2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
Pl. Mn. Homar, emplaçament de l’hospital del segle XIV, AGC, 2024
L’actual barri del Centre de L’Hospitalet de Llobregat està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, però es denomina així perquè va ser aquí, al voltant del pedrís conegut com la “Torre Blanca”, on es va aglutinar el primer nucli urbà amb el seu primer Ajuntament, anomenat llavors el “Comú” o la “Universitat.
La “Torre Blanca”, una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, serà seu de l’associació dita “Harmonia” a finals del segle XIX, d’aquí el seu nom actual i de l’Ateneu Cultura Popular al segle XX.
El Casal de l’Harmonia de la plaça Josep Bordonau, no és el lloc on n’hi havia hagut l’antic l’hospital conegut com “La Torre Blanca”, com s’havia cregut; les excavacions de 2008, en les que només es va trobar materials moderns i contemporanis, ho confirmen.
El Casal de l’Harmonia, propietat dels Oliver, no és l’antic hospital.
Les excavacions realitzades a la plaça Mn. Homar de l’Hospitalet de Llobregat indiquen que aquest seria l’emplaçament de “l’hort del rector” de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida. No es descarta que un dels murs fos el de l’antic hospital del segle XIV, el que es correspon amb la documentació que ubica l’hospital de Santa Càndida a un hort conegut com “Paratge”, que podria ser posteriorment el del rector, ja que estava, com la plaça, sota l’església.
El passatge de la Rectoria i la pl. Mn. Homar al fons, AGC, 2020
La Torre Blanca és esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, una dona de la família dels Santmartí, de procedència fronterera, que mostra la relació del nostre hospital amb la comanda de St. Valentí de Cabanyes (Penedès) de l’orde de Sant Joan de l’Hospital.
St. Valentí de Cabanyes, AGC, 2022
Els primers esments d’un hospital en Provençana són del segle XII, però el terme “hospital” resulta confós i sembla referir-se als propietaris dels terrenys (l’orde de Sant Joan de l’Hospital o l’hospital de la Seu o “Pia Almoina” o qualsevol altre institució que tingués aquí un lloc d’hostatge i/o de recanvi de cavalcadures, com sembla indicar el topònim “corral d’ases”, als Banyols de Provençana sota el lloc on es bastiria l’hospital. No és estrany, ja que per aquí passava el camí que comunicava Montjuic amb el cap del riu, una via ramadera vinculada al comerç.
Provençana, any 1000. Entre els primers topònims, la Torre Blanca
El 1231 una família ven a Pere Copons una terra amb un censal de sis parells i mig de capons per a “l’Hospital”, en un dels seus límits s’esmenta l’orde de l’Hospital (Codina, I: 38). Dels tretze capons un ho pagaran a mitges Arsenda Benvige i Miquela Godai que podrien ser Deodonades, ja que Arsenda ens dona el nom que tindrà l’ermita i el cognom Godai el veurem en algunes dones acusades de curanderisme a principis del segle XIV. El topònim “Hospital” indica aquí un propietari que rep censos, com feia la Pia Almoïna, dedicada a l’acumulació d’excedents i a l’alimentació de pobres i l’orde de Sant Joan, que no establirà hospitals a Occident fins més endavant. En aquests temps molts provençals arribaven a Catalunya fugint de les persecucions de l’Església de Roma adoptant cognoms locals, com “Benvige”.
Viladecans. Pl. de les Deodonades, amb l’ermita de la marededéu de Sales i un cementeri vigent. AGC, 2019
El 1242 l’orde de l’Hospital de Sant Joanestableix a Ramon Guerau a la Torre Blanca, a la “vila vocata Hospital”. La família Guerau, propietària durant més d’un segle, es dedicarà a la recollida de censos de la zona per aquesta orde. La paraula “hospital” assenyala ara un lloc on l’orde de l’Hospital i l’Hospital de la Seu tenien propietats importants, un lloc amb una funció d’hostatge tant necessària i important que dona nom a la nostra vila, talment com passa a altres llocs propers a la urbs, com l’Hospitalet de l’Infant. Una vila que ara es considera “pobla”, amb unes vies comercials, un mercat i un hospital-alberg.
Creu pàtea, símbol dels hospitals al carrer Xipreret, AGC, 2024
A partir d’aquest moment les mencions de “l’Hospital” queden vinculats a la Torre Blanca, on s’aglutina la nova vila. La Torre Blanca, com el castell de Bellvís (sota el poder comtal), tenia una jurisdicció administrativa i fiscal pròpia que quedarà en mans de l’orde de l’Hospital, però la Seu, amb el seu propi “hospital” o Pia Almoina, i la Canònica seguiran sent les grans propietàries a la zona, el que generarà conflictes entre les mateixes institucions religioses. El 1252 Gueraua Trilla ven una propietat a Arnau i Raimunda de Plegamans a la vila de l’Hospital de la Torre Blanca.
Creu pàtea a l’antic edifici de la Pia Almoina.
L’acumulació de béns per l’església provoca, en gran mesura, la irrupció del sistema burgés, assentat en els préstecs i la especulació. En 1256 el canonge i rector de Provençana Pere de Vilar fundà un petit alberg annex a la capella de Sant Macià, prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró de Barcelona, en uns terrenys que va llegar amb la finalitat d’acollir pobres o malalts, especialment mariners vells. L’hospital tenia una secció masculina, amb tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra i set llits, endemés de graner, refectori i altres instal·lacions. Al seu testament de 1278 trobem, entre un escandalós inventari de béns, l’existència d’un mercat a Provençana amb una mesura reconeguda, com n’hi havia des del segle X amb la propietària de terres i d’un lloc en aquest mercat, Aurúcia Deodicada: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/. La fundació d’hospitals i les donacions a aquests eren una manera de blanquejar els excessos de capital guanyant prestigi, potser per aquest motiu el fundà a Barcelona i no a Provençana d’on era el rector absent. No ho sabem.
Pl. Pedrò a Barcelona, on n’hi havia l’hospital de Sant Llàtzer atès per una comunitat de beguines.
El 1370 Francesc Guerau, hereu de la Torre Blanca pel seu avi Guillem i el besavi Ramon Guerau (1242), ven la propietat a Bernat Rosell amb tots els seus privilegis: censos que recollia l’orde de l’Hospital des del Pla del Llobregat fins a Martorell, homes i dones propis, so de campana, fossat i presó, excepte els delmes i primícies que seran per l’orde. S’hi afegeixen sis terrenys dispersos, un d’ells, l’hort de Paratge, amb oliveres, sota el Camí Ral.
La paraula Paratge ve de “pariatge”, que vol dir acord, sent una paraula molt estimada a la civilització occitana. A principis del segle XIV s’inicien les persecucions en les nostres terres a les Deodonades que tenien cura de les ermites i petits hospitals, substituint-les per clergues beneficiaris o per donats que podien exercir les funcions amb les seves famílies. Els donats que trobarem a l’ermita de Bellvitge i a l’hospital de Santa Càndia, són, ens diu Jaume Codina, vinguts de fora.
Creu pàtea de l’hospital de Sant Llàtzer o dels messells.
En 1375 el donat de l’ermita de Bellvitge, Pau Genover, comprà el camp de “Paratge” per tal de bastir, amb l’ajut d’un fuster, un hospital d’atenció a pobres, malalts i pelegrins. Genover demana llicència al bisbe i deixa el 1379 la cura de l’ermita per dedicar-se a l’administració d’aquest hospital aconseguint que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat i que es reconegui la propietat de la capella de Santa Càndida a l’Hospital (l’orde de l’Hospital que litigarà amb la Seu pel prat de Banyols o de l’Hospital, perdent el judici, el “prat” de Banyols podria ser el “corral d’ases”).
Aquest antic hospital, amb la capella de Santa Càndida i un cementiri, farà funcions parroquials, ja que la de Provençana quedava lluny (i sovint amb el rector, el vicari o l’enterramorts, absents). En 1391 es concedeix a aquest nou nucli que serà el barri del Centre de l’Hospitalet llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que l’hospital és el naixement de la vila o “pobla”, més a prop de Cornellà que de Barcelona, amb mercat que desplaçarà al primitiu. L’hospital s’ubica, fins el segle XVIII, prop de la carnisseria.
Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. El comerç vinculat a les pastures i els ramats era més dinàmic i actiu que el merament de conreu, com passava a Sta. Eulàlia de Provençana.
El 1405 l’orde de Sant Joan de Jerusalem estableix a la filla de Bernat Rosell, Angelina Rosell, a la Torre Blanca, encara que serà el llinatge del seu marit, Bernat Oliver, el que passarà a la història. El bisbe, d’acord amb el rector de Provençana, s’intenta apropiar de Santa Càndida consagrant en data indeterminada el terreny de l’hospital fins al Camí Ral i posant la primera pedra. Oliver i Angelina Rosell afirmaran que la van fer ells i els pertany, encara que deixaven les claus als parroquians, ja que l’església de Provençana els quedava lluny i estava aïllada.
El 1426, s’autoritza a canviar l’emplaçament de la parròquia de Provençana aprofitant la sagrera i el cementiri de l’hospital. Bernat Oliver intenta demostrar que la capella no era del rector, com aquest afirmava, desmentint, amb altres, les afirmacions del rector i negant-se a un trasllat que s’acabarà realitzant malgrat la mediació, en 1434, de la reina d’Aragó, Maria de Castella (1401-1458), que intervé en nombrosos conflictes catalans davant de l’absència del seu marit, Alfonso “el magnànim”.
Plet de Bernat Oliver, recollit per Jaume Codina.
La reina fa saber que Bernat Rosell, pare d’Angelina, havia estat un pròcer i com a tal gaudia del dret real de fundar esglésies, com va ser el cas de la capella de Santa Càndida i demana que, en atenció al servei realitzat a fidels i ancians, el bisbe faci que el rector permeti tenir les claus al matrimoni. L’assumpte es complica amb altres temes i es creen bàndols: els d’enllà de l’aigua (El Prat) que s’acabaran independitzant, la pobla, que s’imposa… sense que es vegi una correlació respecte al tema en qüestió. La reina Maria acabarà aprovant la nova església sol·licitant una compensació per als Oliver.
La societat agrària es diversifica entre terratinents grans, mitjans o petits constituint l’ajuntament o “universitat”. La primera reunió es realitza al pòrtic de la nova església, el 1450, davant dels conflictes amb Bernat i Pere Oliver, pare i fill, i sota llicència de la reina Maria, s’acaba determinant que la compensació als Oliver es pagarà en cinc parts, una l’assumiran els majors o més rics; dos, els mitjans i les altres dues es repartiran en tres parts entre els menors, que disposaran de tres anys per fer la liquidació.
1408. El Capbreu fiscal es fa per pagar els costos de la nova església. Foto: 2025, exposició de Pergamins al Museu d’història de la ciutat.
En 1441 una família de Vilafranca feia una donació testamentària al nostre hospital de Santa Càndida i al seu donat, Lluís de Mur, procurador de la Casa-Hospital. El 1454 el bisbe dona permís a l’hospital per demanar almoines per poder atendre els pelegrins i seguir amb les obres. A les actes s’especifica que l’hospitaler demana almoina mentre que la seva dona aténpobres i malalts. L’hospital té la capella dins de les seves instal·lacions, on se celebren misses i acudeixen els veïns de la zona. Als altars: Sant Bartomeu, Sant Blai i Santa Llúcia, advocacions de l’Orient cristià molt populars al sud de Catalunya.
Del 1475 són les primeres Ordenacions per edificar la nova església. En elles es dona veu i vot a tots els habitants naturals de la població: els caps de família de la pobla (quaranta-quatre homes i dues vídues), alguna representació dels d’allà l’aigua i dels d’ençà l’aigua i el donat de Bellvitge. El rector de Provençana és absent i se n’acorda la independència al respecte. En aquesta ocasió són convocats els estaments pobres, el que ja no tornarà a passar, encara que assumeixen costos. S’acorda un dret parroquial del 15% sobre les despeses funeràries. El bisbe signa i aprova el que ja és un fet.
El 1508 es constata, després de la visita a les dues esglésies de Sta. Eulàlia, a l’ermita de Bellvitge i a la capella de Santa Càndida, que el rector segueix absent deixant la parròquia a mans d’un vicari. Els ermitans de Bellvitge eren un donat i la seva dona, ja grans. A l’hospital de Santa Càndida els donats eren un matrimoni provençal. L’hospital s’havia de reparar perquè quan plovia entrava aigua, però els prohoms de la pobla prefereixen contractar un argenter perquè faci una creu per cent vint lliures, encara que no sabem si es va fer.
La iconografia de la època moderna acaba eliminant tot vestigi del fer de les dones, especialment en les cures. Detall del retaule de Sant Roc que es conserva a l’edifici de l’Harmonia.
El 1564 hi ha un nou intent de rehabilitar l’hospital i la capella de Santa Càndida. El projecte estava convingut i signat entre els prohoms de la pobla i les Devotes de la tercera orde de Sant Francesc, però no va arribar a dur-se a terme. Per què? En endurir-se les estructures eclesials (reclusió de les ordes femenines i assetjament a les comunitats lliures), la tercera orde, a la que s’havien acollit moltes beguines, va ser suprimida, passant algunes d’elles i els seus béns a l’orde carmelita.
El 1579 el comú ven un censal mort (hipoteca) sobre la Torre Blanca, aleshores dita mas Rovira, a Jaume Pellicer, notari barceloní, per mil lliures, gairebé la meitat es destina a comprar, l’endemà, la finca a Teodora (o Dorotea) de Boixadors i la resta es dona a les obres de la nova església parroquial que havia de refer-se per haver estat alçada l’anterior sense fonaments.
El 1606 l’hospital està indecenter.
La història hauria estat diferent si l’Església no hagués acabat amb les iniciatives de les dones i de qui seguia la pròpia consciència, és un fet que cal reconèixer, una manera és recuperar els noms de les nostres protagonistes i llocs simbòlics, com les Deovotes, els donats i les donades o “Paratge”.
Restes de les desfetes de la guerra al museu d’història. AGC, 2025
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/04/25
Revisat i corregit el 18 de gener del 2026
A les dones que en tots els llocs i moments s’han fet càrrec, majoritàriament, de les cures.
La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024
La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.
Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat
Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.
1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet
A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]
Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.
A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.
1969, La Marina, encara verge
A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.
Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII, tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.
L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50
A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:
CanMasover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.
Can Masover Nou enfonsant-se, AGC, 2020
Can Trabal oCal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.
Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016
Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.
Cal Rovira o “Casa Llarga”,al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.
Ca La Llarga, AGC, 2021
Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.
Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021
La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.
La Torre Gran, mig enrunada, AGC, 2022
Can Gotlla. A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.
Cal Gotlla, a la Gran Via, AGC, 2022
Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.
Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.
Ca l’Esquerrer, Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.
Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.
Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023
Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]
Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021
Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:
Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.
Can Pau de l’Arna. AGC, 2020
Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.
Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020
Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.
Can Arús, AGC, 2020
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025
Aniversari de la proclamació de la República.
Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.
[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.
[2] Baños, Julio, 1997. Imatges retrospectives de La Marina.
[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.
«Terra endins»: terraendins.blog, mi nueva criatura, por la que explico lo siguiente…
En 2015 celebramos los 50 años de Bellvitge, el barrio en el que aterricé con mis padres y hermanos procedente de un pueblo de La Mancha (Daimiel) y de un breve tiempo en Barcelona (El Coll). Llegué con seis años al primer bloque de Mare de Déu de Bellvitge, cuando sólo había el bloque de pisos donde viviríamos y otro a medio hacer, la nave de los prefabricados de hormigón, la ermita y los campos.
1964-65. Foto AVV. Las incógnitas que se despiertan en la visión infantil son un estímulo para expresar nuestro sentir y pensar.
La comisión que preparaba los festejos me hizo una entrevista con mis recuerdos que también entregué por escrito. Entonces andaba muy atareada, aún trabajaba como maestra en el mismo barrio.
Alguien me paró en la calle y me dijo: – “Me gusta mucho lo que pones en Facebook” – “Facebook?, no tengo ni sé cómo funciona”. Pensé que se había equivocado, pero cuando me lo dijeron otras personas, indagué. Alguien de la Asociación de Vecinos (AVV) fue recortando mi escrito en pedazos y los fue poniendo en el facebook de “Bellvitge 50”: https://www.facebook.com/Bellvitge50/ con algunas fotos antiguas, Carlos Tejedor, él me explicó un poco cómo funcionaban las redes sociales y me invitó a colaborar en el blog de «Bellvitge 50» que la AVV y el Centre d’estudis de L’Hospitalet (CEL’H) habían creado para la ocasión: https://bellvitge2015.blogspot.com/.
Portada del Facebook de «Bellvitge 50», iniciado por Carlos Tejedor.
Y así empecé, con los materiales que el CEL’H aportaba, las actividades que íbamos haciendo o lo que iba conociendo mejor y aclaraba mis recuerdos, siempre con el doble formato del papel y la telemática. El blog y la página de Facebook fueron creciendo y los materiales, en forma de dossier, se entregaron a la Biblioteca Bellvitge y a Centros educativos del barrio. Mi compañera y amiga Maria Isabel Alarcón inició un blog: https://blocs.xtec.cat/bellvitgedidactic/, donde compartimos material didáctico con otras educadoras del barrio.
El mismo año abrí un blog propio: “Bellvitge educa”: http://bellvitgeeduca.blogspot.com.es, donde ponía temas que, aunque también fueran del barrio, me parecían más personales. El blog trata, principalmente, del barrio, la educación, la filosofía o la política. Por problemas de salud no podía seguir ejerciendo de maestra y esta tarea compensaba mi pérdida.
Este es uno de los videos realizados. Está publicado en la página de la Biblioteca Bellvitge que colaboró activamente con «Bellvitge 50». Es un resumen de la historia de la ermita, el barrio y su gente, un barrio educador que dignificó nuestras vidas. https://www.youtube.com/watch?v=uAN16onx4wQ
Ese año publiqué, junto a Maribel Alarcón, un cuento: Els follets de la Marina[3], con ilustraciones de Vanesa Díaz,que se distribuyó entre todos los centros educativos del barrio. Y, particularmente, un cuadernillo que se convertiría, en 2018, en mi primer libro : Amatxus. Historia de un reencuentro.[1] El 2016 publiqué un artículo: “Grups juvenils de Bellvitge. Vivac”, en una miscelánea del CEL’H sobre el barrio.[2] Todo ello iba vinculado a lo que escribía en los blogs.
Biblioteca Bellvitge: presentación del cuento: «Els follets de la Marina» con Maribel Alarcón.
Una imagen hermosa: mis padres, una prima de mi madre y mi hermano mayor, Manuel, el primer hijo vivo de mi madre.
En 2019 publiqué el libro de Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, también fue resultado de todo lo que investigaba y compartía, en redes y presencialmente con un grupo en la Universidad de Barcelona.
Ese mismo año se publicó otro sobre la parroquia en la que me formé y practiqué el voluntariado durante varios años: Un Bell viatge en buena compañía. Desde la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge. Ed. Néctar. Una nueva manera de dar forma a lo aprendido del barrio, de su gente, de mí misma.
En 2020 se publicó el artículo: “La Mística como refugio para el Espíritu de la Verdad. Simone Weil en relación a otros filósofos y místicos”[4].
Ese año de la pandemia abrí dos nuevos blogs pasando del formato Blogger al de WordPress, que me resultaba más aparente: “Històries des de Bellvitge”: https://historiasdebellvitge.com/, donde voy dando a conocer lo que aprendo del lugar que habito, Bellvitge i L’Hospitalet, ampliándolo, cuando pudimos salir a caminar, a otras comarcas y dedicándolo especialmente a dar a conocer los resultados de una nueva investigación sobre el papel de las mujeres en la Edad Media en los alrededores de Barcelona, de los que Provenzana (término más amplio que el actual l’Hospitalet) formaba parte. También abrí otro más íntimo y personal, con reflexiones, historias de vida y poemas de diferentes tiempos, del que no hago propaganda en las redes: “Històries de Mari”. https://wordpress.com/overview/historiesdemari.wordpress.com
Como resultado de la nueva investigación se publica un artículo: “Amalvígia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” en una nueva miscelánea del CELH, quadern d’estudi número 34.
Blog d’Amalvígis, grup de dones Bellvitge, en el que colaboro con orgullo.
En 2024 publico: Una historia de las mujeres. Desde la Provenzana medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ed. Claret, resultado de todo lo que había ido investigando en los documentos, conociendo sobre el terreno y publicando en las redes. La metodología empleada sigue pasos propuestos por Simone Weil, una manera de aplicar lo que aprendí.
Y este 2025 abro un nuevo blog: “Terra endins” terraendins.blog donde resumo la historia de algunos sitios de Catalunya, dando una visión más amplia y con el que pretendo liberar el de “històries des de Bellvitge” de artículos más globales, revisándolos, al mismo tiempo y documentándolos con nuevas fotos y conocimientos.
Los blogs han significado para mí una manera de ordenar el conocimiento y de darlo a conocer. El interés que muchas personas me demuestran me anima a seguir, yo misma estoy contenta al ver los resultados (al margen de los “me gusta”).
Lo que más me llena de satisfacción es las colaboraciones con otras personas que toda esta nueva vida me proporciona..
«Amén», un librito que editó el fotógrafo Néstor Rives y con el que colaboré con algunos versos en 2016
Sigo por un camino que no me había marcado de entrada, pero por el que decido continuar preguntándome de tanto en tanto para qué lo hago. Mi interés no ha cambiado: dar valor a lo que se ha invisibilizado (especialmente lo relativo a mujeres y disidentes).
Ordenar conocimiento es importante para mi memoria y trabajo personal. Dar a conocer es una forma de participar aportando datos que se han obviado y fomentando el pensamiento crítico. El conocimiento se rehace, como la autoestima, tan dañada en mí como en otras mujeres de mi generación y condición social. El reconocimiento obtenido es algo que necesitaba y que agradezco mucho, tengo suficiente.
El regalo: las relaciones generadas.
2018. Presentación de «Amatxus» en la Biblioteca Bellvitge.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/01/2025
A todas y todos, gracias por vuestro afecto y apoyo. Seguim!
[1]Amatxus. Historia de un reencuentro.Amalvígia. Dona valenta que lluita. (2018) Centre d’estudis de l’Hospitalet. Col. Josefina Gómez Olivares n. 9
[2]Actes de les Jornades d’Història de l’Hospitalet En: (2016). Quadern del Centre d’estudis de l’Hospitalet n 30.
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.
En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.
A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.
L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.
De la parròquia del Centre i de la ermita de Bellvitge no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre de 1852 dictarà el trasllat dels cementiris a les afores. El de 1789 estava encara, com a la Edat Mitjana, prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital, amb la seva capella, de Sta. Càndida, la última notícia d’aquesta capella és de 1606 quan es diu que estava en mal estat. Si continuava en 1789 seria com a capella del cementiri.
Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri
La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alósi Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abanslo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]
Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
A la Torre del cap del riu, bastida el 1566, tot i que tenim referències des del segle XII, quan es menciona la “Torre Esllampegada” i al segle XIV “Torre Llampada”, sabem que es construí una capella en 1577. La torre va se destruïda i re-construïda durant les guerres dels segles XVII-XVIII. El segle XIX es basteix el far i un barri al voltant conegut com “La Farola”. No sabem si la capella estaria contemplada entre les que s’esmenten en 1789.
A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.
A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]
El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella
En 1798 trobem informació als dietaris del Baró de Maldà en parlar de L’Hospitalet durant les festes de Sant Roc d’una nova capella, dedicada a la marededeu del Carme a la Torre Andrade, al límit de Cornellà, que pertanyia als marquesos de la Ciutadella.
En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]
Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]
Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.
Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta,[10] al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, es dedicarà més endavant a remunta d’artilleria per l’exercit.
La capella de la Remunta recentment derruïda
Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.
Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.
Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]
Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.
Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.
Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, a que venien, entre d’altres, gent del Samontà, d’Esplugues o de Sarrià, ho relata el Baró de Maldà al seu “Calaix de sastre”. L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans del convent dominic de Santa Caterina de Pedralbes, es destruirà per a fer d’aquesta zona un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia.[15]
El mateix podem dir de la capella de Santa Maria del Port, de la que també parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet. El castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]
Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.
Així tenim com a segures o molt probables, deu capelles (deixant de banda la parròquia i la ermita de Bellvitge, així com la capella de la Mercè de Collblanc que és posterior):
Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada però amb alguna mena de capella u d’oratori
Torre Melina o Soldevilla amb la capella de la Pau
Can Rigalt
Pubilla Cases (aquestes tres, a la carretera de Collblanc)
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
MD Carme. Torre Andrade (límit Cornellà)
I com a insegures respecte del temps que ens ocupa, tot i que històriques:
Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
Capella de la torre del cap del riu.
St. Josep del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom
La Torre Gran
Cal Gotlla
Si algú té més informació que la doni, gràcies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024
Revisat i corregit: 25 gener, 2025
A les persones que posen el seu desig en les devocions.
[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.
[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.
Esperanza Gil, la última ermitaña de Bellvitge, tejiendo junto al pozo. Foto: 1964.
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan comença a haver-hi fonts públiques l’aigua serà traginada amb carros i d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de Can Riera, masia de 1684 a L’Hospitalet. AGC, 2022
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la tercera part de l’aigua que aquest faria portar des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la plaça Mn. Homar, on devia estar l’hort del rector. A sota, el carrer de la rectoria. AGC, 2024
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” [2]: s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes des del pont d’Esplugues, horts de Can Clota. AGC, 2022
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia. La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Així es va imaginar Francesc Marcé i Sanabra la primera font del comú. Del llibre 25 imatges…
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut, a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Tenim imatges de l’antiga església de Sta. Eulàlia de Mérida però no d’aquella marededéu de la Font de la Salut que albergava.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú que va ser refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa n’hi havia, davant de l’edifici, una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. En aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
Can Rigalt, amb aquesta font ben representativa de la Il·lustració
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (masia coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet, a finals del segle XIX, es construirà aquí l’aqüeducte de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de Can Nyac entre l’Hospitalet i Esplugues, es veu Can Cervera. Foto: Ramon Solé
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant una part pel seu ús. El mateix va fer el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sanfeliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la fonteta de Can Buxeres i «can Sisco», AGC, 2021
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 aquesta empresa començà a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117 estava fins fa poc la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat.
Casa de les aigües a Collblanc. Foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Pl. Constitució al Carrer Major. AGC, 2022
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent comença a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa feta en 1905 a iniciativa d’alguns veïns
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaura afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les aigües a la plaça del Repartidor. Un bé comú que perdura. AGC, 2022
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: «Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII».Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
De la ermita de Bellvitge, del siglo XI como mínimo, no se conoce la advocación hasta la de la marededéu de Bellvitge (siglo XIII), es probable que anteriormente fuera la de St. Pere, ya que se encontraba equidistante de la desaparecida ermita de St. Pau, de la que sólo nos queda una pequeña y bellísima talla y sabemos que, siempre que hay un St. Pau, hay un St. Pere.
En el s. XII en Occitania y en el Norte de Italia se inicia el tiempo del “amor cortes” el de los cantos a un amor que pretende domesticar al caballero que lleva a su amada en el pecho y va a librar batallas. Nos ha llegado algo en forma de poemas y romances, pero también en cartas y leyendas. Las trovadoras escribían sobre las buenas maneras del amor y los desasosiegos del desamor en lengua vernácula que las juglaresas contaban y cantaban. La cultura trovadora, en la que la mujer es compositora, protagonista y actuante será perseguida por la Iglesia Católica con la primera cruzada contra cátaros y albigenses.
Uno de los libros donde se pueden encontrar textos escritos por trovadoras
Se ha dicho que ese “amor cortés” nos ha hecho más mal que bien a las mujeres y puede ser que así haya sido debido a la degeneración que sufren las ideas y su lenguaje, pero en aquel momento las mujeres enseñaban con sus historias y cantos unas maneras de comportarse mejor, ellas empezaron a loar ese amor que busca el consentimiento (en la lengua de oc, “oc” -lengua o patria-, significa “sí”). El desprestigio actual es una visión sesgada y tergiversada, corresponde a relatos y desviaciones misóginas que se dieron en el gótico cuando se elevó a la virgen-madre a los altares proponiendo un modelo con el que se pretendía controlar el cuerpo de la mujer y ante el que se podía elegir únicamente entre ser virgen o ser madre.
Son pocos los cantos que nos quedan de aquella época, pero los romances que reivindican el amor y cantan las gestas, incluyendo sus pérdidas, tienen mucha fuerza, como el de “la doncella guerrera” (de Aragón) en la que una hija hace el papel del caballero para contentar al padre. En estos escritos laicos, que no necesitaban el permiso de la iglesia, la mujer se expresa con más confianza y seguridad, como la que debían mostrar conversando en sus propios círculos.
Las trovadoras, espacios libres de mujeres
Algunas de las canciones trovadorescas fueron recogidas en los monasterios, la separación entre profano y religioso no existía y algunas de las poesías del amor cortés son auténticos cantos a una espiritualidad inspirada en los valores que nos conectan y nos relacionan, aunque la Iglesia oficial no lo reconozca.
El románico es un arte hecho a la medida humana, un arte conciso que enseña mediante imágenes con volúmenes que alcanzamos a ver con la mirada, que se nutre de la recitación y los cantos a la naturaleza y a la vida transmitidos de madres a hijas, recreados entre hermanas, rítmicamente bailados.
Ermita de Bellvitge, años 50. Esta ermita dista de la de Provenzana, como la de St. Pau de el Prat, destruida por las riadas, distaba de St. Boi. Dos ermitas gemelas que podrían tener las advocaciones de St. Pau i St. Pere (siempre juntas)
Del tiempo del románico es la ermita de St. Pau de El Prat que estaría anexa al mas de St. Pau, mencionado en 1283. Barceló Vidal es el primer masover-ermitaño documentado. La capilla aparece, como tal, en 1371 en el testamento de Pere de Viader (la familia Viader es una de las más estables de El Prat). La casa-ermita estaba situada en el Prat de St. Boi, siendo sufragaria de este municipio. Fue destruida a final del siglo XVI y ya no se reconstruyó, aunque quedó el topónimo en el “Camp de St. Pau” (1889).[1]
La parroquia de “St. Petri de ipso Prat” que se menciona en 1083 y 1086 en los testamentos de Eimerud y de su esposo, el levita Ramón Mir y que Montserrat Pagès propone (junto a otra noticia de 1010 que claramente es un error) como antecedente de la de El Prat del Llobregat[2] no parece ser la del Delta. Por una parte, la mención de “el prado”, como lugar común, es habitual y la encontramos en diversos lugares. Por otro lado, en el documento de 1086 se habla de “St. Petri ipso Prat” o de St. Martí y esta doble advocación parece apuntar a algún castillo de frontera, como St. Martí Sarroca, donde se jura el testamento, con la iglesia de St. Pere de la Torre Vernet y la capilla de St. Joan Lledó, antiguamente de St. Martí; el de St. Martí de Tous, con la ermita de St. Pere d’Erm o cualquier otro lugar con esta doble advocación. En Cardedeu había una ermita denominada St. Pere del Prat (o de Monells) en el límite de Alfou y Vila-Rifà.
De todas maneras, puede que hubiera un St. Pere y quizás fuera esta la advocación desconocida de la ermita de Bellvitge. Un indicio de ello es la llave de bóveda que se conserva en el museo de historia de l’Hospitalet, seguramente desechada cuando la ermita se rehízo en el siglo XVI y probablemente románica ya que St. Pere lleva un báculo con unos símbolos propios de este arte, que, aunque desgastados, parecen ser St. Gabriel luchando contra la serpiente.
Otro dato que refuerza esta idea es la mención de la “parroquia de Banyols” encomendada en 1147 al monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les.[3]
Llave de bóveda encontrada en la ermita de Bellvitge. La imagen, un S. Pedro con su báculo del románico, parece que acompañe, como suel hacerse al St. Pau del Prat. AGC, 2021, Museu de Història de L’Hospitalet
De St. Pau de El Prat sólo nos queda una pequeña y bellísima talla románica de madera, de un St. Pau espigado y con unos ojos grandes almendrados de estilo bizantino que es uno de los mejores ejemplos de este arte.
La imagen de St. Pau del Prat actualment restaurada, en la iglesia de St. Pere i St. Pau de El Prat. AGC, 2023
¿Llegaron por aquí los cantos provenzales que se originaron en palacios y monasterios? Si lo hicieron sería de forma oral y popularizada. Joan Amades recogió y nos dio a conocer las versiones impresas, explicando, con ayuda de expertos, las tradiciones orales de las que apenas nos queda vestigio. Un fruto –desvirtuado con el tiempo- serán los “goigs» o gozos.
“En examinar els goigs amb una mica de deteniment, aviat hom s’adona de dues procedències diferents: una que podríem qualificar de floralesca: elevada de conceptes, refinada de formes, escollida de llenguatge i… l’altra, mereixedora del qualificatiu popular… més simple en la seva forma però no per això mancada de sentit emotiu i sovint d’un gran realisme … que són produïts per versaires possiblement analfabets (Amades, 1939, vol. I: 73).
Gozos a St. Pere y St. Pau de El Prat de Llobregat, aunque los textos impresos que se conservan son posteriores, el origen está en los cantos provenzales.
Según Amadeu Pagès:
“… els goigs són tan essencialment una dansa filla de la ballada provençal, que no té a veure amb el terme goigs del segles XV en endavant, sinó que, al seu origen és una dansa dels trobadors” (Amades, 1939, vol. I: 83).
La forma profana de esos cantos y bailes se denomina “cobla”, nombre que aún perdura en Cataluña. La expresión popular con la que el pueblo ironiza sobre sus desgracias y deseos son les caramelles,[4]cantos festivos, populares, irónicos y algo picantes que se cantaban los días de fiesta. Y es que las manifestaciones que los primeros obispos consideraban paganas y combatían fieramente desde los primeros tiempos, seguían arraigadas expresando el deseo de amor y vida, así como el dolor ante las pérdidas, las “tres heridas” del poeta.
Los lunes de Pascua se celebrava un aplec en la ermita de Bellvitge, al que acudían gentes de la payesía de los alrededores, para las criaturas era también el final de «les caramelles».
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-04-2023
A quienes cuidan de nuestro patrimonio histórico y cultural
[1] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del prat. Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal.
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 583
[3] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona.
[4] Farré, Tanit (2014), Les caramelles a l’Hospitalet, trabajo final de grado de Historia del Arte.
Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019
En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, els volem diferenciar i definir pel seu tractament històric, artístic i lingüístic.
El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.
Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid
Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.
En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.
La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.
Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens podem referir a un agrupament de fidels com a un edifici.
Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.
Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal medieval. El fi era recaptar impostos, les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.
Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.
Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que altres que es seguien a alguns monestirs.
El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.
La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).
Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC, 2021.
Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar, en un altre article, dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.
Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona, seu de la comanda templera de Barcelona.
Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com a parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.
“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.
L’ermita romànica de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.
Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara hagi quedat en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil annexa on vivien donades, donats, “ermitans” o ermitanes, que disposaven d’un tros de terra i tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.
Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021
Una ermita pot ser també un Santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.
Ermita de Bellvitge quan també era considerada «Santuari», meitat del segle XX.
La capella o església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a habitatge de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.
Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019
Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.
Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.
I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar una senyal que, encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.
Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les capelles que hi havia abans de la Guerra Civil.
Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”, ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita. Els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el que pugem a la xarxa avui en dia.
Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)
La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi alguns edificis d’èpoques més modernes serien, pròpiament “capelles”, ja que no tenen tradició eremítica i/o d’ermitans i ermitanes.
Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021
És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022
A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per sentir els ocells cantar.
29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.
«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020
Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.
Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.
Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.
Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.
Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.
Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.
Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.
Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.
L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020
Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.
Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.
Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.
Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.
Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.
A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.
A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]
Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.
La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.
A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).
Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.
El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.
Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.
Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]
Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021
En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]
L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.
En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).
El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.
1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.
Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.
La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.
Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia
El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.
El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella s’ha anat despoblant mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]
El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres, també concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.
Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia una funció social i que no havia separació entre civil i religiós, mentre que, per una altra banda, l’absència del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.
El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]
L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu una imatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.
Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021
Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.
Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020
El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021
Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138
[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.
[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 