses per tot el món” la mort de Clara d’Assis. Les clarisses d’aquests temps tenen una llegenda fundacional similar a la de Barcelona, i és que, endemés d’un símbol, són una mostra de la seva vinculació a la “mare genealògica”, Clara d’Assis i de les relacions de sororitat que s’estableixen entre elles.

Agnès de Peranda o de Porta fou, en realitat, una abadessa dels primers temps. En 1260 signa unes ordenacions respecte dels capellans i rectors beneficiats del monestir, deixant clar que aquests estan sotmesos a l’abadessa. L’autoritat de les abadesses serà sempre discutida pel clergat.

Santa Agnès de Praga, una de les primeres fundadores clarisses. Les primeres abadesses clarisses, no renunciaren a la seva autoritat, però com Clara exercí i demanaà, es confereix des de el servei amb atenció i delicadesa

Les comunitats religioses femenines que perduren és perquè compten amb beneficis reials. En 1261 el rei concedeix permís per a tenir un forn propi intramurs del monestir (els forns, com els molins hidràulics, eren monopolis reials). Aquests privilegis mitiguen la pobresa en la que aquest monestir vivia. Les prioritats seran diferents vistes des de les necessitats pròpies de vida o des del poder que les vol controlar: en 1284 el bisbe Arnau de Gurb cedeix les rendes de Joan Corretger per a pagar un capellà que les atengui.

Entre 1280 i 1295 s’amplien les muralles barcelonines entre el portal de Jonqueres i Sant Pere de les Puel·les (on n’hi havia d’altres monestirs femenins), però el mur est o de Marina no s’iniciarà fins el 1358. En 1362 les “sors menors” i l’església de Santa Clara són ja dins els murs de la ciutat. Cal dir que en aquest lloc n’hi havia també la capella i hospital de Santa Marta, molt antic (en unes excavacions es trobaren restes d’una necròpolis paleocristiana). Aquest hospital, conegut al segle XIV com de Pere Desvilar, conseller de la ciutat, o la “Pia almoina” de la ciutat serà un dels sis que passaran, en 1401, a conformar l’Hospital de la Santa Creu.[5] Tres segles després el tornaren a refer, sent conegut com “hospital de pelegrins de Santa Marta”.

El 1327, una catorzena de monges clarisses d’aquest primer monestir de l’orde de Sant Damià, funden el monestir de Pedralbes, on es seguirà una dinàmica molt diferent en ser beneficiades des del principi amb un seguit de concessions i privilegis reals. En canvi, les “damianites” (seguidores de la primera comunitat de Sant Damià a Assis) o sors menoretes, no ho tenen gens fàcil, malgrat que aquest mateix any el rei concedeix l’exclusivitat dels forns de la zona. En 1333 Alfons el Benigne mana al bisbe Ponç de Gualba i a qui correspongui que paguin a la abadessa de les sors menoretes una quantitat que encara no havien cobrat i que s’havia de fer efectiva “atesa la seva pobresa”.[6]

Bassa de rec del monestir de Pedralbes, una de les construccions més antigues (S. XIV), AGC, 2025

Potser degut a aquest estat de pobresa, en 1406, les germanes demanen a la Santa Seu canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiran fins el 1513 quan, adoptant la regla de Sant Benet, passaran a ser benedictines.

En 1453, Rafaela Pagés havia fundat un monestir de religioses terciàries franciscanes de retorn d’un pelegrinatge a Terra Santa i de Roma, on va obtenir del papa Nicolau V el permís. A Barcelona van aconseguir del bisbe i dels canonges de Sta. Anna la cessió de la casa d’en Porta (prop de l’Hospital de la Santa Creu), que havien deixat el 1423 les dominiques de Montsió. Van posar la casa sota l’advocació de Sta. Maria de Jerusalem en record del viatge de la fundadora. A finals del segle XV la comunitat empren les gestions necessàries per a entrar a l’orde Santa Clara. En 1494, amb la incorporació d’algunes clarisses del monestir de la Trinitat de València, la comunitat de Jerusalem va professar, prosperant ràpidament, tot i que els segles posteriors seran inestables, com seran per a la majoria de convents femenins.

Durant el Setge de Barcelona (1713-1714) el convent de Santa Clara, quedà molt malmès i les religioses, ja benedictines, foren temporalment acollides en cases de familiars i amics amb la intenció de tornar quan s’arrangessin els desperfectes. Les restes del seu campanar foren aprofitades per a construir l’anomenada Torre de Sant Joan, punt de vigilància i de presó fins a la destrucció i arrasament de bona part del barri de la Ribera per a construir-hi la Ciutadella de Barcelona. El rei Felip V donà llavors a les monges el Palau Reial Major (actualment Museu Marès, Museu d’Història de Barcelona i Saló del Tinell), on visqueren entre 1725 i 1936. El 1952, amb la comunitat de Sant Benet de Mataró, funden el Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viuen.

El carrer Baixada de Sta. Clara recorda el pas de les benetes al Palau Reial al segle XVIII, AGC, 2025

En la intervenció arqueològica duta a terme a l’exterior de la capella castrense del parc de la Ciutadella el 2011, han estat localitzades diverses estructures, entre d’altres, un possible pou pertanyent al convent de Santa Clara. Del convent de la Ribera, que incloïa una gran església gòtica, només es conserven algunes columnes i capitells del claustre al Museu Marés, i el retaule de Santa Clara a Sant Vicenç de Sarrià.

Capella castrense a la Ciutadella, on n’hi havia el monestir de St. Antoni i Sta. Clara: Foto: Ramon Solé a https://estimadaterra.wordpress.com/2018/02/07/la-parroquia-castrense-del-parc-de-la-ciutadella-de-barcelona/

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 23/05/2025

A les benetes de Montserrat, continuadores d’aquell primer convent de Santa Clara al barri de la Rivera de Barcelona.

[1] Brugés, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 239

[2] Núria Jornet i Benito, 2005. “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327) Tesi UB dirigida per Blanca Garí.

[3] Clara d’Assis, el “Privilegi de la pobresa” com a forma de vida. https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/

[4] Brugués, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 300.

[5] Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[6] Josefina Mutgé (2008) “El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a traves de la documentació de la cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó” (1287-1510), n. 46

La Inquisició i la violència contra les dones

Posted on 2024-10-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Placa en record de les anomenades «bruixes» a la plaça del castell-palau de Terrassa, AGC

La persecució contra els grups no sotmesos a Roma s’inicia des dels primers temps del cristianisme a l’Orient perseguint moviments com el gnosticisme que entenia la via de la salvació com a camí de coneixement o l’arrianisme, que promulgava que la segona persona de la Trinitat, el Crist, era més humana que divina; corrents que arribaren a les Gàl·lies i a Hispània, tot convivint amb altres tradicions. Cal remarcar que el que resultava intolerable als bisbes romans era la presència activa i reconeguda de dones en aquests grups.

Priscil·lià, un bisbe d’Àvila que havia estat instruït per una mestra gnòstica, serà el primer “heretge” cristià. Executat pel poder secular, morí decapitat amb alguns seguidors i algunes seguidores que ja en el segle IV foren acusades de bruixeria després de ser sotmeses a tortura, amb uns delictes que seran recurrents, com els de practicar avortaments o l’endevinació.

Segell en commemoració del viatge d’Egèria, probablement pricil·lianista.

Veiem, doncs, que les acusacions de bruixeria venen de molt lluny i mostren una permanència i reiteració en els delictes. El braç executor és el secular, així l’església es renta les mans, però entra en relacions de dependència i conflictivitat amb el poder civil, que es quedarà amb els béns dels executats.

Els concilis dels segles VI i VII de Toledo insten a arrancar de sota-rel la “idolatria hispana” amenaçant amb diferents càstigs o “penitències” als bisbes que no s’hi dediquin amb rigor. I és que Hispània, amb part de la Septimània de la que la Catalunya Nord formava part, anava fent el seu propi camí, lluny dels centres de poder i influïts per les antigues tradicions paganes i per una litúrgia visigòtica que havia arrelat entre aquelles corrents del llunyà Orient que arribaren pel nord d’Àfrica des d’unes societats més tolerants i obertes.

Per una altra banda, en no estar els nous poders consolidats, l’acció de les dones, com les peregrinacions per conèixer com vivien els pares i les mares (Ammas) del desert o la cura de les ermites on es feia hostatge i s’enterraven els morts, era valorada i re-coneguda.

A finals del segle VIII trobem al bisbe català Feliu d’Urgell, condemnat per heretge en promoure una actitud més entenedora amb els musulmans, considerant que el Crist podria ser un fill “adoptat”, però als francs, promotors de l’església romana i de l’administració parroquial, no els interessava l’enteniment, sinó el domini. Feliu serà empresonat a Lyon fins la seva mort.[1]

Fets com aquests són els precedents de la Inquisició, que comença a actuar com a tal a finals del segle XII, amb la proclama de la croada contra els albigesos o “càtars”[2], grups cristians que vivien austerament seguint l’Evangeli, predicant en llengua vernacular i creant comunitats pròsperes gràcies al teixit de la llana i al comerç. En aquests grups, com entre els valdesos o “pobres de Lyon”[3], les dones predicaven i celebraven, és per aquest motiu, que el IV concili de Laterà (1215) els condemna. Els homes i les dones que en formaven part seran aniquilats de manera cruenta en la primera croada contra albigesos i valdesos. Al mateix temps es prohibeix la fundació de noves ordes femenines y la proliferació de dones a les branques religioses admeses. La persecució d’heretges o divergents i l’assetjament contra les dones són part d’un mateix procés d’un domini patriarcal, tot i que la part de les dones serà obviada.

La persecució als heretges anava acompanyada de la d’altres col·lectius com els jueus i de més repressió per les dones.

Perseguides i acorralades, les persones que poden es desplacen a zones de Catalunya, Aragó i València adoptant cognoms locals. Entre 1231-1232 el dominic Raimon de Penyafort (1180-1275) arriba a Barcelona per constituir, amb Jaume I, la Inquisició al regne de Catalunya-Aragó. En aquests anys es dona la major persecució antiherética de refugiats occitans a terres d’Urgell i de Tarragona promogudes pel bisbe de Vic i l’arquebisbe de Tarragona. Al mateix temps els jueues van sent relegats de l’administració.

El 1252 Inocenci IV (1243-1254) emet la butlla Ad extirpanda justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin. Al mateix temps, firma una altra recolzant l’arquebisbe de Tarragona i l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Barcelona i l’abat del Temple no els donaven els delmes i primícies que segons ells els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència. El Papa insta a que ho arreglin i a que, si no en fan cas, els imposi penes canòniques. St. Pere havia generava riquesa i prosperitat al seu voltant al burg de St. Pere de Barcelona i a d’altres indrets on es feien càrrec de parròquies (Montmeló, La Palma de Cervelló) i de batllies i el Temple havia iniciat una gran banca que estimulà la cobdícia.

Panel informatiu a l’església de Montmeló on es reconeix el domini inicial de St. Pere de les Puel·les de Barcelona.

Les cruels pràctiques de la Inquisició rauen en la por i la sospita. Els tribunals itinerants comencen amb la interrogació forçosa als adults (homes a partir de catorze anys i nenes des dels dotze), fomentant la delació que, sense més proves i mantenint l’anonimat dels acusadors, donava peu a múltiples abusos.

Els càstigs podien ser de penitència, com el dejuni i la peregrinació; d’humiliació, penjant el “sambenito” o deixant sense capa o sense cabells a les dones; econòmic, amb una multa; físics, com la flagel·lació i la tortura d’algunes acusades; de presó, que comportava també la confiscació dels béns i de mort, mitjançant la foguera sota el braç secular. Tot era rigorosament recollit per escrit. Unes pràctiques aberrants que preludien les dels nazis.

L’anomenada «pedra de les bruixes» de Savassona, que remet al que desconeixem i a les pors que intentem controlant posant noms com aquests.

El segon concili de Lió (1274), va confirmar els privilegis de només quatre ordres de mendicants i predicadors: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint-ne d’altres com els germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre molt popular a Barcelona que rebia nombrosos donatius. Després d’aquest concili, es va gravar un 10% més el delme per a la Santa Seu sobre béns i rendes de clergues, comunitats i esglésies.

El 1298 el Papa decreta el «Periculós«, amb què es prescriu l’estricta clausura femenina. Per a les germanes suposa, a més de la reclusió, el fre a la seva acció i deixar de veure o atendre els seus familiars, ni tan sols a la Cartoixa s’havia imposat una clausura rigorosa fins aleshores. Algunes comunitats aniran dilatant la seva aplicació, altres s’acolliran a regles més obertes, com l’agustina, que permetia una vida activa.

En 1299 el bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís, seguint disposicions conciliars, ordena que ha de ser un sacerdot, i no un monjo, qui estigui a càrrec de les esglésies i mai una comunitat de dones o mixta. Al clergue canònicament acceptat com a “beneficiari” d’un altar, se li assignava una renda alimentària i una part dels beneficis que es generen i amb els que sobrevivien molts grups de dones. A partir de llavors moltes de les comunitats femenines desapareixen i les que sobreviuen, com Valldonzella o Montalegre, ho faran amb dificultats.

Valldonzella, un lloc tan oblidat com la història de les dones, de la que en forma part.

El concili de Viena de 1312 aboleix el Temple (en París, en 1310, el rei havia cremat cinquanta-quatre cavallers templers per quedar-se amb la seva fortuna) i condemna a les beguines i grups similars de dones que predicaven l’evangeli, atenien malalts o ensenyaven a nenes pobres tot vivint del seu treball, com blanquejar la roba o teixir. Totes van quedant sota domini de bisbes, rectors i/o abats de les branques masculines. En aquesta època comença el tancament de dones anomenades “penedides”, unes pràctiques que causen molt patiment. També es produeixen assalts als calls jueus.

En 1478 Ferran el catòlic imposa la Inquisició de Castella o “espanyola”, dedicada especialment a perseguir jueus i vigilar «conversos», però també homosexuals, musulmans, luterans, maçons i les anomenades “bruixes”. Les institucions catalanes mostren el seu rebuig a aquesta ingerència (carta dels consellers de Barcelona de 1483), tot i així el tribunal se instal·la en el que avui és museu Frederic Marès utilitzant part del Palau Reial Major com a presó i sales de tortura.

Museu Frederic Marés, seu de la Inquisició Espanyola

Amb el concili de Trento (1545-1563) i el mandat dels reis de Castella, s’acabarà aplicant l’estricta clausura a les comunitats religioses femenines. Algunes no ho acceptaran en no estar a les seves constitucions, com les agustines de Montalegre i s’extingiran. Altres aniran desapareixent en no tenir més mitjans de supervivència que les donacions. A Catalunya es van perdre catorze dels setze monestirs femenins del Cister entre 1452 i 1717.

Els tribunals romans es dedicaran a perseguir les corrents protestants i els lliurepensadors, amb teories més obertes i crítiques. En 1600 mor a la foguera el dominic Giordano Bruno i poc després Galileo morirà sota arrest domiciliari per recolzar les teories heliocèntriques de Copèrnic.

Sta. Teresa (1515-1582), vigilada per les seves arrels jueves i perseguida per alguns tribunals espanyols per “il·luminada”, es va lliurar degut a les seves bones relacions amb la Cort, però no va passar el mateix amb algunes de les seves seguidores. El seu “llibre de vida”, escrit per ordre dels seus confessors, que buscava com condemnar-la, va quedar confiscat, però va veure la llum gràcies a que havia fet algunes còpies per a persones influents en la Cort.[4]

Teresa, fundadora i escritora, elevada a los altares olvidando que antes fue acosada, perseguida y arrestada. AGC, Ávila.

Normalment s’anomena “caça de bruixes” als processos que es van succeir des d’aquests segles XV-XVI, també a les nostres terres, al Pirineu, a Prades, al Vallès…, perseguint dones guaridores que administraven herbes remeieres i/o parteres que atenien durant el part o ajudaven a no portar fills no desitjats al món. Ja hem vist que no ens ha d’estranyar que totes les acusacions, estretes sota tortura, siguin similars a tot arreu i en tots els temps, ni que el procediment del Sant Ofici de la Inquisició sigui el mateix que el de les croades, ni que fos el braç secular l’executor del foc o de la forca, ni que, al mateix temps, es persegueixen “moriscos”, jueus o les noves idees que posen en entredit l’estructura eclesial. La història sempre és la mateixa perquè la repressió és la mateixa, excepte pels desafortunats, que resulta única i pròpia.

La Inquisició Espanyola va ser abolida el 1812 a les Corts de Cadis, Ferran VII, la va restaurar però ja era molt feble. El 1834 la regent Maria Cristina abolí definitivament el tribunal de la inquisició espanyola. Els arxius secrets es van començar a obrir des de 1998, per ordre de Juan Pablo II.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-10-2024

A totes aquelles persones que han patit la crueltat injustificada.

[1] “Félix d’Urgell, el primer heretge català”, a: https://historiasdebellvitge.com/2022/03/19/felix-durgell-el-primer-heretge-catala-i-el-joc-de-la-supremacia/

[2] Càtar és un nom despectiu que van posar els seus perseguidors, ells es consideraven simplement cristians, sent coneguts pel poble com “bons homes” i “bones dones”.

[3] Entre finals del segle XII i principis del XIII. Pere Valdés (1140-1216) abandonà la seva vida anterior per fundar la Fraternitat dels pobres de Lyon, no sent molt diferent al que va fer St. Francesc d’Assís, aquest grup va ser aniquilat per permetre que les dones prediquessin.

[4] “Santa Teresa de Jesús y la Inquisición española” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/15/teresa-y-la-inquisicion-espanola/

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on 2024-09-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Breu història del proveïment d’aigua a Barcelona fins l’Edat Mitjana

Posted on 2024-09-06 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.

En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]

L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.

Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]

Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.

Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé

Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]

Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.

Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.

En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).

Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.

En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).

En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.

L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé

En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).

Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.

I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.

En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.

La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.

En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.

Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.

Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).

A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).

A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.

Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.

[2] “Na Chixilo, una família constructora de molis”. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[3] “El mestre de les fonts de Barcelona (1630-1650). Una dedicació al bé comú que ens fa pensar. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.

[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.

[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.

El mestre de les fonts a Barcelona (1630-1650). Una dedicació al “bé comú” que ens fa pensar.

Posted on 2024-08-10 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Jardins de la Tamarita a St. Gervasi, per on baixava el torrent del Frare Blanc, on n’hi havia una mina d’aigua. AGC, 2022 https://fontsaigua.com/2017/08/25/els-jardins-de-la-tamarita-de-barcelona/

En 1615 el Consell de de Barcelona, demanà al mestre de les fonts, Jeroni Matxí, que deixés el llibre que havia escrit sobre “els secrets de les fonts” per tal de ser copiat per a la ciutat. El tal Matxí, no ho va fer. I és que en arribar al terme de la seva vida laboral els mestres d’obres i d’altres oficis necessaris pel “bé comú” o públic podien demanar l’extensió del seu sou amb un pupil de la família, al que formaven per tal que continués la seva tasca, com va ser el cas de Matxí amb el seu gendre.

Uns anys més tard, en 1650, el mestre d’obres i de les fonts Francesc Socies, sense descendents familiars que continuessin el seu ofici, va accedir a la demanda, a canvi d’un sou mínim vitalici, estigués malalt o no i pogués treballar o no. El Consell va accedir a donar-li quan hagués lliurat el llibre. El mateix 1650 el lliurà, morint tres anys després.

El Consell de la Ciutat decidí conservar el manuscrit a la Casa de la Ciutat per tal de controlar qui tenia accés a un llibre que descrivia la xarxa hidràulica de la Barcelona Moderna. El 2022 s’ha fet públic aquest text dins d’una obra en la que diferents experts l’analitzen des de diferents vessants.[1]

Aquest és un resum d’una part d’aquest interessant llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta època i des del segle XIV, l’aigua procedia de pous, per l’ús domèstic; del Rec Comtal del Besós, per usos industrials (com els molins hidràulics per moldre el cereal) i de les mines que captaven l’aigua de Collserola, per beure (p. 12). L’aigua de boca era conduïda a la “caseta de les fonts o del convent de Jesús” des d’on es distribuïa a la ciutat (p. 16). Aquest convent, fundat el segle XV pels pares franciscans, estava situat extramurs de la ciutat. L’actual parròquia de Santa Maria de Gràcia és la seva derivació.

Convent de Jesús, Barcelona, ampliació d’un mapa de 1697

Francesc Socies va ser en primer lloc mestre de cases (1610) i entre 1620 i 1650 mestre de les fonts. Al seu testament, entre els seus béns, es troben una bona quantitat d’eines. Sense poder distingir quines eren pròpies i quines de la ciutat, disposa que es donin la meitat al Consell de la Ciutat.

Endemés del sou fixe que rebien per mantenir i millorar la xarxa de subministrament d’aigua amb les seves mines, canonades i fonts, així com les feines que comportaven la neteja del clavegueram, els mestres podien rebre el pagament de determinades obres fetes per a particulars o per altres organismes públics, com la que va fer en 1621 a la torre del cap del riu Llobregat (p. 53, nota 21).

La torre del cap del riu al mateix mapa de 1697

L’inici de la seva tasca amb les fonts de la ciutat va estar marcat per una gran abundància de pluges: “lo que fa venir les aigües a las fonts”. Socies va haver de fer front, llavors, a problemes relacionats amb les inundacions, però també va poder fer diverses obres destinades a particulars. En canvi, a partir de 1627, es va trobar amb uns anys de forta sequera, un tema en el que ens podem fixar per la nostra actualitat.

La primera mesura va ser tallar gairebé tots els subministraments particulars.

El Consell va pensar portar aigües des del Llobregat, una obra que ja es preveia llarga i costosa, no vàlida per a resoldre la situació del moment. Tot i els plans que es va fer en aquest i en altres moments, les aigües del Llobregat no arribaren a Barcelona fins a temps recents.

La solució més immediata va ser la de portar aigües des de la mina de la font Nova del torrent de Sant Gervasi, una obra que Socies havia començat l’any anterior, quan encara no patien sequera. En els treballs per disminuir els danys de la sequera intervingueren diferents mestres de cases i experts en obres hidràuliques del moment, com un caputxí, Jeroni Codina (p. 57).

Recreació de la captació d’aigües al segle XIX, un sistema hereu de segles anteriors

I aquesta és una noció que podem aprendre: la de les obres que es comencen preventivament i que seran de gran ajuda en temps de necessitat.

Una altra mesura va ser la de construir més molins de vent per reduir la dependència del Rec Comtal per a moldre el gra. N’hi havia dos molins d’aquest tipus a prop de la Creu Coberta bastits el 1584 però quedaren abandonats degut a les abundoses pluges d’anys anteriors. En 1628 es rehabiliten aquests molins.

Una altra conclusió que se’ns fa evident, la de la conservació preventiva dels béns que poden pal·liar els efectes negatius de les sequeres.

Un anys després, en 1629, es fan dos molins de vent nous a la muralla de Llevant (a l’actual parc de la Ciutadella). Tant per la manca d’aigua, com per les guerres i les epidèmies, es construeixen cinc nous molins de vent als voltants. El 1635 ja estaven fets, un d’ells pel mateix Socies, prop del convent de Santa Clara, al barri de la Ribera. Tot i així la ciutat continuà tenint problemes per a moldre uns cereals que comencen a escassejar.

Aqüeducte de Can Turull que portava les aigües de la font del Falcó, una mina coneguda en el temps del mestre de les fonts del segle XVII. https://fontsaigua.com/2017/08/07/laqueducte-de-can-turull-de-barcelona/

El llibre de Socies, ple de detalls sobre la seva feina, omet un episodi clau en la seva trajectòria, la excomunió que va patir ell i els Consellers que prenien les decisions sobre la seva feina. El conflicte es va iniciar en 1634, quan Socies tallà l’aigua de la Seu durant unes hores. Un dels capítols del llibre es dedica a analitzar aquesta qüestió (cap. 7: Guerres d’aigua i paper…, p. 247-287), l’autor (S. Gorostiza) assenyala, amb raó, que l’origen dels conflictes estava en la competència deslleial que la Seu feia en la compra-venda dels cereals i del pa.

El problema venia d’antic i resulta complex,[2] ja que la Seu tenia dues xarxes d’adquisició i distribució: La Pia Almoina, que es dedicava, entre altres temes, a l’alimentació dels pobres gestionant un immens patrimoni del seu “Hospital” i la “Casa de Caritat” del Capítol que havia de destinar una part dels ingressos pel mateix fi, amb el seu capital repartit entre algunes famílies de canonges. Tot plegat xocava amb el control de la venda de pa, amb el que el Consell de la Ciutat volia pal·liar els efectes negatius de sequeres i males collites.

L’excomunió va comportar moltes deliberacions i escrits. S’acabà després de dos anys, quan el Papa va dictaminar la innocència del mestre i de la ciutat. Socies, que optà pel silenci en el seu llibre, només recordarà que el dret a l’aigua de la Seu, era una compra que aquesta institució havia fet a la ciutat el 1355, deixant la informació del pas de les canonades per l’edifici. Com diu Gorostiza, no podem jutjar els motius del seu silenci, només cal recordar que l’excomunió comportava repercussions socials molt greus per a qui se li aplicava i pels seus pròxims.

A la capella romànica de Santa Llúcia hi havia el celler de la Canonja.

Socies continuà treballant. Aquell any netejà les clavegueres del carrer del Pi i va fer l’aljub (cisterna) de l’Hospital de la Santa Creu. El 1640 demana més recursos econòmics pels joves que li ajudaven, molt mal pagats i l’any següent treballà a la font de l’Àngel i fa front a les pèrdues d’aigua originades per robatoris. En 1642 Socies col·labora en la reparació de la torre de Montgat i en 1645, en la de les muralles del carrer Tallers, immersos en la Guerra dels Segadors o de Secessió, els mestres d’obres i d’altres enginys necessaris per l’abastament, com les fonts, eren molt necessaris per la defensa de la ciutat. Entre 1644 i 1647, per ampliar el subministrament d’aigua s’engeguen les obres d’una nova mina a la font de Pedralbes.

En 1650, quan acaba el seu llibre, Socies explica que aquella font Nova de Sant Gervasi que ell ja havia començat abans dels anys de sequera, va ajudar molt, ja que les de Nostra Senyora del Coll i del torrent de Falcó (Vallcarca) s’havien eixugat. Aquell any va ser descrit com “l’any de la misèria” per les males collites després de les sequeres, guerres i epidèmies. Evidentment també es van fer rogatives, baixant les relíquies de Sta. Madrona des de Montjuïc o les de St. Sever i en octubre, quan les pluges arribaren, es celebrà el Te Deum, eren les creences del segle.

En tots aquests anys de sequeres i crisis, mentre segueix treballant amb tota una colla de joves manobres a les fonts de Sarrià, St. Gervasi o del Coll, el mestre de les fonts va haver de reconduir alguns trams davant de les punxades que feien alguns particulars pel seu propi benefici.

Mina trobada a la finca de Sansalvador del Coll a principis del segle XXhttps://fontsaigua.com/2018/04/04/finca-de-sansalvador-del-coll-a-barcelona-amb-un-pou-daigua-mineral/

Una última conclusió la de pensar què passaria si tots i totes posessin pel davant el bé comú al benefici particular.

Socies va fer dos testaments un el 30 de setembre de 1652, en que deixava com executors testamentaris la seva dona, Elionor i el rector del Pi, on volia ser enterrat i l’altre, poc abans de morir, el juny de 1653 on disposa ser enterrat a l’església del convent de Santa Elisabet, deixant com a marmessors a la seva dona i als administradors de l’Hospital de la Santa Creu. Entre mig, en octubre de 1652, es posà fi al setge de Barcelona, les fonts s’havien de restaurar i adobar, no sabem el grau d’implicació que hauria tingut el nostre mestre, ni sabem el motiu del canvi en les disposicions per ser enterrat, potser en temps de malaltia va experimentar la necessitat d’atenció i cura que li va proporcionar l’Hospital (p. 71 i 72).

Pou de l’Hospital de la Santa Creu, avui Biblioteca de Catalunya. Foto: Ramon Solé

[1] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers.

[2] Serrahima, Pol “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de Caritat”. En: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930. Ajuntament de Barcelona: 2016.

Les dominiques dels Àngels i les beates de St. Domènec

Posted on 2024-07-09 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Claustre de les dominiques de Montsió a Esplugues. AGC

El primer monestir de l’orde femenina dominica a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347), filla de Jaume II, i a la posada en marxa que va dur a terme la seva germana, Blanca.

La primera comunitat de germanes (1357), amb la priora Constança de Bellera (-1375),[1] provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec.[2] La història d’aquest primer convent de dominiques i dels seus trasllats fins establir-se al convent de Montsió d’Esplugues (1950-2019), ja la vam explicar a un article anterior.[3] Destaquem que la comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme evitant així la cruel tortura i la mort violenta i que, fins la construcció del primer convent sota l’advocació de Sant Pere Màrtir, van ocupar l’antiga comanda dels templers de Palau-Solità en haver desaparegut aquesta orde amb la mort de templers cremats a Paris i la repartició dels seus béns.

Antic claustre de Montsió. Postal antiga.

Una història convulsa d’una orde que neix i viu en temps convulsos.

Per la seva banda, la comunitat dels Angels procedia d’un beateri de Caldes de Montbui que en 1461 es va acollir a l’orde terciària dominica. Les ordes terciàries, a les que es van acollir molts beateris i altres grups de dones, per tal de seguir amb la seva vida activa d’atenció als infants, malalts i creients, seran aviat qüestionades pel masclisme eclesial, que vol a les germanes tancades.

Autoritzat el trasllat a Barcelona, el convent de Montsió (ubicat llavors a l’antic monestir de Santa Eulàlia del Camp) emet una queixa al Papa considerant innecessària la presència tant propera de dues comunitats de la mateixa orde. No sent acceptada la seva queixa, les germanes terciàries arriben a Barcelona en 1485 quedant al càrrec d’una petita capella extramurs de la ciutat, en el que posteriorment serà el barri de la Ciutadella, dedicada a Nostra Senyora dels Àngels. La comunitat passarà a la segona orde dominica en 1497.

A principis del segle XVI inicien la construcció d’un convent que, a la segona meitat d’aquest segle, procuren ampliar per tal d’adaptar-lo a les normes de la clausura extrema que imposen el concili de Trento i els reis de Castella. Aviat van haver d’interrompre l’edificació degut a la inseguretat del lloc i a que podia ser un obstacle per la defensa de la ciutat.

Restes de l’antic claustre de les dominiques dels Àngels. AGC

El Consell de la Ciutat concedí, com a compensació a la comunitat, una capella a l’interior de la muralla barcelonina, al carrer del Peu de la Creu, on n’hi havia el monestir de Santa Isabel. Les “elisabetines”, com eren conegudes, eren comunitats femenines que arreplegaren bona part dels grups de dones no reglats o beguines que havien estat condemnades per l’església. Aquesta comunitat passarà a ser Clarissa movent-se entre la tercera i la segona orde.

Les dominiques, amb el mestre Bartomeu Roig, edifiquen l’església gòtica “dels Àngels i del Peu de la Creu” (1562-1566), tocant a l’antiga capella que és del tot transformada a l’estil renaixentista (1568-1569). Encara avui podem contemplar aquests edificis del segle XVI, amb alguna reforma.

La Plaça dels Àngels a Barcelona, duu el nom de les dominiques.

Com veiem, malgrat les pressions i els assetjaments, les dones no renuncien a crear i participar en grups actius. Tampoc la comunitat dels Àngels seguia estrictament la clausura encomanada, rebent personatges de la cultura del moment i creant, algunes, una escola de nenes. En 1532 Joana Morell fundà l’escola de les beates de Sant Domènec, de les que queda el record en un carrer i una plaça prop del mercat de Santa Catarina (antic convent dels dominics), al barri de la Rivera de Barcelona, per a donar instrucció a noies de famílies amb pocs recursos. Aquí va estudiar Juliana Morell (1594-1653). Eren conegudes com a “dominiques de l’ensenyament” i el seu edifici va ser respectat per la desamortització del segle XIX donada la seva dedicació, tot i així l’any 1884 es van traslladar a L’Eixample, on perduren, malgrat els incendis de la Setmana Tràgica.

Casa de la misericòrdia de Barcelona, al carrer Elisabets, prop del convent dels Àngels.

En canvi les dominiques dels Àngels dedicades a la contemplació, van ser exclaustrades durant quatre mesos el 1814 i de nou, a causa de la desamortització de 1835, durant deu anys. La comunitat dels Àngels acollirà a la de Montsió després de que el govern confisqui de nou aquest convent durant la Revolució “Gloriosa” de 1868. En aquesta època l’església dels Àngels comença a funcionar com a parròquia de Sant Antoni Abat i Nostra Senyora dels Àngels. L’any 1906 el conjunt passa a mans particulars, servint com a magatzem de ferros, fins que el 1978 és adquirit per l’Ajuntament de Barcelona. Des de la seva reforma, a finals del segle XX, tant l’església com la capella renaixentista son espais que acullen exposicions, instal·lacions artístiques i activitats de caràcter performatiu organitzades al MACBA. Aquest emplaçament serà conegut com els “Àngels nous” quedant el de la Ciutadella com els “Àngels vells”. En aquest lloc i en temps d’epidèmies el Consell de la Ciutat farà un nou llatzaret de dones. Posteriorment comprarà un altre recinte pels homes.

Part de l’edifici del convent dels Àngels, avui sala d’exposicions. Foto: Ramon Solé

Es traslladaren el 1918 a Pedralbes on inauguren un nou monestir que fou abandonat temporalment en 1936 a causa de la guerra. Retornarien en 1976, però, buscant un major silenci, es traslladen al nou monestir de Sant Domènec on s’aplegaran altres comunitats.

En 2005 vam fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país. Per una altra banda, vam veure com l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres, els treballadors que es lleven tant d’hora com elles o passen tantes hores patint per les seves obres i les inclemències del temps. Els seus coneixements i el sentit de l’humor va ser un xoc pels nostres prejudicis.

Convent dels Àngels a St. Cugat, 2005, un refugi de pau

El xoc actual ha estat visitar aquest lloc, vint anys després, i no trobar els camps de conreu que l’envoltaven, sinó edificis d’habitatges.

Prop del convent, però, queda el bosc de Volpelleres, un bosc mediterrani i de ribera centenari, al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al monestir de Sant Cugat mitjançant el pont-aqüeducte de Can Vernet i l’anomenada “Mina dels Monjos”. Aquest reducte ecològic es manté, malgrat la pressió urbanitzadora del municipi, gràcies a una plataforma de veïns i veïnes de Sant Cugat del Vallès que defensen la integritat del Bosc de Volpelleres.

Entrada al bosc de volpelleres a Sant Cugat del Vallés, un refugi climàtic que es manté gràcies al interès dels veïns i veïnes. AGC, 2024

A les religioses que, malgrat la imposició de la clausura, mantenen el cor, les mans i el cap obert a les necessitats humanes.

I als que tenen cura del seu entorn.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 29-06-2024.

Corregit i revisat el 19-01-2026

[1] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[2] El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[3] 2017 “Dels frares del sac a les dominiques de Montsió” a Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

La font de les monges de St. Fost de Campsentelles. El seu abandonament i els intents de recuperació.

Posted on 2023-11-11 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023

En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]

La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.

El nom de “les monges” es fa en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.

La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.

Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023

El nom de “Mont Alacris” o “Mons Hillaris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-

Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.

Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.

En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]

El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022

Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu espós, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions, entre els quals, «la font». El bisbe confirmarà aquesta donació en 1247[3].

Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

Tampoc es diu que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses, per això moltes dones trobaren una manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.

El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023

En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passen a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom de les monges (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades.

En 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria en 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.

La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]

A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.

És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.

Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría (1207-121)continuant, amb el suport civil, la seva tasca. AGC

La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.

La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023

A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.

A les dones que patiren i pateixen assetjament.

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Barcelona