El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.
St. Cristòfol, al fons Montserrat. AGC, 2023
En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.
El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. Aquesta és la primera menció de la capella. Sembla que la zona seria, durant molts segles, un lloc amb alguns masos dispersos. El terreny abrupte que les rieres i torrents han deixat encimbellat i l’anomenada de castells i torres indiquen que una de les funcions de les construccions seria la de vigilància i comunicació, típica dels llocs de frontera.
Castell de Collbató, una torre de vigilància i comunicació que encara perdura. AGC, 2023
Els conreus serien de secà com la vinya que Guinedella, amb el seu fill Mir empenya a Ramón en Pierola en 1033.[2]
El 1041 Gerberga, abadessa del monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Girona (o St. Daniel) ven a Udalguer un alou amb terres, vinyes i una església als termes del castell de Pierola, Esparraguera i la Guàrdia, al lloc anomenat “St. Cristòfol de Canyelles”, amb el compromís de que si el seu germà Mir Ricolf o les seves germanes reclamessin al comprador llur heretat ella li vendria totes les hereditats paternes i maternes d’Osona, Barcelona, Berga i la Cerdanya per vuit unces d’or. En el seu testament de 1060 (no 1080 com es diu a la Catalunya Romànica) Udalguer cedeix l’alou de Canyelles amb les seves sagreres al monestir de St. Llorenç del Munt. En 1068 Otger, abat de St. Llorenç del Munt, fa un reconeixement de les propietats del monestir en Apierola, la serra propera a la fàbrega, les terres i vinyes que té Guillem Duran en la riera de Magarova (Masquefa) i la cuina i corral que té el vescomte Udalard en l’església de St. Cristòfol de Canelles.[3]La fàbrega indica un centre de producció vinculat al metall prop d’alguna riera.
Ferreria vella de Molló, AGC, 2020
Els vescomtes de Barcelona tenien propietats en Piera (probablement de la vescomtessa Gerberga, amb béns a Claramunt), però els comtes eren els principals senyors. En 1057 la contesa Ermessenda de Carcassona (-1058) es retira donant al seu nét Ramón Berenguer I (1023-1076) tots els seus castells (entre d’altres, el de Pierola) per mil unces d’or, una quantitat que devia ser simbòlica perquè va morir poc després. En 1059 el vescomte Udalard II dona a la seva esposa Guisla de Lluçà, anterior esposa del comte Berenguer Ramón I (1018-1035) i mare de R. Berenguer I, la meitat dels castells de Piera i de Castellet. En 1063 comtes i vescomtes s’intercanvien els castells de Piera i Castellet pel de Pierola. Sembla que els vescomtes surten perdent, no seria estrany ja que és la època del vassallatge i en la transacció n’hi ha una mare amb el seu fill, casat, aquest, amb Almodís de la Marca (1020-1071).[4]
Restes del castell de Freixe o de Castellet a Piera, AGC, 2021
Però no és la nostra intenció parlar dels poderosos, ja que aquests ja són prou reconeguts a la Història sinó de les dones que no s’esmenten i d’aquestes capelles enrunades que aviat perdrem de vista.
Hem vist que després del monestir femení de St. Daniel de Girona l’església de St. Cristòfol de Canyelles de Pierola va passar al monestir del Munt sobre Terrassa. En 1138 l’abat d’aquest monestir estableix al clergue Ramón Guillem amb un alou al lloc i una dominicatura, és a dir amb el dret de rebre censos de la zona, el que es correspon amb els fets documentats. Però en 1234 Jaume I confirma la Farga (o Fàbrega) de Pierola al monestir de St. Cugat. I és que el Comte Berenguer III (1082-1131) va annexionar el 1099 a St. Cugat alguns monestirs com el de St. Llorenç del Munt o el de Sta. Cecília, el que serà font de disputes, algunes violentes, com la protagonitzada pels familiars de l’abat de St. Cugat que deixen malferit al de St. Llorenç.
Ramon Berenguer III va afavorir la entrada de les ordes religioso-militars a Catalunya
En 1374 l’església de St. Cristòfol de Canyelles és refeta al lloc conegut com la “font de les fàbregues” amb les pedres d’una altra de la que no se sap el lloc exacte on era: St. Martí d’Urús. La església de St. Martí va ser venuda per Saurina al prior de Sta. Maria de Montserrat per cinc mil sous en 1253. Aquest lloc era un nucli de població o “quadra” anomenat Urús-Jussà del que es desconeix l’emplaçament.
Montserrat des de Hostalets de Pierola, AGC, 2023
En tot cas sembla que el lloc de Canyelles queda vinculat a una Farga, un servei necessari ja que es trobava a l’antic camí que anava de Vilafranca a Montserrat, una part del camí és avui el carrer Major de Hostalets. L’encreuament d’aquest carrer amb el carrer Església, part del camí d’Igualada a Barcelona, són l’inici d’aquest nucli de població i que l’acció inicial de les dones al començament de la documentació escrita és un fet inqüestionable. Tot va canviar aviat.
Segles més tard, a la Guerra del Francès, St. Cristòfol i St. Martí (les dues en una) va ser incendiada, va quedar abandonada i actualment està tan enrunada que no sembla probable que es reconstrueixi. Deixem les imatges i aquest petit resum per a què com a mínim pugui ser recordada.
St. Cristòfor de Canyelles al lloc de les fàbregues de Pierola
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23
A les dones que tingueren –i tenen- cura de les esglésies sense que mai hagin estat reconegudes, ni per la història, ni per les diòcesis actuals.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXVIII.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera, n. 240 (1033).
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., n. 313 (1041), 398 (1060) i 439 (1068).
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera, n. 493 (1057), 541 (1059) i 586-587 (1063)
Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022
Historias de hace mil años
En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]
Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.
La torre de Freixe con la ermita románica de St. Nicolau, AGC, 2022
Piera, entre el Penedés, el valle del Llobregat y la falda de Montserrat, está atravesada por el río Anoia y por diferentes torrentes y rieras que han originado valles entre barrancos provocando que la población se disperse en diferentes núcleos como el de Bedorc, un nombre de origen desconocido donde se encuentra otra torre de defensa.
Restos de la torre del Bedorc, con una parte tectangular y otra redonda, AGC, 2022
El nombre de Piera proviene del latín “Apiarium” o colmenar. Situada en el camino que iba de Barcelona a Lérida atravesando el Llobregat por el puente de Martorell, se han hallado vestigios de época romana en Sant Jaume de Sesoliveres, Sta. Creu de Creixà o la Fortesa.
Sta. Creu de Creixà, junto a Monistrolde Anoia, era conocida como “Sta. Creu de Palau”. El término “Palau” señala a las explotaciones agrícolas que recogían los censos en época andalusí. Es probable que hubiera una continuidad de hábitats en esos siglos inciertos de los que apenas tenemos noticia escrita. También es de origen andalusí el nombre de “Can Mussarro” en Les Fandes, un terreno arcilloso junto a la riera Guinovarda por la erosión de las tierras.
Sta. Creu de Crixà, cerca de Monistrol d’Anoia, AGC, 2022
La casa vizcondal de Barcelona y la Iglesia (la Catedral y el poderoso monasterio de Sant Cugat del Vallés, brazo armado de la Sede, parecen repartirse “el pastel” de Piera, lo que será fuente de conflictos. El 1005 la vizcondesa Geriberga, mujer de Guitard, da a Sant Cugat diversos alodios que tenía en el término del castillo de Claramunt, en los sitios de Sta. María de Capellades (celda de St. Cugat), Carme y el Castell d’Orpí, con fuentes, llinars (campos de lino) y cañizares[2], lo que nos hace pensar que quizás la propiedad de Freixe en Piera le fue dada a Guitard por su esposa, cosa muy frecuente: una mujer con propiedades se casa con un guerrero con lo que el padre de ella se asegura la fidelidad y vasallaje. Un año después, el hijo de Guitard y Geriberga, el vizconde Udulard vende a su mujer Riquilda, hija del Conde Borrell, casas, tierras con árboles y un molino con sus riegos en el término de Fontaned, en el lugar de Freixe.Quizás Udulard había heredado de su madre y lo vendía a su esposa por necesitar liquidez. En todo caso cuando muere Riquilda da esas propiedades a su hijo, el obispo Guislabert. En una venta de 1037 se habla de viñas y bosques en el lugar de Freixe.[3] Todos estos documentos se encuentran en el archivo de Solsona, no se sabe por qué.
Restos del castillo de Freixe, AGC, 2022
Los litigios de la casa vizcondal con la Sede y con St. Cugat son frecuentes (Geribert, hermano de Udulard, en 986 y en 1011 y su hijo, Mir Geribert, reclamando las propiedades de los Santmartí que pertenecían a su esposa e hijo, son una muestra), pues, bien, también Guislabert, antes de ser obispo reclama en 1030 las propiedades del término de Claramunt que fueron de su abuela Geriberga, St. Cugat muestra las escrituras y, como siempre, gana el pleito. El juicio se celebró en Santa María de Monistrol de Anoia.[4] Guislabert, que en un principio apoyaba a su primo, Mir Geribert, en sus revueltas, se pondrá, siendo ya obispo, de parte del acuerdo entre los poderes más altos (Condes e Iglesia), consiguiendo a cambio algunas prebendas. En 1046 vende a su hermana Ermessenda su alodio de Freixe, en el término entre Fontanet y Cabrera (de Anoia) que había sido de su madre, Riquildis (-1040)[5]
Absis de St. Nicolau del Freixe sobre los muros del castillo. AGC, 2022
En fin, Sant Cugat ha quedado como el propietario histórico de estos lugares, pero debemos de tener en cuenta los números conflictos que se generaron.
Historias recientes, las de sus fuentes
Los restos conservados de Piera nos dan idea de las transformaciones que se sucedieron en la Edad Media. Si en los siglos X-XI la nueva articulación del territorio se produce alrededor de los castillos, que recogerán la nueva fiscalidad, a partir de los siglos XII-XIV, los asentamientos se agrupan en torno a las vías comerciales, donde se celebraban los mercados.
Montserrat des de el castillo del Bedorc. AGC, 2022
Las vías comerciales de Piera, abiertas desde antaño por los rebaños que bajaban del Pirineo propiciando el comercio con la ciudad, serían utilizadas, ampliadas y remodeladas para los nuevos menestrales: herreros, (una herrería o Farga se cita en 1031), ceramistas, vinícolas, tejedores…
Un estilo de vida rural que se mantuvo con pocos cambios hasta el pasado siglo XX. Afortunadamente para nosotros, podemos darnos una vuelta por el núcleo histórico de Piera y ver algunas de estas transformaciones del pasado.
Vinyes en Sta. Creu de Creixà. AGC, 2022
Bajo el castillo de Fontanet se establece el primer Rabal o “Raval Jussà” (de abajo). Aún se mantiene aquí la Casa conocida como de “la Volta”,[6] una casa con porches de piedra que disponía de una fuente y un abrevadero, más adelante utilizado como lavadero. En este barrio, conocido como “de los gatos”, comienzan las calles de S. Sebastián y del Sol que van desde el castillo a una de las puertas de entrada a la ciudad, hoy conocida como “Portal de Romanyà”.
Casa de la Volta i bassa (a baix està la font) Foto: Ramon Solé
Más adelante se ensancharon las murallas para hacer sitio al Mercadal, una zona con diferentes edificios emblemáticos, como la Casa de la Vila actual (anteriormente Cal Guerín) y la anterior con su campana y su reloj, enfrente de la cual se halla la Font del Peix, antiguamente de los leones, en la plaza donde estaba el mercado municipal en la segunda mitad del siglo XX.
Antiga font dels lleons, davant del mercat, pels caps de lleons que tenia a les columnes, avui coneguda com la font del peix, perquè només resta aquesta figura. Arxiu Rasola.
Regresando a la Edad Media, en la zona donde se establecían los mercados se instalaban las primeras instituciones religiosas de atención a la salud y a la educación, de las que el municipio de Piera es también un ejemplo en el que no entraremos en este breve recorrido. Alrededor de los porches del Mercadal(Voltes de la plaça) y de su comercio se instalan los hostales.
Voltes de la Plaça, on s’instal·lava el mercat. AGC, 2022
Dejando atrás el Rabal, yendo hacia la expansión que marca el paso de municipio a ciudad encontramos, bajo los jardines de Víctor Riu, la denominada “Font del Canyar de Piera” con dos niveles, uno de los cuales se hacía servir antiguamente de lavadero y, un poco más cerca de la estación de FFCC, la “Font Nova” que traía agua de una mina.[7] Víctor Riu, n empresario barcelonés que se dedicaba a la producción de gas y veraneaba con la familia en Piera, es un ejemplo de estos primeros colonizadores de segundas residencias de principios del siglo XX. Una práctica que se popularizará en los años 60.
El safareig i la font del Canyar de Piera. Arxiu Rasola
Acabaremos este pequeño recorrido por la historia y por el núcleo histórico de Piera en un paraje, entre las rieras Aguilera y Guinovarda, donde encontraremos, para pasar un rato agradable, la zona de picnic de la Font del Prat y la del Rossinyol.[8]
Font del Rossinyol. Foto: Ramon Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 30-08-2022
A Ramón, con quien tanto aprendo
[1] Bach, Antoni (1987) Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) Generalitat de Catalunya. Doc. n. 1
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, CCCXXXVII (1005)
[3] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 4 (1037) y n. 5 (1040)
La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022
Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.
La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.
En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.
No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.
Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.
Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021
Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho veiem a la documentació del segle X.
La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:
“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes per on passa l’aigua de la pluja”. [1]
St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021
Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.
El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]
El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022
El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]
A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.
St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021
L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.
També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.
Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022
En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]
La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.
Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.
No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.
La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022
Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions
[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917
Santa María de Montmeló, parroquia que fue administrada por el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les durante siglos, aunque sea una historia no dada a conocer. AGC, 2022
El 945 el obispo Guilará consagra el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, añadiendo, a la dotación que hacen los Condes Suñer y Riquilda, los diezmos de Sta. María de “Montis molonis” (Montmeló) y los de la villa Richardi y Spincellos (por encima de Montmeló, junto al Congost). Las hermanas ya debían hacerse cargo de la iglesia de Montmeló. Estas propiedades vuelven a aparecer en el testimonial de 992 en el que se ubican cerca del prado (un lugar común) y del río Tenes.
Montmeló, entre el río Tenes y la confluencia entre los ríos Congost y Mogent, donde vierten las aguas al Besós, sería un lugar privilegiado para los cultivos. En esta zona las hermanas, o Deovotas, tenían también propiedades en Petrafita (Vilanova del Vallés), Cabanillis (Cànoves), Corró, Samalús y Granollers.
Montmeló. Mogent y Congost vertiendo sus aguas al Besós. Foto: Ramon Solé.
La presencia de Deovotas y Deodicadas cerca de las propiedades del monasterio femenino es frecuente. El 972 los albaceas de Ervigi, fallecido al peregrinar a Jerusalén, donan a la iglesia de St. Miquel de Barcelona lo que éste poseía en St. Miquel de Martres (Caldes de Montbui). Entre otros legados, deja a su hermano Sendred, el “villar de Abdalá” que había tenido su otro hermano Ermenir y que había sido de Igila. Dispone que se vendan unas tierras de Truitela Deodicada en Vallromanes para St. Pere de les Puel·les y hace donación de sus propiedades en el Vallés a varias iglesias en memoria de ambos.[1]
El “villar de Abdalá” es actualmente la masía de “Can Masferrer” (desde 1678, cuando esta familia la compró a la anterior), una finca utilizada desde el tiempo de los romanos con fines agrícolas. Aunque pertenece al municipio de Montornès hay que tener en cuenta que Montornès y Vallromanes han formado una unidad durante siglos. Ambos estaban, en las épocas que nos ocupan, bajo el Castell de St. Miquel. “Castillo” hace referencia en este caso a una demarcación territorial en la que se edificó una torre de vigilancia y comunicación, justo en el límite entre Montornès y Vallromanes.
Can Masferrer de Montornés del Vallés con la capilla de St. Jaume de Viladordila (Villar d’Abdalá) AGC, 2022
Volvemos a encontrar el villar de Abdalá en 995 en el testamento del obispo Vives que, entre otros muchísimos legados que destina principalmente a sus familiares y allegados, deja a su hermana Ermetruit un alodio en el villar de Abdalá consistente en tierras, viñas, casas, corrales, huertos con árboles, prados y pastos, junto al que fue del clérigo Oruç, que da a St. Julià de Montjuïc y otro en Spizellos con tierras, huertos y árboles. También deja a su fiel, Guillem, unas viñas en Martorelles.[2] Vives se había hecho con muchas propiedades tras la toma de Almanzor de 985, algunas las compró y otras se las apropió, indicando en el testamento que si volvían sus propietarios se las devolvieran.
En 1017, Adaleva, fémina, llamada “Bellazer”, viuda de Sesmon, hermano del vizconde de Gerona, vende a la Canónica, por 80 onzas de oro, la mitad del villar de Abdalá con la mitad de su iglesia, St. Jaume, que había heredado de su tío, el obispo Vives. La condesa Ermessenda de Carcasona conminó a la Canónica a realizar esta compra después del oro entregado por el conde para ser enterrado en esta institución. En este documento de compra-venta se explicitan más bienes como fuentes y aguas, cabañas, instrumentos, entradas y salidas o maderas y piedras. El sitio limitaba con el río Congost al norte, el camino de “las Arcas” (Vallromanes) que iba al mercado al este, el “Palacio de Almanla” (Castell de Montornès) al sur y Montmeló al oeste.
Dolmen de Cellecs a La Roca del Vallés. El término «Arcas» se refería en la Edad Media a algún tipo de monumento megalítico de los que en esta zona abundan. Foto Ramon Solé
En 1018 el obispo Deudat y la Canónica intercambian con el primado del Palau del Comte, Gombau de Besora, y su mujer este alodio, con excepción de sus diezmos y primicias, por un alodio a Montgat. Parece que esta permuta no les convenció a las partes por lo que poco después realizan una nueva en la que Gombau diversifica las propiedades y el nombre de villar de Abdalá se transforma en el de “Villa Ardotila”.[3]
Vilardordila, como se denominará el villar de Abdalá parece señalar el cultivo de cereales (“ordi” –cebada). No parece incongruente el cambio de un nombre andalusí por uno de los cultivos más básicos de la época.
St. Jaumde de viladordila a Can Masferrer de Montornés del Vallés AGC, 2022
En 1041 Gombau de Besora, fundador del monasterio de St. Miquel del Fai, da diversos bienes a este monasterio y, principalmente, a su hija primogénita, Guisla[4] y a su yerno, Mir Geribert, a quienes deja los castillos de Montbui y de “Palau Dalmanla“ (Montornès) con sus numerosas iglesias y feudos, excepto la parroquia de Samalús, el alodio de Cerdedol y el alodio de Vilardodila, bajo el castillo de Montornès, que deja a su segunda mujer, Orúcia, disponiendo que finalmente pasen a Guisla y su familia. A las hijas de Orúcia deja alguna propiedad menor haciendo de Guisla de Besora una primera pubilla catalana.[5]
En 1058, acabadas las revueltas de Mir Geribert, se celebra el juicio, los condes acaban enfeudando los bienes que gobernaba junto a su esposa, Guisla de Besora, como los que fueron de su padre, Gombau, entre los que ya se incluye la parroquia de St. Andreu de Samalús.[6] En 1060, después de morir Mir Geribert con su hijo Bernat en una expedición a Tortosa, el obispo Guislabert enfeuda a Guisla de Besora y sus descendientes los castillos e iglesias que le había dado Gombau en 1041, incluyendo la de Samalús, a condición de que le juren fidelidad, le presten hospedaje y cabalgaduras y mantengan a un clérigo en la Sede, mostrando con ello el dominio feudal que consiguió la Iglesia.
St. Andreu de Samalús, parroquia de la que también se debía hacer cargo St. Pere de les Puel·les, como mínimo en el siglo X. AGC. 2022
En los alodios que exceptuaba Gombau ejercía su acción St. Pere de les Puel·les. A mediados del siglo XI la Sede, junto al poder condal, impone su dominio. Los nuevos condes dieron al obispo y a la Sede el monasterio de St. Pere entre 1027 y 1028, una sujeción de la que el monasterio femenino no se librará hasta 1072, cuando el papa Alejandro II, a petición del abad de Cuixà, ponga bajo su protección a St. Pere de les Puel·les. Las hermanas y sus personas allegadas seguirían trabajando las tierras cuidándose de las ermitas e iglesias encomendadas. En una fecha no precisa, entre 1060 y 1108 muere Berenguer Domuç en una expedición guerrera dejando bienes a numerosas iglesias y a sus hijos e hijas, entre las cuales unos mansos en Martorelles para su hija Ermesén que es monja de dicho monasterio.[7]
Rectoría de Montornés en el antiguo camino de Martorelles. AGC, 2022
La presencia del monasterio de St. Pere de les Puel·les seguirá de una manera fructífera y pacífica, como suele ser su actividad. En 1147, en la segunda consagración de St. Pere de les Puel·les se sigue citando la iglesia de Sta. María de Montmeló.
Panel informativo sobre la evolución de Sta. María de Montmeló. AGC, 2022
En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (la primera fue en 904)[8], entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila y el “campo de la Deovota” (en 904 se citaba el campo de Teudemunda), podría ser de St. Pere, puesto que des de 945 ya consta que el monasterio femenino tenía bienes en Parets del Vallés («Parietes«). En 1207 también encontramos, entre otros muchos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, la iglesia de “St. Joan de Montjuïc”, que debe referirse a St. Julià.[9]
Montornés. Casa de Baix, en el lugar conocido como «La Sagrera»AGC, 2022
Los litigios entre St. Pere de les Puel·les y el obispado por la iglesia de Montmeló seguirán durante siglos, inclinándose los papas hacia uno u otro lado, pero, aunque el monasterio tuvo que hacer algunas concesiones, siguió adelante hasta nuestros días gracias, en buena parte, a la protección real, sin la cual no habría sobrevivido. Hay que tener en cuenta que la abadesa, excepto para consagrar, tenía el mismo poder que un obispo, realizando ella misma las visitas pastorales a las iglesias y parroquias que gestionaban.
Trozo del claustro de St. Pere de les Puel·les en Terrassa. La historia de este monasterio femenino tan importante para Barcelona está aún más troceada y escondida porque ellas y su abadesa tuvieron un poder demasiado grande como para reconocerlo. Foto: AGC, 2021
A las hermanas de St. Pere de les Puel·les y a quienes recogen su historia.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso de 2022
[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 48
[2] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, n. 44
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 278 (1017), 301 y 304 (1018)
[5] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.
[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 523 y 526
[7] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 44.
St. Pau del Camp, sepulcre de Guifré Borrell, AGC, 2019
Riquilda de Barcelona (-962) era filla dels comtes de Barcelona Guifré II ó Guifré Borrell (874-911) i Garsenda d’Empúries (segons Aurell)[1].
Guifré Borrell, fill primogènit de Guifré el Pilós i Guiniguilda d’Empúries, va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona. En 898 pren per muller a Garsenda. Va seguir l’obra del seu pare, especialment a les terres a la dreta del riu Llobregat. Trobem a la comtessa Garsenda comprant propietats a Puritano (Empúries) juntament amb el seu marit en 910.[2]
No van tenir fills barons o, si els van tenir, no van sobreviure prou, només ho va fer una filla, la vescomtessa Riquilda de Narbona que el 933 casà amb el vescomte Odó I de Narbona. El comtat de Narbona era governat pels vescomtes que exercien el seu domini sobre l’arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats occitans.
Narbona. Foto: viquipèdia
Els comptats que dominava Guifré II passaren, a la seva mort, a Sunyer.
Garsenda apareix com a primera marmessora del testament del seu marit, Guifré Borrell l’1 de desembre de 911.[3] Entre d’altres disposicions, el Comte dona la tercera part de la moneda que va encunyar sota precepte del rei franc a l’església de St. Pere de Vic. Garsenda es reuní, després d’enviudar, amb la seva filla a Narbona. Mare i filla juntes posseïen immensos dominis a Barcelona, Girona, al Rosselló o Empúries, que gestionen lliurement degut, principalment, al fet de que no existeixen fills barons.
El 916 Garsenda fa una donació al monestir de Ripoll de propietats que tenia a Osona, a Folgueroles i Centelles en memòria del seu marit.[4] En 919 compra a Emma, filla de Sisegot, unes propietats a Llagostera al comtat de Girona.[5] En 926 ven una peça de terra que té del seu marit a Folgueroles, al castell de Sant Llorenç.[6]
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda.[7]
Riquilda, que gestiona els seus béns des de la Septimània (part occidental del Lenguadoc), ven en 936 terres que li va deixar el seu pare al Rosselló a Alaric i el seu alou d’Ullastret (Empúries) al comte Gausfred I.[8]
Riquilda de Narbona pren part a les negociacions del seu temps. En 940, amb altres magnats, signa un tractat de pau amb el califa de Córdoba, tal com va fer el comte Sunyer amb la intervenció del secretari del califa, el jueu Hasday, Riquilda li envià curiositats mitjançant Vernet, un home de la seva confiança, també jueu. El califa ho acceptà i els obsequià amb altres coses precioses. Amb aquests tractes s’acordava la treva i s’enfortia les relacions comercials.
El astrolabi és un instrument molt antic utilitzat pels àrabs.
El 955, ja vídua, presidí un plet a Narbona amb l’arquebisbe Aimeric (927-977)
Al seu testament de 962 deixà alous a l’abat de Ripoll i bisbe de Girona, Arnulf (-970) a condició de que edifiqui un monestir a Girona en el termini de dos anys, establint que «si no ho fa, l’alou de S. Boi (de Lluçanès) passarà a S. Pere de Vic» [9]. Riquilda, com veiem, és una dona que exerceix la seva autoritat.
La seva mare, Garsendis, comtessa, és una de les marmessores del testament de la seva filla. Si entre el casament de la comtessa Garsenda (898) i la mort de la filla Riquilda (962) disten 64 anys, la comtessa Garsenda devia ser molt jove en casar-se, com era habitual.
Garsenda serà una dona recordada. En una donació de 974 que fa Ennec Bonfill a St. Cugat d’una terra que fou de Centoll, en nom de Bella, a Garrosa (St. Vicenç dels Horts) s’esmenta el rec de Garsenda.[10]
Riquilda de Narbona és també un exemple de les unions que les dones feien amb homes d’un estament inferior. Filla de comtes és casada amb un vescomte, com faran les filles del comte Borrell i podem veure en nombrosos exemples. Les filles de la noblesa aporten béns i prestigi. Els seus fills seran educats, sovint, pels oncles materns, no en aquest cas, ja que Riquilda no tenia germans vius.
Restes de l’ermita de Valldonzella al camí de la creu d’Olorda. AGC, 2022
El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.[1]
Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències.
Restes de la masia de Valldonzella, probablement el lloc on habitaren les germanes. AGC, 2022
El topònim “Vall donzella” suggereix que devia ser un cenobi femení molt antic.
Santa Maria de Valldonzella és anomenada per primer cop en un llegat de 1175, tot i que el culte devia ser anterior. En aquest document signa un prevere, Arnau, i una priora, Ermessenda.[2] A partir d’aquest moment trobem diverses referències, com altres donacions, establiments o uns plets sobre una olivera i una vinya, entre el monestir i l’altar de Sta. Magdalena de la Seu,[3] evidentment guanya els plets la Seu. Tot plegat dona idea de que els recursos de Valldonzella, una zona de boscos i conreus regats per torrents i per la riera “jocundi” (la Salut), eren valuosos. Ja en 1162 Valldonzella havia donat la pedra per refer Santa Maria de Vallvidrera.
La font de Santa Margarida amb aigua procedent d’una mina. AGC, 2022
En aquests temps la comunitat estava formada per Deodonades, dones vídues o joves que es lliuraven a sí mateixes amb part dels seus béns (tenim documents de 1206 i de 1218 que ho confirmen). La primera abadessa coneguda és Ermessenda de Muredé, que signa un document de lliurament de dues novícies (1218) amb cinc Deodonades més, una d’elles era Sança de Plegamans.[4]
Els primers cenobis que s’establien sobre antics llocs d’eremites, a les valls o a peu dels camins principals, on s’atenien viatgers i peregrins, no seguien una regla determinada i podien ser mixtes, el que motiva que acabin sent suprimits i/o absorbits per una església que demanarà, per damunt de tot, obediència.
Camí de la creu d’Olorda i edificacions de Valldonzella. AGC, 2022
Aquesta vida més autònoma veu el seu final en 1226, quan el bisbe Berenguer de Palou i el seu capítol de canonges donen Santa Maria de Valldonzella a l’orde del Cister, una orde reformada de St. Benet que se introduïa entre les ordes mendicants i els grups que reclamaven, donant testimoni, més austeritat i una predicació de l’evangeli amb llengua vernacular en la que participaven les dones, principal motiu per a ser perseguides.
Aquest primer cenobi de les valls serà anomenat “Valldonzella la vella”, “Santa Margarida” o “Valldonzella de dalt”, per diferenciar-la de la de “Valldonzella de baix”, que quedarà en mans del mateix bisbe que les va sotmetre, sent posteriorment coneguda com «la torre del bisbe».
Valldonzella de Baix pertanyia al segle XIII al bisbe Berenguer de Palou
Les dones de Valldonzella, com tantes altres, hauran de sotmetre-se’n al masclisme eclesial estructurat sota tres caps: el bisbe, l’abat de Santes Creus i els rectors pertinents. El bisbe tindrà dret a escollir l’abadessa, l’abat de la branca masculina podrà imposar la seva disciplina i controlar els seus béns i els rectors, recaptarien els delmes.
Algunes d’elles eren filles de la noblesa, com l’abadessa Berenguera de Cervera que signa, en 1237 [5] amb onze germanes més, la adhesió a l’orde del Cister imposada per bisbe. En 1255 el papa Alexandre IV concedeix permís per cantar oficis a porta oberta, un indici de que les monges tenien una relació de proximitat amb el seu entorn, però, en 1261 el bisbe Berenguer les posa sota l’obediència de l’abat de Santes Creus i del bisbat indicant la fórmula d’obediència que havien de dir.[6] Moltes no devien continuar, ja que només es mantindran Sança de Plegamans i dues més. Van haver de portar monges de Vallbona que ja pertanyien al Cister per iniciar el procés.
Per decisió del bisbe, seran traslladades en 1269 prop de la ciutat, com fan amb altres ordes femenines. L’excusa és la inseguretat en un temps de revoltes de la noblesa contra el rei, però el motiu principal sempre és tenir el control del seu fer i dels béns que gestionen. Mai és decisió d’elles, moltes es resistiren, com devia passar a Valldonzella, on una llegenda explica que la mare de déu del cor tornà a la vall en tres ocassions.
Imatge de la mare de déu del cor o de la tendresa venerada a Valldonzella. Segons un estudi de Joan Ainaud se sap que la imatge originària va ser pintada sobre un pergamí del s. XI.
Tanmateix, la ciutat, centre de epidèmies i de guerres, sempre resultarà més mortal. S’establiran a uns camps de “Creu Coberta” o Enforcats (cruïlla de camins entre Montjuïc, Provençana i Sants), és a dir a l’actual Plaça Espanya, prop d’una de les entrades a Barcelona, la de St. Antoni, on s’instal·len provisionalment en una casa, bastint poc després el monestir.
1700 Barcelona, mapa antic. Es pot veure el monestir de Valldonzella entre el portal de St. Antoni i Montjuïc, on avui està la Pl. Espanya.
Com establiment fora murs, la comunitat femenina s’ocuparà d’assistir els viatgers que es quedaven a les portes de la ciutat. En el mateix recinte monàstic es basteix una residència que serà utilitzada per moltes persones, però només ens queda constància dels allotjaments reials.
Els reis són protectors des dels seus inicis. Jaume I concedí una dotació anual de blat per la seva manutenció (el que no caldria quan elles disposaven dels seus propis recursos). Jaume II, en 1291, confirmarà el dret de moltura a un dels seus molins al Rec Comtal, afegint drets al mercat de Piera i els delmes de St. Esteve de Parets. En 1308 ja n’hi havia 35 monges.
Santa Maria de Valldonzella als Enforcats. Dibuix d’un mapa de 1563
L’església de Valldonzella la vella, sota l’advocació de Sta. Margarida, segueix funcionant. Les monges defensaran la seva propietat, tot i que en 1340 es veuran obligades a cedir als senyors de Sant Feliu i a la Almoina de la Catedral la quarta part del seu bosc a fi de que aquests puguin tallar arbres i fer carbó per a ús del seu forn i de la seva farga.
Als murs que envolten el recinte s’han trobat restes que indiquin que al lloc hi hauria hagut un assentament romà. AGC, 2022
El primer “antipapa” (Clement VII) concedeix, en 1387, que es pogués celebrar a porta oberta a la seva església en temps d’entredit pas previ a la excomunió). En 1416, un altre papa d’Avinyó, el “papa Lluna” (Benet XIII) les afavoreix amb la rectoria de Sta. Creu d’Olorda.
En 1403 és enviada com abadessa Constança de Cabrera (-1433), molt bé relacionada amb el rei Martí l’Humà, de qui va ser consellera matrimonial, casant-se aquest, en segones núpcies i sense descendència viva, amb Margarida de Prades, neboda de Constança. Llavors les monges ja arribaven al mig centenar. Pocs mesos després de casar-se i sobre alimentat per una “dieta procreadora” el rei morí al monestir. Uns anys després, Margarida de Prades (1387-1429), vídua per segon cop, s’hi retirà com a monja. Morí al monestir de Bonrepòs (Morera de Montsant) víctima de la pesta. El de Constança va ser un llarg i pròsper abadiat que mostra com les dones, malgrat les subjeccions imposades, troben maneres de fer-se valdre i de millorar els seus recursos.[7]
El 10 de març de 1458, el rei de Navarra, D. Joan, governador de la Corona d’Aragó i lloctinent d’Alfons el magnànim, germà seu, que moriria uns mesos després, és a dir el que aviat seria el rei Joan II, trobant-se a L’Hospitalet de Provençana, posa sota la seva protecció el monestir amb les seves famílies i béns. No sabem què feia a L’Hospitalet, estava pendent de bastir-se l’església de Sta. Eulàlia de Mérida, que no es feia per l’absència continuada del rector de Provençana i que el rei Joan manaria fer dos anys després, eren temps de litigis per l’ús de les pastures entre els carnissers de Barcelona i els locals, temps dels conflictes del remences i estava a punt d’esclatar l’anomenada “guerra civil catalana” o guerra de successió entre el mateix Joan i el seu fill, Carles de Viana. Però, potser havia vingut a caçar o pescar al Delta.
En 1462, en plena guerra civil i amb l’abadessa malalta, les monges es refugien a la ciutat. Per tal d’alleugerir la precària situació que patien, fan establiment dels seus edificis i terres a Valldonzella la vella, el que els comportarà conflictes, deu anys més tard, amb el reformador general de l’orde.
Valldonzella «la vella». Ermita, torre i masia edificades posteriorment.
La imposició de clausura als monestirs femenins del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert on es feia posada. La situació es va alleugerir una mica, entrat ja el segle XVII, amb la intervenció del rei Felip. Cal dir que l’intent de forçar la clausura venia ja de molt abans (1298: “Decretal Periculoso”) i que la seva implantació provocà una minva d’aquells “espais de dones” que havien florit entre els segles XI-XIII. A Catalunya es van perdre 14 de 16 monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717. Només es mantingueren Sta. Maria de Valldaura, al Berguedà i Valldonzella a Barcelona.[8]
Durant la a guerra dels Segadors (1640-43), les monges abandonen el monestir i es traslladen novament dins la ciutat, sent destruït el monestir el 1652 al setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure al Priorat de Natzaret que pertanyia a Poblet. A l’actual carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, encara queda el portal.
Portal de l’antic convent de Natzaret, priorat de Poblet als seus inicis, al carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella AGC, 2021
Valdonzella la vella resta en mans privades, es converteix en masia i es divideix en dos pisos, el de baix, destinat a celler i el de dalt, a església. El culte es manté fins el 1865 en que es tancà degut al mal estat de l’edifici.
Durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir en diverses ocasions. L’any 1847, les poques monges supervivents tornen a reunir-se residint-hi fins la Setmana Tràgica (1909) en que tornen a fugir sent el convent, com tants altres, destruït pel foc.
L’any 1911 es comencen les obres del nou monestir que actualment és a St. Gervasi de Cassoles, al carrer del Cister. Durant la guerra civil espanyola va ser destinat a preventori antituberculós, després fou restaurat i retornat al seu ús. Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.
Actual església i monestir de Sta. Maria de Valldonzella al carrer del Cister.
Per acabar un últim apunt, sembla que els monestirs femenins cistercencs catalans van ser establerts, estratègicament, a zones de frontera. Dos tipus de fronteres: la del sud, vinculada a la expansió de terres conquistades a l’islam i la del nord, per on entraven els moviments considerats herètics per una església que eliminava tot el que no sotmetia. Segurament van fer una funció, en un temps que ara caldria renovar, en tot cas forma part de la història de les dones, del que han fet les dones i del que ens han fet.
Gessamins del monestir al carrer de Claraval. Bernart de Claravall (1090-1153) va ser un reformador i difusor de la orde del Cister, molt tradicionalista s’oposà a les idees d’Abelard i establí la dependència de les dones del Cister respecte a un abat masculí, no és un personatge que vulguem destacar, ens quedem amb l’olor dels gessamins.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-05-2022
A les germanes que han mantingut el seu llegat d’humanitat i bon fer.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCCXXVI
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.
[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII n. 2127 (any 1183) i 2374-75 (any 1204).
[4] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 502-524.
[5] Mas, J. Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona, doc. II
[6] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 81
[7] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Base.Mas, Josep (1909-1914).
[8] Obiols, Montserrat (2005) El monacat femení en la Catalunya Medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399) Tesi UB dirigida per Mª Milagros Rivera Garretas
El carrer dels Espilons a Monistrol de Llobregat, comunicava el riu amb la muntanya. AGC.
El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet[1], indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.[2]
Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.
Així és com al Bages en trobem diferents Monistrols dels que poc ens queda, però el conjunt d’indicis són vestigis confluents envers un mateix sentit.
Una capella de Sant Pere de Monistrol de Montserrat és citada el 933 quan els comtes Sunyer i Riquilda donen al monestir de Ripoll les capelles de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya, on ja n’hi havia la de Santa Cecília.
En 942 l’abat d’aquest monestir, Cesari, comprà als seus familiars Ansulf i Druda, una propietat al “castell de Marro” (desaparegut) que passava per les roques que eren sobre el lloc que diuen “Monesteriol”. En 945 els comptes doten el monestir de Sta. Cecilia i el bisbe de Vic el consagra demanant que es canviï el nom pel de St. Pere, tot i que el nom de Sta. Cecília es va conservar.
Sta. Cecilia, al peu de Montserrat. AGC.
L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”. Dels conflictes per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[3] Aquí volem aprofundir en aquests monistrols que ens remeten a un cristianisme primitiu, anterior al de la conquesta franca i anorreat per aquests.
Aquesta capella de St. Pere podria haver estat al lloc de l’actual de St. Pere de Monistrol com diu Albert Benet, tot i que alguns interpreten que podria ser la de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà. El lloc és citat en 925, quan el bisbe de Vic cedeix els delmes al monestir de Ripoll, de l’ermita només queden unes restes a Monistrol de Montserrat, entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell.
Església i carrer de St. Pere a Monistrol de Montserrat. AGC.
Cal tenir present que els eremitoris de la primera època s’instal·laven, com en altres muntanyes rocoses, a peu de la muntanya. Les nombroses capelles montserratines, aixecades en llocs de difícil accés, són molt posteriors a aquests eremitoris de tradició hispano-goda, per tant és difícil saben en quin lloc exacte estaria aquest St. Pere “a peu de la muntanya de Montserrat”.
Agulles de la Magdalena, a la regió de Tebes. Foto: viquipèdia. La capella de Sta. Magdalena, prop de la de St. Joan i St. Onofre estava construida a l’antic castell d’Otger.
“Monistrolet” de Rajadell és esmentat des de 978 en la descripció del terme de Manresa. L’actual església de Sta. Maria de monistrolet no conserva cap vestigi de la romànica citada des de 1023, però s’han trobat restes romans a la rectoria i a un camp a prop, per on passava el camí ral, una antiga via romana que comunicava Guissona amb la Segarra (el que avui és l’Eix Transversal). Les vies de comunicació i la presència d’aigua són una constant en aquests llocs on la vida perviu de civilització en civilització.
L’església de Monistrolet de Rajadell adosada a la rectoria. AGC.
Molt a prop tenim els vestigis romans de St. Amanç (una advocació cristiana molt antiga), a banda i banda de l’autopista, amb una part d’habitatge i una part de producció,[5] el que mostra la continuïtat de l’habitat. És a dir ni els musulmans eren tant sanguinaris com se’ns ha fet creure (en tot cas ho eren tots), ni van ser els monestirs cristians romanitzats els que van “re-poblar”; la gent ja hi era, amb els seus costums i la seva organització, només que un poder es va imposar sobre un altre liquidant, endemés, el seus vestigis.
Vestigis romans de St. Amanç a Rajadell. AGC.
Monistrol de Calders (ara al Moianès) és un altre d’aquests llocs. L’actual església barroca de St. Feliu no ens indica res del possible passat remot, però embolcallada a l’església n’hi ha l’actual casa parroquial, coneguda com a “mas Guardiola”. Els termes de “Guàrdia” (torre de defensa) o de “Cirera” (far) són freqüents a la comarca i assenyalen la llarga presència sarraïna que podrien haver utilitzat les esglésies visigòtiques com llocs defensius. En Rajadell trobem l’ermita de St. Miquel de la cirera i a Monistrol de Calders la coneguda com “St. Pere de la Mussarra” o de la “Almuzarra”, de clara arrel àrab.
St. Feliu de Monistrol de Calders i la rectoria. AGC
De la derruïda capella de Sant Pere de Monistrol, coneguda com St. Pere “de les Cigales” o de la Roca, a la zona de la Galera de Gaià, una reconstrucció de la capella barroca, s’han trobat elements de la capella romànica, però, més importat encara, són les troballes que s’han fet molt a prop, al lloc conegut com “les Feixes de Monistrol” on s’ha trobat restes d’un poblat i d’un mas medieval vinculat a una ferreria i, una mica més enllà, una necròpolis visigòtica, el que prova de nou la pervivència de la vida malgrat el canvi de poder.
St. Pere de Monistrol de la Galera de Gaià, en estat ruinós. AGC
Potser aquest fet que manifesta l’arqueologia és el gran descobriment que ens ha d’obligar a canviar la manera d’explicar la història. Els poders canvien, les cultures s’imposen, la base treballadora perviu assimilant o rebutjant les imposicions, mantenint els noms, com la seva memòria cultural. Al castell de Gaià, amb la campanya de 2022 de «Prospeccions als Monistrols del Bages», amb motiu d’esclarir l’origen del topònim Monistrol i verificar aquesta pervivència visigòtica-islàmica, s’han trobat restes d’època ibèrica.[6]
Blocs ciclopis associats a un poblat ibèric anterior al castell medieval de Gaià. AGC.
Aquesta església de St. Pere de Gaià era documentada originàriament (des de 959 i segons Albert Benet) com de “St. Joan apòstol”, però en ser “cedida” a Sant Pere de Vic, el bisbe li canvià el nom pel de St. Pere. Manuel Riu ja va indicar que les advocacions dels monestirs tenien un significat a considerar: St. Joan Baptista, com St. Joan de Ter o “de les abadesses”, indicava ascesis, St. Pere indicaria que havia un alberg sobre una antiga vila romana i Sta. Maria era el nom que escollien els prelats. Benet es pregunta com és que aquesta era dedicada a St. Joan apòstol, però no resulta estrany si considerem que St. Joan era l’evangelista que millor coneixia del pensament grec, una figura molt apreciada al primitiu cristianisme oriental, pel seu simbolisme. Un cristianisme sobre el que la romanització –amb la figura de St. Pere- s’anava imposant.
L’abandonada ermita de St. Pere de Monistrol de Gaià assenyala la continuïtat humana i cultural
Per cert de “Sant Pere de les cigales”, al Bages, en trobem també a Navàs, on s’han trobat tombes antropomorfes i sitges excavades en roca, així com restes d’un primitiu altar.
Fora del Bages n’hi ha “Monistrol d’Anoia”, de Sant Sadurní d’Anoia, documentat al segle X, al terme del castell de Subirats,[7] un lloc de frontera, com els del Bages. L’església de Santa Maria de Monistrol d’Anoia està assentada sobre el solar d’un jaciment romà on s’ha trobat una necròpolis tardoantiga, el que reforça la idea de que hi hagués un primitiu monestir on ara és la parròquia.[8]
Olesa Bonesvalls. La vinya és un conreu antic mantingut al llarg dels segles al Mediterrani. Foto: Avenc del Garraf.
En una visita al Museu de Història de Catalunya, li vaig dir a la meva néta mentre anaven passant per les successives etapes: -Quan manaven aquests, els anteriors seguien existint, tot i que de vegades havien de dissimular. – Sí, veritat?, és el que jo pensava. Perquè no ens ho expliquen així a l’escola?
A la meva néta, Judith, i a les que, com ella, es fan preguntes i canviaran els relats que es fan des del punt de vista dels dominadors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-05-2022
[1] Benet i Clarà, Albert (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”
[2] DDAA (2014) “El Bages en els inicis de l’edat mitjana (segles V-IX): estat de la qüestió i noves propostes de recerca arqueològica”.
[8] Sales, Jordina (2007) “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII) els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Una valoració territorial”
Antiga capella de la marededéu del Port a principis de segle. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectivas de la Marina (1977)
En articles anteriors ja hem parlat de Montjuïc com a “mont dels jueus” [1], un lloc on enterraven els seus morts, ja que no ho feien prop de les sinagogues, per aquest motiu trobem altres Montjuïc a altres pobles i ciutats. No sabem des de quan eren a Barcelona, però sí sabem que era una població més antiga que la que romanitzava a partir del segle X amb l’impuls dels comtes i vescomtes, aquests últims senyors del castell de Port.[2] En diferents excavacions, però principalment en les de 2001, s’han trobat restes d’aquest antic fossar dels jueus, malgrat els danys causats per l’extracció de pedra i l’espoli que va patir al s. XIV.
Làpida hebrea trobada a l’antic fossar dels jueus de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.
Ara volem fer memòria de les ermites i capelles que n’hi havia en aquest turó on la gent enterrava els seus morts, on es treballava des de molt antic en feines molt dures, com la dels molers, que treien pedra per dur-la a la ciutat, on es comerciava pels camins de l’antic port que el delta del Llobregat va acabar inutilitzant i on es lluitava, donada la seva posició privilegiada per la vigilància que es podia fer de l’antic estuari del riu i el port de Les Sorres de Gavà, on es donaven -en aquesta època- els principals intercanvis comercials.
Cisterna i vil·la romana de Can Valls, a Gavà, on n’hi hauria, des del temps romans imperials l’antic por de Les Sorres, on es comercialitzava el vi i altres productes. AGC, 2022
Sant Julià i el fossar dels jueus
L’església més important era la de St. Julià. A mitja falda de Montjuïc, limitava amb els termes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la desapareguda de St. Miquel, pel costat de la ciutat i amb l’església de St. Fruitós a l’altra banda de la muntanya. Estava comunicada amb la ciutat per un camí que sortia de la porta del Castell Nou, que controlaven els vescomtes, i passava per St. Pau del Camp.
Barcelona vers l’any mil, es veu el camí que sortint de la ciutat, passa per St. Pau i mena cap a Montjuïc i a l’església de St. Julià. Segurament el mateix camí que farien els jueus per enterrar els seus morts.
Comencem a tenir noticia d’aquesta església a finals del segle X. El 995 el bisbe Vives llega a Sant Julià de “Monte Judaico” un alou que va ser del clergue Oruç, junt el Llobregat.[3] El 1006, Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara venen a Joan, levita, una vinya que tenien per com-plantació amb la basílica de St. Julià, a la vila de Sants[4]. El terme “basílica” indica que n’hi havia una comunitat.
El 1022 Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or al lloc de “Sant Pau apòstol”, extramurs de la ciutat (St. Pau del Camp) que limitava a l’est amb terra de Benevinisti hebreu, al sud amb l’estany i la mar, a ponent amb les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) i al nord amb “la via que va a St. Julià”.[5]
Ja amb aquestes dues dades veiem com les comunitats agràries mencionades al segle X i principis del XIè que treballaven al voltant d’una església o capella on tenien les seves sitges i enterraven els seus morts, van quedant al segle XI en les mans d’un poder eclesiàstic més centralitzat que es fa amb les rendes.
St. Julià serà la parròquia a la que estava adscrit l’antic cementiri de Montjuïc. Ho trobem en 1073 quan Boni Ysaac, fill de Rabbí Judà, ven a un levita el seu alou a Montjuïc, a la parròquia de St. Julià; al límit oriental es parla de la via que va “de la ciutat a la muntanya i de la muntanyaa la ciutat” i al meridional el “farell”.[6] La funció d’aquest far, ja mencionat el 963, era en aquells temps la d’establir contacte visual amb les torres de vigia de les muntanyes del Garraf.
Les restes del Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021
La constància documental de l’antic fossar dels jueus la trobem el 1091quan el comte Berenguer Ramon II retorna a la Canònica totes les vinyes que aquesta tenia a Montjuïc per la donació que havia fet el comte Ramon Berenguer I amb la seva muller Almodís a la parròquia de St. Miquel (annexionada a la Seu) i de les que ell s’havia apropiat. Als límits trobem la “Font Cova” (Font del Gat) i el “Far”, com a la donació de 963 i a l’est “l’antic cementeri dels jueus”.[7]
Antic fossar dels jueus a les primeres excavacions de 1945. Foto: Ajuntament de Barcelona.
El 1301 hi ha documentada l’existència de dues Deodonades que atenien l’església i en 1323 sabem que les capelles de St. Bertran i Sta. Madrona eren sota la seva jurisdicció. En aquests temps es prohibeix pasturar a la ciutat (entre la riera d’Horta i la de Sants, exceptuant que els carnissers de Barcelona puguin tenir llur bestiar al prat del fossar dels jueus o del Llobregat). Els conflictes entre els ramats de la ciutat i els pagesos locals (a Provençana, per exemple) serà una constant.
Ermita de Bellvitge a mitjans del s. XX. Un lloc de la Marina deltaica molt apte per les pastures.
Al segle XIV l’església de Sant Julià era un lloc popular, ens diu Carreras Candi.[8] Però no podem oblidar que finals d’aquest segle augmenten les persecucions dels jueus que es veuen obligats a abandonar llur cementiri. Només si es convertien es podien quedar, algunes sinagogues es transformen en capelles i les seves làpides van ser utilitzades per construir els palaus gòtics de la ciutat.
El 1487 Lluís Desplà fa reedificar St. Julià, però ja des de principis del segle XVI serà considerada només capella ermitana, sent repartit el seu terme entre l’església dels Sants Just i Pastor i les de Sta. Maria del Mar, Sta. Maria del Pi i Sta. Maria de Sants.
En aquest lloc apartat residia, en aquests últims anys, el botxí de la ciutat. Va ser enderrocada el segle XVII, quan es va bastir el castell de Montjuïc.
Sant Fruitós, després Santa Madrona?
En 1050 es juren les disposicions testamentaries de Bonfill, levita, a Sta. Maria del Pi, mana vendre l’alou que té al “Monte Iudaico”, al convent de St. Fruitós, per ajudar amb les obres de diferents esglésies i deixar llegats a diferents persones, principalment als seus fills, que devien ser petits ja que disposa que, si mor la mare d’aquests, els seus germans tinguin cura d’ells.[9]
En 1061 Mir, fill de Ramon i d’Aigane, amb la seva dona Ermengarda, pares de Ramon Mir, venen terres, vinyes, cases, corts, horts, pastures, prats, fonts i arbres de diverses classes i l’església de St. Fruitós a Montjuïc i a Banyols a dos matrimonis. Ramon Mir deixarà aquests béns al jutge Ramon Guitard. En 1097 Ramon Guitard i els canonges de la Seu permuten el que els havia deixat Ramon Mir a Provençana per dues parts de l’església de St. Fruitós de Montjuïc, un alou amb una torre antiga, fonts i olivars en aquest lloc que limitava amb St. Julià i altres vinyes i terres prop del Port, a Enforcats i Banyols.[10]
Posteriorment, en 1154, aquest convent va ser lliurat a St. Pau del Camp. En 1160 el bisbe estableix a Mir de Montjuic i a la seva dona, Ana, al terme de St. Fruitós, on trobem, al nord, el camí que va a Port.[11]
Sant Pau del Camp un dels monestirs més antics, amb un origen incert, potser d’epoca visigòtica. AGC, 2019
En 1323 la capella, pertanyent ja a la parròquia de Sant Julià, té una situació pròspera. Alguns autors, com Carreras Candi, pensen que aquesta capella prengué al segle XVI, quan sembla desaparèixer, l’advocació de Santa Madrona, tot i que una capella amb aquest nom ja existia el 1406.
La de Sta. Madrona (una capella amb aquest nom és actualment al recinte del Palau Albéniz) és la història de les guerres que durant els segles XVII-XVIII es dugueren a terme contra la ciutat des d’aquests indrets, contínuament desfeta i reedificada, va anar passant per diferents ordes religioses.
Capella de Sta. Madrona al Palau Albéniz de Montjuïc. Foto: R. Solé
El lloc de Sta. Madrona és conegut també per les seves pedreres de les que encara queden restes com al Teatre Grec i les fonts properes, com la popular Font del Gat, esmentada ja el 963 com a «Fonte Cova».
La capella del castell del Port. La marededéu dels pescadors.
A les excavacions de 1984 i, anteriorment, en 1929, es van trobar, en aquesta àrea del sector sud i més a ponent de Montjuïc (Zona Franca), restes de poblament i producció dels ibers (sitges) i romans (pedrera)
En 1020 Guifré de Mediona, fill del veguer, Eroig, que entre 970 i 975 comprava aigua i terra a l’estany de Port, dona a la Canònica cinc peces de terra i mig estany al lloc que “els avantpassats anomenaren Port”, més la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes.[12] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[13] potser sobre el comerç en general.
El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb el bisbe Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Devia ser una persona important, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb un afegit del lloc d’on és). En aquesta permuta trobem esmentat el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard, mare del vescomte d’Udalard i de Geribert) i, en la permuta que fa Casta, “La vall d’Ermengarda”, el que ens mostra el reconeixement de les dones en aquells remots temps.[14]
La vescomtessa Ermengarda (filla del comte Borrell i dona de Geribert) deixa, al seu testament de 1030, entre altres moltes donacions, tot el blat que té al Port per la capella de la Mare de Déu del Port.[15]
Ermita de Bellvitge a la Marina deltaica. El conreu de cereals i les pastures van ser el més comú en aquestes terres durant segles, fins la construcció del Canal de la Infanta al segle XIX.
Aquesta capella, que avui trobem com a parròquia, devia ser la capella del castell de Port i com a tal va quedar en mans privades. Si als segle XI el terme del castell de Port formava part de la parròquia de Provençana, en segles posteriors serà dins del terme parroquial de Santa Maria de Sants.
A prop seu eren les cases dels pescadors, un lloc anomenat “Fraga” en 1159. El terme de “Vilanova del Port” d’aquesta zona en 938, quan Cast dona terres i propietats a la Seu, serà substituït per aquest de “Fraga” que remet, més que als pescadors, a una indústria de la forja, a una fraga, potser a un molí. En tot cas el castell de Port, amb la capella, ja no serà més que un pedrís rural privat.
Els residus que deixava el riu van ser un constant problema des del temps dels romans, els recs (com els que es van trobar en 2009 en fer les obres de la línia nou a Foneria[16] o el que es menciona al 995 amb el nom d’Amalvigia) deurien ser, més que per portar aigua, per treure-la, fins que va arribar un moment en que l’estany de Port no tenia sortida. Llavors es va fer servir un port a l’altra banda de la muntanya, que ja s’utilitzava al temps dels romans per dur la pedra extreta de Montjuïc amb la que es van fer els principals monuments (com la medusa de Provençana) o la muralla.
Restes de la pedrera que és damunt l’actual cementiri, vista des del castell de Port. AGC, 2021
En 1397 els habitants de “Fraga”, a Montjuïc, clamen pels prejudicis causats per les aigües corrompudes. La necessitat de millorar les sèquies de l’estany és una constant. Els terratinents de la època moderna aprofitaran per conrear cànem i lli, el que va fer augmentar les malalties entre la població.
L’antiga capella del Port va ser enderrocada durant la guerra de successió i refeta el 1716. Aviat s’estableix la “Casa Antúnez”, origen de la barriada de Can Tunis. Quan Carreras Candi escriu (1902) ens diu que la capella quedà durant el segle XIX en estat d’abandó i sufragària de Sants i d’Hostafrancs. No sabia que el 1911 es traslladaria a la plaça Cardenal Casañas, ni que el 1939, després de ser cremada, es tornaria a bastir, sent inaugurada en 1941.
Entrada de l’actual parròquia de la Mare de Déu del Port, on es recorda aquest passat mariner. AGC, 2020
Capella i pedreres de St. Ferriol
El primer esment el trobem en 1228 en el testament d’Agnès, filla de Pere Grony, que deixa setanta sous a la capella, tot i que seria molt més antiga, ens diu Carreras Candi. D’aquestes dates són les primeres organitzacions dels molers. Recordem que la indústria de la pedra estava repartida per tota la muntanya.
Trobem la capella de St. Ferriol en un gravat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), estaria a la falda de la muntanya, entre Sta. Madrona i el mar, damunt d’unes pedreres que s’esmenten en 1402 a l’arxiu de l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona.
En aquest gravat del segle XVII es situa les capelles de St. Ferriol i de Sta. Madrona.
L’ermita de St. Ferriol devia desaparèixer cap el segle XVII, període en que s’intensifiquen les guerres a la ciutat.
La capella i les hortes de Sant Bertran
L’antiga ermita de Sant Bertran, existent des d’inicis del segle XIV, estava situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), aquest “camí de St. Bertran” pujava a la zona del Morrot, la part més escarpada i propera al mar i era molt utilitzat pels molers que solien estimbar les pedres al camí, per aquest motiu s’havia d’arreglar sovint. L’any 1338 els consellers de Barcelona arreglaren aquest “camí de Fraga” posant roques. En 1992 es van trobar en aquest lloc del Morrot restes d’un taller de jaspi d’època prehistòrica.
Al segle XV la capella tenia un ermità. Al segle XVI necessitava ser reparada, al costat n’hi havia una cas o “botiga” que servia per a incomunicar persones sospitoses de patir alguna malaltia epidèmica. Al segle XVII tornava a estar en bones condicions i acudien parelles que volien tenir criatures.
En alguns mapes de l’època, que les guerres ens han deixat, es fa esment de les capelles de Santa Madrona, St. Ferriol o de la del Port, també de la de St. Bernat que en 1697 apareix denominat com “Hermitage”.
Mapa de 1706 on surt l’Hermitatge de St. Bernat.
L’ermita va donar nom al “portal de St. Bernat” (avui de Sta. Madrona) i a les hortes que hi havia al peu de la muntanya, abans conegudes com les Hortes de Sant Pau. Amb l’assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i fructícola.
Entre la porta de Santa Madrona i Montjuïc estan els jardins de Les Hortes de Sant Bernat. AGC, 2021
En 1714 St. Bertran va ser un refugi pels barcelonins que fugien dels bombardejos contra la ciutat. Va desaparèixer a la guerra del francès.
Les Hortes de Sant Bertran, una zona rica en fonts, va ser un lloc d’esbarjo molt popular entre els barcelonins del segle xix i principis del xx de la que actualment només queda el record del nom en un petit jardí prop de les Drassanes. Després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran.
I aquí acabem el nostre recorregut per les capelles perdudes de Montjuïc; hem intentat fer memòria dels perseguits, dels proscrits, dels empestats, de les dones de fa mil anys, de la gent que ha treballat dur traient pedra, forjant, pescant, pasturant, conreant una terra que havien de dessecar, lluitant en les guerres que els manaven, protegint-se dels seus efectes, refent tot el que les malifetes humanes i els desastres naturals devastaven i donant més vida i gaudint quan s’ho podien permetre.
Gravat del segle XVI. Tristement l’acció de la guerra va anar fent-se amb la muntanya que donava aigua de vida als habitants de Barcelona i dels seus voltants
[3] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, doc. 158
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 70 (1006) i vol. 38, n. 342 (1022)
[13] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328
[16] Ravotto, A. i d’altres (2016) “La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)”.
Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019
En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, els volem diferenciar i definir pel seu tractament històric, artístic i lingüístic.
El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.
Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid
Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.
En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.
La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.
Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens podem referir a un agrupament de fidels com a un edifici.
Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.
Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal medieval. El fi era recaptar impostos, les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.
Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.
Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que altres que es seguien a alguns monestirs.
El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.
La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).
Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC, 2021.
Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar, en un altre article, dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.
Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona, seu de la comanda templera de Barcelona.
Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com a parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.
“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.
L’ermita romànica de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.
Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara hagi quedat en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil annexa on vivien donades, donats, “ermitans” o ermitanes, que disposaven d’un tros de terra i tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.
Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021
Una ermita pot ser també un Santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.
Ermita de Bellvitge quan també era considerada «Santuari», meitat del segle XX.
La capella o església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a habitatge de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.
Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019
Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.
Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.
I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar una senyal que, encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.
Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les capelles que hi havia abans de la Guerra Civil.
Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”, ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita. Els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el que pugem a la xarxa avui en dia.
Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)
La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi alguns edificis d’èpoques més modernes serien, pròpiament “capelles”, ja que no tenen tradició eremítica i/o d’ermitans i ermitanes.
Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021
És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022
A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per sentir els ocells cantar.
Santa Eulàlia de Madrona o «La Salut» de Papiol. AGC, 2022
La muntanya de Madrona o “Puig Madrona” apareix esmentada molt abans que la capella de Santa Eulàlia de Madrona que es troba entre aquest municipi i Valldoreix (“Aqualonga” a l’edat mitjana). El camí que ens hi porta és un lloc d’accés a la serra de Collserola. Des del seu cim, tot i no ser molt alt (341 m.), es té una bona panoràmica de Barcelona i els seus voltants.
Vistes des del camí de les Escletxes a l’ermita de la Salut. Al fons, el mar. AGC, 2022.
El 1012 (ó 1013) els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats, una a Sant Andreu del Palomar i una altra a l’accés del “Riu Rubio” (riera de Rubí), per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, farraginals, arbres, fonts, desviacions de aigües, molins i estris. Algunes d’aquestes propietats havien sigut d’una dona, Eldovara i del seu fill Gelmir. L’alou limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb terra de Sant Cugat al “Monte Gallinario” (Sant Quirze del Vallés), al sud amb el camí que “va cap a les muntanyes de Matrona i baixa cap el riu Llobregat” i a ponent amb el terme de Castellbisbal, abans dit Benviure. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[1]
El lloc era a la confluència de la riera de Rubí amb el riu Llobregat i havia estat treballat prèviament per la gent que el devia aprissionar al segle X. En 996 una altra dona, Engòncia venia a Sant Cugat una terra franca al territori d’Aqualonga, que limitava per totes bandes amb propietats del monestir del Vallés excepte a l’oest, que ho feia amb un rec que va als molins.
Sant Cebrià d’Aqualonga o de Valldoreix. AGC, 2021.
Els molins devien ser ja propietat comtal controlada pels veguers o vicaris, però el mateix any l’abat de Sant Cugat estableix un plet amb el veguer Seniofred de Rubí pel control de l’aigua que va al monestir. El monestir guanya el plet, el que evidencia el poder creixent d’una església més centralitzada i propera a Roma.
Riera i molí de Canals a Valldoreix-Sant Cugat. AGC, 2021.
En 1022 Ricolf dona a Sant Cugat i a la casa anomenada “Fermeria” alous, mobles i animals que tenia al terme d’Aqualonga i de Matrona, al lloc de Canals (la torre o castell de Canals es comunicava visualment amb el castell de Papiol, el de Castellbisbal o el de la Floresta, entre d’altres).
Mur que queda del castell de Canals. AGC, 2021
En 1043 Guillem Ermenir i la seva dona Ricarda venen a Inguiralda i Seniofred de Rubí (mare i fill) terres i altres béns a Sant Pere de Rubí per cinc unces d’or d’Hispània. Els límits de les propietats són: al nord la parròquia de Terrassa o Ègara, a l’est Sant Feliu de Vila Milans, Cercedol o Cercitulo (riera de Sant Cugat) o Aqualonga, al sud, Madrona i a ponent el “Kastrum episcopal”.[2]
Sant Feliuet de Vilamilans a Sant Quirze del Vallés. AGC, 2021
El 1047, el bisbe Guislabert consagra l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga posant-la sota la Seu, a la que confirma delmes, primícies, oblacions i espai de sagrera de diverses esglésies i de molts alous que eren sota l’església de St. Joan de “Castro Benviure” (Castellbisbal), excepte la capella de Sant Joan de Mora que era sota Sant Cugat.[3]
En 1058 Guillem de Voltrera llega al seu fill Gombau el castell del Llobregat sota domini del bisbe (Castellbisbal) amb un alou a Madrona.[4]
En 1060 el bisbe Guislabert infeuda a Guisla de Besora i als seus fills alguns castells i parròquies, entre les que n’hi havia la de Madrona, que havien estat del seu pare Gombau de Besora i/o del seu marit Mir Geribert, els fills de qui serien també senyors de Santmartí pel seu anterior matrimoni amb Adelaida de Santmartí, la condició és la de fer host i homenatge al bisbe i als seus successors, que li jurin fidelitat i que estableixen un clergue a la Seu.[5] Aquest és el primer esment a l’església de Madrona.
Interior de Santa Eulàlia de Madrona. AGC, 2021
El castell de Papiol és esmentat per primer cop en 1115 quan Ramon Berenguer III amb la seva dona Dolça de Provença encomanen als germans Arnau Pere i Bernat Pere dit castell a canvi de que els jurin fidelitat i prometin defensar-los, de tots excepte dels seus senyors més directes, Jordà (de Santmartí) i Ramon Mir.[6] Aquest “castell” encara no era l’edifici gòtic que avui podem contemplar sinó que estava format per dues torres i unes cases damunt la roca. Els comtes es reservaven, la torre quadrada de davant del Llobregat amb el seu porxo. [7]
Castell de Papiol. AGC, 2021.
En 1130, Berenguer IV concedeix al monestir de Sant Cugat les franqueses que van des del Coll de Madrona fins el mur de Sant Cugat i des de la riera Cercedol fins el riu Rubí, a les parròquies de Sant Cebrià d’Aqualonga, Santa Eulàlia de Madrona i Sant Pere d’Octavià (antiga capella enderrocada per edificar el mercat de Sant Cugat), endemés de les franqueses de Sant Llorenç de Font Calçada (Sant Cugat).[8] És l’època en que els comtes recolzen la reforma del Cluny i promouen i beneficien les ordes religiós-militars, també al monestir de Sant Cugat, amb molt poder a la demarcació de Barcelona. Papiol era un lloc estratègic entre la Vall del Llobregat i el Vallés, atorgat privilegis com les franqueses es promovia la defensa, el comerç i la recaptació a la zona
L’església de Santa Eulàlia de Madrona serà parroquial fins el 1315, quan el llavors senyor del castell de Papiol i el rector (amb qui, segons les visites pastorals, jugava a daus) demanen al rei el trasllat de la parròquia de Madrona a prop del castell (al costat de l’actual rectoria), sent anomenada, llavors, Santa Eulàlia de Papiol.
Rectoria vella de Papiol, propera al castell. AGC, 2021
L’ermita de Madrona quedarà sota les advocacions de Sant Pere i Santa Madrona, tot i que més endavant se li reconeixerà l’advocació amb la que era coneguda popularment: l’ermita de la marededéu de la Salut, cuidada per ermitans i actualment oberta al públic els diumenges gràcies a l’altruisme de persones voluntàries.
Fases i noms de l’ermita de Madrona. AGC, 2022
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-01-2022
A les persones que ens obren les ermites perquè les podem contemplar.
[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185
[2] Baucells J., Fàbrega, A., o.c., vol. 38, n. 652
[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 519
[6] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI,de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 49, n. 464-465
[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 476-480
[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCLXXIII
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 