Sant Sadurní d’Anoia va ser “de Subirats” fins que es va independitzar en 1764. Al segle XIII conformava “Universitat” o “Comú” (Ajuntament) amb els pobles de St. Pau d’Ordal, St. Pere de Subirats i St. Pere Lavern i, des de molt antic (documentat des del 917), era part del “Castell de Subirats”, un castell termenat (que agrupava un terme), controlat en aquests temps per la família vescomtal de Barcelona, del que ja en vam parlar.
La primera referència que trobem de l’església de Sant Sadurní de Subirats, on s’agruparà un nucli poblacional, és de 1080 quan Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, d’aquesta família vescomtal, fa donació del pa i vi que té al castell de Lavit. L’emplaçament de Sant Sadurní, a l’antic camí romà que comunicava Barcino amb Tarraco passant per Martorell, era un bon lloc per les comunicacions i el comerç que afavorien els nous dominadors, els francs, com ho manifesta l’advocació a Sant Sadurní (de Tolosa).
El pas del riu Anoia, que neix a l’Alta Segarra i desemboca al Llobregat en Martorell, amb les seves rieres i torrents, facilitava la producció agrícola de la vinya i de l’oli i la instal·lació de molins hidràulics per a moldre el gra. Tenim moltes referències a molins medievals en aquesta zona, com ja vam explicar.[1]
En 1196 trobem un nou molí junt a la quadra de Vilarnau, on s’aixecarà la capella de la marededeu de Vilarnau.[2] D’aquest conjunt, davant de l’indret de les caves Codorniu, però a l’altra banda del riu, només queden un parell de murs i altres restes difícils de classificar. L’indret és conegut com “Molí del Racó” (avui polígon industrial). En 1536 n’hi havia un molí fariner, del que encara trobem referències en 1813, quan també n’hi haurà un molí paperer propietat dels amos de Can Guineu (renom de la família Mir).
Els vestigis més antics que podem contemplar són a Espiells, amb la seva ermita romànica que reclama el seu absis i el turó de la Miranda on es va trobar una necròpolis dels segles V-VIII, anteriors al cementiri del segle IX de l’església de Sant Benet, una advocació que torna a indicar la reorganització en parròquies que feien els primers monestirs, que seguien la regla d’aquest sant.
Els llocs de Can Codorniu o el de Can Catassús, en el camí vers el turó d’Espiells[3], són coneguts des del segle XVI. Tot i que la història de la producció vinícola és més antiga, no trobem molts vestigis medievals a St. Sadurní. Els més antics són d’època moderna.
El primer carrer, a partir del que s’articula el nucli poblacional, on n’hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament, amb el suggestiu nom de “Carrer dels cavallers”, entre mig d’altres carrers antics com el de St. Pere o St. Antoni (iniciador de la vida monàstica), flanquejava una de les portes d’entrada, la de ponent, on trobem un arc construït en 1650 que, després de diferents trasllats i desfetes, s’ha reconstruït a la plaça del “Pont Romà”, nom que porta a confusió, ja que l’origen és un pont del segle XVIII ja desaparegut, d’aquí que ara es conegui com a plaça de “l’arc romà”, però ni el pont ni el arc ho eren.
Al nucli històric trobem Can Guineu, un edifici del segle XIX, com la fassina que té al davant i que, ubicat al carrer Hospital, havia estat pròpiament un hospital de pobres. L’antiga casa pairal, comprada per la família Mir en 1703 a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, era coneguda com “Hospital vell” i tenia una fornícula amb una llàntia d’oli que alimentaven els mateixos veïns.[4]
Si passegem pel nucli de Sant Sadurní trobarem una immensitat de caves i molts edificis modernistes, però per anar a la Edat Media haurem de recórrer a la història que no deixa rastre, com la de les dones. Aquí en tenim una:
A principis del segle XIV, una sanadora de la parròquia de Subirats, Gueraua Codines és acusada en St. Pere Lavern com a “endevina”. Cridada a St. Cugat pel bisbe exterminador de comunitats de dones a les nostres contrades, Ponç de Gualba, la dona admet que diagnostica malalties observant símptomes com la orina, el pols o la febre i que, al mateix temps que dona consells i remeis diu algunes oracions. Reconeix que no és metge (cap dona ho podia ser, ja que tenien prohibit anar a la Universitat), per això si la si la malaltia no remetia aconsellava d’anar a un metge.
La condemnen a estar, durant unes celebracions religioses, davant de tothom sense capa i a no realitzar més aquestes pràctiques.
El curiós d’aquest cas és que ella es presenta, tres anys després, per explicar al bisbe que no ha pogut deixar d’aconsellar i donar remei a qui li demana, doncs té molts pacients que la busquen i ella no es pot negar, però que ja no fa conjurs. A les preguntes del bisbe respon que va aprendre d’un metge sarraí que li va ensenyar a Vilafranca. De moment la deixaren continuar amb les seves pràctiques. No sabem com va acabar però si que va viure molts anys alleugerint els mals dels seus propers.
No és la primera dona que trobem en aquestes situacions, el més destacable és la seva manifesta autoritat que la porta a donar raó del seu saber fer.[5]
Mari Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025
A les dones sanadores i a les que donen raó del seu saber.
[1] Més informació a: “St. Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit”: https://historiasdebellvitge.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/
[2] Llorac i Santis, Salvador. “La parròquia i església de Sant Sadurní d’Anoia, olim Subirats, des dels seus orígens fins al moment actual”. Miscel·lània penedesenca, vol. 19, p. 179-00, https://raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/63817.
[3] Sobre Espiells: https://historiasdebellvitge.com/2022/08/25/espiells-malaurada-mostra-de-les-desfetes-patrimonials/
[4] Glòria Roig i Carme Ballesta Els Noms dels carrers de la vila de Sant Sadurní d’Anoia. En: Miscel·lània Penedesenca. Sant Sadurní d’Anoia, núm. 19 (1995), p. 241-280
[5] VVAA. (1984) Processos de l’arxiu diocesà de Barcelona, vol. I p. 38-39, 63-65 i 109-111. Generalitat de Catalunya. VVAA (2012) Moments històrics de les dones a Catalunya, p. 66-67 Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya.
Històries des de Bellvitge. 