Archivo de la etiqueta: Dones segles X-XII

Noms de dones i aigua, segle X, Baix Llobregat i Vallés.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Bosc de la serra de Galliners a Sant Quirze del Vallés. Foto Ramon Solé

Una cosa que sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies[1].

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algú, el podem trobar actuant a diferents zones de les terres catalanes.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985; ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart oamb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec; com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat[2] mencionat en 1055 en una donació que fan Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues[3].

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione”, entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magerova (Cerdanyola) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració[4].

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.[5]

Gual del Llobregat. Foto: Saboga

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa al 987 i al 989 la trobem venent a Horta i Provençals, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar la dona anomenada Preciosa, que veiem al 975 al Vallés, al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que «és sobre la casa de Ferrocint».

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.[6]

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, aquell antic pas entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col·laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

En agraïment a les entitats i persones que tenen cura del medi ambient. Fotos Ramon Sole https://fontsaigua.wordpress.com/

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Als que tenen, han tingut i tindran cura del medi natural que ens dona vida.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

[2] Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

[5] Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

[6] Ibídem CCXXXIV i CCXCIV

El judici de Déu o l’Ordalia de Sentemir. Na Mello. Montcada, segle X.

Posted on por
Responder

Cristianismes Edat Mitjana.

El poderós monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé.

Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que Sentemir reclama el 19 de març de 988[1] convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar les mans al foc per algú.

Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, amb un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comporta aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que la seva dona ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.

Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.

El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.

Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, l’accepta. Sabien el que passaria, doncs era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir té unes propietats que el monestir cobeja, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels potents. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que ara passa a mans del poderós monestir. Les eines, els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…

La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, el cas és que Sentemir està segur que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova.

Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència, qui l’aplica i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, fer horts i disposar de prats per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que fa Na Mello al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].

Aiguabarreig del Ripoll amb el Llobregat, lloc idoni per la pastura. Foto: Ramon Solé

Na Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.

Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien al sí del cristianisme. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.

Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant per la història en temps de confinament.

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2, doc. 106.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.  

[3] Ibídem, CCXXXIX

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39

[5] Mas, J., o.c., n. CCCXXIV.  

El monestir de Santa Maria de Castell de Félix

Posted on por
3

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Santa Maria de Castelldefels adosada al Castell. A sota es van trobar restes de la primitiva església-monestir. Foto: Ramon Solé

La primera menció de «Santa Maria de Castell de Félix» és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet, probablement el Lobelo d’abans, qui, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del “castell de Rodanes que anomenen Eramprunyà” (un castell de Rodanes, o Rosanes, hi ha a Martorell, però en aquest cas es deu referir al castell d’Eramprunyà, potser amb el mateix nom pel color de les argiles vermelloses que duia el Llobregat) i un altre al lloc que anomenen Castell de Félix[2].

Una dona, Ermengola, fa dues donacions: al 967 dóna una vinya i al 976 dóna cases, hort i vinya que hi tenia al terme del Castell de Rodanes.[3] Algunes d’aquestes donacions es fan amb la condició de quedar-se a les terres en règim d’usdefruit pagant la tasca anual corresponent.

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

El 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda, unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Brollador de la Sentiu. Foto: Ramon Solé.

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitat a Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) qui, després, ho donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència.

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir. Tot i que serà recordat als límits d’una venda al 986 (Galí i Emo) i en una permuta de 994[9].

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones” romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres. tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor. Potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però qui la tenien, de veritat, solien ser les dones i els homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna passant al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar sempre que paquin la tasca d’una terra que ja no és seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[12], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

El 1002 els almoiners de Recosind donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres al terme d’Eramprunyà al lloc d’Almafar (Sant Climent de Llobregat). Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane donen als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix[13].

Santa Maria de Castelldefels, postal antiga. Arxiu Rasola.

El 29 d’abril de 1011 el Comte Ramon Borrell ratificava les donacions fetes pels seus pares Borrell i Letgardis a Eramprunyà i de les que el monestir havia perdut les escriptures, entre aquestes hi ha  “la torre Eramprunyà al lloc anomenat Castell Félix on és edificada la basílica de Santa Maria amb els altars consagrats” i altres terres a Sant Climent, Gavà, la Sentiu i Sitges[14].

El curiós és que Ermengarda, germana de Ramon Borrell i esposa de Geribert, fill del vescomte Guitard, donarà a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels[15], el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn del monestir seguia endavant i que no tota era encara en mans de Sant Cugat.

Per la seva banda, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca, acumulant un poder que provocarà litigis amb Sant Cugat, com veurem.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’H, maig, 2020 A les dones de tots els temps, emprenedores i treballadores

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. LXXV i CXXX

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, oc. n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983) n. CLXI (986) i CCLXII (994)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] Ibídem, n. CCXIII

[13] Ibídem, n. CCCXVI i CCCXVII

[14] Ibídem, n. CCCLXVIII

[15] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Dones i aigua al segle X. Els molins del Riu Sec.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Riu Sec al seu pas per Montflorit (Cerdanyola). Fotografia: Ramon Solé

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea més real hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua i moldre el cereal.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicàvem que sovint un potent deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que se n’hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar una tasca, que feia el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan a final del segle X.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudart i la seva esposa Lívul. Al 973 permuten terres que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Dela, Lívul i Teudeverga.[3]

Per una altra permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, en 987, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que vèiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que en 983 feia una donació i tot seguit, una permuta amb Sant Cugat. Ja difunt a causa de la ràtzia, la seva germana continuarà les obres.[4]

Trobem altres homes i dones fent aquestes permutes en un temps en els que encara no es consignava el valor econòmic de les transaccions, sinó era entre potents. Eldemar, que permutava amb Sant Cugat en 983, també devia morir al 985, ja que el seu fill Ató dóna el 987 a Sant Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra, entre d’altres, de Sanla faber, constructor (segurament el pare de na Chixilo).[5]

A vegades veiem dones soles (Ermengarda al 982, Margarida al 984, Adalazis i Ana, mare de Seniofred al 989 o la mateixa Quixilo al 990). Trobem també algun matrimoni o matrimoni més una dona, mares amb els seus fills, grups de germans o grups de dones soles. Sembla que les dones tot i que poden actuar per sí mateixes, com de fet ho fan, tendeixen més a agrupar-se familiarment.

Pierre Bonnassie diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí n’hi devien viure els que es mencionen als límits. Anem, doncs, configurant identitats amb la conjunció de vàries dades: noms, filiació, dates, fets i llocs.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on veiem als límits la Chixilo, filla de Sanla faber i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, caiguts a la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, Ermengarda (propietària de molinars) i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta d’en Teudat i na Lívul.[6]

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

  • Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents i que aquells homes i aquelles dones eren també qui planificaven les feines.
  • Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.
  • Tercer, i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI, el paper de les dones, tant en les feines d’explotació agrària directa com en les de planificació i en les transaccions econòmiques de l’època.

Per acabar deixem constància de que el riu Sec, que ha estat, en temps recents, molt maltractat per la contaminació, actualment està sent millorat.

Mª Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

Riu Sec amb aigua. Foto: Ramon Solé

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories de Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.  https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/?fbclid=IwAR2BC2US4PFUxi5xoJ4ku9NPj7pEr3xiVXrMpPW7FxnZ5ZLV0fGavoq9sks

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX.

[4] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[5] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[6] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Na Chixilo. Una família de constructors de molins.

Posted on por
6

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

El Torrent de Tapioles. Foto de Ramon Solé

En 987, els marmessors testamentaris d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats als voltants del territori de Montem Chantanello (Montcada), proper al torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, límit entre Barcelona i Montcada.

Als límits d’aquest alou trobem el torrent de Aquaria Antigua en terra de Chixilo, filla de Sanla. A més de Chixilo trobem a les afrontacions a Recosind i a Salomon, noms gòtics i bíblics populars al segle X a les nostres terres[i].

L’Aquaria Antigua sembla fer referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que més endavant seria anomenada “Rec Comtal”[ii].

Però nosaltres volem parlar d’una dona propietària d’una terra per on passa un torrent: na Chixilo[iii], filla de Sanla. Podem saber alguna cosa més d’ella?

El nom de Chixilo és molt freqüent entre les dones de l’alta edat mitjana a la part nord de Catalunya i el trobem en diferents versions escrites: Quixilo, Quintilo, Quixol, Cixilane, Cixulo…, variacions força freqüents en una època en que la llengua oral anava fent un procés diferent al llatí dels documents transcrits.

Sabem que era filla de Sanla, un nom que tornem a veure, amb l’afegit de “faber”, en una donació que fa una altra dona, Na Ermengodo, a St. Cugat l’any 988[iv], Sanla faber era un constructor, un artesà, probablement dels molins i regs que canalitzaven l’aigua dels rius i torrents, irrigant una terra que s’anava fent apta pel conreu i la pastura.

Els historiadors expliquen que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que n’hi havien fet. Quixilo, dona, podria participar d’aquestes feines així com podia fer ús dels seus bens, ja que la llei gòtica considerava les dones com a part important dels clans familiars.

Trobem una Quixilo al 990 donant a Sant Cugat l’herència del seu germà Gigila, mort durant l’assalt d’Almansor “quan va anar a guardar la ciutat”. Uns mesos després aquesta Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a Sant Cugat per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit. A les afrontacions trobem a Sanla i hereus[v], el que representa un indici a afegir.

Però el que fa probable que aquesta Quixilo sigui la mateixa que la dels límits del testament de Seniofred de 987 és el fet de pertànyer a una família de constructors, doncs el seu germà Gigila, sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera, ja que, en 983, donava a St. Cugat “molinares cum suis capud aquis, et suos regos et subtus regos, et illorum discursis el insulas et gleres, et quantum habeo ego de ipso molino…”, a la zona del Ripollet, permutant, poc després, terres amb el mateix monestir[vi], segurament per a seguir construint.

Rec Comtal al seu pas per Montcada. Foto: Ramon Solé

Fins 985 en que tot es va capgirar i va ser Quixilo qui va continuar.

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

A les dones emprenedores de tots el temps.

[i] Mn. Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL  

[ii]Travesset i Queraltó, Magí. “l’origen del rec comtal i dels subministrament d’aigua a la Barcelona de l’època romana” Finestrelles, [en línia], 2000, Núm.13, p. 41-71 https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214581 [Consulta: 5-05-2020].

[iii] És freqüent que els noms gòtics de dona acabin en –o, mentre que els d’home ho fan en -a

[iv] Mas, oc, CSC, vol. IV, CLXXIX

[v] Ibídem, CCXIII i CCXXIV

[vi] Ibídem, CXXXIX i CXL