De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on 2025-08-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort, arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona al portal de Sant Daniel ara la Ciutadella.

Posted on 2025-05-23 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara o de «Sant Daniel» en 1711, abans de la seva destrucció. Foto: monestirs.cat

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona fou un cenobi femení construït a finals del segle XIII en el que avui és el barri de la Ribera de Barcelona.

Tradicionalment s’ha considerat aquesta com la primera fundació de les clarisses a la Península Ibèrica (1233/1234), per bé que la seva data de fundació ha estat molt discutida, ja que està fonamentada en una llegenda que diu que Agnès de Peranda, suposada neboda de santa Clara d’Assis, i Clara de Janua o de Gènova arribaren a Barcelona després d’un naufragi en una barca sense rems ni veles. L’imaginari ens mostra abastament aquesta icona popular.

Gravat del segle SVIII que representa la llegenda de la primera fundación clarissa a Barcelona

Realment les úniques fundacions que podem relacionar amb Clara d’Assis són algunes d’Itàlia o les de Praga i Bruixes, la resta, com la nostra, formaria part del moviment dels seguidors i de les seguidores de l’espiritualitat franciscana que iniciarien els framenors arribats a la Península en la dècada de 1220.

Monestir de Santa Clara en Assís, edificat, sobre una església primitiva dedicada a St. Jordi (S. XI), poc després de la mort i canonització de Sta. Clara. (2006)

El primer document d’aquest convent barceloní és de 1236 i correspon a una butlla papal autoritzant la fundació d’un monestir de germanes pobres recluses de l’orde de Sant Damià (de Clara d’Assis), a dotzes dones encapçalades per Berenguera d’Antic i Guillerma de Polinyà, en un solar propi (d’elles).

En 1237 el bisbe Berenguer de Palou II (1212-1241) concedeix llicència a Maria Pisana (aquesta sí deuria venir de Pisa) i “les seves germanes” (les dotze anteriors) per a construir un monestir sota la regla i l’orde de St. Damià és a dir, vivint en clausura (una mesura que només s’aplica a les dones) i amb els vots d’obediència, castedat i posant els béns en comú, condicions a les que el bisbe afegeix que no poden celebrar bateigs, ni casaments, ni enterraments públics (només per a elles i els seus familiars), ni “parteries” (costum de presentar els nadons a les esglésies)[1], el que indica que aquestes celebracions es feien en grups on n’hi havia dones. El suggeriment que fa Núria Jornet[2] de que aquest grup formaria part d’un “beateri” previ amb una comunitat de dones no-reglada, es correspon plenament amb tot el que anem trobat a la nostra investigació.

St. Damià a Assis, on va viure Clara fins la seva mort. (2006)

El bisbe cedeix un terreny entre el mar, el Rec Comtal (on n’hi havia els molins comptals i reials) i el camí que va cap a Badalona, prop dels horts de Sta. Eulàlia del Camp (que havia passat a l’església canònica en 1155), amb el permís d’utilitzar l’aigua de rec i amb la capella-oratori de St. Antoni Abad (anacoreta dels primers temps), que ja n’hi havia i que ara es posarà sota l’advocació de St. Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195-Pàdua, 1231), a canvi d’una lliura de cera anual.

Record del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona que n’hi havia a l’extrem sud-est de la ciutat, fins la destrucció de part de la ciutat per les tropes borbòniques i el posterior enderrocament per a fer la Ciutadella. Foto Ramon Solé

És a dir, la evolució, semblant a altres institucions de la època, seria la del pas d’un eremitori previ, on s’hauria aglutinat un grup de dones semi religiós, a una institució acceptada per l’església. Gregori IX, que va recolzar el moviment franciscà sent cardenal i va aprovar el “Privilegi de la Pobresa” que Clara d’Assis demanà,[3] procurarà ara que aquestes comunitats tinguin un patrimoni comú que permeti la seva pervivència. Les dones que, en temps anteriors i en aquests grups més lliures, formaven part de la predicació i de la celebració, seran sotmeses a l’obediència i tancades en clausura, sent substituïdes pels clergues beneficiaris dels altars que afegiran, als rèdits que abans tenien les dones que es feien càrrec d’esglésies, hospitals i/o llocs d’enterrament, els que ara els conferirà l’església.

El lloc era a la Vila nova del mar, a la porta de St. Daniel (el convent serà conegut també com de St. Daniel), fora de la muralla de Barcelona, talment com els dominics es situaren al portal del Mercadal o els framenors i la orde de la Mercè a l’altra banda de la ciutat, també prop del mar. A les viles noves, extra murs de la ciutat, s’aglutinen artesans i mercaders que, a redós d’aquests nous espais espirituals, mostren aviat la seva vitalitat.

Ubicació dels monestirs de la muralla barcelonina al segle XIX.

A aquestes concessions inicials, la corona afegirà unes altres, fent d’aquestes ordes, sota el papa més que sota els bisbes, un puntal per a la seva expansió territorial, administrativa i jurisdiccional i un refugi per algunes de les seves dames. En 1240 es concedeix a Violant d’Hongria (1215-1251), reina d’Aragó degut a les seves núpcies amb Jaume I en 1235, entrar en el monestir tres cops a l’any, acompanyada de les seves filles i de dues donzelles “honestes”.[4]

Gegants de Barcelona que representen el casament a la ciutat entre Jaume I Violant d’Hongria. Foto: Ajuntament de Barcelona

En 1253 ´s’anuncia a “totes les germanes de l’orde de Sant Damià, esteses per tot el món” la mort de Clara d’Assis. Les clarisses d’aquests temps tenen una llegenda fundacional similar a la de Barcelona, i és que, endemés d’un símbol, són una mostra de la seva vinculació a la “mare genealògica”, Clara d’Assis i de les relacions de sororitat que s’estableixen entre elles.

Agnès de Peranda o de Porta fou, en realitat, una abadessa dels primers temps. En 1260 signa unes ordenacions respecte dels capellans i rectors beneficiats del monestir, deixant clar que aquests estan sotmesos a l’abadessa. L’autoritat de les abadesses serà sempre discutida pel clergat.

Santa Agnès de Praga, una de les primeres fundadores clarisses. Les primeres abadesses clarisses, no renunciaren a la seva autoritat, però com Clara exercí i demanaà, es confereix des de el servei amb atenció i delicadesa

Les comunitats religioses femenines que perduren és perquè compten amb beneficis reials. En 1261 el rei concedeix permís per a tenir un forn propi intramurs del monestir (els forns, com els molins hidràulics, eren monopolis reials). Aquests privilegis mitiguen la pobresa en la que aquest monestir vivia. Les prioritats seran diferents vistes des de les necessitats pròpies de vida o des del poder que les vol controlar: en 1284 el bisbe Arnau de Gurb cedeix les rendes de Joan Corretger per a pagar un capellà que les atengui.

Entre 1280 i 1295 s’amplien les muralles barcelonines entre el portal de Jonqueres i Sant Pere de les Puel·les (on n’hi havia d’altres monestirs femenins), però el mur est o de Marina no s’iniciarà fins el 1358. En 1362 les “sors menors” i l’església de Santa Clara són ja dins els murs de la ciutat. Cal dir que en aquest lloc n’hi havia també la capella i hospital de Santa Marta, molt antic (en unes excavacions es trobaren restes d’una necròpolis paleocristiana). Aquest hospital, conegut al segle XIV com de Pere Desvilar, conseller de la ciutat, o la “Pia almoina” de la ciutat serà un dels sis que passaran, en 1401, a conformar l’Hospital de la Santa Creu.[5] Tres segles després el tornaren a refer, sent conegut com “hospital de pelegrins de Santa Marta”.

El 1327, una catorzena de monges clarisses d’aquest primer monestir de l’orde de Sant Damià, funden el monestir de Pedralbes, on es seguirà una dinàmica molt diferent en ser beneficiades des del principi amb un seguit de concessions i privilegis reals. En canvi, les “damianites” (seguidores de la primera comunitat de Sant Damià a Assis) o sors menoretes, no ho tenen gens fàcil, malgrat que aquest mateix any el rei concedeix l’exclusivitat dels forns de la zona. En 1333 Alfons el Benigne mana al bisbe Ponç de Gualba i a qui correspongui que paguin a la abadessa de les sors menoretes una quantitat que encara no havien cobrat i que s’havia de fer efectiva “atesa la seva pobresa”.[6]

Bassa de rec del monestir de Pedralbes, una de les construccions més antigues (S. XIV), AGC, 2025

Potser degut a aquest estat de pobresa, en 1406, les germanes demanen a la Santa Seu canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiran fins el 1513 quan, adoptant la regla de Sant Benet, passaran a ser benedictines.

En 1453, Rafaela Pagés havia fundat un monestir de religioses terciàries franciscanes de retorn d’un pelegrinatge a Terra Santa i de Roma, on va obtenir del papa Nicolau V el permís. A Barcelona van aconseguir del bisbe i dels canonges de Sta. Anna la cessió de la casa d’en Porta (prop de l’Hospital de la Santa Creu), que havien deixat el 1423 les dominiques de Montsió. Van posar la casa sota l’advocació de Sta. Maria de Jerusalem en record del viatge de la fundadora. A finals del segle XV la comunitat empren les gestions necessàries per a entrar a l’orde Santa Clara. En 1494, amb la incorporació d’algunes clarisses del monestir de la Trinitat de València, la comunitat de Jerusalem va professar, prosperant ràpidament, tot i que els segles posteriors seran inestables, com seran per a la majoria de convents femenins.

Durant el Setge de Barcelona (1713-1714) el convent de Santa Clara, quedà molt malmès i les religioses, ja benedictines, foren temporalment acollides en cases de familiars i amics amb la intenció de tornar quan s’arrangessin els desperfectes. Les restes del seu campanar foren aprofitades per a construir l’anomenada Torre de Sant Joan, punt de vigilància i de presó fins a la destrucció i arrasament de bona part del barri de la Ribera per a construir-hi la Ciutadella de Barcelona. El rei Felip V donà llavors a les monges el Palau Reial Major (actualment Museu Marès, Museu d’Història de Barcelona i Saló del Tinell), on visqueren entre 1725 i 1936. El 1952, amb la comunitat de Sant Benet de Mataró, funden el Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viuen.

El carrer Baixada de Sta. Clara recorda el pas de les benetes al Palau Reial al segle XVIII, AGC, 2025

En la intervenció arqueològica duta a terme a l’exterior de la capella castrense del parc de la Ciutadella el 2011, han estat localitzades diverses estructures, entre d’altres, un possible pou pertanyent al convent de Santa Clara. Del convent de la Ribera, que incloïa una gran església gòtica, només es conserven algunes columnes i capitells del claustre al Museu Marés, i el retaule de Santa Clara a Sant Vicenç de Sarrià.

Capella castrense a la Ciutadella, on n’hi havia el monestir de St. Antoni i Sta. Clara: Foto: Ramon Solé a https://estimadaterra.wordpress.com/2018/02/07/la-parroquia-castrense-del-parc-de-la-ciutadella-de-barcelona/

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 23/05/2025

A les benetes de Montserrat, continuadores d’aquell primer convent de Santa Clara al barri de la Rivera de Barcelona.

[1] Brugés, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 239

[2] Núria Jornet i Benito, 2005. “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327) Tesi UB dirigida per Blanca Garí.

[3] Clara d’Assis, el “Privilegi de la pobresa” com a forma de vida. https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/

[4] Brugués, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 300.

[5] Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[6] Josefina Mutgé (2008) “El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a traves de la documentació de la cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó” (1287-1510), n. 46

La Inquisició i la violència contra les dones

Posted on 2024-10-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Placa en record de les anomenades «bruixes» a la plaça del castell-palau de Terrassa, AGC

La persecució contra els grups no sotmesos a Roma s’inicia des dels primers temps del cristianisme a l’Orient perseguint moviments com el gnosticisme que entenia la via de la salvació com a camí de coneixement o l’arrianisme, que promulgava que la segona persona de la Trinitat, el Crist, era més humana que divina; corrents que arribaren a les Gàl·lies i a Hispània, tot convivint amb altres tradicions. Cal remarcar que el que resultava intolerable als bisbes romans era la presència activa i reconeguda de dones en aquests grups.

Priscil·lià, un bisbe d’Àvila que havia estat instruït per una mestra gnòstica, serà el primer “heretge” cristià. Executat pel poder secular, morí decapitat amb alguns seguidors i algunes seguidores que ja en el segle IV foren acusades de bruixeria després de ser sotmeses a tortura, amb uns delictes que seran recurrents, com els de practicar avortaments o l’endevinació.

Segell en commemoració del viatge d’Egèria, probablement pricil·lianista.

Veiem, doncs, que les acusacions de bruixeria venen de molt lluny i mostren una permanència i reiteració en els delictes. El braç executor és el secular, així l’església es renta les mans, però entra en relacions de dependència i conflictivitat amb el poder civil, que es quedarà amb els béns dels executats.

Els concilis dels segles VI i VII de Toledo insten a arrancar de sota-rel la “idolatria hispana” amenaçant amb diferents càstigs o “penitències” als bisbes que no s’hi dediquin amb rigor. I és que Hispània, amb part de la Septimània de la que la Catalunya Nord formava part, anava fent el seu propi camí, lluny dels centres de poder i influïts per les antigues tradicions paganes i per una litúrgia visigòtica que havia arrelat entre aquelles corrents del llunyà Orient que arribaren pel nord d’Àfrica des d’unes societats més tolerants i obertes.

Per una altra banda, en no estar els nous poders consolidats, l’acció de les dones, com les peregrinacions per conèixer com vivien els pares i les mares (Ammas) del desert o la cura de les ermites on es feia hostatge i s’enterraven els morts, era valorada i re-coneguda.

A finals del segle VIII trobem al bisbe català Feliu d’Urgell, condemnat per heretge en promoure una actitud més entenedora amb els musulmans, considerant que el Crist podria ser un fill “adoptat”, però als francs, promotors de l’església romana i de l’administració parroquial, no els interessava l’enteniment, sinó el domini. Feliu serà empresonat a Lyon fins la seva mort.[1]

Fets com aquests són els precedents de la Inquisició, que comença a actuar com a tal a finals del segle XII, amb la proclama de la croada contra els albigesos o “càtars”[2], grups cristians que vivien austerament seguint l’Evangeli, predicant en llengua vernacular i creant comunitats pròsperes gràcies al teixit de la llana i al comerç. En aquests grups, com entre els valdesos o “pobres de Lyon”[3], les dones predicaven i celebraven, és per aquest motiu, que el IV concili de Laterà (1215) els condemna. Els homes i les dones que en formaven part seran aniquilats de manera cruenta en la primera croada contra albigesos i valdesos. Al mateix temps es prohibeix la fundació de noves ordes femenines y la proliferació de dones a les branques religioses admeses. La persecució d’heretges o divergents i l’assetjament contra les dones són part d’un mateix procés d’un domini patriarcal, tot i que la part de les dones serà obviada.

La persecució als heretges anava acompanyada de la d’altres col·lectius com els jueus i de més repressió per les dones.

Perseguides i acorralades, les persones que poden es desplacen a zones de Catalunya, Aragó i València adoptant cognoms locals. Entre 1231-1232 el dominic Raimon de Penyafort (1180-1275) arriba a Barcelona per constituir, amb Jaume I, la Inquisició al regne de Catalunya-Aragó. En aquests anys es dona la major persecució antiherética de refugiats occitans a terres d’Urgell i de Tarragona promogudes pel bisbe de Vic i l’arquebisbe de Tarragona. Al mateix temps els jueues van sent relegats de l’administració.

El 1252 Inocenci IV (1243-1254) emet la butlla Ad extirpanda justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin. Al mateix temps, firma una altra recolzant l’arquebisbe de Tarragona i l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Barcelona i l’abat del Temple no els donaven els delmes i primícies que segons ells els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència. El Papa insta a que ho arreglin i a que, si no en fan cas, els imposi penes canòniques. St. Pere havia generava riquesa i prosperitat al seu voltant al burg de St. Pere de Barcelona i a d’altres indrets on es feien càrrec de parròquies (Montmeló, La Palma de Cervelló) i de batllies i el Temple havia iniciat una gran banca que estimulà la cobdícia.

Panel informatiu a l’església de Montmeló on es reconeix el domini inicial de St. Pere de les Puel·les de Barcelona.

Les cruels pràctiques de la Inquisició rauen en la por i la sospita. Els tribunals itinerants comencen amb la interrogació forçosa als adults (homes a partir de catorze anys i nenes des dels dotze), fomentant la delació que, sense més proves i mantenint l’anonimat dels acusadors, donava peu a múltiples abusos.

Els càstigs podien ser de penitència, com el dejuni i la peregrinació; d’humiliació, penjant el “sambenito” o deixant sense capa o sense cabells a les dones; econòmic, amb una multa; físics, com la flagel·lació i la tortura d’algunes acusades; de presó, que comportava també la confiscació dels béns i de mort, mitjançant la foguera sota el braç secular. Tot era rigorosament recollit per escrit. Unes pràctiques aberrants que preludien les dels nazis.

L’anomenada «pedra de les bruixes» de Savassona, que remet al que desconeixem i a les pors que intentem controlant posant noms com aquests.

El segon concili de Lió (1274), va confirmar els privilegis de només quatre ordres de mendicants i predicadors: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint-ne d’altres com els germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre molt popular a Barcelona que rebia nombrosos donatius. Després d’aquest concili, es va gravar un 10% més el delme per a la Santa Seu sobre béns i rendes de clergues, comunitats i esglésies.

El 1298 el Papa decreta el «Periculós«, amb què es prescriu l’estricta clausura femenina. Per a les germanes suposa, a més de la reclusió, el fre a la seva acció i deixar de veure o atendre els seus familiars, ni tan sols a la Cartoixa s’havia imposat una clausura rigorosa fins aleshores. Algunes comunitats aniran dilatant la seva aplicació, altres s’acolliran a regles més obertes, com l’agustina, que permetia una vida activa.

En 1299 el bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís, seguint disposicions conciliars, ordena que ha de ser un sacerdot, i no un monjo, qui estigui a càrrec de les esglésies i mai una comunitat de dones o mixta. Al clergue canònicament acceptat com a “beneficiari” d’un altar, se li assignava una renda alimentària i una part dels beneficis que es generen i amb els que sobrevivien molts grups de dones. A partir de llavors moltes de les comunitats femenines desapareixen i les que sobreviuen, com Valldonzella o Montalegre, ho faran amb dificultats.

Valldonzella, un lloc tan oblidat com la història de les dones, de la que en forma part.

El concili de Viena de 1312 aboleix el Temple (en París, en 1310, el rei havia cremat cinquanta-quatre cavallers templers per quedar-se amb la seva fortuna) i condemna a les beguines i grups similars de dones que predicaven l’evangeli, atenien malalts o ensenyaven a nenes pobres tot vivint del seu treball, com blanquejar la roba o teixir. Totes van quedant sota domini de bisbes, rectors i/o abats de les branques masculines. En aquesta època comença el tancament de dones anomenades “penedides”, unes pràctiques que causen molt patiment. També es produeixen assalts als calls jueus.

En 1478 Ferran el catòlic imposa la Inquisició de Castella o “espanyola”, dedicada especialment a perseguir jueus i vigilar «conversos», però també homosexuals, musulmans, luterans, maçons i les anomenades “bruixes”. Les institucions catalanes mostren el seu rebuig a aquesta ingerència (carta dels consellers de Barcelona de 1483), tot i així el tribunal se instal·la en el que avui és museu Frederic Marès utilitzant part del Palau Reial Major com a presó i sales de tortura.

Museu Frederic Marés, seu de la Inquisició Espanyola

Amb el concili de Trento (1545-1563) i el mandat dels reis de Castella, s’acabarà aplicant l’estricta clausura a les comunitats religioses femenines. Algunes no ho acceptaran en no estar a les seves constitucions, com les agustines de Montalegre i s’extingiran. Altres aniran desapareixent en no tenir més mitjans de supervivència que les donacions. A Catalunya es van perdre catorze dels setze monestirs femenins del Cister entre 1452 i 1717.

Els tribunals romans es dedicaran a perseguir les corrents protestants i els lliurepensadors, amb teories més obertes i crítiques. En 1600 mor a la foguera el dominic Giordano Bruno i poc després Galileo morirà sota arrest domiciliari per recolzar les teories heliocèntriques de Copèrnic.

Sta. Teresa (1515-1582), vigilada per les seves arrels jueves i perseguida per alguns tribunals espanyols per “il·luminada”, es va lliurar degut a les seves bones relacions amb la Cort, però no va passar el mateix amb algunes de les seves seguidores. El seu “llibre de vida”, escrit per ordre dels seus confessors, que buscava com condemnar-la, va quedar confiscat, però va veure la llum gràcies a que havia fet algunes còpies per a persones influents en la Cort.[4]

Teresa, fundadora i escritora, elevada a los altares olvidando que antes fue acosada, perseguida y arrestada. AGC, Ávila.

Normalment s’anomena “caça de bruixes” als processos que es van succeir des d’aquests segles XV-XVI, també a les nostres terres, al Pirineu, a Prades, al Vallès…, perseguint dones guaridores que administraven herbes remeieres i/o parteres que atenien durant el part o ajudaven a no portar fills no desitjats al món. Ja hem vist que no ens ha d’estranyar que totes les acusacions, estretes sota tortura, siguin similars a tot arreu i en tots els temps, ni que el procediment del Sant Ofici de la Inquisició sigui el mateix que el de les croades, ni que fos el braç secular l’executor del foc o de la forca, ni que, al mateix temps, es persegueixen “moriscos”, jueus o les noves idees que posen en entredit l’estructura eclesial. La història sempre és la mateixa perquè la repressió és la mateixa, excepte pels desafortunats, que resulta única i pròpia.

La Inquisició Espanyola va ser abolida el 1812 a les Corts de Cadis, Ferran VII, la va restaurar però ja era molt feble. El 1834 la regent Maria Cristina abolí definitivament el tribunal de la inquisició espanyola. Els arxius secrets es van començar a obrir des de 1998, per ordre de Juan Pablo II.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-10-2024

A totes aquelles persones que han patit la crueltat injustificada.

[1] “Félix d’Urgell, el primer heretge català”, a: https://historiasdebellvitge.com/2022/03/19/felix-durgell-el-primer-heretge-catala-i-el-joc-de-la-supremacia/

[2] Càtar és un nom despectiu que van posar els seus perseguidors, ells es consideraven simplement cristians, sent coneguts pel poble com “bons homes” i “bones dones”.

[3] Entre finals del segle XII i principis del XIII. Pere Valdés (1140-1216) abandonà la seva vida anterior per fundar la Fraternitat dels pobres de Lyon, no sent molt diferent al que va fer St. Francesc d’Assís, aquest grup va ser aniquilat per permetre que les dones prediquessin.

[4] “Santa Teresa de Jesús y la Inquisición española” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/15/teresa-y-la-inquisicion-espanola/

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on 2024-09-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Breu història del proveïment d’aigua a Barcelona fins l’Edat Mitjana

Posted on 2024-09-06 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.

En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]

L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.

Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]

Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.

Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé

Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]

Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.

Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.

En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).

Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.

En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).

En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.

L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé

En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).

Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.

I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.

En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.

La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.

En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.

Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.

Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).

A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).

A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.

Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.

[2] “Na Chixilo, una família constructora de molis”. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[3] “El mestre de les fonts de Barcelona (1630-1650). Una dedicació al bé comú que ens fa pensar. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.

[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.

[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.

El mestre de les fonts a Barcelona (1630-1650). Una dedicació al “bé comú” que ens fa pensar.

Posted on 2024-08-10 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Jardins de la Tamarita a St. Gervasi, per on baixava el torrent del Frare Blanc, on n’hi havia una mina d’aigua. AGC, 2022 https://fontsaigua.com/2017/08/25/els-jardins-de-la-tamarita-de-barcelona/

En 1615 el Consell de de Barcelona, demanà al mestre de les fonts, Jeroni Matxí, que deixés el llibre que havia escrit sobre “els secrets de les fonts” per tal de ser copiat per a la ciutat. El tal Matxí, no ho va fer. I és que en arribar al terme de la seva vida laboral els mestres d’obres i d’altres oficis necessaris pel “bé comú” o públic podien demanar l’extensió del seu sou amb un pupil de la família, al que formaven per tal que continués la seva tasca, com va ser el cas de Matxí amb el seu gendre.

Uns anys més tard, en 1650, el mestre d’obres i de les fonts Francesc Socies, sense descendents familiars que continuessin el seu ofici, va accedir a la demanda, a canvi d’un sou mínim vitalici, estigués malalt o no i pogués treballar o no. El Consell va accedir a donar-li quan hagués lliurat el llibre. El mateix 1650 el lliurà, morint tres anys després.

El Consell de la Ciutat decidí conservar el manuscrit a la Casa de la Ciutat per tal de controlar qui tenia accés a un llibre que descrivia la xarxa hidràulica de la Barcelona Moderna. El 2022 s’ha fet públic aquest text dins d’una obra en la que diferents experts l’analitzen des de diferents vessants.[1]

Aquest és un resum d’una part d’aquest interessant llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta època i des del segle XIV, l’aigua procedia de pous, per l’ús domèstic; del Rec Comtal del Besós, per usos industrials (com els molins hidràulics per moldre el cereal) i de les mines que captaven l’aigua de Collserola, per beure (p. 12). L’aigua de boca era conduïda a la “caseta de les fonts o del convent de Jesús” des d’on es distribuïa a la ciutat (p. 16). Aquest convent, fundat el segle XV pels pares franciscans, estava situat extramurs de la ciutat. L’actual parròquia de Santa Maria de Gràcia és la seva derivació.

Convent de Jesús, Barcelona, ampliació d’un mapa de 1697

Francesc Socies va ser en primer lloc mestre de cases (1610) i entre 1620 i 1650 mestre de les fonts. Al seu testament, entre els seus béns, es troben una bona quantitat d’eines. Sense poder distingir quines eren pròpies i quines de la ciutat, disposa que es donin la meitat al Consell de la Ciutat.

Endemés del sou fixe que rebien per mantenir i millorar la xarxa de subministrament d’aigua amb les seves mines, canonades i fonts, així com les feines que comportaven la neteja del clavegueram, els mestres podien rebre el pagament de determinades obres fetes per a particulars o per altres organismes públics, com la que va fer en 1621 a la torre del cap del riu Llobregat (p. 53, nota 21).

La torre del cap del riu al mateix mapa de 1697

L’inici de la seva tasca amb les fonts de la ciutat va estar marcat per una gran abundància de pluges: “lo que fa venir les aigües a las fonts”. Socies va haver de fer front, llavors, a problemes relacionats amb les inundacions, però també va poder fer diverses obres destinades a particulars. En canvi, a partir de 1627, es va trobar amb uns anys de forta sequera, un tema en el que ens podem fixar per la nostra actualitat.

La primera mesura va ser tallar gairebé tots els subministraments particulars.

El Consell va pensar portar aigües des del Llobregat, una obra que ja es preveia llarga i costosa, no vàlida per a resoldre la situació del moment. Tot i els plans que es va fer en aquest i en altres moments, les aigües del Llobregat no arribaren a Barcelona fins a temps recents.

La solució més immediata va ser la de portar aigües des de la mina de la font Nova del torrent de Sant Gervasi, una obra que Socies havia començat l’any anterior, quan encara no patien sequera. En els treballs per disminuir els danys de la sequera intervingueren diferents mestres de cases i experts en obres hidràuliques del moment, com un caputxí, Jeroni Codina (p. 57).

Recreació de la captació d’aigües al segle XIX, un sistema hereu de segles anteriors

I aquesta és una noció que podem aprendre: la de les obres que es comencen preventivament i que seran de gran ajuda en temps de necessitat.

Una altra mesura va ser la de construir més molins de vent per reduir la dependència del Rec Comtal per a moldre el gra. N’hi havia dos molins d’aquest tipus a prop de la Creu Coberta bastits el 1584 però quedaren abandonats degut a les abundoses pluges d’anys anteriors. En 1628 es rehabiliten aquests molins.

Una altra conclusió que se’ns fa evident, la de la conservació preventiva dels béns que poden pal·liar els efectes negatius de les sequeres.

Un anys després, en 1629, es fan dos molins de vent nous a la muralla de Llevant (a l’actual parc de la Ciutadella). Tant per la manca d’aigua, com per les guerres i les epidèmies, es construeixen cinc nous molins de vent als voltants. El 1635 ja estaven fets, un d’ells pel mateix Socies, prop del convent de Santa Clara, al barri de la Ribera. Tot i així la ciutat continuà tenint problemes per a moldre uns cereals que comencen a escassejar.

Aqüeducte de Can Turull que portava les aigües de la font del Falcó, una mina coneguda en el temps del mestre de les fonts del segle XVII. https://fontsaigua.com/2017/08/07/laqueducte-de-can-turull-de-barcelona/

El llibre de Socies, ple de detalls sobre la seva feina, omet un episodi clau en la seva trajectòria, la excomunió que va patir ell i els Consellers que prenien les decisions sobre la seva feina. El conflicte es va iniciar en 1634, quan Socies tallà l’aigua de la Seu durant unes hores. Un dels capítols del llibre es dedica a analitzar aquesta qüestió (cap. 7: Guerres d’aigua i paper…, p. 247-287), l’autor (S. Gorostiza) assenyala, amb raó, que l’origen dels conflictes estava en la competència deslleial que la Seu feia en la compra-venda dels cereals i del pa.

El problema venia d’antic i resulta complex,[2] ja que la Seu tenia dues xarxes d’adquisició i distribució: La Pia Almoina, que es dedicava, entre altres temes, a l’alimentació dels pobres gestionant un immens patrimoni del seu “Hospital” i la “Casa de Caritat” del Capítol que havia de destinar una part dels ingressos pel mateix fi, amb el seu capital repartit entre algunes famílies de canonges. Tot plegat xocava amb el control de la venda de pa, amb el que el Consell de la Ciutat volia pal·liar els efectes negatius de sequeres i males collites.

L’excomunió va comportar moltes deliberacions i escrits. S’acabà després de dos anys, quan el Papa va dictaminar la innocència del mestre i de la ciutat. Socies, que optà pel silenci en el seu llibre, només recordarà que el dret a l’aigua de la Seu, era una compra que aquesta institució havia fet a la ciutat el 1355, deixant la informació del pas de les canonades per l’edifici. Com diu Gorostiza, no podem jutjar els motius del seu silenci, només cal recordar que l’excomunió comportava repercussions socials molt greus per a qui se li aplicava i pels seus pròxims.

A la capella romànica de Santa Llúcia hi havia el celler de la Canonja.

Socies continuà treballant. Aquell any netejà les clavegueres del carrer del Pi i va fer l’aljub (cisterna) de l’Hospital de la Santa Creu. El 1640 demana més recursos econòmics pels joves que li ajudaven, molt mal pagats i l’any següent treballà a la font de l’Àngel i fa front a les pèrdues d’aigua originades per robatoris. En 1642 Socies col·labora en la reparació de la torre de Montgat i en 1645, en la de les muralles del carrer Tallers, immersos en la Guerra dels Segadors o de Secessió, els mestres d’obres i d’altres enginys necessaris per l’abastament, com les fonts, eren molt necessaris per la defensa de la ciutat. Entre 1644 i 1647, per ampliar el subministrament d’aigua s’engeguen les obres d’una nova mina a la font de Pedralbes.

En 1650, quan acaba el seu llibre, Socies explica que aquella font Nova de Sant Gervasi que ell ja havia començat abans dels anys de sequera, va ajudar molt, ja que les de Nostra Senyora del Coll i del torrent de Falcó (Vallcarca) s’havien eixugat. Aquell any va ser descrit com “l’any de la misèria” per les males collites després de les sequeres, guerres i epidèmies. Evidentment també es van fer rogatives, baixant les relíquies de Sta. Madrona des de Montjuïc o les de St. Sever i en octubre, quan les pluges arribaren, es celebrà el Te Deum, eren les creences del segle.

En tots aquests anys de sequeres i crisis, mentre segueix treballant amb tota una colla de joves manobres a les fonts de Sarrià, St. Gervasi o del Coll, el mestre de les fonts va haver de reconduir alguns trams davant de les punxades que feien alguns particulars pel seu propi benefici.

Mina trobada a la finca de Sansalvador del Coll a principis del segle XXhttps://fontsaigua.com/2018/04/04/finca-de-sansalvador-del-coll-a-barcelona-amb-un-pou-daigua-mineral/

Una última conclusió la de pensar què passaria si tots i totes posessin pel davant el bé comú al benefici particular.

Socies va fer dos testaments un el 30 de setembre de 1652, en que deixava com executors testamentaris la seva dona, Elionor i el rector del Pi, on volia ser enterrat i l’altre, poc abans de morir, el juny de 1653 on disposa ser enterrat a l’església del convent de Santa Elisabet, deixant com a marmessors a la seva dona i als administradors de l’Hospital de la Santa Creu. Entre mig, en octubre de 1652, es posà fi al setge de Barcelona, les fonts s’havien de restaurar i adobar, no sabem el grau d’implicació que hauria tingut el nostre mestre, ni sabem el motiu del canvi en les disposicions per ser enterrat, potser en temps de malaltia va experimentar la necessitat d’atenció i cura que li va proporcionar l’Hospital (p. 71 i 72).

Pou de l’Hospital de la Santa Creu, avui Biblioteca de Catalunya. Foto: Ramon Solé

[1] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers.

[2] Serrahima, Pol “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de Caritat”. En: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930. Ajuntament de Barcelona: 2016.

Les dominiques dels Àngels i les beates de St. Domènec

Posted on 2024-07-09 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Claustre de les dominiques de Montsió a Esplugues. AGC

El primer monestir de l’orde femenina dominica a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347), filla de Jaume II, i a la posada en marxa que va dur a terme la seva germana, Blanca.

La primera comunitat de germanes (1357), amb la priora Constança de Bellera (-1375),[1] provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec.[2] La història d’aquest primer convent de dominiques i dels seus trasllats fins establir-se al convent de Montsió d’Esplugues (1950-2019), ja la vam explicar a un article anterior.[3] Destaquem que la comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme evitant així la cruel tortura i la mort violenta i que, fins la construcció del primer convent sota l’advocació de Sant Pere Màrtir, van ocupar l’antiga comanda dels templers de Palau-Solità en haver desaparegut aquesta orde amb la mort de templers cremats a Paris i la repartició dels seus béns.

Antic claustre de Montsió. Postal antiga.

Una història convulsa d’una orde que neix i viu en temps convulsos.

Per la seva banda, la comunitat dels Angels procedia d’un beateri de Caldes de Montbui que en 1461 es va acollir a l’orde terciària dominica. Les ordes terciàries, a les que es van acollir molts beateris i altres grups de dones, per tal de seguir amb la seva vida activa d’atenció als infants, malalts i creients, seran aviat qüestionades pel masclisme eclesial, que vol a les germanes tancades.

Autoritzat el trasllat a Barcelona, el convent de Montsió (ubicat llavors a l’antic monestir de Santa Eulàlia del Camp) emet una queixa al Papa considerant innecessària la presència tant propera de dues comunitats de la mateixa orde. No sent acceptada la seva queixa, les germanes terciàries arriben a Barcelona en 1485 quedant al càrrec d’una petita capella extramurs de la ciutat, en el que posteriorment serà el barri de la Ciutadella, dedicada a Nostra Senyora dels Àngels. La comunitat passarà a la segona orde dominica en 1497.

A principis del segle XVI inicien la construcció d’un convent que, a la segona meitat d’aquest segle, procuren ampliar per tal d’adaptar-lo a les normes de la clausura extrema que imposen el concili de Trento i els reis de Castella. Aviat van haver d’interrompre l’edificació degut a la inseguretat del lloc i a que podia ser un obstacle per la defensa de la ciutat.

Restes de l’antic claustre de les dominiques dels Àngels. AGC

El Consell de la Ciutat concedí, com a compensació a la comunitat, una capella a l’interior de la muralla barcelonina, al carrer del Peu de la Creu, on n’hi havia el monestir de Santa Isabel. Les “elisabetines”, com eren conegudes, eren comunitats femenines que arreplegaren bona part dels grups de dones no reglats o beguines que havien estat condemnades per l’església. Aquesta comunitat passarà a ser Clarissa movent-se entre la tercera i la segona orde.

Les dominiques, amb el mestre Bartomeu Roig, edifiquen l’església gòtica “dels Àngels i del Peu de la Creu” (1562-1566), tocant a l’antiga capella que és del tot transformada a l’estil renaixentista (1568-1569). Encara avui podem contemplar aquests edificis del segle XVI, amb alguna reforma.

La Plaça dels Àngels a Barcelona, duu el nom de les dominiques.

Les dones no renuncien a crear i participar en grups actius. En 1532 Joana Morell fundà les beates de Sant Domènec, de les que queda el record en un carrer i una plaça prop del mercat de Santa Catarina (antic convent dels dominics), al barri de la Rivera de Barcelona, per a donar instrucció a noies de famílies amb pocs recursos. Aquí va estudiar Juliana Morell (1594-1653). Eren conegudes com a “dominiques de l’ensenyament” i el seu edifici va ser respectat per la desamortització del segle XIX donada la seva dedicació, tot i així l’any 1884 es van traslladar a L’Eixample, on perduren, malgrat els incendis de la Setmana Tràgica.

Casa de la misericòrdia de Barcelona, al carrer Elisabets, prop del convent dels Àngels.

En canvi les dominiques dels Àngels, dedicades a la contemplació, van ser exclaustrades durant quatre mesos el 1814 i de nou, a causa de la desamortització de 1835, durant deu anys. La comunitat dels Àngels acollirà a la de Montsió després de que el govern confisqui de nou aquest convent durant la Revolució “Gloriosa” de 1868. En aquesta època l’església dels Àngels comença a funcionar com a parròquia de Sant Antoni Abat i Nostra Senyora dels Àngels. L’any 1906 el conjunt passa a mans particulars, servint com a magatzem de ferros, fins que el 1978 és adquirit per l’Ajuntament de Barcelona. Des de la seva reforma, a finals del segle XX, tant l’església com la capella renaixentista son espais que acullen exposicions, instal·lacions artístiques i activitats de caràcter performatiu organitzades al MACBA.

Part de l’edifici del convent dels Àngels, avui sala d’exposicions. Foto: Ramon Solé

Les dominiques dels Àngels es traslladaren el 1918 a Pedralbes on inauguren un nou monestir que fou abandonat temporalment en 1936 a causa de la guerra. Retornarien en 1976, però, buscant un major silenci, es traslladen al nou monestir de Sant Domènec on s’aplegaran altres comunitats.

En 2005 vam fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país. Per una altra banda, vam veure com l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres, els treballadors que es lleven tant d’hora com elles o passen tantes hores patint per les seves obres i les inclemències del temps. Els seus coneixements i el sentit de l’humor va ser un xoc pels nostres prejudicis.

Convent dels Àngels a St. Cugat, 2005, un refugi de pau

El xoc actual ha estat visitar aquest lloc, vint anys després, i no trobar els camps de conreu que l’envoltaven, sinó edificis d’habitatges.

Prop del convent, però, queda el bosc de Volpelleres, un bosc mediterrani i de ribera centenari, al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al monestir de Sant Cugat mitjançant el pont-aqüeducte de Can Vernet i l’anomenada “Mina dels Monjos”. Aquest reducte ecològic es manté, malgrat la pressió urbanitzadora del municipi, gràcies a una plataforma de veïns i veïnes de Sant Cugat del Vallès que defensen la integritat del Bosc de Volpelleres.

Entrada al bosc de volpelleres a Sant Cugat del Vallés, un refugi climàtic que es manté gràcies al interès dels veïns i veïnes. AGC, 2024

A les religioses que, malgrat la imposició de la clausura, mantenen el cor, les mans i el cap obert a les necessitats humanes.

I als que tenen cura del seu entorn.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 29-06-2024

[1] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[2] El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[3] 2017 “Dels frares del sac a les dominiques de Montsió” a Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

La font de les monges de St. Fost de Campsentelles. El seu abandonament i els intents de recuperació.

Posted on 2023-11-11 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023

En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]

La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.

El nom de “les monges” es fa en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.

La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.

Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023

El nom de “Mont Alacris” o “Mons Hillaris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-

Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.

Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.

En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]

El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022

Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu espós, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions, entre els quals, «la font». El bisbe confirmarà aquesta donació en 1247[3].

Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

Tampoc es diu que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses, per això moltes dones trobaren una manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.

El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023

En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passen a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom de les monges (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades.

En 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria en 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.

La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.

A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.

És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.

Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría (1207-121)continuant, amb el suport civil, la seva tasca. AGC

La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.

La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023

A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.

A les dones que patiren i pateixen assetjament.

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/

Sant Pau del Camp y el primer “Hospital” de Provenzana

Posted on 2022-09-28 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

St. Pau del Camp des del claustre. AGC, 2019.

Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]

Làpida de Guifré Borrell (-911) AGC, 2019.

En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2

Castell de Bell-lloc en La Roca del Vallés. Postal antigua.

No hay documentación anterior a esta fecha referida a St. Pau, pero hemos encontrado que Geribert y Rotlendis habitaron en Quinçà, una zona de Provenzana cercana al núcleo poblacional de la Torre Blanca. En 1075 dieron a la Canónica un amplio alodio entre Banyols y Cornellá con casa, sagrario (lugar donde se guardaba el grano y se enterraba a los muertos), establos y árboles que tenían como compensación que les hizo Guillem Bernat (probablemente de los Claramunt) por litigios que tuvieron. El alodio limitaba con la vía que iba desde la Gavarra (Cornellá) a Banyols, la vía que iba al Llobregat, el alodio de St. Julià de Montjuïc y el de los hijos de Guifard (de Cornellá), a cambio de quedarse aquí mientras vivieran.[3]

St. Pau va quedar sota la protecció dels comtes de Bell-lloc. AGC, 2019.

En 1127 St. Pau del Camp quedará sometido a St. Cugat. En 1120 el obispo y los prohombres de la ciudad acusaron a la comunidad de llevar una vida disoluta, pero hemos de poner en cuestionamiento esos juicios de valor que no se sustentan en ninguna documentación.

Un proceso similar ocurrió con Sta. Eulalia del Camp que pasó a ser “de la Iglesia” en 1155 cuando el obispo le confirió los terrenos que la rodeaban quedando bajo canónicos de S. Agustín y con el mandato expreso de que “no pueden enterrar a nadie sin licencia del obispo”,[4] lo que indica claramente un interés más económico que moral. Sta. Eulalia del Camp quedará adscrita al priorato de Sta. Anna, con la orden del Santo Sepulcro. Alturo Perucho[5] nos dice que una mano eliminó toda la documentación anterior a esta fecha. Se desconoce el emplazamiento exacto de este monasterio que estaría entre St. Pere de les Puel·les y Sta. María del Mar.

Claustro de Sta. Anna en el centro de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Aunque no sepamos apenas nada de la vida en el monasterio entre la primera y la segunda fundación, tenemos algunas menciones en documentos de compra-venta o testamentos, muchas de las cuales son relativas a Provenzana y Montjuïc. Este es un ejemplo: en 1022 Bernat Oliva y Emó (nombre femenino) daban a la Canónica el sitio de “St. Pau apóstol” que limitaba al norte con la “vía que va a St. Julià”, al este con Benveniste, hebreo, al sur con el estanque de Port y al oeste con Guitard Arnald.[6]

En 1155, Aimeric de Perusia, da a St. Pau la iglesia de St. Fruitós de Montjuïc, que limitaba a oriente con la vía que ascendía a St. Julià. Este caballero se hará posteriormente monje de Valldaura de Cerdanyola, uno de los primeros monasterios en instaurar la reforma del Císter, aunque tuvo una corta duración.

La extracción de piedra en Montjuïc se realizó desde el Imperio Romano. AGC, 2020

En Banyols (La Marina deltaica) el monasterio de Valldaura tenía propiedades gracias a diversas donaciones: el mismo Aimeric de Perusia compró un mas a Les Lanes en 1157 que da en 1162 para hacerse monje, Pere de Claramunt dejó bienes que tenía en Sta. Eulalia de Provenzana y Sta. María de Esplugues para la fundación de la Pia Almoïna y se hace monje de Valldaura en 1162 donando una tierra en el Port, un prisionero que murió en Algeria dio un alodio en Banyols por el que pleiteó la familia (a la que dieron una compensación), Pere de Agell da un prado en Banyols en 1182 en cuyos límites encontraremos juntos los topónimos de St. Pau y el “Hospital”, primera mención a un Hospital en Provenzana

En 1179, en una venta a Pere Bru, en Espodolla (actual parroquia de St. Isidro) encontraremos, cerca del Port y de propiedades de St. Cugat, un alodio que hace mención al Coll de Frares.[7] La riera dels Frares, cerca del cementerio de la ciudad, es un topónimo que perdura en el barrio de St. Josep, entre el de Sta. Eulalia y el del Centro. Pere Bru comprará de nuevo en 1184 en Espodolla un alodio por ciento diecinueve sueldos que limitaba al norte con la vía de Lanera (actual Carretera del Medio) y a poniente con un alodio del “Hospital” y esta será la segunda mención de este topónimo en Provenzana.

Puente bajo las líneas ferroviarias en St. Josep, uno de los accesos al cementerio de la ciudad. AGC, 2021

Pere Bru parece ser un propietario local que quiso engrandecer su patrimonio. Desgraciadamente, en 1194, Ermesenda, viuda de Pere Bru, con sus hijas Guilleuma, Saurina, María y Juana se ven obligadas a vender a Ramón Sallent, “a causa del hambre y la necesidad”, parte de lo que Pere había comprado.[8]

En 1188 en un establecimiento que hace el obispo en el alodio episcopal de Montjuïc a Pere de Marca y su esposa Nine, se cita en el límite norte a Pere de St. Pau y a Arnau, arriero (traginer).[9]

Caminos de Montjuïc por los que han atravesado gentes con duros oficios. AGC, 2020.

En 1210 St. Pau y Sta. Eulalia del Camp conDolça y Bernat de Banyols, madre e hijo, establecen a Joan Roig en Banyols para edificar un mas y cuidar de un campo con la condición de que los suyos serán hombres sólidos al servicio y fidelidad de los establecientes.

El siglo XIII será el de la construcción del precioso claustro de St. Pau, donde encontramos una combinación de elementos de origen bizantino y árabe.

Claustro románico de St. Pau. AGC, 2019,

St. Pau quedará adscrito al monasterio de Montserrat, en una historia de conflictos que se escapa a nuestro estudio y en 1617 pasará al monasterio de St. Pere de la Portella (Berguedà). En 1835 fue declarado parroquia urbana utilizando algunas de sus edificaciones como caserna militar.

En Provenzana encontramos el topónimo de la «riera dels Frares», hoy día el nombre de una calle que bajaba del cementerio e iba por la “carretera del Hospici” (actual calle de Miquel Romeu) a «la farola» (el far del Llobregat, en la Zona Franca) o, atravesando la Marina, a la torre del “cap del riu” (precedente del faro del llobregat) que controlaban los militares y al “Gual dels Tarongers”, un vado donde se podía cruzar el río en Viladecans, es decir una zona agrícola con unas vías comerciales propicias.

Barcelona, siglo XVIII con Montjuïc y la huerta de Provenzana. Las guerras nos dejaron estos planos antiguos.

Sabemos que Sta. Eulalia del Camp tenía un hospital y que el prior de St. Pau intervenía en la gestión del hospital de Olesa de Bonesvalls, pero, de momento, el origen del topónimo «hospital», que dará lugar al nombre de L’Hospitalet, suscita más preguntas que certezas, tanto para la desconocida historia de St. Pau y Sta. Eulalia del Camp como para nuestra propia historia local.

Olivera en el barrio de St. Josep de l’Hospitalet, restos de un pasado agrario en un lugar contaminado por tanto cemento armado. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-09-2022

A quienes defienden nuestro maltratado patrimonio en L’Hospital

[1] Dalmases i Pons, David (1992). “Bibliografia sobre St. Pau del Camp de Barcelona. Aproximació a la seva fundació”

[2] Mutgé i Vives, J. (1993) “Notícies històriques sobre el monestir de St. Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)”. Institució Milà i Fontanals, CSIC.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1281

[4] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1730

[5] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 8.

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c, ACB, n. 342

[7] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XI, n. 2059

[8] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2158 (1184) y 2249 (1194)

[9] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2191

Es negaren a ser recloses. Les agustines de Montalegre.

Posted on 2022-05-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La «font de les monges», record de la comunidad femenina de Montalegre, prop de la Conreria, en estat d’abandonament. AGC, 2023

Entre el Vallés i el Maresme n’hi ha una muntanya dita Montalegre que es podria traduir per “Mons Alacris” (que vol dir “alegre” però també fàcil, planer, amè, lleuger… i que més endavant (segle XV) es coneixerà com a “Mons Hilaris” (que només vol dir alegre o rialler).[1] El primer i més antic sentit remet, com molts primers topònims, al seu relleu, amb uns turons suaus, uns boscos verds i el mar. Un lloc que s’ha preservat en el seu estat natural, potser per ser terra de ningú, estant com està al límit de tres comarques i tres poblacions: Barcelonès (Badalona), Maresme (Tiana) i el Vallès oriental (Sant Fost de Campsentelles).

Situació de la font de les monges al límit de la Serralada Marina

Un entorn amable amb visibles restes molt antigues (roques del neolític i poblats ibers) que serien aprofitades per les poblacions medievals que s’agrupaven en indrets arrecerats, prop de l’aigua i que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), bastint alguna torre de vigilància que després podria ser un recinte emmurallat i reconstruint petits llocs de culte, on guardaven el gra i enterraven els morts, espais sagrats cuidats sovint per dones als primers segles del primer mil·lenni.

Actualment aquest lloc és conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, però pertanyent al terme parroquial de Sant Fost de Campsentelles), onn’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, amb una comunitat de Deodonades,documentada des de finals del segle XII, a la casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles a l’indret conegut com “la font de les monges”, on més fàcilment es troba aigua en aquesta zona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto: F. Javier Aranda «Randy»

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven l’evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball i de la gestió dels seus béns, aportats sovint per elles mateixes (moltes eren de famílies benestants) i/o rebuts en donacions, com podia ser de les parròquies que administraven, tal com els primers bisbes els van encarregar.

Les germanes de Montalegre rebien una contribució de les parròquies de de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles, on duien a terme la seva activitat. També a Vilassar de Dalt, on s’han trobat tombes medievals prop de la capella de St. Salvador de Can Boquet, n’hi hagueren Deodonades.

Tombes de Can Boquet, a la Serralada Marina. AGC, 2023.

En 1199 trobem Deodonades a les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de la Moguda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2] Els béns patrimonials van passant dels pares al primogènit, oblidant que la transmissió sovint provenia de les mares i esposes i perdent de vista les genealogies maternes en prendre les dones els cognoms dels marits.Trobem constància del monestir femení de la casa de Montalegre en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, fan donació de diverses terres i confirmen a la seva priora les seves possessions. La donació serà confirmada pel bisbe en 1247 [3].

La casa de Santa Maria de Montalegre va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de St. Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma. Dotze és un número important per aquest tipus de comunitat. En 1256 el bisbe posa la comunitat sota la regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies i els dona alguns drets sobre la parròquia de Sant Fost.

Gran bassa d’aigua de mina que rega els horts de la Cartoixa de Montalegre als abans coneguts com «horts de les monges». Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/06/26/cartoixa-de-montalegre-de-tiana/

Però mig segle després tot s’estroncarà, perquè? En 1215 el Papa havia prohibit la fundació de noves ordes femenines frenant, endemés, la proliferació de noves cases de les branques religioses admeses així com la incorporació de noves novícies. Un dels mecanismes serà la imposició d’una clausura estricta que les comunitats reconegudes dilataran. Moltes dones trobaran la manera de dur la seva tasca en uns espais propis i més lliures, tot i que aviat es veuran obligades a quedar sotmeses als bisbes i rectors, a una regla i al claustre. Les canongesses agustines es regien d’una manera diferent que les comunitats monacals, com les benedictines, però cap d’elles volien una clausura estricta que no els deixava veure ni als seus familiars més propers, ni la Cartoixa es regia tan durament als primers segles.

En 1286, sent priora Geralda de Penyafort, Ramon de Sentmenat fa donació d’un terreny a la font, prop del castell, on estava l’ermita, el que indica la continuïtat de l’activitat de les canongesses. Però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats femenines, va retirar a la comunitat de Montalegre els drets concedits pel bisbe Arnau, traspassant, els béns que elles administraven, als rectors i als clergues beneficiaris dels altars i disminuint, per tant, les possibilitats de subsistir.

Escultura a l’antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019

El conflicte amb aquest bisbe, encarregat llavors de les obres de la Catedral de Barcelona, provoca que després de passar els anys més durs de la pesta negra i malgrat haver comprat en 1348 els drets senyorials de les terres de Campsentelles, la priora Blanca Desgatell (o «de Gacell», -1400) vengui, en 1362, el convent i l’ermita a la comunitat de canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Les agustines marxen al Raval de Barcelona, instal·lant-se a les cases de “la Cervellona” (moltes dones eren anomenades només amb un renom), al carrer de Natzaret, prop del monestir femení cistercenc de Valldonzella, que havia passat per una situació molt similar.[4] Allí inauguren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre amb la imatge que portaren.

L’ermita de Sant Fost va ser traspassada a uns ermitans que la van cedir a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, de qui ho va adquirir, el 1415, la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per la noble Blanca Centelles.[5] Els cartoixans de Terrassa van fer vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota aquella ermita, al mas Rovira, quedant la primera casa com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de La Conreria. És a partir d’aquest temps que l’advocació de “Montalgre” es fa derivar de “Mons Hilaris”.

La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, les propietats i les rendes de Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, enriquint-se i expandint-se posteriorment. [6] En 1504 Sant Cebrià de Cabanyes és unit a Sant Fost. Aquest és un clar exemple de com els béns que administraven comunitats femenines passen a una església que ja és totalment patriarcal i masclista.

Església antigua de Sant Fost de Campsentelles.

A les agustines de Montalegre, ja assentades a Barcelona, se’ls hi van afegir, el 1438, les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes difícils de trobar al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (a Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos i trasllats es fan amb resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures, sinó obligades per a poder subsistir. Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.

El concili de Trento (1545-1563) donà amplis poders als bisbes per intervenir a les comunitats religioses femenines obligant-les definitivament a la clausura. Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu. La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. Altres comunitats monàstiques com Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, les clarisses o Valldonzella, discutiran aquesta reforma, però finalment van haver de sotmetre’s. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos de professes agustines i el 1593 el Papa decreta l’extinció de l’orde donant les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona.

Antiga casa de la Caritat, edificada sobre l’antic convent de les agustines de Mont-alegre, després Seminari. AGC, 2023

A finals del segle XVIII, amb l’expulsió dels jesuïtes, el seminari es traslladà a l’església i convent de Betlem, a les Rambles, quedant l’edifici anterior buit fins que es va fer el pati Manning, destinant-se a usos militars fins que passa a titularitat pública com a hospici i “Casa de la Caritat” en 1802 i fins 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i queda aquest lloc per a oficines de la Diputació de Barcelona. De l’antic convent de les agustines només ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat.

Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019

L’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Sta. Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església que es publica a la seva web, es parla de les monges agustines, però no dels motius de la seva «extinció».

El 1568 va ser enderrocat l’antic convent-granja de La Conreria sent ampliat i construït amb l’estructura actual i reformant-se el 1799. L’edifici va tenir diversos usos fins que, a partir del 1942, va ser seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies de la Generalitat de Catalunya.

Del pas de les agustines per la Conreria ens queda el topònim de “la font de les monges”, molt popular al segle XIX, quan la Conreria era un hotel-restaurant. Avui en dia la font i tot el conjunt és en estat ruinós. [7] Un grup ecologista, “La Xopera” de St. Fost de Campsentelles, l’intenta protegir i restaurar.

Les dones no renunciaren a crear espais propis de comunitat, pregària i acció buscant altres camins, com les “Elisabets” que sota l’advocació de Santa Isabel d’Hongria creen noves institucions de cura i ensenyament.

Antiga casa dels infants orfes al carrer Elisabets, prop de Montalegre. AGC, 2023

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

26-05-2022. A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes

25-04-2025. A les moltíssimes dones que han estat tancades en contra de la seva voluntat

[1] Un monjo cartoixà (1970) “La Mare de Déu a Montalegre” Tiana.

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina. https://historiasdebellvitge.com/2022/05/22/el-monestir-de-valldonzella-un-exemple-de-resistencia/

[5] María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres i Blanca de Centelles (-1349), l’última d’aquesta nissaga, fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís

[6] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[7] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Barcelona