Archivo de la etiqueta: Dones a recordar

La Inquisició i la violència contra les dones

Posted on por
1
Placa en record de les anomenades «bruixes» a la plaça del castell-palau de Terrassa, AGC

La persecució contra els grups no sotmesos a Roma s’inicia des dels primers temps del cristianisme a l’Orient perseguint moviments com el gnosticisme que entenia la via de la salvació com a camí de coneixement o l’arrianisme, que promulgava que la segona persona de la Trinitat, el Crist, era més humana que divina; corrents que arribaren a les Gàl·lies i a Hispània, tot convivint amb altres tradicions. Cal remarcar que el que resultava intolerable als bisbes romans era la presència activa i reconeguda de dones en aquests grups.

Priscil·lià, un bisbe d’Àvila que havia estat instruït per una mestra gnòstica, serà el primer “heretge” cristià. Executat pel poder secular, morí decapitat amb alguns seguidors i algunes seguidores que ja en el segle IV foren acusades de bruixeria després de ser sotmeses a tortura, amb uns delictes que seran recurrents, com els de practicar avortaments o l’endevinació.

Segell en commemoració del viatge d’Egèria, probablement pricil·lianista.

Veiem, doncs, que les acusacions de bruixeria venen de molt lluny i mostren una permanència i reiteració en els delictes. El braç executor és el secular, així l’església es renta les mans, però entra en relacions de dependència i conflictivitat amb el poder civil, que es quedarà amb els béns dels executats.

Els concilis dels segles VI i VII de Toledo insten a arrancar de sota-rel la “idolatria hispana” amenaçant amb diferents càstigs o “penitències” als bisbes que no s’hi dediquin amb rigor. I és que Hispània, amb part de la Septimània de la que la Catalunya Nord formava part, anava fent el seu propi camí, lluny dels centres de poder i influïts per les antigues tradicions paganes i per una litúrgia visigòtica que havia arrelat entre aquelles corrents del llunyà Orient que arribaren pel nord d’Àfrica des d’unes societats més tolerants i obertes. 

Per una altra banda, en no estar els nous poders consolidats, l’acció de les dones, com les peregrinacions per conèixer com vivien els pares i les mares (Ammas) del desert o la cura de les ermites on es feia hostatge i s’enterraven els morts, era valorada i re-coneguda.

A finals del segle VIII trobem al bisbe català Feliu d’Urgell, condemnat per heretge en promoure una actitud més entenedora amb els musulmans, considerant que el Crist podria ser un fill “adoptat”, però als francs, promotors de l’església romana i de l’administració parroquial, no els interessava l’enteniment, sinó el domini. Feliu serà empresonat a Lyon fins la seva mort.[1]

Fets com aquests són els precedents de la Inquisició, que comença a actuar com a tal a finals del segle XII, amb la proclama de la croada contra els albigesos o “càtars”[2], grups cristians que vivien austerament seguint l’Evangeli, predicant en llengua vernacular i creant comunitats pròsperes gràcies al teixit de la llana i al comerç. En aquests grups, com entre els valdesos o “pobres de Lyon”[3], les dones predicaven i celebraven, és per aquest motiu, que el IV concili de Laterà (1215) els condemna. Els homes i les dones que en formaven part seran aniquilats de manera cruenta en la primera croada contra albigesos i valdesos. Al mateix temps es prohibeix la fundació de noves ordes femenines y la proliferació de dones a les branques religioses admeses. La persecució d’heretges o divergents i l’assetjament contra les dones són part d’un mateix procés d’un domini patriarcal, tot i que la part de les dones serà obviada.

La persecució als heretges anava acompanyada de la d’altres col·lectius com els jueus i de més repressió per les dones.

Perseguides i acorralades, les persones que poden es desplacen a zones de Catalunya, Aragó i València adoptant cognoms locals. Entre 1231-1232 el dominic Raimon de Penyafort (1180-1275) arriba a Barcelona per constituir, amb Jaume I, la Inquisició al regne de Catalunya-Aragó. En aquests anys es dona la major persecució antiherética de refugiats occitans a terres d’Urgell i de Tarragona promogudes pel bisbe de Vic i l’arquebisbe de Tarragona. Al mateix temps els jueues van sent relegats de l’administració.

El 1252 Inocenci IV (1243-1254) emet la butlla Ad extirpanda justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin. Al mateix temps, firma una altra recolzant l’arquebisbe de Tarragona i l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Barcelona i l’abat del Temple no els donaven els delmes i primícies que segons ells els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència. El Papa insta a que ho arreglin i a que, si no en fan cas, els imposi penes canòniques. St. Pere havia generava riquesa i prosperitat al seu voltant al burg de St. Pere de Barcelona i a d’altres indrets on es feien càrrec de parròquies (Montmeló, La Palma de Cervelló) i de batllies i el Temple havia iniciat una gran banca que estimulà la cobdícia.

Panel informatiu a l’església de Montmeló on es reconeix el domini inicial de St. Pere de les Puel·les de Barcelona.

Les cruels pràctiques de la Inquisició rauen en la por i la sospita. Els tribunals itinerants comencen amb la interrogació forçosa als adults (homes a partir de catorze anys i nenes des dels dotze), fomentant la delació que, sense més proves i mantenint l’anonimat dels acusadors, donava peu a múltiples abusos.

Els càstigs podien ser de penitència, com el dejuni i la peregrinació; d’humiliació, penjant el “sambenito” o deixant sense capa o sense cabells a les dones; econòmic, amb una multa; físics, com la flagel·lació i la tortura d’algunes acusades; de presó, que comportava també la confiscació dels béns i de mort, mitjançant la foguera sota el braç secular. Tot era rigorosament recollit per escrit. Unes pràctiques aberrants que preludien les dels nazis.

L’anomenada «pedra de les bruixes» de Savassona, que remet al que desconeixem i a les pors que intentem controlant posant noms com aquests.

El segon concili de Lió (1274), va confirmar els privilegis de només quatre ordres de mendicants i predicadors: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint-ne d’altres com els germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre molt popular a Barcelona que rebia nombrosos donatius. Després d’aquest concili, es va gravar un 10% més el delme per a la Santa Seu sobre béns i rendes de clergues, comunitats i esglésies.

El 1298 el Papa decreta el «Periculós«, amb què es prescriu l’estricta clausura femenina. Per a les germanes suposa, a més de la reclusió, el fre a la seva acció i deixar de veure o atendre els seus familiars, ni tan sols a la Cartoixa s’havia imposat una clausura rigorosa fins aleshores. Algunes comunitats aniran dilatant la seva aplicació, altres s’acolliran a regles més obertes, com l’agustina, que permetia una vida activa.

En 1299 el bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís, seguint disposicions conciliars, ordena que ha de ser un sacerdot, i no un monjo, qui estigui a càrrec de les esglésies i mai una comunitat de dones o mixta. Al clergue canònicament acceptat com a “beneficiari” d’un altar, se li assignava una renda alimentària i una part dels beneficis que es generen i amb els que sobrevivien molts grups de dones. A partir de llavors moltes de les comunitats femenines desapareixen i les que sobreviuen, com Valldonzella o Montalegre, ho faran amb dificultats.

Valldonzella, un lloc tan oblidat com la història de les dones, de la que en forma part.

El concili de Viena de 1312 aboleix el Temple (en París, en 1310, el rei havia cremat cinquanta-quatre cavallers templers per quedar-se amb la seva fortuna) i condemna a les beguines i grups similars de dones que predicaven l’evangeli, atenien malalts o ensenyaven a nenes pobres tot vivint del seu treball, com blanquejar la roba o teixir. Totes van quedant sota domini de bisbes, rectors i/o abats de les branques masculines. En aquesta època comença el tancament de dones anomenades “penedides”, unes pràctiques que causen molt patiment. També es produeixen assalts als calls jueus.

En 1478 Ferran el catòlic imposa la Inquisició de Castella o “espanyola”, dedicada especialment a perseguir jueus i vigilar «conversos», però també homosexuals, musulmans, luterans, maçons i les anomenades “bruixes”. Les institucions catalanes mostren el seu rebuig a aquesta ingerència (carta dels consellers de Barcelona de 1483), tot i així el tribunal se instal·la en el que avui és museu Frederic Marès utilitzant part del Palau Reial Major com a presó i sales de tortura.

Museu Frederic Marés, seu de la Inquisició Espanyola

Amb el concili de Trento (1545-1563) i el mandat dels reis de Castella, s’acabarà aplicant l’estricta clausura a les comunitats religioses femenines. Algunes no ho acceptaran en no estar a les seves constitucions, com les agustines de Montalegre i s’extingiran. Altres aniran desapareixent en no tenir més mitjans de supervivència que les donacions. A Catalunya es van perdre catorze dels setze monestirs femenins del Cister entre 1452 i 1717.

Els tribunals romans es dedicaran a perseguir les corrents protestants i els lliurepensadors, amb teories més obertes i crítiques. En 1600 mor a la foguera el dominic Giordano Bruno i poc després Galileo morirà sota arrest domiciliari per recolzar les teories heliocèntriques de Copèrnic.

Sta. Teresa (1515-1582), vigilada per les seves arrels jueves i perseguida per alguns tribunals espanyols per “il·luminada”, es va lliurar degut a les seves bones relacions amb la Cort, però no va passar el mateix amb algunes de les seves seguidores. El seu “llibre de vida”, escrit per ordre dels seus confessors, que buscava com condemnar-la, va quedar confiscat, però va veure la llum gràcies a que havia fet algunes còpies per a persones influents en la Cort.[4]

Teresa, fundadora i escritora, elevada a los altares olvidando que antes fue acosada, perseguida y arrestada. AGC, Ávila.

Normalment s’anomena “caça de bruixes” als processos que es van succeir des d’aquests segles XV-XVI, també a les nostres terres, al Pirineu, a Prades, al Vallès…, perseguint dones guaridores que administraven herbes remeieres i/o parteres que atenien durant el part o ajudaven a no portar fills no desitjats al món. Ja hem vist que no ens ha d’estranyar que totes les acusacions, estretes sota tortura, siguin similars a tot arreu i en tots els temps, ni que el procediment del Sant Ofici de la Inquisició sigui el mateix que el de les croades, ni que fos el braç secular l’executor del foc o de la forca, ni que, al mateix temps, es persegueixen “moriscos”, jueus o les noves idees que posen en entredit l’estructura eclesial. La història sempre és la mateixa perquè la repressió és la mateixa, excepte pels desafortunats, que resulta única i pròpia.

La Inquisició Espanyola va ser abolida el 1812 a les Corts de Cadis, Ferran VII, la va restaurar però ja era molt feble. El 1834 la regent Maria Cristina abolí definitivament el tribunal de la inquisició espanyola. Els arxius secrets es van començar a obrir des de 1998, per ordre de Juan Pablo II.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-10-2024

A totes aquelles persones que han patit la crueltat injustificada.

[1] “Félix d’Urgell, el primer heretge català”, a: https://historiasdebellvitge.com/2022/03/19/felix-durgell-el-primer-heretge-catala-i-el-joc-de-la-supremacia/

[2] Càtar és un nom despectiu que van posar els seus perseguidors, ells es consideraven simplement cristians, sent coneguts pel poble com “bons homes” i “bones dones”.

[3] Entre finals del segle XII i principis del XIII. Pere Valdés (1140-1216) abandonà la seva vida anterior per fundar la Fraternitat dels pobres de Lyon, no sent molt diferent al que va fer St. Francesc d’Assís, aquest grup va ser aniquilat per permetre que les dones prediquessin.

[4] “Santa Teresa de Jesús y la Inquisición española” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/15/teresa-y-la-inquisicion-espanola/

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on por
1

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Las ruinas de Sant Vicenç del Bosc y de sus mujeres

Posted on por
Responder
Sant Vicenç del Bosc o de «Cercedol». Sant Cugat del Vallès.

El “Castrum Octavianum”, a ocho miliarios de Barcelona, era un asentamiento romano donde, según la tradición, murieron martirizados en el 304 Cugat, Sever, Juliana y Sempronia levantándose, entre los siglos V-VI, un lugar de culto que se convertiría en un lugar de peregrinación. Poco más sabemos hasta que queda bajo la Sede de Barcelona en el 878, cuando los francos conceden al obispo Frodoí el monasterio de St. Cugat que contará con el apoyo de los condes de Barcelona-Girona-Osona.

St. Cugat se convertirá en el brazo ejecutor de la Canónica eliminando todo vestigio de la anterior liturgia visigótica o mozárabe y reorganizando los territorios del Llobregat, el Penedés y el Vallés bajo el nuevo sello eclesial. Sus monjes empuñan la cruz, la pluma, con el uso del latín y la preponderancia del título escrito sobre los antiguos pactos orales y la espada, si conviene. Entre los siglos X-XII, será el principal señor feudal de ocho castillos-fortaleza y de cinco torres de vigilancia en la frontera: Bajo Llobregat (Castelldefels), Penedès y Anoia.[1]

Monestir de Sant Cugat. L’absis i el campanar són les parts més antigues.

Guifré Borrell o Guifré II concede en 904 privilegios al monasterio, de acuerdo con Teuderic, obispo de Barcelona entre 904 y 937. Guifré da a St. Cugat la iglesia de la Sta. Cruz (Cervelló) y confirma otras propiedades en los condados de Barcelona, Girona y Osona. Teuderic por su parte, concede los diezmos, el derecho de dar sepultura y las iglesias de St. Silvestre y Sta. Leda (Vallirana). Teuderic, procedente de Vic,adquiere bienes en la ciudad de Barcelona y en el Vallés. En 940 su sobrino Ermenir con su hermano Sendred y su esposa Transgoncia permutan con el obispo sucesor, Guilarà (937-959),todo lo que su tío había comprado en Barcelona, incluyendo lo que tenía en Aqualonga (Valldoreix), en el “Castillo” de Terrassa y en Caldes a cambio de la mitad de lo que Teuderic legó a la Sede en Cabrera (Collsacabra).[2]  

St. Cugat será el señor de las tierras que consigue gracias a las concesiones de condes y obispos y ratificadas por los reyes francos y papas, a las “donaciones” de propietarios que pasan a ser usufructuarios, a las transacciones que establece con quienes realizan mejoras técnicas o a los expolios que realiza mediante una documentación escrita que la otra parte no posee.

En 942 se celebra un juicio en el monasterio de St. Cugat presidido por su abad. Un tal Gustrimir, en nombre de su hijo Sendred, acusa a Escolástica de retener un viñedo en Cercedol o Cercitulo (el sitio de Collserola donde podemos observar las ruinas de St. Vicenç del Bosc). Ella se defiende diciendo que la tenía en nombre de su señor Riquer, difunto, pero al no poder demostrarlo con escrituras, es obligada a evacuar.[3]  

Cercedol, en sus inicios una mujer, Escolástica, obligada a evacuar.

En el siglo X encontramos grupos familiares que plantan en común. El 965 Juan y Rogada dan a St. Cugat tierras en Aqualonga, Valldoreix, en Llacera (primera mención a esta capilla de St. Cugat) (Mas, SC, LXVII-LXVIII).

Aunque el término Aqualonga es muy frecuente en el s. X, la iglesia de St. Cebrià de Valldoreix no aparecerá como parroquia hasta su consagración en 1046. En el siglo X hará las funciones de parroquia la ermita de St. Vicenç de Cercedol o Cercitulo (después St. Vicenç de Vallarec o del Bosc), como veremos.

Tras la razia de Almanzor (985), con la que encontraron la muerte los monjes (excepto uno que huyó con la documentación, según la tradición), St. Cugat recibe un precepto del rey franco que le confirma sus ya numerosísimos bienes en el Vallés Oriental y en el Occidental, así como en las zonas fronterizas. Estos bienes consistían en tierras con dependencias agrarias, animales, útiles, molinos, iglesias y fortalezas. Las tierras podían ser cultivadas o yermas, utilizadas como pasto o para la renovación de los cultivos.

El rey les concede la inmunidad y el derecho de elección de su propio abad, convirtiéndose, así, en un poderoso señor feudal que vive de numerosas y pródigas rentas. Ya en el siglo XI ese inmenso patrimonio comportará la posesión de un aparato militar y judicial propio. St. Cugat siempre gana los pleitos.

St. Cugat, un poderoso señor feudol que causó diversas extorsiones y numerosos litigios. Un poder que se alza en desmesura.

Las “donaciones”, para quedarse en la propia tierra o para ser enterrados a sagrado, aumentan. En 985 Spanla da en usufructo casa, corral, tierra, huerto y viñedos en Magerova (St. Cugat del Vallès) y un campo en Pozolls (“Puteolos”, Can Costa, Cerdanyola). Ricard y Flavia dan tierras que habían sido de Castellano y de Gonter en “Fero” (faro o torre en Cerdanyola). Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred y Cusca, tierra y viñas en Cercedol, Valldoreix siguiendo las disposiciones de Adalà, cuando fue a Barcelona, “donde murió cuando esta fue destruida por los sarracenos” (Mas, SC, CLII, CLIII y CLVI).

La presencia de mujeres “solas” (que actúan en su propio nombre) es frecuente en los documentos del siglo X. Encontramos varias en esta zona, algunas con el apelativo de “Deovota” o “Deodicada” y cercanas al monasterio de St. Pere de les Puel·les de Barcelona que necesitó más tiempo para rehacerse.

Las encontramos en los accesos a la “Fonte Calciata” (St. Llorenç de Font Calçada), cerca del torrente de Can Cabassa en la vía que iba de Sabadell a Martorell, donde se encontraron restos de una villa romana, también en Cercedol, en el valle Vidraria (Vallvidrera) y “ipsas Canales” (Castell de Canals).

Restos del molí de Canals, AGC, 2021

Pero St. Cugat se hará el mayor propietario de esta zona cercana a su término. En 986 Mir y Escolástica venden al abad de St. Cugat y obispo de Girona, Ot, tierra con casas, corral y árboles en el término de Aqualonga, junto a St. Pere de Rubí (Mas, LA, 83). En 987 Luvilo da a St. Cugat parte de su alodio de viña y tierra en Aqualonga, en el lugar conocido como Llaceres. En 990 los albaceas de Luvilo dan una parellada de tierra en “el prado”, en Aqualonga, En los límites encontramos a Llobeta y sus hijos y a Ermesinda y los suyos (Mas, SC, MCCXLI y CCXXV). “El prado” sin más apelativos remite a un lugar de uso comunal que, en manos de los poderosos feudales, como St. Cugat, dejará de serlo.

En 987 Marraziano permutó con St. Cugat tierras, casas y viñas que compró a Ermengarda, en cuyos límites se recuerda a Filmera, Barcelona, femina y Filicite o Filicie, difuntas, nombres que apuntan a la existencia de una comunidad femenina. En 988 Petrone, clérigo, da tierra a St. Cugat en Aqualonga, que limita con St. Pere (de les Puel·les).Simplicia, con sus hijos Madeix (subdiácono), Ausizia, Dazilo y Bonuç, vende a St. Cugat tierra en Cercedol, en el lugar de “les Corts” (que debía ser otro bien comunal). Berica (hombre) y Igilo (mujer) dan en Cercedol y Aqualonga. (Mas, SC, CLXXVI, CLXXXIV, CXCIV y CXCVI).

En 991 los albaceas de Suñer dan a St. Cugat tierra en Campanyà (primera mención de Sta. María de Campanyà). Suñer y su mujer, Estudia, permutan con St. Cugat tres tierras de Aqualonga en Campanyà, el valle del río Seco y el monte de Rimila y “el prado” con la fuente de Petro, en cuyos límites volvemos a encontrar en Llobeta y sus hijos (Mas, SC, CXXXI y CCXXXIII).

Santa Maria de Campanyà, AGC, 2022

El monasterio femenino cederá (por necesidad y/o presión) parte de su dominio a St. Cugat en 993, cuando Adelaida “Bonafilla”, con las hermanas Deovotas Ermetruit, Agudància, Ermelle y Quintol, permuta con St. Cugat tierras en Aqualonga por tierra en Provençals (Mas, SC, CCLVI).

En 995 Revella, viuda de Flavi (un guerrero), da la tercera parte de lo que su esposo le legó en Aqualonga y en Cercitulo. Nefridi y su mujer, Casta, dan tierras, viñedos, casas y árboles en el canal que limitan con tierras del mismo monasterio, con la vía pública, con el río Rubio y con alodios del veguer Seniofred de Rubí. El 996 Engoncia vende a St. Cugat una tierra en el término de Aqualonga que limita por todas partes con propiedades de St. Cugat excepto por el canal que va a los molinos (Mas, SC, CCLXVIII, CCLXX y CCLXXI).

La iglesia de St. Cebrià de Valldoreix se constituirá en parroquia en 1046. La primera parroquia de Valldoreix fue St. Vicenç de Vallarec o del Bosc, así se cita en 999 cuando Cixela (hombre) con Ermengola y Ermetruit permutan con St. Cugat unas viñas en Cercedol, en cuyos límites encontramos a Ermengarda Deodicada (Mas, SC, CCCII). Aquí vemos claramente cómo una ermita que hacía de parroquia y en cuyo entorno las mujeres tenían un papel destacado, acaba siendo absorbida por la iglesia patriarcal, desapareciendo sus nombres de la historia.

St. Vicenç del Bosc, parroquia del siglo X cuidada, muy probablemente por una mujer, Ermengarda Deodicada. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero, Terrassa, julio, 2024

A las mujeres de la historia cuyos nombres han sido obviados.

[1] Salrach, J. M. (1992) “Formació, organització i defensa del domini de St. Cugat en els segles X-XII”

[2] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 4, 5, 6 y 12.

[3] Salrach, J. M. i Montagut, T. (dir.) (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval, segles IX-XI. FN. Textos jurídics, 2, plet n. 71

Hostalric a l’edat mitjana. El paper de les dones.

Posted on por
Responder
La vila, les murelles i algunes torres (Ananà i dels Frares al final) des de la pujada al castell-fortalessa, on queden les restes medievals.

A la confluència del riu Tordera amb la riera d’Arbúcies, sobre un cingle de pedra basàltica (formada per un volcà, com els de la Garrotxa) es va bastir el castell, les torres de guàrdia i les muralles de la vila d’Hostalric.

Encara que té dues àrees ben definides: el castell-fortalesa i la vila, s’ha de veure tot com un conjunt, amb les torres que el flanquegen i els portals d’entrades i sortides.

Torre i portal de Barcelona, al camí ral que comunicava Barcelona i Girona

La història del “castell d’Hostalric” o de la població emmurallada te diferents moments històrics, dels que en queden algunes restes i  la documentació de la que rescatem alguns noms de dones i el seu paper, sovint obviat.

Mafalda Pulla-Calabria, comtesa de Barcelona (s. XI)

El primer cop que trobem Hostalric a la documentació és el 1106 quan Guerau Ponç II (vescomte de Cabrera entre 1106 i 1131) jura fidelitat als comte Berenguer III, fill de Mafalda de Pulla-Calàbria (1060-1111)[1], per les fortaleses de Blanes, Argimon (Sta. Coloma de Farnés) i Cabrera (Collsacabra, entre Osona, la Garrotxa i la Selva), tal com havia fet el seu pare. Ponç I (-1105) anys enrere. Ponç II es compromet amb aquest document a no bastir cap castell a Hostalric, on segons consta al document n’hi havia un hostal anomenat “Quota”, potser així el comte s’assegurava el seu domini. Uns mesos després el mateix Ponç II, que es defineix com a fill de Letgarda de Tost (-1094), amb la seva dona Elvira, estableixen a la suda de Balaguer.[2]

La font dels gegants, amb el comte R. Berenguer II i la seva dona Mafalda de Pulla-Calabria.

D’aquests dos documents ja podem extreure alguns aspectes importants per l’estudi del paper de les dones, com són:

  • Els juraments de fidelitat, i sovint la filiació, es fan en nom de la mare, la única figura segura sobre la que es pot jurar.
  • A la Edat Mitjana les dones són reconegudes, trobem esment dels seus noms i no només el seu rol familiar com es farà al temps del gòtic.
  • Els nombrosos béns que van adquirir els Cabrera venen de les seves aliances amb comtes i reis i de la participació a les batalles (com podia ser el cas de Balaguer), però també de les aliances matrimonials que els fan augmentar i afermear. És el que anirem veient ara.

El vescomtat de Cabrera té els seus orígens en els comtes de Girona, concretament en Amat de Montsorniu (-1035), la seva filla, Ermessenda de Montsorniu (-1057), casà amb Guerau de Cabrera (-1050). El matrimoni fundà el monestir de St. Salvador de Breda, prop del castell de Montsorniu, ambdós edificis seran els centres neuràlgics dels Cabrera.[3]

El seu fill, Ponç I de Cabrera adquirí de la seva dona, Letgarda de Tost, el vescomtat d’Àger (La Noguera, Urgell) que passarà al seu fill Ponç II que esdevindrà vescomte de Cabrera i d’Àger. Veiem, així, com als béns de Girona i Osona se’ls afegeixen els d’Urgell, degut a les aliances matrimonials i a les aportacions de les dones. A Urgell augmentaran amb les de Marquesa, filla del comte Ermengol VII i casada el 1194 amb un altre descendent de la nissaga, Ponç III de Cabrera (-1205). El seu fill Guerau IV (-1229) va entrar en litigis amb la seva cosina Aurembiaix d’Urgell (-1231). les disputes fan que a vegades les propitats es perdin, tot i que els hereus les poden recuperan amb noves alliances.

Sta. Maria de Hostalric de origen romànico.

Amb aquests exemples veiem que, si bé l’hereu duu el nom i l’escut de la casa familiar i manté el lloc d’origen, algunes filles, a les que es dota per guanyar aliances amb cavallers que defensaran les propietats, transmeten un patrimoni no menys important que passarà al marit sempre que no s’hagi establert alguna clàusula restrictiva al respecte.

Fent-se el comte de Barcelona amb Girona i Osona, els vescomtes adquiriran un poder massa gran que provocarà més lluites internes que les pròpies de la conquesta i farà que els béns adquirits, com també la vida, es perdin en algunes ocasions.

Aviat finalitza els temps del comtes. Els reis provocaran guerres tant o més cruentes que les dels senyors feudals. Així entenem que la següent notícia rellevant d’Hostalric sigui de 1242 quan el rei Jaume I atorga privilegis per establir un mercat a Hostalric que quedarà en mans dels Cabrera.

Mural que recorda els privilegis que Jaume I va donar a la vila d’Hostalric que controlaran els Srs. de Cabrera.

Durant el segle XIII s’abandonen moltes estructures defensives que s’havien situat als turons, canviant-les per les noves viles on s’estableixen els menestrals i creix el comerç. És el que passa a Hostalric, una ciutat que s’emmuralla al segle XIV amb la pedra basàltica de color negrós de la colina. Els Cabrera, sota la corona catalana –encara- establiran la seu judicial i administrativa a Hostalric, un lloc a peu de camí ral (Via Augusta amb els romans) entre Girona i Barcelona, l’anomenat camí de França on en temps pretèrits hi havia hagut, justament, un hostal. No trigaran en fer-se amb la corona espanyola, però aquesta ja és una història en la que no entrarem.

Les murales i les principals torres, més o menys reconstruïdes són del segle XIV, quan s’organitzen els mercats a les viles.

De l’antic castell de la època de prosperitat pels senyors de Cabrera i per Hostalric només queden les restes de dues torres rodones en el camí que puja al castell-fortalesa, bastit, derruït i reconstruït amb les guerres que assolaren Catalunya a partir del segle XV.

La més antiga i alta de les que es conserven (s. XIII) està separada del conjunt (“torre albarrana”). Era una torre defensiva a l’entrada de la vila, posteriorment coneguda com “dels frares”. Tenia una cisterna a la part alta, espai pels soldats al mig i un magatzem per munició i intendència a la part baixa.

Torre «dels frares», una de les més grans i millor consevades de Catalunya.

Altres torres del mateix temps de les muralles (algunes reconstruïdes posteriorment) són la de Barcelona, al costat del portal del mateix nom que donava accés al camí ral; la torre Ararà, la més vistosa ja que acaba en matacans en lloc de merlets, utilitzada com a presó o la de la plaça dels Bous on n’hi havia la plaça dels bestiar, una altra entrada junt a la de les hortes (la millor conservada) i la de les vinyes.

Entre els trams de les muralles n’hi ha altres torres que duen el nom de les cases a les que estaven adossades. La que es diu “Cabrera” estava junt a l’hospital. Els hospitals-hostals medievals realitzaven una tasca important, necessària i lucrativa en aquestes viles comercials.

Deixem el castell que es basteix a època moderna per les visites turístiques, ja que està molt ben conservat i explicat. D’èpoques antigues és més el que no-sabem que el que sabem, en tot cas com sempre, volem tenir present el paper de les dones.

El castell-fortalessa d’Hostalric, centre de nombroses batalles des del segle XVI

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7-12-2023, fotos de l’autora,

Als veïns i veïnes d’Hostalric que conseven i transmeten la seva història.

[1] Albertí, Elisenda (2018). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí ed., p. 31-36

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M. (dir.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, n. 364 i 366

[3] Mallorquí, Elois (2004) “Els vescomtes de Cabrera, senyors de les Guilleries fins el mar” Revista de Girona.

Sota Eramprunyà: Bruguers, el Sitjar i la Roca de Gavà. L’acció de les dones al castell i a les seves capelles.

Posted on por
Responder
Castell d’Eramprunyà sobre Gavà. Foto: Martí Porterías

Bruguers o “Brugueris”, és el nom col·lectiu d’un arbust força abundant a aquest de Gavà i a altres indrets catalans: el bruc.

“Bruguers vell” és la primitiva capella on es venerava la marededéu de Bruguers, al sud del castell d’Eramprunyà, de la que només resta una paret.

Les restes de l’antiga capella de Bruguers vell. Martí Porterías.

En 1321 Guillemona, filla de Pasqual Messeguer, amb Dolça, Deodates de la capella de Sta. Maria de Bruguers de la parròquia de St. Miquel d’Eramprunyà, signen un rebut (arxiu parroquial de St. Boi), el que vol dir que la capella funciona i que les dones en tenien cura. Però, des de 1327, ja només trobarem preveres amb la seva dotació o “benefici”. El 1328 l’ardiaca de Barcelona designa a un frare de St. Agustí per a que celebri a Sta. Maria de Bruguers assignant-li els drets i pertinences de la capella on havia de viure.

Les restes de la que va ser parròquia de St. Miquel junt el castell. Martí Porterías.

Les Deodates o Deodonades (beguines en Europa) eren dones que duien una vida cristiana i austera, donada als altres en forma d’atenció a malalts, de predicar l’evangeli en llengua vernacular, d’ensenyar principalment a les nenes, una forma de vida lliure i compromesa que va ser perseguida per l’església catòlica que volia obediència i fer-se amb el patrimoni que gestionaven. Compaginaven la oració amb activitats com filar la llana, teixir, blanquejar la roba o preparar herbes remeieres.

Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona entre 1303 i 1334, acabarà amb la majoria d’aquestes comunitats seguint els mètodes propis de la inquisició, és a dir, indagant, en les parròquies que visita, entre els veïns i veïnes sobre la conducta dels parroquians i parroquianes i imposant penes.

De les Deodonades de Bruguers vell no en sabem res més però a la mateixa època Ponç de Gualba autoritzà els trasllat de la capella de Sta. Magdalena del Sitjar, com veurem, mentre acabava amb les comunitats de Deodonades dels voltants de Barcelona, com la de Sales (Viladecans); subjectava d’altres (no sense conflictes) com la de St. Joan de l’Erm de St. Just Desvern o la de Sta. Margarida de Valldonzella i rebia acusacions de curanderisme sobre algunes altres com Godaya, Deodata de St. Joan de Viladecans.

Ermita de Sales al Pla de les Deodates de viladecans. AGC, 2019

El lloc on actualment es venera la marededéu de Bruguers es deia, des de fa un mil·lenni, el Sitjar o “Ciliare”, de sitges o llocs on s’emmagatzemava el gra i altres productes i eines agrícoles, un lloc arrecerat, al camí que des de Begues duia al Penedès, de fàcil defensa per estar envoltat de penya-segats i des d’on es podien vigilar les contrades. Tant el castell d’Eramprunyà com el lloc del Sitjar i el de “Rocabruna” (urbanització de la mare de déu de Bruguers) són documentats des del segle X. Les excavacions han confirmat la presència humana en aquestes dates. Cal tenir en compte la importància de la extracció de mineral de ferro que existia entre els turons de Rocabruna, Les Orioles i Les Ferreres, que en aquests temps eren sota el domini del senyor d’Eramprunyà. Durant la època ibera i romana el material de ferro s’embarcava als vaixells que ancoraven a Les Sorres. Un material molt apreciat que es treballava a les fargues per a fer les eines dels pagesos i els estris dels cavallers.[1]

El castell d’Eramprunyà era en mans dels Santmartí des del segle X. Ferrer de Santmartí, últim senyor d’Eramprunyà d’aquesta nissaga, establí un benefici (pagament d’un prevere) per a la capella de Sta. Magdalena del Sitjar de la parròquia d’Eramprunyà, en la que s’havia de fer reformes, a principis del segle XIII. L’absis de l’actual capella de la Mare de Déu de Bruguers seria d’aquesta època.[2]  Entre 1226 i 1247 Jaume I adquirí el castell quedant els castlans del moment, els Santa Oliva, sota el seu domini directe.

Absis de Sta. Maria de Bruguers o Sta. Magdalena del Sitjar. AGC, 2022

Després del segon concili de Lió de 1274 es gravà un 10% els delmes per la Santa Seu sobre els preveres i les esglésies. Aquest concili suprimí les ordes religioses i/o moviments que no hi eren sota el domini dels bisbes, especialment si eren femenins i/o mixtes. És una època de reformes que durà Ponç de Gualba als voltants de Barcelona. Després de les grans persecucions als moviments considerats herètics, s’inicien les aberrants i cruels pràctiques de la Inquisició. Només en aquest context, aplicat als interessos locals, s’entenen els canvis que afectaren a Bruguers vell i al Sitjar. Darrera de tot sempre hi ha un interès econòmic i, en aquest cas, un canvi social.

En la visita de Ponç de Gualba de 1309 a St. Pere de Gavà es deixa constància de que el capellà beneficiari de Sta. Magdalena “no té llicència” (una de les imposicions del moment és que els canonges havien d’anomenar els capellans, com es va fer a Bruguers vell). El rei efectuarà un nou nomenament. Entre 1310 i 1319 es produeixen successius canvis de capellans, dient que el lloc no interessava gaire, tot i que generava riqueses, potser demanaven més dotació, potser tot plegat era conseqüència dels canvis socials que s’estaven produint.

El lloc del Sitjar sota el castell d’Eramprunyà.

Saurina de Terrassa i Santa Oliva rebé el castell de la seva àvia, Saurina de Santa Oliva, que li va donar com a dot en 1273, quan casà amb Bernat de Centelles. Bernat era un home agressiu, endeutat i amb trifulgues amb altres senyors feudals. Tant és així que Saurina aconseguí del bisbe la separació marital, cosa que poques dones aconseguien, potser havia més interessos amagats, doncs el rei Jaume II li embargà el castell a Bernat, però Saurina tenia també els seus drets i així li semblaria més fàcil.

En 1323 Jaume II, necessitat de diners per a les seves conquestes a Sardenya i Còrsega, ven el castell d’Eramprunyà i el dret de patronat sobre la capella del Sitjar al seu tresorer i notari, Pere Marc, per 120.000 sous.

Pere Marc era senyor, des de 1305, del lloc conegut com “la Roca de Gavà” on vivien 40 famílies sense església, amb la qual cosa demanà dur l’església del Sitjar a la Roca al·legant que era un lloc “horrorós i de gran solitud”, cosa que resulta inversemblant i, com a mínim, una exageració.

Com es veu en aquest plànol el Sitjar estava (i està) junt al camí que enfila a Begues

Ponç de Gualba, autoritzà el trasllat  imposant dues condicions: que tripliqués la dotació del capellà beneficiari (un capellà que ja era sota el seu control) i que mantingués el lloc del Sitjar amb la seva imatge i la seva advocació de Sta. Magdalena. Pere Marc deixà, al seu testament de 1338, una dotació per a que un dia a la setmana el prevere de la Roca fes missa al Sitjar en record d’ell mateix i del fundador Ferrer de Santmartí.

L’última castellana de Eramprunyà, Blanca de Centelles (-1349), filla de Saurina de Terrassa, es negà a rendir-li homenatge a un burgés, fins que hagué de claudicar sota l’amenaça de perdre tots els seus drets, però les desavinences continuaren fins que Pere Marc li comprà tots els drets, en 1337, per 140.000 sous (més del que va pagar al rei).[3] Blanca de Centelles, senyora del castell de Vallparadís que heretà de la seva mare, donà aquest castell de Terrassa a l’orde dels cartoixans en 1344, en morir el seu únic fill, abans de donar-li als senyors de Montcada amb els que també havia litigat.

Castell-Cartoixa de Vallparadís de la castlana Blanca de Centelles. AGC, 2022

Pere Marc deixà al seu hereu, Pere, el castell d’Eramprunyà i les seves propietats de València al seu segon fill, Jaume. Pere Marc II casà amb Magdalena que quedà vídua i amb un fill sordmut, ja que el marit i tres fills havien mort (potser per la pesta). En 1347 Pere Marc II fundà un benefici a la capella de Sta. Maria de Bruguers (Bruguers vell) reservant per a ell i els seus descendents el dret de patronat. Però l’altre germà, Jaume, poderós i amb prestigi a la cort, reclamà el castell al rei i li va ser concedit obligant a Magdalena a retre-li homenatge en 1352 i retirant-se aquesta a la casa forta de La Roca. En 1387 s’autoritzà a Jaume Marc (oncle d’Ausiàs Marc) a fer obres a la capella del Sitjar. La imatge de la marededéu de Bruguers que es venera a Gavà i de la que n’hi ha una reproducció al Sitjar, seria d’aquesta època.

Imatge romànica de la are de déu de Bruguers

En 1391 el Papa concedeix al rei Joan I les dues terceres parts dels delmes que la Santa Seu recaptava anualment de les esglésies catalanes, així sabem que la església de Sta. Maria de Bruguers i la del Sitjar seguien funcionant amb una renda similar, en canvi no es diu res de la capella de la Roca de Gavà. En una visita de 1406 es demana el Capbreu de les seves rendes. Aquí veiem que la Roca rebia censos d’un tros de terra del donat de Sta. Maria de Brugués, d’alguns pagesos més o menys benestants i els delmes del Sitjar en forma de diferents cereals i d’animals, un conjunt que mostra la seva riquesa. És a dir que bona part del que arreplegava el Sitjar servia per a mantenir la capella de La Roca. Al Capbreu, després d’anomenar els cereals: ordi, mestalls i altres blats en bona quantitat, s’afegeix: Kyrie eleyson, Christe eleyson.[4] Aquesta expressió demanant clemència resulta curiosa en un capbreu o registre de rendes. Evidentment la capella de La Roca vivia de la del Sitjar.

Conreus i vistes des del Sitjar. AGC, 2022

Probablement degut a la pesta el lloc de la Roca s’anà despoblant, la capella anà passant de mà en mà fins a no tenir més notícia.

A principis del segle XVI, els veïns de Gavà i Castelldefels decideixen finançar la reconstrucció de l’antiquíssim lloc del Sitjar. El 1509 s’autoritzà el senyor d’Eramprunyà a traslladar la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, “en lloc agrest” (ben cert) a l’ermita de Sta. Magdalena del Sitjar que seguia en peu tot i que necessitada d’algunes reformes. En aquesta ocasió es diu que és construïda “en lloc idoni”. La capella passà a dir-se com la vella capella de la Mare de Déu dels Bruguers, tot i que mai perdé el nom de Sta. Magdalena del Sitjar. Poc després l’edifici s’amplià un cor, capelles a banda i banda i una portalada gòtica que avui podem contemplar.[5] El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou afegí la casa annexa de l’ermità.

Portalada gòtica del Sitjar. Al costat, la casa de l’ermità. AGC, 2022

La capella fou destruïda parcialment durant l’esclat de la guerra de 1936, però va ser restaurada en 1960.

De les conclusions que es poden extreure veiem com el papa i els reis refermen llurs poders reforçant-se mútuament quan els convé. El nou amo d’Eramprunyà,  Pere Marc respecta els drets del senyor feudal dels Santmartí. Els béns “patrimonials” que prenen el nom del pare passen sovint de mares i àvies a filles i nétes amb les dots. Les dones es resisteixen a acceptar les imposicions de reis, senyors i bisbes, però mentre dels primers encara poden treure una compensació econòmica més o menys adequada, a l’església només tenen la opció de claudicar.

Eramprunyà sobre l’ermita de Bruguers o del Sitjar. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-03-2023

A les Deodonades exterminades per la misogínia de l’església catòlica

[1] Capmany, Josep; Albaigés, Marc; Cano, Raúl; Cociña, Paula; Santmartin, Albert. «Les mines de ferro de Rocabruna (Gavà)». Materials del Baix Llobregat, 2004, Núm. 10, p. 71-78, https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137450.

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 280

[3] Sanahuja, Dolors “Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local” en: DDAA (2002). Les dones i la història al baix Llobregat I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cristina Borderías (ed.)

[4] Campmany, Josep (2016) “Les capelles de Santa Maria Magdalena a Gavà” IX Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 37-44.

[5] Artola Pino, Marta (2016) “La portalada de l’ermita de Bruguers. Conservació i possibles actuacions” Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 193-198

Riquilda de Narbona i la comtessa Garsenda de Barcelona

Posted on por
Responder
St. Pau del Camp, sepulcre de Guifré Borrell, AGC, 2019

Riquilda de Barcelona (-962) era filla dels comtes de Barcelona Guifré II ó Guifré Borrell (874-911) i Garsenda d’Empúries (segons Aurell)[1].

Guifré Borrell, fill primogènit de Guifré el Pilós i Guiniguilda d’Empúries, va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona. En 898 pren per muller a Garsenda. Va seguir l’obra del seu pare, especialment a les terres a la dreta del riu Llobregat. Trobem a la comtessa Garsenda comprant propietats a Puritano (Empúries) juntament amb el seu marit en 910.[2]

No van tenir fills barons o, si els van tenir, no van sobreviure prou, només ho va fer una filla, la vescomtessa Riquilda de Narbona que el 933 casà amb el vescomte Odó I de Narbona. El comtat de Narbona era governat pels vescomtes que exercien el seu domini sobre l’arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats occitans.

Narbona. Foto: viquipèdia

Els comptats que dominava Guifré II passaren, a la seva mort, a Sunyer.

Garsenda apareix com a primera marmessora del testament del seu marit, Guifré Borrell l’1 de desembre de 911.[3] Entre d’altres disposicions, el Comte dona la tercera part de la moneda que va encunyar sota precepte del rei franc a l’església de St. Pere de Vic. Garsenda es reuní, després d’enviudar, amb la seva filla a Narbona. Mare i filla juntes posseïen immensos dominis a Barcelona, Girona, al Rosselló o Empúries, que gestionen lliurement degut, principalment, al fet de que no existeixen fills barons.

El 916 Garsenda fa una donació al monestir de Ripoll de propietats que tenia a Osona, a Folgueroles i Centelles en memòria del seu marit.[4] En 919 compra a Emma, filla de Sisegot, unes propietats a Llagostera al comtat de Girona.[5] En 926 ven una peça de terra que té del seu marit a Folgueroles, al castell de Sant Llorenç.[6]

En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda.[7]

Riquilda, que gestiona els seus béns des de la Septimània (part occidental del Lenguadoc), ven en 936  terres que li va deixar el seu pare al Rosselló a Alaric i el seu alou d’Ullastret (Empúries) al comte Gausfred I.[8]

Riquilda de Narbona pren part a les negociacions del seu temps. En 940, amb altres magnats, signa un tractat de pau amb el califa de Córdoba, tal com va fer el comte Sunyer amb la intervenció del secretari del califa, el jueu Hasday, Riquilda li envià curiositats mitjançant Vernet, un home de la seva confiança, també jueu. El califa ho acceptà i els obsequià amb altres coses precioses. Amb aquests tractes s’acordava la treva i s’enfortia les relacions comercials.

El astrolabi és un instrument molt antic utilitzat pels àrabs.

El 955, ja vídua, presidí un plet a Narbona amb l’arquebisbe Aimeric  (927-977)

Al seu testament de 962 deixà alous a l’abat de Ripoll i bisbe de Girona, Arnulf (-970) a condició de que edifiqui un monestir a Girona en el termini de dos anys, establint que «si no ho fa, l’alou de S. Boi (de Lluçanès) passarà a S. Pere de Vic» [9]. Riquilda, com veiem, és una dona que exerceix la seva autoritat.

Ermita de St. Salvador de Bellver a St. Boi de Lluçanès. https://estimadaterra.wordpress.com/2022/03/30/sant-salvador-de-bellver-de-sant-boi-de-llucanes-osona/
Sant Salvador de Bellver de Sant Boi de Lluçanès (Osona)

La seva mare, Garsendis, comtessa, és una de les marmessores del testament de la seva filla. Si entre el casament de la comtessa Garsenda (898) i la mort de la filla Riquilda (962) disten 64 anys, la comtessa Garsenda devia ser molt jove en casar-se, com era habitual.

Garsenda serà una dona recordada. En una donació de 974 que fa Ennec Bonfill a St. Cugat d’una terra que fou de Centoll, en nom de Bella, a Garrosa (St. Vicenç dels Horts) s’esmenta el rec de Garsenda.[10]

Riquilda de Narbona és també un exemple de les unions que les dones feien amb homes d’un estament inferior. Filla de comtes és casada amb un vescomte, com faran les filles del comte Borrell i podem veure en nombrosos exemples. Les filles de la noblesa aporten béns i prestigi. Els seus fills seran educats, sovint, pels oncles materns, no en aquest cas, ja que Riquilda no tenia germans vius.

Els aiguamolls de l’Empordà, un paratge natural pel que han passat diferents civilitzacions. https://fontsaigua.wordpress.com/2020/04/08/parc-natural-dels-aiguamolls-de-lemporda/

A les dones mitjanceres, és a dir, a les dones

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 23-06-2022

[1] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 113 i 124

[2] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, doc. 30

[3] Udina i Martorell, Fr. (1951) o.c., doc. 33

[4] Catalunya Carolíngia. Diplomataris. Osona (880-999),doc. 155

[5] Udina i Martorell, Fr. (1951) o.c., doc. 63

[6] Catalunya Carolíngia. Osona, doc. 297

[7] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 10

[8] Marca Hispànica, n. 72 a Aurell (1998), o.c., p. 113

[9] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, doc. 11.

[10] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. CIV

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

Posted on por
1
Portada de l’església de St. Miquel a la basílica de la Mercè, al carrer Ample de Barcelona. AGC, 2021

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

Detall del carrer de la Font de Sant Miquel, prop de la plaça St. Miquel. AGC, 21

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936.

Capitell bizantí de l’església de St. Miquel. Foto M.A.C.

Al segle X era una de les poques esglésies intra murs de Barcelona, juntament amb la Seu, la de Sant Jaume (a l’actual plaça St. Jaume), la dels Sants Just i Pastor (potser la més antiga, amb la Seu) i Sant Celoni (capella del fossar de St. Just). Totes tenien els seus fossars.

Antiga església de St. Jaume, al fons la façana gòtica del Saló de Cent.

Molt a prop de la Seu, l’església de St. Miquel com, potser, les altres tres, podien fer nosa a un bisbat que es refermava amb la seva Canònica. Potser aquestes tenien una funció per a una població determinada (St. Miquel, per exemple, era molt apreciat pels francs com a protector davant la mort). L’interès principal, en tot cas, estava en controlar els delmes que rebien les esglésies i altres rèdits que es llegaven, especialment al moment de la mort. La Seu s’annexionarà St. Miquel com faria amb les altres. esglésies.

La Real Acadèmia de Bones Lletres, en un carreró prop de St. Just, amb la Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi van evitar que es destruís la façana gòtica de l’Ajuntament.

A principis del segle X trobem donacions importants a la Seu de Barcelona i al seu bisbe Teuderic, procedent de Vic, com la que van fer, en 938, Cast i la seva dona Atanàsia que donaren a la Seu unes terres a Montjuïc, al terme de la “Vila nova” a condició de que quedessin sota Teudiscle, sagristà de la Seu (el sagristà és una figura vinculada a l’hospital-alberg). En aquesta zona de vigilància del comerç marítim i terrestre s’establirà la família vescomtal que tindrà diversos conflictes amb la Seu (en 986 serà Geribert, germà del vescomte Udulard i, ja en el segle XI, el seu fill, Mir Geribert). Darrera d’aquests conflictes estaria la imposició d’una legitimitat i el control dels delmes.

Cap a mitjans del segle X, les donacions a St. Miquel són més abundoses, com la que fan, en 962, els marmessors de Teudiscle que donaren a la “font Onrada” (Montjuïc, a Poble Sec, molt a prop, ens queda el topònim del carrer). En 951 la comtessa Riquilda, vídua de Sunyer, fa importants donacions a St. Miquel, però n’hi ha moltes altres protagonitzades per dones (Engòncia, en 940, a Vilapicina; Lívulo, en 958, una vinya a Sabadell en memòria del seu fill, Ferrocint o Nevolenda, en 961, al Vallés).[1] Altres dones signen les donacions o fan de marmessores o de testimonis. Som al segle X i la dona podia fer ús dels seus béns i actuar en el seu propi nom, les lleis gòtiques així ho reconeixien.

Amalvígia, de la família vescontal, una dona propietària d’un reg en 995. Una plaça de L’Hospitalet de Llobregat duu el seu nom.

A finals del segle X, amb el bisbat de Vives (973-995), disminueixen les donacions a St. Miquel mentre que augmenten les que es fan a la Seu de Barcelona que s’annexionarà St. Miquel a principis del segle XI. Vives, com van fer els seus antecessors i faran els seus successors, promou l’establiment d’una Canònica junt a la Seu que disposarà d’Hospital y de Scriptorium. Amb ell augmentarà la documentació que legitimarà l’autoritat bisbal per sobre de les senyories amb esglésies pròpies, tot i que els bisbes són també uns senyors feudals que beneficien, principalment, les persones del seu entorn.

Santa Eulàlia, patrona de la ciutat a la façana gòtica del carrer de la Ciutat. AGC, 2021

Del fossar de St. Miquel, endemés de les troballes que el confirmen, tenim el testimoni d’una dona, Dadil que, pels volts del canvi de mil·lenni, sent en captivitat, s’assabenta que el seu fill és mort i soterrat a St. Miquel, fet que la mou a donar la meitats de les cases, corts, terres i vinyes que té a St. Just Desvern a la Seu i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[2]

A l’Arxiu Capitular de Barcelona consta un testament de 1005 d’un tal Guitard que erròniament s’ha considerat com el vescomte de Barcelona, ​​encara que no hi ha cap element que el vinculi amb la família vescomtal i que consta que aquest ja no vivia el 997. El Guitard de 1005 reparteix el castell de Barberà entre la Seu i St. Miguel i deixà les seves armes i utensilis de guerra al clergat de la catedral i als monjos de St. Cugat, també deixa a Cusca, germana seva terres i propietats que al seu defalliment passaran al monestir femení de St. Pere de les Puel·les. Els marmessors d’aquest testament tant equilibrat, jurat sobre l’altar de Santa Columba de la Seu, són, entre d’altres, Aecio episcopus (-1010)i Cusca deovota. Els Comtes ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Sant Pere de les Puel·les, un dels pocs edificis religiosos que es van salvar a les desfetes del segle XIX. AGC, 2021.

En tenim altres exemples d’aquest traspàs que s’anava fent, d’una manera més aviat confusa. En 1015 Orfeta i el seu marit, Guilmon permuten amb l’església de St. Miquel unes vinyes prop de la “font Occua” (Montjuïc), en un altre document de la mateixa data, Sunifred, poeta i levita de la Seu, fa constar que aquella operació era «injusta», de manera que es reescriptura, però ara amb la Seu[4] que tenia molts interessos en les “vinyes episcopals” de Montjuïc.

La popular font del gat de Montjuïc era anomenada al segle X «fonte cova». Foto: Ramon Solé

Santa Maria del Mar, lloc d’enterrament preferit pels barcelonins, extra murs, va ser aviat traspassada, en 1006. Vinculada a la funció d’enterrament eren els albergs medievals. El 1023el bisbe dona diferents propietats a Barcelona, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel” que havia estat del jueu Isaac, fill de Gento, recentment batejat, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre.[5]

Entre 1027 i 1028 el comte Berenguer Ramon I (1017-1035) i la seva segona esposa Guisla de Lluçà (1012-1079) restitueixen a la Seu les rendes episcopals d’Ègara i li lliuren el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies[6] (el que no van aconseguir fer amb el poderós St. Cugat). A partir de llavors les donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i del seu entorn, fins que el papa el posi sota la seva tutela en 1072. Són exemples d’aquest traspàs d’esglésies envers la Seu que també absorbirà els hospitals sota la Pia Amoïna, acumulant un gran capital controlat pels canonges i les seves famílies.

En 1046 els comtes donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, tancant el procés d’annexió amb aquestes esglésies. En 1055 el bisbe Guislabert, amb els comtes als que havia jurat fidelitat, dona St. Miquel a la Canònica aquest traspàs que serà confirmat pel papa en 1104.

Façana romànica de la Seu, consagrada en 1058, poc després de l’annexió de St. Miguel

Al segle XI, doncs, ja era una de les déu parròquies de la ciutat. El temple seria reconstruït el 1147 quan és de nou consagrat pel bisbe, com St. Jaume. La portalada romànica, dels volts del 1200, va quedar amagada durant les successives remodelacions i es trobà durant l’enderroc de 1969, però no se sap que es va fer amb ella, només es conserva una fotografia.

St. Jaume, al carrer de la Ciutat, un lloc de peregrinació des dels inicis del cristianisme. AGC, 2021.

A finals del segle XIV, el Consell de Cent, que es reunia al pòrtic de l’antiga església de Sant Jaume, va encarregar una seu pròpia, el Saló de Cent. L’entrada es feia per l’actualment denominada façana gòtica, de la que encara podem contemplar alguns elements (salvats de la desfeta total gràcies a l’interès d’algunes persones i entitats), al carrer de la Ciutat. L’absis de la primitiva església de St. Jaume donava a l’actual façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona i un dels pòrtics a aquest carrer de la Ciutat.

La Real Acadèmia de Bones Lletres i la de Belles Arts de Sant Jordi van evitar la destrucció de la façana gòtica de l’Ajuntament, però la porta va quedar trencada. AGC, 2021

Per a fer l’actual plaça de St. Jaume i la nova façana de l’Ajuntament es va enderrocar, en 1823, l’antiga església de St. Jaume que va ser traslladada a l’emplaçament actual, al carrer St. Jaume, on n’hi havia el convent dels trinitaris alçat sobre una antiga sinagoga del Call Menor arran d’una de les persecucions als jueus, la del 1391. Cal no oblidar fets com aquests.

Església St. Jaume Barcelona, porta lateral que senyala la sinagoga que en un principi era aquest antic convent de trinitaris (o de conversos forçats) AGC, 2021

Amb el pas del temps es fan successives obres a St. Miquel, fins el 1835, quan deixà de ser esgésia parroquial quedant com a capella del consistori, que la fa enderrocar en 1868 per fer les oficines municipals.

Llavors, la portalada renaixentista de St. Miquel es va desmuntar i va ser traslladada a la basílica de la Mercè, al carrer Ample, on hi havia la primitiva església dels mercedaris. El campanar, amb afegits, es va col·locar a l’actual església de la Concepció, al carrer d’Aragó, on també seria traslladat el claustre gòtic del monestir de Santa Maria de Jonqueres.

Claustre de Jonqueres i campanar de St. Miquel a l’església de la Concepció. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 18-05-2022

Als perseguits per les seves creences, sobre els que es va voler imposar l’oblit

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis UB. Documents n. 11 (938), 13 (940), 15 (951), 20 (958), 27 (961) i 28 (962)

[2] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo ed., p. 53

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 54, 55 i 66

[4] Baucells o.c., n. 240 i 241

[5] Baucells, o. c., n. 368

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 434, entre 1027 i 1028, “sense data”.

Lectures feministes a Bellvitge

Posted on por
1
Lectures feministes a la Biblioteca Bellvitge, 2022

A la llum d’alguns textos que vam llegir el passat tres de març a la Biblioteca Bellvitge, vàries dones hem compartit les nostres experiències i pensaments en relació a la transmissió de la cultura i al paper de la dona.

Trobada a la Biblioteca Bellvitge 2022-03-03

Aquestes són algunes figures de dones recordades i alguns fets comentats:

Després de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, Olympe de Gouges (Marie Gouze) (1748-1793), escriptora i periodista que havia fundat “El club de les tricotoses i la societat popular de les dones”, escriu la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” que dedicà a Maria Antonieta a qui considerava una víctima oprimida com tantes altres. Va criticar durament a Robespierre com un tirà sanguinari i va ser guillotinada junt a Maria Antonieta i a Madame Roland “per haver oblidat les virtuts pròpies del seu sexe ficant-se en temes de la República”. Aquell mateix any es prohibí les associacions populars de dones.

Representació d’Olympe de Gouges abans de ser guillotinada

Hem llegit part d’un text que Virginia Woolf va escriure en 1940, mentre queien bombes a Londres, un text malauradament actual i hem fet memòria de l’assaig “tres guinees” sobre la guerra i el paper de les dones.

Aquest és un breu resum:

Algú li pregunta a Virginia Woolf què faria per aturar les guerres i ella contesta que començaria aportant tres guinees.

Una seria per l’educació de les dones, ja que les ha estat negada, però no seria una educació convencional per la competitivitat, sinó una educació transformadora per estimular el pensament independent i la col·laboració.

Maria Montessori, pedagoga recordada a la trobada que va endegar aquesta educació alternativa que posa l’activitat de l’infant al centre.

La segona seria per obrir oficines que ajudessin a buscar feina a les dones, però, en la mateixa línia, hauríem de buscar una manera de treballar pròpia i alternativa que no ens enfonsi en la rivalitat estèril. També s’hauria de pagar un sou a les dones que optessin per tenir cura de la família.

La tercera seria per qualsevol associació de dones que fomenti la seva participació social i política. Ella vincula pacifisme i feminisme, cal lluitar contra la discriminació de les dones, però amb uns espais i uns trets diferents que aquesta condició de marginalitat ens ha fet crear.

virgínia Woolf defensava el pensament crític, inspirat en les pròpies experiències de les dones, com un fonament indispensable per la transformació social

Seria allò tan actual de la cura, un fet que les dones hem desenvolupat ancestralment i que ha de ser compartit sense diferències de gènere, una consideració que algunes filòsofes actuals, com Ana de Miguel al llibre Ética para Celia promouen.

També hem recordat altres feminismes populars, com el denominat “feminisme negre” que defensa que sexisme, lluita de classes i racisme estan interrelacionats. Si en un principi el moviment feminista va ser el de la igualtat (reclamant el vot o el dret a l’educació i la feina) i més endavant hem considerat el feminisme de la diferència (aportar el nostre propi carisma). Actualment estem immerses al moviment divers i plural dels feminismes .

Ángela Davis, pionera en impulsar un nou feminisme que lluita contra tres lacres que van de la mà: racisme, sexisme i opresió social.

Entre aquestes i altres lectures, algunes experiències del passat i del present que reflecteixen els canvis que hem viscut a les famílies o a les feines.

Una d’elles és el record que Ana Luque ha expressat llegint una carta que ha escrit a la seva consogra, Mari Carmen Pàmies, vídua de Pere Vivó; una dona, un matrimoni i una família amb la que ella, com a familiar i molts veïns i veïnes del barri ens hem sentit vinculad@s, pel seu treball professional (mestra de Joan XXIII, ella, iniciador dels tallers Bellvitge, ell), pel seu tracte sempre amable i curós i un llarg etcètera que Ana ha recordat, com la integració fàcil i agradable entre les diferents cultures d’origen de les dues dones.

Un ram de flors morades i grogues per Ucraïna.

Una sala coordinada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge, presidida per un ram de flors que Nelly Peydró ens va fer arribar, uns lliris morats i la mimosa groga que reflecteixen la nostra preocupació per Ucraïna, en especial per les famílies del barri d’aquest país.

Resum de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 8-3-2022

A les dones de Bellvitge.

Fent memòria de les capelles perdudes de Montjuïc

Posted on por
Responder
Antiga capella de la marededéu del Port a principis de segle. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectivas de la Marina (1977)

En articles anteriors ja hem parlat de Montjuïc com a “mont dels jueus” [1], un lloc on enterraven els seus morts, ja que no ho feien prop de les sinagogues, per aquest motiu trobem altres Montjuïc a altres pobles i ciutats. No sabem des de quan eren a Barcelona, però sí sabem que era una població més antiga que la que romanitzava a partir del segle X amb l’impuls dels comtes i vescomtes, aquests últims senyors del castell de Port.[2] En diferents excavacions, però principalment en les de 2001, s’han trobat restes d’aquest antic fossar dels jueus, malgrat els danys causats per l’extracció de pedra i l’espoli que va patir al s. XIV.

Làpida hebrea trobada a l’antic fossar dels jueus de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.

Ara volem fer memòria de les ermites i capelles que n’hi havia en aquest turó on la gent enterrava els seus morts, on es treballava des de molt antic en feines molt dures, com la dels molers, que treien pedra per dur-la a la ciutat, on es comerciava pels camins de l’antic port que el delta del Llobregat va acabar inutilitzant i on es lluitava, donada la seva posició privilegiada per la vigilància que es podia fer de l’antic estuari del riu i el port de Les Sorres de Gavà, on es donaven -en aquesta època- els principals intercanvis comercials.

Cisterna i vil·la romana de Can Valls, a Gavà, on n’hi hauria, des del temps romans imperials l’antic por de Les Sorres, on es comercialitzava el vi i altres productes. AGC, 2022
  1. Sant Julià i el fossar dels jueus

L’església més important era la de St. Julià. A mitja falda de Montjuïc, limitava amb els termes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la desapareguda de St. Miquel, pel costat de la ciutat i amb l’església de St. Fruitós a l’altra banda de la muntanya. Estava comunicada amb la ciutat per un camí que sortia de la porta del Castell Nou, que controlaven els vescomtes, i passava per St. Pau del Camp.

Barcelona vers l’any mil, es veu el camí que sortint de la ciutat, passa per St. Pau i mena cap a Montjuïc i a l’església de St. Julià. Segurament el mateix camí que farien els jueus per enterrar els seus morts.

Comencem a tenir noticia d’aquesta església a finals del segle X. El 995 el bisbe Vives llega a Sant Julià de “Monte Judaico” un alou que va ser del clergue Oruç, junt el Llobregat.[3] El 1006, Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara venen a Joan, levita, una vinya que tenien per com-plantació amb la basílica de St. Julià, a la vila de Sants[4]. El terme “basílica” indica que n’hi havia una comunitat.

El 1022 Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or al lloc de “Sant Pau apòstol”, extramurs de la ciutat (St. Pau del Camp) que limitava a l’est amb terra de Benevinisti hebreu, al sud amb l’estany i la mar, a ponent amb les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) i al nord amb “la via que va a St. Julià”.[5]

Ja amb aquestes dues dades veiem com les comunitats agràries mencionades al segle X i principis del XIè que treballaven al voltant d’una església o capella on tenien les seves sitges i enterraven els seus morts, van quedant al segle XI en les mans d’un poder eclesiàstic més centralitzat que es fa amb les rendes.

St. Julià serà la parròquia a la que estava adscrit l’antic cementiri de Montjuïc. Ho trobem en 1073 quan Boni Ysaac, fill de Rabbí Judà, ven a un levita el seu alou a Montjuïc, a la parròquia de St. Julià; al límit oriental es parla de la via que va “de la ciutat a la muntanya i de la muntanya a la ciutat” i al meridional el “farell”.[6] La funció d’aquest far, ja mencionat el 963, era en aquells temps la d’establir contacte visual amb les torres de vigia de les muntanyes del Garraf.

Les restes del Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021

La constància documental de l’antic fossar dels jueus la trobem el 1091quan el comte Berenguer Ramon II retorna a la Canònica totes les vinyes que aquesta tenia a Montjuïc per la donació que havia fet el comte Ramon Berenguer I amb la seva muller Almodís a la parròquia de St. Miquel (annexionada a la Seu) i de les que ell s’havia apropiat. Als límits trobem la “Font Cova” (Font del Gat) i el “Far”, com a la donació de 963 i a l’est “l’antic cementeri dels jueus”.[7]

Antic fossar dels jueus a les primeres excavacions de 1945. Foto: Ajuntament de Barcelona.

El 1301 hi ha documentada l’existència de dues Deodonades que atenien l’església i en 1323 sabem que les capelles de St. Bertran i Sta. Madrona eren sota la seva jurisdicció. En aquests temps es prohibeix pasturar a la ciutat (entre la riera d’Horta i la de Sants, exceptuant que els carnissers de Barcelona puguin tenir llur bestiar al prat del fossar dels jueus o del Llobregat). Els conflictes entre els ramats de la ciutat i els pagesos locals (a Provençana, per exemple) serà una constant.

Ermita de Bellvitge a mitjans del s. XX. Un lloc de la Marina deltaica molt apte per les pastures.

Al segle XIV l’església de Sant Julià era un lloc popular, ens diu Carreras Candi.[8] Però no podem oblidar que finals d’aquest segle augmenten les persecucions dels jueus que es veuen obligats a abandonar llur cementiri. Només si es convertien es podien quedar, algunes sinagogues es transformen en capelles i les seves làpides van ser utilitzades per construir els palaus gòtics de la ciutat.

El 1487 Lluís Desplà fa reedificar St. Julià, però ja des de principis del segle XVI serà considerada només capella ermitana, sent repartit el seu terme entre l’església dels Sants Just i Pastor i les de Sta. Maria del Mar, Sta. Maria del Pi i Sta. Maria de Sants.

En aquest lloc apartat residia, en aquests últims anys, el botxí de la ciutat. Va ser enderrocada el segle XVII, quan es va bastir el castell de Montjuïc.

  • Sant Fruitós, després Santa Madrona?

En 1050 es juren les disposicions testamentaries de Bonfill, levita, a Sta. Maria del Pi, mana vendre l’alou que té al “Monte Iudaico”, al convent de St. Fruitós, per ajudar amb les obres de diferents esglésies i deixar llegats a diferents persones, principalment als seus fills, que devien ser petits ja que disposa que, si mor la mare d’aquests, els seus germans tinguin cura d’ells.[9]

En 1061 Mir, fill de Ramon i d’Aigane, amb la seva dona Ermengarda, pares de Ramon Mir, venen terres, vinyes, cases, corts, horts, pastures, prats, fonts i arbres de diverses classes i l’església de St. Fruitós a Montjuïc i a Banyols a dos matrimonis. Ramon Mir deixarà aquests béns al jutge Ramon Guitard. En 1097 Ramon Guitard i els canonges de la Seu permuten el que els havia deixat Ramon Mir a Provençana per dues parts de l’església de St. Fruitós de Montjuïc, un alou amb una torre antiga, fonts i olivars en aquest lloc que limitava amb St. Julià i altres vinyes i terres prop del Port, a Enforcats i Banyols.[10]

Posteriorment, en 1154, aquest convent va ser lliurat a St. Pau del Camp. En 1160 el bisbe estableix a Mir de Montjuic i a la seva dona, Ana, al terme de St. Fruitós, on trobem, al nord, el camí que va a Port.[11]

Sant Pau del Camp un dels monestirs més antics, amb un origen incert, potser d’epoca visigòtica. AGC, 2019

En 1323 la capella, pertanyent ja a la parròquia de Sant Julià, té una situació pròspera. Alguns autors, com Carreras Candi, pensen que aquesta capella prengué al segle XVI, quan sembla desaparèixer, l’advocació de Santa Madrona, tot i que una capella amb aquest nom ja existia el 1406.

La de Sta. Madrona (una capella amb aquest nom és actualment al recinte del Palau Albéniz) és la història de les guerres que durant els segles XVII-XVIII es dugueren a terme contra la ciutat des d’aquests indrets, contínuament desfeta i reedificada, va anar passant per diferents ordes religioses.

Capella de Sta. Madrona al Palau Albéniz de Montjuïc. Foto: R. Solé

El lloc de Sta. Madrona és conegut també per les seves pedreres de les que encara queden restes com al Teatre Grec i les fonts properes, com la popular Font del Gat, esmentada ja el 963 com a «Fonte Cova».

  • La capella del castell del Port. La marededéu dels pescadors.

A les excavacions de 1984 i, anteriorment, en 1929, es van trobar, en aquesta àrea del sector sud i més a ponent de Montjuïc (Zona Franca), restes de poblament i producció dels ibers (sitges) i romans (pedrera)

En 1020 Guifré de Mediona, fill del veguer, Eroig, que entre 970 i 975 comprava aigua i terra a l’estany de Port, dona a la Canònica cinc peces de terra i mig estany al lloc que “els avantpassats anomenaren Port”, més la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes.[12] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[13] potser sobre el comerç en general.

El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb el bisbe Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Devia ser una persona important, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb un afegit del lloc d’on és). En aquesta permuta trobem esmentat el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard, mare del vescomte d’Udalard i de Geribert) i, en la permuta que fa Casta, “La vall d’Ermengarda”, el que ens mostra el reconeixement de les dones en aquells remots temps.[14]

La vescomtessa Ermengarda (filla del comte Borrell i dona de Geribert) deixa, al seu testament de 1030, entre altres moltes donacions, tot el blat que té al Port per la capella de la Mare de Déu del Port.[15]

Ermita de Bellvitge a la Marina deltaica. El conreu de cereals i les pastures van ser el més comú en aquestes terres durant segles, fins la construcció del Canal de la Infanta al segle XIX.

Aquesta capella, que avui trobem com a parròquia, devia ser la capella del castell de Port i com a tal va quedar en mans privades. Si als segle XI el terme del castell de Port formava part de la parròquia de Provençana, en segles posteriors serà dins del terme parroquial de Santa Maria de Sants.

A prop seu eren les cases dels pescadors, un lloc anomenat “Fraga” en 1159. El terme de “Vilanova del Port” d’aquesta zona en 938, quan Cast dona terres i propietats a la Seu, serà substituït per aquest de “Fraga” que remet, més que als pescadors, a una indústria de la forja, a una fraga, potser a un molí. En tot cas el castell de Port, amb la capella, ja no serà més que un pedrís rural privat.

Els residus que deixava el riu van ser un constant problema des del temps dels romans, els recs (com els que es van trobar en 2009 en fer les obres de la línia nou a Foneria[16] o el que es menciona al 995 amb el nom d’Amalvigia) deurien ser, més que per portar aigua, per treure-la, fins que va arribar un moment en que l’estany de Port no tenia sortida. Llavors es va fer servir un port a l’altra banda de la muntanya, que ja s’utilitzava al temps dels romans per dur la pedra extreta de Montjuïc amb la que es van fer els principals monuments (com la medusa de Provençana) o la muralla.

Restes de la pedrera que és damunt l’actual cementiri, vista des del castell de Port. AGC, 2021

En 1397 els habitants de “Fraga”, a Montjuïc, clamen pels prejudicis causats per les aigües corrompudes. La necessitat de millorar les sèquies de l’estany és una constant. Els terratinents de la època moderna aprofitaran per conrear cànem i lli, el que va fer augmentar les malalties entre la població.

L’antiga capella del Port va ser enderrocada durant la guerra de successió i refeta el 1716. Aviat s’estableix la “Casa Antúnez”, origen de la barriada de Can Tunis. Quan Carreras Candi escriu (1902) ens diu que la capella quedà durant el segle XIX en estat d’abandó i sufragària de Sants i d’Hostafrancs. No sabia que el 1911 es traslladaria a la plaça Cardenal Casañas, ni que el 1939, després de ser cremada, es tornaria a bastir, sent inaugurada en 1941.

Entrada de l’actual parròquia de la Mare de Déu del Port, on es recorda aquest passat mariner. AGC, 2020
  • Capella i pedreres de St. Ferriol

El primer esment el trobem en 1228 en el testament d’Agnès, filla de Pere Grony, que deixa setanta sous a la capella, tot i que seria molt més antiga, ens diu Carreras Candi. D’aquestes dates són les primeres organitzacions dels molers. Recordem que la indústria de la pedra estava repartida per tota la muntanya.

Trobem la capella de St. Ferriol en un gravat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), estaria a la falda de la muntanya, entre Sta. Madrona i el mar, damunt d’unes pedreres que s’esmenten en 1402 a l’arxiu de l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona.

En aquest gravat del segle XVII es situa les capelles de St. Ferriol i de Sta. Madrona.

L’ermita de St. Ferriol devia desaparèixer cap el segle XVII, període en que s’intensifiquen les guerres a la ciutat.

  • La capella i les hortes de Sant Bertran

L’antiga ermita de Sant Bertran, existent des d’inicis del segle XIV, estava situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), aquest “camí de St. Bertran” pujava a la zona del Morrot, la part més escarpada i propera al mar i era molt utilitzat pels molers que solien estimbar les pedres al camí, per aquest motiu s’havia d’arreglar sovint. L’any 1338 els consellers de Barcelona arreglaren aquest “camí de Fraga” posant roques. En 1992 es van trobar en aquest lloc del Morrot restes d’un taller de jaspi d’època prehistòrica.

Al segle XV la capella tenia un ermità. Al segle XVI necessitava ser reparada, al costat n’hi havia una cas o “botiga” que servia per a incomunicar persones sospitoses de patir alguna malaltia epidèmica. Al segle XVII tornava a estar en bones condicions i acudien parelles que volien tenir criatures.

En alguns mapes de l’època, que les guerres ens han deixat, es fa esment de les capelles de Santa Madrona, St. Ferriol o de la del Port, també de la de St. Bernat que en 1697 apareix denominat com “Hermitage”.

Mapa de 1706 on surt l’Hermitatge de St. Bernat.

L’ermita va donar nom al “portal de St. Bernat” (avui de Sta. Madrona) i a les hortes que hi havia al peu de la muntanya, abans conegudes com les Hortes de Sant Pau. Amb l’assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i fructícola.

Entre la porta de Santa Madrona i Montjuïc estan els jardins de Les Hortes de Sant Bernat. AGC, 2021

En 1714 St. Bertran va ser un refugi pels barcelonins que fugien dels bombardejos contra la ciutat. Va desaparèixer a la guerra del francès.

Les Hortes de Sant Bertran, una zona rica en fonts, va ser un lloc d’esbarjo molt popular entre els barcelonins del segle xix  i principis del xx de la que actualment només queda el record del nom en un petit jardí prop de les Drassanes. Després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran.

I aquí acabem el nostre recorregut per les capelles perdudes de Montjuïc; hem intentat fer memòria dels perseguits, dels proscrits, dels empestats, de les dones de fa mil anys, de la gent que ha treballat dur traient pedra, forjant, pescant, pasturant, conreant una terra que havien de dessecar, lluitant en les guerres que els manaven, protegint-se dels seus efectes, refent tot el que les malifetes humanes i els desastres naturals devastaven i donant més vida i gaudint quan s’ho podien permetre.

Gravat del segle XVI. Tristement l’acció de la guerra va anar fent-se amb la muntanya que donava aigua de vida als habitants de Barcelona i dels seus voltants

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-02-2022

A ells i a elles, de qui fem memòria.

[1] García-Carpintero, A. (2020)“Montjuïc, el mont dels jueus, al segle X” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/15/montjuic-el-mont-dels-jueus-s-x/

[2] García-Carpintero, A. (2021) “El castell de Port a Montjuïc” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

[3] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, doc. 158

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 70 (1006) i vol. 38, n. 342 (1022)

[6] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1240

[7] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1541

[8] Carreras Candi (1902) “Lo Montjuïc de Barcelona”, capítol VI, “les capelles de Sant Julià, Sant Fruitós, Sant Ferriol i Sant Bertran”.

[9] Feliu i Salrach, o.c., vol. 19, n. 364

[10] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 1024 (1061) i vol. 41, n. 1636 (1097)

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1820.

[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n. 324

[13] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328

[15] García-Carpintero, Àngels (2020) “El monestir de Santa Maria de Castell de Félix” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/13/el-monestir-de-santa-maria-de-castell-de-felix/

[16] Ravotto, A. i d’altres (2016) “La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)”.

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Posted on por
1
Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.

Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).

Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]

Aqüeducte de Can Nyac a l’Hospitalet de Llobregat, obra civil del segle XIX (com el de Can Clota d’esplugues per a recollir les aigües de Sant Pere màrtir i dur-les al municipi i a altres del Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.

En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.

Detall d’un mapa del segle XVIII

El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).

La Torre Rodona de Can Vinyals a Les Corts, un dels pocs vestigis d’època medieval que queden en aquesta zona. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2017/11/24/la-masia-de-can-vinyals-de-la-torre-o-torre-rodona-de-les-corts-de-sarria-de-barcelona/

El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]

La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.

Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –Espodoia-) Foto: AGC, 2020

Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.

Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.

Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021

La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.

En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]

El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.

Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]

Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.

Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.

En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]

Sant Vicenç de Sarrià, foto antiga.

Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.

Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé

Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).

Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.

Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022

A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7

[2] Descarrega o.c. Doc. 8, 10 i 11

[3] “La torre d’Emma” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)

[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1

[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694

[9] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[11] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[12] Més informació de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana als segles X-XII a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[13] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1143 i 1162