En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” és més cultural que real, ja que les lleis catalanes reparteixen la legítima entre tots els fills i les filles a parts iguals. Cert és que, d’acord amb la tradició que es va imposar sobre la preponderància de les vídues en conservar el patrimoni (segle X), els hereus es feien càrrec de les principals propietats tot transmetent el cognom patern (encara que fos la mare qui va traspassar la propietat al marit). Era un sistema de legitimar el patriarcat que s’acaba imposant. En absència de fills mascles es considera la primera o única filla com a “pubilla”, però els béns són gestionats normalment pel marit d’aquesta, que li dona el nom, com exemple a l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla, també se la coneix com Can Girona, el marit que va deixar l’escut.[1]
El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes.
La història del casalot de la Pubilla Casas, com probablement la d’ella mateixa, s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “el encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya, que havia recolzat a la casa d’Àustria, va significar una pèrdua de drets i llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que empobriran i reprimiran a moltes institucions i persones. Els noms catalans seran castellanitzats.
Però, pels adeptes al règim, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social. És el que potser va passar amb la família de la Pubilla Casas, que sembla ser d’una família de pagesos benestants d’Esplugues, probablement afins al nou règim, com veiem amb les dades que hem trobat.
En 1716, en un Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.
“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]
Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i aquesta important via entre ambdós municipis, el camí ral o “camí de Dalt” a L’Hospitalet, que anava de Barcelona a Sant Just.
Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada. Potser el pare de la Josefa, la nostra Pubilla, de la que no en coneixem els orígens.
Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]
En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.
Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]
Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó).
En Esplugues trobem Can Casas al costat de la parròquia i la rectoria, una de les poques cases riques del lloc (com Can Cortada, Can Ramoneda i Can Pi), el que indica la posició privilegiada d’aquesta família que, com aquestes altres, té eres i pallisses, bons arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.
Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró parla d’aquesta propietat quan es refereix a Esplugues, el que referma la idea de que els propietaris eren d’allí.
Així la descrivia (amb el català de la època):
“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]
En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.
En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas, casada amb Josep Martí, comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.[8]
Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.
La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt nivell.
Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.
Ens recorda una mica a las “precioses” del país veí, que organitzaven “salons” literaris i culturals a les seves luxoses cases, però la lluïssor dels seus salons i jardins, no haguessin pogut acollir mai, com els de les dames veïnes, el nivell de pensar i de fer en femení que en aquells bategava. Érem a l’Espanya mísera i masclista, que encara no ha finat.
En 1789, el temps de la Revolució Francesa, a Barcelona es produïa un moviment protagonitzat per dones anomenat “el rebombori del pa”, contra l’increment dels preus de productes bàsics. Aconseguirien que aquests baixessin, però a costa de repressions molt dures com la mort a la forca de, entre d’altres persones, Josepa Vilaret, àlies “la Negreta”, de la que només sabem que era líder veïnal i mare de família nombrosa.
En 1792 mor el marit de Josefa Casas i, tres anys després, ho fa Salvador Casals, comerciant i administrador dels interessos de Josefa, una anciana rica que continuava fent la seva tasca. Nous pensaments i noves crisis i guerres es posaven en marxa, el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.
No coneixem gairebé ni els inicis ni els finals d’aquesta dona. Sabem que l’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:
“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]
La casa restà abandonada molts anys.
Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.
En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.
El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.
De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]
Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.
L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.
Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que, ni el pare que li va donar el cognom, ni el marit, han passat a la història com ella mateixa ho ha fet, donant nom a tota una població limítrof que, avui, batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025
A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.
[1] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat
[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/11/la-guerra-de-successio-a-lhospitalet/ a partir de:Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.
[3] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès. Recull de notes de Mn. Esteve Carbonell, p. 19-20.
[4] Sobre la portada d’aigües a L’Hospitalet: https://historiasdebellvitge.com/2024/10/24/quan-laigua-va-arribar-a-lhospitalet/
[5] Sobre aquest antic hostal i Collblanc: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/
[6] “Calaix de Sastre” Baró de Maldà (1750-1819) Baro_de_Malda_Calaix_de_Sastre.pdf, p. 3233
[7] “Calaix de Sastre” … p. 3241
[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.
[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151
[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/
[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37
[12] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges…p. 56
[13] https://lestacarevista.wordpress.com/2020/09/21/pubilla-cases/
Històries des de Bellvitge. 