Archivo de la etiqueta: Castells

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Posted on por
1
Castell de Rosanes sobre Martorell. Foto: Martí Porteries

La senyoria dels Castellvell és una de les més conegudes des dels seus orígens al segle X amb el vicari Sendred, Truitella i els seus fills: Ennec Bonfill, senyor de Gelida, origen dels Cervelló en casar-se la seva filla, Eliarda, amb Hug de Cervelló i Onofre Amat que, casat amb Riquilda, serà pare d’Otger dels Castellet i de Guillem Amat dels Castellvell.

En 938 Salomó, amb la seva esposa Virgília i els seus fills, Esteve i Oriola, venien a Sendred la meitat de dos molins al riu Anoia, al terme de Castellví de Rosanes, fent constar que tenien la propietat per aprisió. En 951 Sendred ven al seu fill Onofre Amat diversos béns com cases en Barcelona, una vinya a Bederrida (nom provençal de Les Corts) i un camp a Abrera. Aquestes són les primeres notícies d’una família que s’estendrà pel territori català aliant-se amb el poder polític més alt.

El castell termenat de Rosanes,[1] ubicat a Martorell i amb dominis a Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires, Olesa i, al sud, Castellví de la Marca, comptava amb fortificacions com les de Benviure (Castellbisbal), Voltrerà (Abrera), la Torrassa de Sesrovires o les pròpies de Martorell com la del Clos i la de Griminella, de les que només queden restes. També n’hi havia l’església paleocristiana de Santa Margarida, prop d’on es bastirà la romànica del priorat de Sant Genís de Rocafort.

Sant Genís de Rocafort. Foto: Martí Porteries

La parroquial de Santa Maria i el mercat de Martorell, sota el castell de Rodanes o de Rosanes, són documentats en 1033, en un judici entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert pels béns de la seva família dels Santmartí. L’abat guanya, com era habitual. Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava dins de Santa Maria de Martorell dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clamava justícia.[2]

Murs antics de Santa Maria de Martorell, AGC, 2025

En aquells moments ja existia una vila que donaria bons rèdits, més destinats a l’acumulació i els excessos dels senyors que a la població. Els Castellvell, on diversos senyors es diran Guillem o Guillem Ramon, eren servidors directes dels comtes, manant hosts a les fronteres. En 1131 Guillem Ramon I de Castellvell (-1166) casà amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Al segle XII els territoris dels Castellvell s’amplien amb altres de les zones de conquesta a la nova frontera, prop de l’Ebre.

L’anomenada “conquesta” no només era fronterera i amb els sarraïns, també era interna en una església que, amb el poder civil, es feia forta eliminant tot el que no sotmetia. Un exemple al respecte és el del bisbe Ramon de Castellvell (-1199) que, dedicat a perseguir valdesos (de Pere Valdés), va litigar amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les per la jurisdicció de la parròquia de Montmeló, excomunicant temporalment a la seva abadessa, Elisenda de Rocafort, i amb els parroquians de Santa Eulàlia del Camp.[3]

A la mort de l’últim hereu mascle del llinatge en 1205, Guillem Arbert de Castellvell, els territoris es repartiren entre les seves dues germanes: Guilleuma de Castellvell que mantindrà els territoris inicials del Llobregat i el Penedès i Alamanda, que heretà els nous territoris, unint-se als Santmartí i originant la baronia d’Entença.

Arbert de Castellvell (1179-1205) era molt proper a la cort de l’últim comte Ramon Berenguer IV, amb qui estava quan aquest va morir, i a la del seu fill i primer comte-rei Alfons II d’Aragó, conegut com “el Cast” o “el Trobador”. Les enormes despeses d’Arbert motivaren les queixes dels vilatans. El primer que farà Guilleuma, en fer-se càrrec de la Baronia i de la vila de Martorell, és posar ordre en l’administració dels territoris.

Esgrafiats típics d’algunes cases de Martorell. En aquesta es reflecteix la vida a pagés.

Guilleuma de Montcada, de Narbona i de Castellvell (-1228) era filla de Guillem de Castellvell II i de Balasqueta de Vilademuls (Pla de l’Estany al límit amb l’Empordà). Òrfena de mare amb pocs anys, va quedar amb els seus germans sota la tutela d’un oncle: l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (-1194), molt proper al rei Alfons II.

El 1193 es va casar amb Guillem Ramon de Montcada i de Bearn, el Gran Senescal, amb qui tindrà un fill, Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn, esdevenint ella “Guilleuma de Montcada”. Un any després, Ramon de Montcada donà mort a l’arquebisbe al prat de matabous, prop del desaparegut castell de Montcada, probablement per la revolta d’alguns magnats contra Alfons II. Ramon és excomunicat “amb els seus”, però amb la possibilitat de rebre el perdó si fa peniténcia i li demana al nou bisbe i al Papa, com així fa, desapareixent uns anys (se suposa que va anar a les croades). Sense notícies seves, Guilleuma es casa amb el vescomte de Narbona, Eimeric III (-1239). Guilleuma, entre 1202 i 1208, és “Guilleuma de Narbona”.

L’antic castell de Montcada

Ja sabem que en 1205 heretà la baronia de Castellvell, és en aquest temps quan tornarà a aparèixer el primer marit. Entre 1205 i 1208 Guilleuma fa diverses transaccions, especialment amb la seva feudatària Guisla de Banyeres (del Penedès), repoblant i fortificant poblacions. En 1208, davant de la evidència de vida del primer marit, s’anul·la el segon matrimoni amb Eimeric III. És aquest mateix any quan, en presència de Bernat de Castellbisbal, Bernat de Castellvell i Guerau de Banyeres concedeix privilegis a la vila de Martorell, entre el Llobregat i l’Anoia. Aquestes concessions produiran grans beneficis a la població, sent respectades pels seus successors i mantenint-se vigents fins el segle XIX. En aquests anys es funda l’hospital de Sant Joan de Déu a la vila, del que encara queda la capella i es basteix la capella de Sant Bartomeu, de la que queden les restes al peu de l’anomenat “pont del diable” (o de Sant Bartomeu).[4] Guilleuma esdevindrà definitivament “Guilleuma de Castellvell” i actuarà ja només amb el seu fill.[5]

La reconstruida capella de l’antic hospital que es va fer en temps de Guilleuma de Castellvell. AGC, 2024
Restes de la capella de Sant Bartomeu al pont de Martorell, 2024

Són anys de persecucions i de migracions occitanes degudes a les croades contra els anomenats despectivament “càtars” i que no eren sinó grups cristians, com els valdesos, que no obeïen al papat ja que les dones eren igual que els homes en la celebració i predicació. Entre mig es donen conflictes entre les cases vescomtals en les que es veu implicada la casa de Bearn. El germà bessó de Guillem Ramon de Montcada, Gastó VI de Bearn, lluità al costat de Pere el  Catòlic a la batalla de Muret, morint poc després (1215) deixant el vescomtat de Bearn al seu germà, on es retirà fins la seva mort el 1223. Al seu testament, redactat en 1215 encomana al seu hereu legítim, el fill de Guilleuma, la protecció dels fills que havia tingut amb una altra dona.

Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn serà el nou vescomte de Bearn fins la seva mort en 1229, un any després de la mort de la seva mare, de qui heretà la baronia de Castellvell. Casat amb Garsenda de Provença (-1268), fundadora del moviment «Fe i Pau» a la Gascunya, el seu fill, Gastó VII de Montcada i de Bearn, repartirà els seus dominis entre les seves quatre filles, mentre que la filla, Constança de Bearn (-1310), serà abadessa del monestir cistercenc de Cañas o «de la Luz» (La Rioja).

Guilleuma de Montcada i Bigorra (1245-1309), una de les filles de Gastó VII i Mata de Matha, comtessa de Bigorra, esdevindrà senyora de Montcada i de Castellvell heretant també drets de Vic, Muntanyola i Vacarisses. Va casar en 1291 amb l’infant Pere i, en morir aquest, amb Ramon de Cervelló. Exercí la seva autoritat, com la seva besàvia, sent coneguda com “la invicta Amazona”, en 1294 ordenà al prior de Montserrat que no molesti al prior de Sant Genís de Rocafort per cobrar els delmes de Olesa i Sacama. En no tenir descendència la senyoria de Montcada passà al seu nebot, Gastó VIII de Bearn i I de Foix.

Pel que veiem, les dones exercien la seva autoritat posant ordre als seus dominis i evitant els excessos de la violència i l’acumulació que veiem en els seus coetanis, fent que els beneficis reverteixen en bona part a la població, tot i així, els seus dominis passaran als seus fills, amb el cognom patern o, en absència de fills mascles, a altres branques, dissipant-se les seves empentes, però poc a poc les anem trobant.

Santa Margarida de Martorell, AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15/08/2025

A les dones que exerceixen la seva autoritat en pro del bé comú

[1] El Castell d’Eramprunyà també era conegut com “Castell de Rodanes” degut al color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat.

[2] https://historiasdebellvitge.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

[4] Clopas Batlle, I. (1944) Resumen histórico de Martorell relacionado con la historia de Catalunya, p. 56-62

[5] Garí, Blanca. «El matrimonio de Guillerma de Castellvell». Medievalia, 1983, n.º 4, pp. 39-49, https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/269344.

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les

Posted on por
Responder
Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021

El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).

Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025

La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.

Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024

En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]  

Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023

En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.

Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.

Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021

A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.

Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021

En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí  trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]

Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021

Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred  i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.

Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022

Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]

Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025

El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.

Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021

En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, ​​Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]

Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024

Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]

Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere

Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’ordee guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en  Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]

Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021

Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.

Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021

Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.

Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021

La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.

El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025

A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)

[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.

[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc

[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32

[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 870.

[5] Baucells… (2006), ACB, n. 878

[6] Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, n. 56 bis

[7] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona, p. 189-193

[8] Paulí…, p. 76

[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635

[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.

Sant Sadurní de Subirats i Na Gueraua Codines, sanadora del segle XIV.

Posted on por
1
El Castell de Subirats agrupava diferents nuclis, com el de St. Sadurní, 2022

Sant Sadurní d’Anoia va ser “de Subirats” fins que es va independitzar en 1764. Al segle XIII conformava “Universitat” o “Comú” (Ajuntament) amb els pobles de St. Pau d’Ordal, St. Pere de Subirats i St. Pere Lavern i, des de molt antic (documentat des del 917), era part del “Castell de Subirats”, un castell termenat (que agrupava un terme), controlat en aquests temps per la família vescomtal de Barcelona, del que ja en vam parlar.

La primera referència que trobem de l’església de Sant Sadurní de Subirats, on s’agruparà un nucli poblacional, és de 1080 quan Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, d’aquesta família vescomtal, fa donació del pa i vi que té al castell de Lavit. L’emplaçament de Sant Sadurní, a l’antic camí romà que comunicava Barcino amb Tarraco passant per Martorell, era un bon lloc per les comunicacions i el comerç que afavorien els nous dominadors, els francs, com ho manifesta l’advocació a Sant Sadurní (de Tolosa).

Riu Bitlles, afluent de l’Anoia, al seu pas per Lavit. 2022

El pas del riu Anoia, que neix a l’Alta Segarra i desemboca al Llobregat en Martorell, amb les seves rieres i torrents, facilitava la producció agrícola de la vinya i de l’oli i la instal·lació de molins hidràulics per a moldre el gra. Tenim moltes referències a molins medievals en aquesta zona, com ja vam explicar.[1]

En 1196 trobem un nou molí junt a la quadra de Vilarnau, on s’aixecarà la capella de la marededeu de Vilarnau.[2] D’aquest conjunt, davant de l’indret de les caves Codorniu, però a l’altra banda del riu, només queden un parell de murs i altres restes difícils de classificar. L’indret és conegut com “Molí del Racó” (avui polígon industrial). En 1536 n’hi havia un molí fariner, del que encara trobem referències en 1813, quan també n’hi haurà un molí paperer propietat dels amos de Can Guineu (renom de la família Mir).

Restes de Vilarnau a Sant Sadurní, 2024

Els vestigis més antics que podem contemplar són a Espiells, amb la seva ermita romànica que reclama el seu absis i el turó de la Miranda on es va trobar una necròpolis dels segles V-VIII, anteriors al cementiri del segle IX de l’església de Sant Benet, una advocació que torna a indicar la reorganització en parròquies que feien els primers monestirs, que seguien la regla d’aquest sant. 

St. Benet d’Espiells, 2023
Espiells reclama el seu absis

Els llocs de Can Codorniu o el de Can Catassús, en el camí vers el turó d’Espiells[3], són coneguts des del segle XVI. Tot i que la història de la producció vinícola és més antiga, no trobem molts vestigis medievals a St. Sadurní. Els més antics són d’època moderna.

Can Catassús, 2024

El primer carrer, a partir del que s’articula el nucli poblacional, on n’hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament, amb el suggestiu nom de “Carrer dels cavallers”, entre mig d’altres carrers antics com el de St. Pere o St. Antoni (iniciador de la vida monàstica), flanquejava una de les portes d’entrada, la de ponent, on trobem un arc construït en 1650 que, després de diferents trasllats i desfetes, s’ha reconstruït a la plaça del “Pont Romà”, nom que porta a confusió, ja que l’origen és un pont del segle XVIII ja desaparegut, d’aquí que ara es conegui com a plaça de “l’arc romà”, però ni el pont ni el arc ho eren.

Al nucli històric trobem Can Guineu, un edifici del segle XIX, com la fassina que té al davant i que, ubicat al carrer Hospital, havia estat pròpiament un hospital de pobres. L’antiga casa pairal, comprada per la família Mir en 1703 a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, era coneguda com “Hospital vell” i tenia una fornícula amb una llàntia d’oli que alimentaven els mateixos veïns.[4]

Can Guineu, al carrer Hospital de St. Sadurní. 2024

Si passegem pel nucli de Sant Sadurní trobarem una immensitat de caves i molts edificis modernistes, però per anar a la Edat Media haurem de recórrer a la història que no deixa rastre, com la de les dones. Aquí en tenim una:

A principis del segle XIV, una sanadora de la parròquia de Subirats, Gueraua Codines és acusada en St. Pere Lavern com a “endevina”. Cridada a St. Cugat pel bisbe exterminador de comunitats de dones a les nostres contrades, Ponç de Gualba, la dona admet que diagnostica malalties observant símptomes com la orina, el pols o la febre i que, al mateix temps que dona consells i remeis diu algunes oracions. Reconeix que no és metge (cap dona ho podia ser, ja que tenien prohibit anar a la Universitat), per això si la si la malaltia no remetia aconsellava d’anar a un metge.

Vistes des de St. Pere Lavern, 2022

La condemnen a estar, durant unes celebracions religioses, davant de tothom sense capa i a no realitzar més aquestes pràctiques.

El curiós d’aquest cas és que ella es presenta, tres anys després, per explicar al bisbe que no ha pogut deixar d’aconsellar i donar remei a qui li demana, doncs té molts pacients que la busquen i ella no es pot negar, però que ja no fa conjurs. A les preguntes del bisbe respon que va aprendre d’un metge sarraí que li va ensenyar a Vilafranca. De moment la deixaren continuar amb les seves pràctiques. No sabem com va acabar però si que va viure molts anys alleugerint els mals dels seus propers.

No és la primera dona que trobem en aquestes situacions, el més destacable és la seva manifesta autoritat que la porta a donar raó del seu saber fer.[5]

Restes de la «torrota del moro» a St. Pere Lavern. 2022

Mari Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

A les dones sanadores i a les que donen raó del seu saber.

[1] Més informació a: “St. Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit”: https://historiasdebellvitge.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/

[2] Llorac i Santis, Salvador. “La parròquia i església de Sant Sadurní d’Anoia, olim Subirats, des dels seus orígens fins al moment actual”. Miscel·lània penedesenca, vol. 19, p. 179-00, https://raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/63817.

[3] Sobre Espiells: https://historiasdebellvitge.com/2022/08/25/espiells-malaurada-mostra-de-les-desfetes-patrimonials/

[4] Glòria Roig i Carme Ballesta Els Noms dels carrers de la vila de Sant Sadurní d’Anoia. En: Miscel·lània Penedesenca. Sant Sadurní d’Anoia, núm. 19 (1995), p. 241-280

[5] VVAA. (1984) Processos de l’arxiu diocesà de Barcelona, vol. I p. 38-39, 63-65 i 109-111. Generalitat de Catalunya. VVAA (2012) Moments històrics de les dones a Catalunya, p. 66-67 Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya.

Mura, els seus voltants i els seus oficis

Posted on por
Responder
Sant Martí de Mura. AGC, desembre, 2024

El 973 el comte Borrell fa una donació al monestir de Sant Llorenç de Munt sobre Terrassa d’un alou al comtat de Manresa, al terme de Nesplà per a que ho tinguin el prevere Ervigi, Constable i els seus hereus (SLLM, n. 42). És a dir, fa un establiment. Aquest alou limitava al nord amb Talamanca, a l’est amb l’alzina de Bonemir i la via, al sud amb el Montcau (“monte calvo” o muntanya pelada) i amb la Falconeria i a ponent amb el riu Sant Marti. La via devia ser la que actualment va des de Terrassa a Talamanca passant per Matadepera.

La Mola, el Montcau i Montserrat des de Sant Martí de Granera al Moianès, AGC, 2024

En aquest document trobem, endemés de les delimitacions termenals de Mura, els noms de referència. La riera de Sant Martí (advocació de la seva església) és la que conservarà el primer topònim d’una vall encara poc definida, la riera de Nespres, que envolta el nucli de la població. El “comtat de Manresa”, sense família vescomtal pròpia, conquistat desprès de la revolta hispana anti-franca (finals del segle IX), tenia unes característiques reconegudes, però no un domini jurídic. L’església i algunes famílies nobles amb els seus castlans, aniran fent aquestes funcions que quedaran ben lligades sota mans comtals a meitat del segle XI.

Representació del terme de Mura de Catalunya Romànica.

D’aquesta època és la primera menció a la parròquia de Sant Martí (1066), en una venda de terra, arbres, casa i trull al terme del Castell de Mura (“castro Murezero”, al lloc “Vila” (n. 426). El topònim “Murezero” remet més a “moros” que a “murs” i el de Vila indica la presència d’un grup poblacional o “sagrera” al voltant de la parròquia, de la que, afortunadament, ens queden restes d’aquell llunyà segle XI.

Restes de la primitiva esglèsia del segle XI

Rocafort, amb l’església de Santa Maria de Palau Vesa (“palau” és també un topònim que fa referència al domini andalusí, mentre que “devesa” assenyala una terra closa i vedada). Rocafort quedarà més sota el domini de la família del veguer Sala i Sant Benet del Bages.

Santa Maria de «Palau Vesa» o de Rocafort, 2021

Aquest seria el context històric-geogràfic, però ara, més que dels senyors i les seves batalles, volem parlar del poble i els seus oficis, donat que a Mura, com a altres pobles similars del voltant, en trobem vestigis de les ocupacions ancestrals de la gent que ha hagut de lluitar per la subsidència.

Tina del carrer Nou. El conreu de la vinya s’esmenta des del segle XI

I parlarem de les dones, tan oblidades. Un ofici que les dones han mantingut al llarg dels segles, és el de llevadores. Al timpà de Mura podem observar una llevadora al costat mateix de Sant Josep. És de finals del segle XII, quan l’església es va refer. Un temps en que les dones no eren encara tan represaliades. La representació del pessebre és una tradició ancestral d’aquests pobles, de la que a Mura es mantenen molts vestigis, com la dels populars tions. Podem passejar per veure els divertits tions, però no podem marxar de Mura sense contemplar la humil llevadora a l’altra banda dels reis. Ells adoren el nen, la llevadora va ajudar a portar-lo al món.

Timpà de Mura, els reis a un costat i la llevadora amb St. Josep a l’altre

Passejant per Mura trobarem moltes senyals de les feines agrícoles d’aquells petits pobles autosuficients que es mantenien dels seus recursos naturals i de les manufactures corresponents: el gra que podien conrear a les feixes de la muntanya, amb l’era per a batre’l i els molins per a moldre; els horts al costat de la riera, amb hortalisses i arbres fruiters; les vinyes i l’oli, amb les tines, les premses i els trulls; la ramaderia; la recol·lecció dels boscos, les carboneres i les construccions… amb la pedra, la fusta i els forns de calç.

Trull d’oli al passatge Camil Antoniette
Panel on s’explica com funcionaven les carboneres

De tot això trobarem en aquests pobles de “pedra”. Vull acabar amb uns altres oficis ancestrals de les dones, els relacionats amb el tèxtil; a Mura, l’establiment anomenat “La fàbrica”, avui centre cultural, va ser al segle XVIII un hospici i  fàbrica de filar i teixir la llana. La repressió envers les dones del tèxtil ve de lluny, de quan se les prohibí anar a la Universitat i fer-se càrrec dels telers (segle XIV), elles només podien teixir sota el domini d’un home o filar (feina menys reconeguda) així com rentar, planxar… (les feines més dures), les dones de millor nivell també podien brodar. Les escoles de nenes, molt posterior a les dels nens, consistien en “anar a costura”, filar, fer puntes… A Rocafort trobem a la mateixa època una escola de filadores. A la segona meitat del segle XIX les fàbriques tèxtils de Navarcles i Pont de Vilomara absorbirien molta població d’aquests pobles, això, junt a la fil·loxera, va provocar una despoblació que, en alguns llocs s’ha compensat amb les cases d’estiueig i el turisme rural.

Entrada a La fàbrica.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

Als i a les que passegen pels pobles observant i respectant l’entorn i la història que trobem als seus racons.

Font del poble amb mola. L’aigua per a rentar la roba, netejar ferides, beure, cuinar, moldre… sempre ha estat vinculada a les dones i les seves feines, tan menystingudes.

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on por
1

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Viladecavalls, un patrimoni històric i natural a conservar

Posted on por
Responder
Pilars de terra a la riera de Gaià, al seu pas per Viladecavals

Bona part dels primers topònims medievals fan referència a característiques del relleu. Si Viladecans (vila de “cannis” o de canyes), indica un terreny d’aiguamolls, Viladecavalls (vila de “cavallis”) no fa referència, com s’ha pensat sovint, a una notable presència de cavalls, sinó als encavalcaments de serres i turons que han format els torrents i les rieres que travessen aquest municipi.

La principal riera és la de Gaià, que neix a la serra de l’Obac. Un dels seus subministraments són els caus d’en Guitard,  una formació càrstica (de roques solubles a l’aigua) per on aflora l’aigua de la pluja uns dies després de la seva caiguda. En un tram d’aquesta riera trobem les formacions geològiques conegudes com “pilars de terra”, una meravella amagada i poc coneguda. Al voltant d’aquesta riera que travessa el municipi per l’est i d’alguns dels torrents que en ella aboquen, trobarem indicis dels primers assentaments.

Al torrent del Llor, que desemboca en Guanteres (o Gonteres), hi ha les restes mig enrunades d’un molí hidràulic a l’indret conegut com “El Molinot”, on es van trobar restes ibèriques i romanes.[1] Malauradament la font i l’aigua d’aquest torrent van ser contaminades per l’abocador.[2]

Restes del molinot, un entorn molt degradat.

A l’est de la riera de Gaià, al límit amb Terrassa, Can Tries, amb l’església romànica de Santa María de Toudell, on es van trobar restes d’enterraments primitius denominats “sepulcres de fossa”. El torrent del Salt que travessa aquest indret naixia al destruït turó del “Roc Blanc”, del que queda el nom i la pedra que el recorda i circulava entre penya-segats donant vida a nombroses deus i fonts desaparegudes amb la urbanització i la industrialització del sector.

Per damunt de Can Tries, Can Mitjans de la Guardiola, que remet a una possible torre de guàrdia, donat el seu emplaçament privilegiat i el cognom de un llinatge de cavallers (els Guardiola) mencionats des del segle XI.

Can Mitjans de la Guardiola, per damunt de la riera de Gaià.

I al sud, Can Mir, amb l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, on es van trobar restes ibèriques romanes i a prop, el que queda del castell de Toudell.

Restes del castell de Toudell, prop de l’ermita de Sant Miquel

Al nord de Viladecavalls, la serra de Coll Cardús, on podem gaudir millor de la natura, ja que és un connector ecològic entre els parcs naturals de Montserrat i Sant Llorenç de Munt-l’Obac on trobem molt patrimoni històric i natural, com l’anomenada “Pedra Degollada” o els forns i la font de Can Margarit.

Des de Coll Cardús, per la vessant de Vacarisses, a l’oest, circula el torrent de Sant Jaume, límit natural amb Olesa, que s’unirà amb la riera de Gaià al sud, desembocant junts al Llobregat amb el nom de riera del Morral o de la Costa.

Ja que la informació general està a l’abast,[3] només hem contextualitzat per mostrar la presència i l’acció de les dones als inicis de la documentació dels llocs emblemàtics de Viladecavalls.

El 986, en la reparació documental del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi ha la deixa que va fer un tal Guntred de l’alou de Toldello (Santa Maria), som ja a la Edat Mitjana i trobem un nom got vinculat a aquest més antic de Toudell. Sant Cugat, braç armat del bisbat de Barcelona, s’obria pas amb nombroses propietats que li són lliurades per quedar-se en usdefruit, ser enterrat “a sagrat” i, en alguns casos, també sota coacció o extorsió.

Potser aquest Guntred o el Gonter que trobem a la documentació de la zona, va donar nom al topònim de Guanteres o Gonteres. En la primera documentació només veiem noms i renoms tant en homes com en dones. Més endavant, els homes començaran a incorporar un cognom que fa referència al lloc o als pares, mentre que les dones només ho fan si són d’alt nivell.

El primer document a considerar per la història és de 1065, quan Bonfill Sanla dona a la seva esposa, Guisla diferents alous que tenia a les parròquies de Santa Eulàlia Provençana, Sant Andreu del Palomar o Terrassa (terres, vinyes, cases i sagrer) endemés de, entre moltes altres propietats, l’alou de Toudell amb una torre de pedra i cal, la seva església i el camí entre ambdues edificacions que abans es podien visualitzar entre elles (castell i església).

Sant Miquel de Toudell

Entre les signatures trobem les de Sicards (dona) i Bonfill Guillem de Castellvell. Bonfill Sanla i Guisla serien vassalls directes dels Castellvell (a ell i als seus senyors els trobem signant molts documents de la zona). Tots es fan servils, però ells són als primers graons de la piràmide feudal que ofegarà i escanyarà als de baix, especialment quan els senyors es multipliquen.

L’alou de Toudell limitava a l’est amb el terme de Terrassa y el coll de “Boni Astri”, al sud amb la parròquia de Oleastrelli (Ullastrell), a l’oest amb “Villa de Cavallis” i al nord amb “Villa de Gaiano”. Entre les signatures, les de Bonfill Guillem i Sicardis. Al final s’afegeix una addenda dient que aquest alou, si Guilla no s’ha tornar a casar, passarà al fill que l’hagi cuidat més i, si cap fill l’ha cuidat, serà per Sant Cugat.[4] Potser aquest afegit va ser del propi Sant Cugat. Era habitual que les vídues conservessin els béns heretats només si no es tornaven a casar, però la puntualització dels fills, no la trobem normalment.

Aquestes afrontacions diferencien entre Toudell (castell amb l’ermita de Sant Miquel, accessible) la Villa de Cavallis o Viladecavalls i la Villa de Gaià, que deu ser la de Santa Maria de Toudell, d’un impressionant i bell romànic, al que no es pot accedir normalment, al quedar dins la masia de Can Tries.

El primer document que menciona Santa Maria de Toudell és de 1086, quan Sicard dona a Sant Cugat i a aquesta església el seu alou a Masquefa que comprà a Mir Bonfill i Guisla. Sembla que són els mateixos protagonistes de 1065. Santa Maria de Toudell quedarà al segle XIII sota el priorat de Santa Maria d’Egara, quan l’església afavoria les canòniques de St. Ruf i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades per un diminutiu i/o per la seva relació familiar.

Santa Maria de Toudell a Can Trias

Aprofitant les antigues construccions, com les torres de pedra i calç que es mencionen sovint, es basteixen les ermites i els “castells” o cases fortes com el de Toudell (amb l’església de St. Miquel), el primer documentat i del que només queden unes restes que aviat cauran si no es protegeixen.

El Castell Sobirà era a la serra del Sorbet, amb l’església de Sant Martí, una advocació molt apreciada pels francs. Sant Martí del Sorbet va ser consagrat el 1096. A l’acta es diu que va ser edificada pels habitants, dins el terme de Sant Pere d’Ègara, parròquia que aglutinava altres fora de Terrassa, com segles abans ho havia fet la Seu d’Ègara. Gerbert Hug i la seva esposa Letgarda donen el cementeri i l’espai de sagrera, un pedrís on n’hi havia un mas en el que viu Sicard i els seus fills. Aquesta dona, amb el mateix nom que la de Castellvell, potser tenia cura de l’església, com era habitual.[5]

Sant Martí del Sorbet, dalt d’un dels turons del municipi

Del Castell Jussà només se sap que era en mans dels senyors de Viladecavalls, es considera que podria estar al lloc on queden unes restes conegudes com “la torre”,[6] a sobre del pont de la carretera d’Olesa. Aquestes restes, de les que aviat no quedaran res, podien ser les d’una torre de vigilància prèvia. Molt a prop tenim St. Jaume de Castelló, a Olesa, però just al límit de Viladecavalls, a la mateixa riera de Sant Jaume, un lloc molt antic, anomenat sovint com “Castelló”, on es va trobar una necròpolis visigòtica.

El “castell” de la Borrumina o Barrumbina, al nord i prop del turó de Gonteres, el trobem mencionat el 1114 en una definició que fa la filla de Ramon Gonteres. Sembla que a finals del segle XVIII només quedava una paret. A Gonteres, com a altres indrets de Viladecavalls s’han trobat restes paleontològics.

Jaciment paleontològic de Can Gonteres, a la riera de Gaià.

Aquestes edificacions eren sota el castell de Terrassa i les esglésies de St. Pere i Santa Maria d’Egara, però a partir del segle XIII les propietats es disgreguen havent de fer front els pagesos als múltiples censos.

El municipi de Viladecavalls serà segregat de Terrassa a mitjans del segle XIX, afegint-se alguns masos del sud que havien pertangut a Ullastrell. És un poble recent amb molta història antiga que va sent recollida pels estudiosos del lloc i divulgada per un Ajuntament que hauria de posar més interès en conservar el que encara queda d’un patrimoni històric i natural important.

Can Sanahuja, al sud, prop d’Ullastrell

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 23 de juny de 2024

Fotografies de Ramon Solé i de l’autora

Als que s’entesten en cuidar del patrimoni cultural i natural dels nostres entorns.

[1] Nolla, J. M. 1994 “Protohistòria i mon romà. Una aproximació arqueològica”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.

[2] Del Campo Capilla, Juan Luis, 1995. “Fonts de Viladecavalls”. Quadern n. 3 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.

[3] DDAA, 1991. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. FN, n. 420

[5] DDAA Catalunya Romànica. El Vallés, vol. XVIII, p. 278, transcripció de l’acta de consagració.

[6] Del Campo Capillas, Juan .Luis. (1994). “Camins vells de Viladecavalls”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls

Antigues esglésies de St. Pere d’Ègara i de Terrassa. Sta. Eulàlia i St. Sadurní.

Posted on por
Responder
Sta. Maria d’Ègara i St. Miquel, antiga «domus», basílica i Seu episcopal.

Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de l’antiga “Seu d’Ègara”. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les diverses civilitzacions, malgrat que el domini canviï de mans i de llengua. Les seves esglésies de Sta. Maria, l’edifici funerari annex de St. Miquel i la de St. Pere, que disposa de cementiri i aglutina la parròquia, són prou coneguda gràcies a les excavacions, els estudis i la conservació dels edificis.

No són tan conegudes les desaparegudes (en 1601) esglésies de St. Sadurní i Sta. Eulàlia, documentades per primer cop en 1016, quan el comte Berenguer Ramon I (-1035), fill de Ramon Borrell (-1017) i  d’Ermessenda de Carcassona (-1057), amb la seva primera esposa, Sança, ven un alou que limitava amb el torrent de Vallparadís “al terme de Terrassa, davant d’Ègara i de l’església de St. Sadurní”. El document va ser signat a Sta. Eulàlia, d’Ègara.[1] No sabem quines funcions feien aquestes dues esglésies tan a prop de la Seu d’Ègara.

A la mort de Ramon Borrell, la comtessa Ermessenda governà amb el seu fill. En 1028, quan tot just inicia la majoria d’edat i poc després de casar-se en segones núpcies amb Guisla de Lluçà (-1079), Berenguer Ramon I restitueix a la Canònica de Barcelona tots els alous de terres, vinyes, cases, corts, arbres i aigües que són o han estat d’aquesta institució, dins els termes d’Ègara i de Terrassa, llevat de la seva parròquia. A canvi, el comte rep del bisbe Deodat un mul que val deu onzes d’or (ACB, n. 417-418). Probablement aquesta parròquia és la de St. Pere. El terme de “St. Pere” substituirà progressivament el d’Ègara.

St. Pere i St. Miquel d’Ègara

Poc després de la mort de Berenguer Ramon I, les comtesses Ermessenda, que torna a governar amb el seu net, Ramon Berenguer I (-1076), i Guisla de Lluçà donen en 1036 a la Canònica de Barcelona l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara. (ACB, n. 121, addenda al document de 1009 de restauració de la vida canonical i n. 533 en un document de donació del bisbe Guislabert d’acord amb les comtesses esmentades i el comte Ramon Berenguer I, fill de Sança). Sembla que a cada nova situació de la família comtal es renoven els pactes amb la Seu de Barcelona, que té el ple domini sobre l’antiga Seu d’Ègara.

En 1043, en una venda a Rubí, apareixen junts els noms d’Ègara i de Terrassa (ACB, n. 652), però el d’Ègara es perdrà, quedant el de Terrassa, que aglutina la vila a redós del Castell-Palau, sota el terreny de la Seu, i el de Ègara-St. Pere, que defineix la població que s’instal·la al nord i el terme de les parròquies rurals que havien estat sota el domini de l’antiga Seu d’Ègara.

«Torre del Palau», restes de l’antiga vila fortificada de Terrassa

En 1110 el comte Berenguer III (1082-1131) ven als que seran “els Terrassa” un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là. Les obres romàniques de St. Pere i Sta. Maria són d’aquest temps dels cavallers o senyors feudals.

Castell Vallparadís, actualment, museu

Sta. Maria, una advocació que va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, es consagra el 1112 (o 1113), quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalitat, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Les esglésies de Sta. Maria i St. Pere, així com la de St. Julià de Terrassa[2], amb els seus cementiris queden sota “la seva mare”, la Seu de Barcelona. S’exceptuen les esglésies de Sta. Eulàlia i St. Sadurní que ja eren sota la Canònica.[3]  En aquests temps es van diferenciant dos dominis econòmics: el de la Canònica, que controlen unes quantes famílies de canonges i l’ardiaca del Capítol i el de la Seu, amb l’Hospital de pobres que donarà origen a la Pia almoina, que acumularà un gran capital.

Restes romàniques de Sta. Maria de la Seu d’Ègara

Si la Seu d’Ègara i el castell de Vallparadís queden ben protegits pel relleu, no passa el mateix amb el que anomenem “Castell-Palau”, del que ens queda la torre del homenatge. Datada de l’any 1000, es devia alçar sobre les restes d’una anterior torre de defensa, alçada sobre una vil·la romana en una important cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara.

La torre del Palau donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. Aquí s’inicia la indústria tèxtil de Terrassa. Al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits cap a Itàlia o cap a Orient. El 1228 Jaume I atorga el privilegi a la vila de Terrassa que el camí de Manresa-Barcelona passi pel seu centre, cal no oblidar que el monarca estava immers en baralles amb poderosos feudals com Guillem de Montcada i necessitava establir aliances amb altres feudals i el poble.

El Castell-Palau es dedicava a recavar els rèdits de l’agricultura i el comerç, com devia ser als seus orígens andalusins. La seva església de St. Fruitós, documentada des del segle XIII, era al servei d’aquest centre administratiu i judicial. Dins l’església es guardaven les mesures del gra. L’església tenia un porxo que s’aguantava per un pilar amb una argolla per subjectar els presos. Sota el porxo es tractaven temes públics i es celebraven mercats i fires. El lloc s’omplia de captaires i de noies que anaven amb la filosa a guaitar i xerrar, el que tenien prohibit quan era dia de mercat (Cardús, 1960: 97-101).

Restes del «Castell Palau» al museu del Castell de Vallparadís.

Els reis de la corona catalano-aragonesa feien estada al Castell-Palau. El 1343 el rei Pere ven el castell i la vila de Terrassa als Muntanyola, que esdevindran els senyors. En 1345  Blanca de Centelles, última descendent de la nissaga dels Terrassa, fundà la cartoixa de Vallparadís, potser va trobar que seria una honrosa sortida pels seus béns. Aviat la corona catalano-aragonesa quedaria absorbida per la nova entronització de Castella.

El 1562 hi ha un intent de divisió en dues “universitats” (municipalitats) per part dels “hòmens de la vila i terme de Terrassa”: la pròpia de Terrassa i la de St. Pere amb set parròquies rurals de la seva demarcació: St. Miquel i Sta. Maria de Toudell amb St. Martí de Sorbet (Viladecavalls) St. Vicenç de Jonqueres i St. Julià d’Altura (Sabadell), St. Quirze i St. Feliuet de Vilamilans, a més d’altres cases i propietats al nucli de St. Pere (avui barri).[4]

Una de les plaques nominatives de les cases del carrer Major de St. Pere.

És un intent de donar independència a la que seria la població de St. Pere, a qui se li concedeixen alguns privilegis com la “carnisseria” del terme o el dret de disposar d’hostal, fleca i tavernes. (Cardús, 1960: 49). Aquesta “universitat” de St. Pere de Vallparadís, que arreplegava el conjunt de la demarcació, era presidida pel batlle de Terrassa, però des de 1551, quan l’església de St. Fruitós és derruïda en favor de la obertura del  nucli de la vila, els vilatans s’arrepleguen en una confraria, “Minerva”, recolzada des de Roma, potser amb la intenció de no perdre la centralitat que donava l’antic Palau.

El primer esment de les “cases de St. Pere” és de 1576 quan la propietària era Eleonor Vilar (Cardús, 1960: 52). En 1583 un hostaler basteix una casa propera a l’església de St. Pere, encara quedava espai lliure prop de la capella de Sta. Eulàlia, a llevant. Es compradors de les  parcel·les van ser nou pagesos: sis de la mateixa parròquia i els altres de Castellar, Mura i Matadepera, dos paraires, dos bracers, un sabater, un fuster, un rajoler i un hostaler pagès.

En 1583 encara trobem menció a Sta. Eulàlia d’Ègara en les afrontacions d’una parcel·la al barri de St. Pere, però en 1601Sta. Eulàlia d’Ègara i l’església de St. Sadurní seran destruïdes i utilitzades les pedres per construir el pont de St. Pere que uniria aquest sector més elevat i allunyat amb el nucli de la vila. Al mateix temps el bisbe disposa que la parroquialitat de St. Pere d’Ègara passi a la nova parròquia del St. Esperit de Terrassa que aglutinarà els dos termes.

Pont de St. Pere sobre Vallparadís, fet amb les pedres de Sta. Eulàlia i St. Sadurní d’Ègara

Tot i així, St. Pere continua exercint com a parròquia de la seva població, en 1637 té 44 masies i el carrer de St. Pere 23 cases. Fins el 1904 no es disgregà definitivament el municipi de St. Pere d’Êgara,

En 1622 el Castell-Palau era venut a la municipalitat pel senyor del moment. L’edifici limitava amb el carrer Gavatxons (conegut al segle XIV com “el vall de St. Fruitós”), el carrer Cremat, antigament dit de Palau, les cases, la plaça, les fonts i l’hort del castell. A l’edifici comunal encara s’encunyava moneda sota l’emblema “Castrum Terrassa”. L’any 1891 l’edifici del es destrueix en benefici de la Plaça on s’alça l’església del St. Esperit (Cardús, 1960: 62-63 i 86).

Torre del Palau darrera de la Plaça vella, una ampliació que es va menjar l’antic Palau.

[1] Cardús, Salvador (1960) Terrassa medieval. Visió històrica. Ajuntament de Terrassa, p. 31

[2] St. Julià d’Altura que estarà sota el domini de St. Pere d’Ègara fins el 1904

[3] DDAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Oc. i Or. Enciclopèdia Catalana, p. 232

[4] A mitjans del segle XIX Viladecavalls i St. Quirze esdevenen municipis.

L’aigua al Pla del Bages. Sallent del Llobregat

Posted on por
Responder
Aiguamolls de la Sala prop del riu Llobregat a Sallent

El pla del Bages és una amplia zona que s’estén per les conques baixes del Llobregat i el Cardener abans que aquests rius es trobin a Castellgalí, prop del monument funerari romà de la torre del Breny.

Una zona ben irrigada per la sèquia de Manresa, que des de Balsareny baixa cap al parc de l’Agulla de Manresa, i pel mateix riu Llobregat, dues conduccions d’aigua (una humana i l’altra natural) que a Sallent es bifurquen.

Vistes des del castell de Sallent

La sèquia, una obra d’enginyeria del segle XIV, té un recorregut d’uns 26 km, però només ha de salvar un desnivell d’uns 10 m., el que s’aconsegueix amb diferents aqüeductes i soterrant les aigües en alguns trams.

Aqüeducte de Conangle, obra del segle XIV

L’aqüeducte del Conangle, antic com la sèquia, al sud de Balsareny i al nord de Sallent, mostra aquesta desviació del canal respecte del riu, deixant la colònia de Vilafruns (Balsareny) a l’est, on la sèquia encara corria paral·lela al riu.

La torre d’en Roca (Sallent, prop aqüeducte Conangle) i al fons Vilafruns (Balsareny)

Fins la colònia minera de la Botjosa encara no es desvien molt, passant tots dos cursos per la mateixa població de Sallent, on queda un record de la sèquia prop del fortí de la Rampinya, un barri que es mobilitza demanant que no es permeti l’ampliació de la pedrera propera de La Plana.

Record de la sèquia al barri de la Rampinya de Sallent

La sèquia, cap el oest, salvava el torrent de Soldevila amb l’aqüeducte del Vilar, per damunt de les mines de potassa, una explotació minera de principis del segle XX, l’única d’aquest tipus que perviu a l’Estat.

Aqüeducte Vilar a Sallent

A la banda del riu trobem la fàbrica del Guix, una explotació minera des del segle XIV, amb el seu canal i la seva resclosa. El riu segueix el seu curs cap a Cabrianes, però abans, a un polígon industrial, trobem una masia: “l’Illa”, documentada des del segle XII i que probablement es va bastir sobre una vila romana.

Canal i «casa» o fàbrica del guix

Des de la Botjosa, petit reducte de l’antiga colònia obrera de les mines de potassa, prop del poblat ibèric del Cogulló, la sèquia segueix el seu camí passant per una ermita de probable origen romànic: Sta. Magdalena de Bell-lloc, on trobem les restes del malaurat “roure gros” i podem fer un bonic passeig vora alguns trams de la sèquia.

La Sèquia a Sallent, al fons Sta. Magdalena de Bell·lloc i la muntanya de sal

A l’alçada d’aquest emplaçament, però a la banda del riu trobarem els espais de la Corbatera i els aiguamolls de la Sala. Les aigües del riu, en una zona plana com aquesta, són aprofitades bàsicament per usos industrials, com l’alimentació d’una central elèctrica, però al mateix temps han permès la formació d’una zona humida (aiguamolls de la Sala) molt important per a la migració de les aus, mentre que a la banda esquerra del riu les aigües freàtiques han format la bassa de la Corbatera.

Resclosa i canal del Llobregat a Sallent

El torrent de la Sala irriga la zona que duu aquest nom, un ampli espai molt important per la fauna i la vegetació. A la banda de ponent continua el seu curs la sèquia, plàcidament, malgrat les moltes amenaces que pateixen les seves aigües.

La sèquia als plans de la Sala

Abans de deixar que la sèquia continuï cap a Sta. Anna de Claret a Santpedor (Sant Pere d’Or) on trobarem la casa del sequiaire i l’aqüeducte del riu d’Or, ens podem acostar a una altra ermita: St. Ponç, documentada des del segle XII  i adossada al mas Coll, des d’on podem veure aquestes planúries tant històriques com ben aprofitades i, per sobre de tot, dignes de conservar.

Plans de la Sala i Montserrat al fons des de l’ermita de St. Ponç

Deixarem la sèquia seguint el seu curs envers Manresa i el riu cap a Monistrol.

Fotos de Ramon Solé y de la autora.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-01-2024

Als i a les que procuren apaivagar la set no contaminant les aigües

El montserratí, castillos y torres medievales de defensa y vigilancia

Posted on por
1
Castillo de los Castellvell, señores feudales de la zona que rodea Montserrat

En un artículo anterior nos referimos al “montserratí”[1] o área que rodea Montserrat con municipios de diferentes comarcas que están vinculados a esta formación rocosa, geográfica, histórica o culturalmente.

Es algo que comprobamos sobre el terreno con la observación des de diferentes posiciones de la silueta “serrada” de esta montaña emblemática que, aunque pudiéramos considerarla una unidad, siempre estuvo dividida, al menos desde que tenemos documentación (alrededor del año 1000).

La zona central de Cataluña: Bages,sur de Osona y del Berguedà, quedó separada de la Gòtia tras la revuelta antifranca (826-827) protagonizada por Aissó y Guillem con el apoyo de tropas sarracenas, partidarios de Berà. Bernat de Septimània, esposo de Duoda y conde de Barcelona entre los años 826 y 832 sofocó la rebelión ganando prebendas con ello, aunque posteriormente sería destituido por intrigas de la corte. Recuperaría su título y sus bienes entre 835 y el 844, cuando moriría decapitado por traición.

Torrota de Vacarisses

La zona estuvo fuera del dominio franco ya que tras la muerte de Ludovico Pío el Imperio queda fragmentado entre sus tres hijos, reinando finalmente Carlos el Calvo (-877) en Occitania. Su conquista representará la posibilidad de ampliar las fronteras hacia el Penedès y hacia La Segarra-Urgel.

Es un área donde abundan los topónimos de origen árabe, como el de “guardia” o “guardiola” (torre de defensa) o el de “cirera”, que significa “luminaria” y señala a las torres de vigilancia y comunicación que encontramos en la cima de montículos, también denominados faros o talayas, un sistema de señales muy necesario en una población tan dispersa.

El castillo de Sacama y la iglesia de St. Pere a Olesa de Montserrat

La arqueología y la toponimia dan muestras de la continuidad de los hábitats, así como de los nuevos establecimientos que progresivamente irán buscando zonas bien irrigadas (como las que responden al topónimo “Palau”[2] de origen musulmán) y comunicadas, dejando atrás aquellos montículos de difícil acceso y fácil vigilancia donde se instalaban castillos y torres.

En las vías que rodean Montserrat, siguiendo los cursos del Llobregat y el Anoia, encontramos fortificaciones desde donde se podría vigilar y controlar el comercio y los impuestos. El mismo fin que tenían los romanos cuando utilizaron la fuerza de los esclavos para construir caminos.

Castellolí, en l’Anoia, un puesto importante de vigilancia y defensa.

Entrado ya el siglo XI encontramos mayor presencia de iglesias que responden a la nueva organización en parroquias y “sagreras”, aunque hay algunas ermitas muy antiguas (alrededor siglo V) que apuntan a una vida monástica con la que se implantó el primer cristianismo que aquí nos llegó desde Oriente a través del norte de África.

De algunas de estas edificaciones sólo quedan sus ruinas o sus nombres (ya que fueron muy transformadas). Veremos algunos ejemplos.

En el norte de Montserrat tenemos castillos como el de Castellbell (feudales que dominaron la zona), el de Castellet (St. Vicenç) o el de Castellgalí, con nombres que ya indican la función de sus orígenes.

Murallas de los restos del castillo de Castellgalí

Entre 889-890 los reyes francos dieron los derechos fiscales de Manresa al obispo de St. Pere de Vic que cederá en 925 al monasterio de Ripoll los diezmos de St. Pere de Vilamarics (“villa Milech” o “Mèlik”) construida sobre una villa romana entre St. Vicente de Castellet, Castellbell y Marganell. Aquí vemos como una propiedad de probable origen musulmán se convierte en una iglesia.

Restos de la iglesia de St. Pere de Vilamarics o «vila Mèlik»

En 951 el papa confirma al monasterio de Ripoll las propiedades de Manresa con sus monesteriolos. Pese a que ya eran pequeños cenobios, Ripoll las tendrá como simples propiedades agrarias. El monasterio de Sta. Cecília (Marganell), más antiguo que el de Montserrat, recibe más donaciones de los fieles. Cesáreo (-981), primer abad reconocido, compró el 942 a su tía Druda y a su primo, Ansulf, por diez onzas de oro, un alodio en el castillo de Marro, más adelante representará uno de los tres intentos de independencia respecto del arzobispado de Narbona. Los litigios entre el abad Oliba de Ripoll y Sta. Cecília por el control de la montaña de Montserrat fueron frecuentes, lo que parece responder a diferencias entre el norte carolingio y estas áreas con mayor presencia musulmana e hispano-goda en las que se dieron intentos de entendimiento (como el “adopcionismo” que promulgaba Félix de Urgel) que serían cercenados.  

El castillo de “Marro”, junto con el de Otger, citado junto a una capilla de Sta. Magdalena en un documento de 1042, son algunos de los primeros mencionados y de los cuales sólo sobrevive el de la Guardia de Collbató que, como el de Bonifacio o de la Guardia del Bruc (del que sólo quedan ruinas junto a los restos de la ermita de “St. Pau Vell”) quedó bajo el obispado y los vizcondes de Barcelona, con sus propios litigios.

Castell de «Guàrdia» de Collbató, uno de los que aún perduran, bajo la mitra de Barcelona

En esta zona sur (la parte norte del Baix Llobregat) encontramos numerosas fortificaciones como el castillo de Sacama (Olesa, con la capilla de St. Pere), los de Espadas y Esparraguera, citados ambos en 985 cuando son entregados a St. Pere de Vic, el de St. Jaume de Castellví de Rosanes (los poderosos feudales de la zona), el de Rosanes en Martorell (así denominado por las arcillas rojizas del Llobregat) o el de Abrera o “Voltrerà” (que significa “cerca del agua”).

Montserrat des del castillo de Rosanes de los poderosos Castellví. Foto: Martí Porterias

Ya en el Alt Penedès, tenemos el de Gelida y en l’Anoia otros varios como el Castell de Cabrera (d’Anoia), el de Masquefa (junto a la capilla de St. Pere), el de Castellolí y, más alejados, los de Piera o el de Ódena. Es en esta zona, cerca de las vías desde las que se amplían las fronteras, donde encontraremos un mayor número de fortificaciones que merecen un estudio propio.

Montserrat des del castillo de Gelida (Anoia)

[1] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2024/02/28/mes-lluny-o-mes-a-prop-montserrat-a-prop/

[2] En St. Andreu de la Barca (o de “aigüestosses”) hay una zona así denominada.

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 16-03-2024

A quienes aman la historia y el patrimonio

Todas las fotos, excepto la que hemos indicado el autor, son de Ramón Solé y de la autora

Savassona, entre roques i canalitzacions d’aigua

Posted on por
Responder
Cisterna d’aigua excavada a la roca i vistes del cingles de Tavertet des de St. Feliuet i del riu Ter

El parc natural de les Guilleries-Savassona es troba entre les cingles de Tavertet, tancant el curs del riu Ter, la vall de Sau i els contraforts més occidentals del massís de les Guilleries.

Al pla i turó de Savassona (Tavérnoles), per damunt de la plana de Vic, trobem grans roques de gres despreses a causa de la erosió, sobre les que s’han fet algunes investigacions que sovint es barregen amb fantasioses llegendes.

Un dels grans blocs de pedra

El conjunt arqueològic de Savassona dona mostra la continuïtat d’habitats entre diferents civilitzacions des del neolític fins l’edat mitjana. Un fet històric que podem contemplar fent volar una mica la imaginació però sense oblidar les necessitats vitals, fonament de gran part de les accions humanes.

Havent observat de lluny el castell-casa forta de Savassona, una finca privada que compta amb una ermita romànica, St. Pere de Savassona, ens dirigim cap a St. Feliuet, també romànica i bastida sobre roca dalt del turó.

Castell de Savassona amb la seva capelleta i ermita de St. Pere de Savassona

El primer que observem són algunes lloses de l’antic camí medieval amb les roques que el custodien (algunes d’elles amb marques que no sabem interpretar) i amb els marges de pedra seca que humilment ha posat la pagesia de tot temps per a poder conrear les feixes que forma aquest relleu.

Camí medieval, on ja trobem roques gravades i marges de pedra seca

El camí ens parla del treball humà amb les seves dificultats i enginys.

Arribem a una esplanada i ja divisem la primera gran roca anomenada “el Dau” on s’han trobat sitges amb restes de ceràmica i de fauna que han permès classificar els materials entre els segles II i VI aC (Edat de Metalls – Ibèric) i fa pensar que la part inferior de la roca seria utilitzada com habitatge.

El gran bloc de pedra anomenat «el Dau»

No és l’únic gran bloc de pedra, però sí el més gran. En moltes d’aquestes grans roques trobem petits forats que ha fet l’aigua i que servirien, així mateix, per recollir-la. Aquestes roques mostren la necessitat de refugi i d’aigua.

A l’esplanada trobem algunes de les pedres analitzades i batejades que han estat picades per la mà humana que ha gravat en elles, en èpoques més llunyanes o més properes, símbols culturals que remeten al desig i les pors.  Uns gravats que mouen la nostra curiositat, inici de tot pensament.

Esplanada on es troben la majoria de roques i rocam de St. Feliuet a dalt

Al mig de l’esplanada trobem una bassa i alguns recipients aprofitats per recollir aigua (un tronc buidat, un antic safareig…) que permeten sobreviure la fauna. Un espai apte per portar ramats i per acollir animalons silvestres.

Aquí trobem dues pedres amb nom. La més llunyana, la “de l’home o del nen” té una figura humana gravada, creus i algunes cavitats amb recs, donant compte, de nou, de les reutilitzacions d’espais i objectes. Al mig, l’anomenada “de les bruixes” amb un munt de creus i figures simbòliques gravades que, igualment, van des del neolític fins el període medieval.

Figura humana gravada a la «pedra de l’home»

Tot i que trobem un munt de llegendes i explicacions dels rituals de les anomenades “bruixes”, només tenim documentat que en aquest lloc el baró de Savassona, descendent dels vescomtes de Cabrera-Osona, va fer assassinar, al segle XVII, a la forca, a tretze dones de Viladrau acusades de bruixeria,[1] com passava amb altres moltes que van patir aquest feminicidi tan cruel com injust.

L’anomenada «pedra de les bruixes»

De nou ens trobem amb historietes semblants davant de la “pedra del sacrifici”, amb unes canaletes i el que sembla una cisterna per recollir l’aigua sobre les que molt s’ha especulat. L’únic cert és que es va utilitzar per fer enterraments al Neolític, ja que s’han trobat dos sepulcres de fosa i restes de ceràmica. És probable que també s’hagués utilitzat com habitatge.

L’anomenada «pedra del sacrifici» amb una cisterna que deuria recollir l’aigua

Des d’aquest racó, amb altres roques que semblen llocs on es podria compartir àpats, feines i refugi, enfilem per una graonada documentada al segle XI, com les capelles de St. Pere i St. Feliuet de Savassona.

Graonada medieval de St. Feliuet

Dalt del turó trobem, al voltant de l’ermita, tres cisternes-basses excavades a les roques que recullen aigua de pluja i donen de beure als petits animalons. La més gran la veiem només deixar la graonada, junt a l’ermita. A dalt del turó trobem una cisterna excavada a la roca, amb uns recs i algunes tombes antropomorfes, pròpies de la Edat Mitjana. Des d’aquí podem observar el riu Ter i les impressionants cingleres de Tavertet. A la banda del migdia una altra cisterna i un petit racó per contemplar Les Guilleries.

Un racò per contemplar el paisatge dalt de les roques aprofitades per recollir aigua

El recorregut per aquest paratge, un autèntic museu al aire lliure, ens permet prendre contacte amb els nostres passats, amb les necessitats biològiques i existencials de l’ésser humà en contacte amb la natura.

Les dues capelles medievals indiquen una la hospitalitat (St. Pere, noms que remeten a les antigues villae romanes, a peu de camí) i l’altre, bastida damunt la roca i amb aquest nom martirial, a la vida eremítica.

Per acabar volem recordar que l’ermita de St. Feliuet de Savassona, va ser reparada en 1962 pel Centre Excursionista de Vic. Cal agrair el que grups com aquests feien en aquells temps foscos del franquisme per tal de mantenir viva la nostra aigua cultural (edificis, camins, llengües…)

L’ermita de St. Feliuet de Savassona sobre el rocam que ens parla de la vida de les nostres avantpassades i des d’on podem albirar la natura que ens envolta

Maria Àngels García-Carpintero, 29/02/2024

Als que cuiden de la natura i la cultura.

[1] https://www.ara.cat/estils/tornen-bruixes-catalunya-6-activitats-invocar_130_4842633.html