Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Gravat d’una àvia ensenyant a teixir a la seva neta al llibre de 1988 de Mary Nash, p. 101

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

protesta contra les lleves de soldats joves, fills d’obrers

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

1842 Bombardeig des de Montjuïc a Barcelona ordenat pel general Espartero

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

«La nena obrera» de Joan Planella, al Museu d’Història de la Ciutat

En 1847 Paula Valls figura com a «mercader de sedas, hilos en madejas» entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona amb 166 rals i, en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous; Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3] que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.^[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Teler jacquard al museu tèxtil de Terrassa

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil de Manresa i de Castellar del Vallés on ja funcionaven els «vapors».[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

Prt d’un pagament a l’arquitecte municipal de L’Hospitalet, en 1860 per, entre d’altres, fer el pressupost de rehabilitació de l’escola i casa de la mestra municipal. Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Mural de dones teixint prop del Carrer Parral, on hi havia els telers de Samada, la primera colònia industrial de l’Hospitalet, tot i que elles no constin en lloc, elles hi eren al treball més bàsic.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4] «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

Josefa Casas i Clavell, una pubilla amb escut propi

Posted on 2025-01-31 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Casal i Escola de la «Pubilla Casas». AGC, 2022

En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” no és equivalent a la d’hereu, ja que aquest ho és sempre com a primogénit i la pubilla només ho serà en absència de fills mascles. Per una altra banda, si es casa els béns seran gestionats normalment pel marit, que li donarà el cognom si no n’hi ha una clausula legal al respecte. A l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla Rigalt, també se la coneix com Can Girona, cognom del marit que va deixar l’escut. A la marina de Cornellà, junt a L’Hospitalet, tenim Can Manso que també era de l’esposa del general i també té l’escut del general.[1]

El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes, potser es deu al fet de romandre soltera.

La història del casalot de la Pubilla Casas s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “l’encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Catalunya, Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya va significar una pèrdua d’institucions pròpies i de llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que reprimiran, entre d’altres drets, l’ús de la llengua pròpia. Però, pels adeptes al règim i/o pels que no es van significar com austracistes, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social.

A partir de 1716 es fan cadastres per tal de centralitzar els impostos, aquesta font d’informació, valuosa per a tots nosaltres, facilitarà també la delimitació de termes i la generació de nous mapes. La torre de la Pubilla Casas, tot i pertànyer al terme de L’Hospitalet, es situa més a la vora d’Esplugues de LLobregat.

Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i Cornellà. En 1716, en el Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.

“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]

St. Pere màrtir, davant la torre de la Pubilla Casas. 2025

Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada.

Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]

En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.

Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]Aquesta important via de comunicació entre Barcelona i Sant Just, creuant Provençana i delimitant el sud d’Esplugues, provocarà un augment de la població, del comerç i de la industrialització de la zona.

Can Rigalt, a l’altra banda de la carretera de Collblanc. Abandonada. 2022

Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó). Can Cortada, com altres cases riques d’Esplugues: Can Ramoneda, Can Pi (feu de Sant Pere de les Puel·les) o el Mas Colomer (posteriorment Can Casanovas, on s’instal·laran les dominiques de Mont-sió en 1947, eren, són, a la Sagrera prop de l’església parroquial de Santa Magdalena. Totes aquestes cases tenien. al temps del baró. eres i pallisses, arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.

Can Pi. Esplugues, junt a l’esglèsia. 2022

També Can Xerricó deuria ser important, però d’aquesta només ens queda el nom d’un carrer, prop de la plaça de l’església de L’Hospitalet.

Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró descriu aquesta propietat quan es refereix a Esplugues.

Així ho feia (amb el català de la època):

“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]

Una de les basses de la torre. AGC, 2025

En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.

En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.^[8]

Bassa gran i una mostra de l’exuberància que devia haver. 2025

Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.

La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt i mitjà nivell.

Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.

El casal que va fer edificar Josefa Casas. 2025

En arribar la Revolució Francesa, Josefa, que ja era una anciana rica, continuava administrant el seu legat. Però altres guerres ja es posaven en marxa mentre el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.

L’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:

“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]

La casa restà abandonada molts anys.

Figura de Sant Miquel al costat de l’escala interior original de l’edifici

Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.

En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.

Nom d’un almirall del temps de Josefa Casas, que va predre batalles i moltes vides. De veritat es mereix el nom d’un carrer?

El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.

De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]

Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.

L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària, la vídua de Cunill. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.

Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que ella, que va actuar per sí mateixa, ha donat nom a un barri que és tota una població limítrof que batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025

A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.

[1] Sobre Can Rigalt: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat Sobre Cal Manso: https://historiasdebellvitge.com/2021/04/07/can-manso-i-els-femades-entre-lhospitalet-i-cornella/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/11/la-guerra-de-successio-a-lhospitalet/ a partir de:Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[3] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès. Recull de notes de Mn. Esteve Carbonell, p. 19-20.

[4] Sobre la portada d’aigües a L’Hospitalet: https://historiasdebellvitge.com/2024/10/24/quan-laigua-va-arribar-a-lhospitalet/

[5] Sobre aquest antic hostal i Collblanc: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[6] “Calaix de Sastre” Baró de Maldà (1750-1819) Baro_de_Malda_Calaix_de_Sastre.pdf, p. 3233

[7] “Calaix de Sastre” … p. 3241

[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151

[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/

[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37

[12] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges…p. 56

[13] https://lestacarevista.wordpress.com/2020/09/21/pubilla-cases/

De mestres de l’Hospitalet: Miquel Romeu i familiars

Posted on 2021-09-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Cases del carrer Miquel Romeu de l’Hospitalet, a tocar de la carretera de Barcelona (barri de Sant Josep)

Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.

Anem a veure perquè.

Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.

Ajuntament (des de 1885 on s’ubicaren les escoles municipals) i antiga església a l’altra banda.

Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.

El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.

L’Hospitalet al 1925, quan va rebre el títol de Ciutat.

El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.

Ajuntament de l’Hospitalet. El segon per l’esquerra és Miquel Romeu Mumany. AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da (Abans de 1936)

I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.

De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.

En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.

A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).

El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.

Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.

Can Sumarro, masia del segle XVI de l’Hospitalet de Llobregat, va ser donada a la ciutat pel seu últim propietari, el Dr. Prats. Acull algunes col·leccions donades a la ciutat com la dels Madurell o la de Mn. Homar. AGC, 2021.

Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.

En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.

Casa al carre Major. No podria ser així l’antic Hostal?

El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.

El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.

Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]

Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida i infants (abans de 1936)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021

Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453

[2] Domínguez López, Manuel (2021) “Miquel Madorell, un arquitecte de l’Hospitalet poc conegut” en: http://localmundial.blogspot.com/2021/05/miquel-madorell-un-arquitecte-de.html

[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

El carrer de Jaume Ventura i Tort de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat

Posted on 2021-05-29 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Carrer de Jaume Ventura i Tort, 2021, AGC

El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.

Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.

Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015

Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.

Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021

Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.

Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.

1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.

Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.

Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]

1975. Programa de la «Rondalla d’Esparvers». AMLH

La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del «Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge» estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.

Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.

El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri.

Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.

És la nostra dansa.

Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.

Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.

Voldria ser noi

Voldria ser noi;

voldria anar amb bata

jugant pels carrers

amb l’altra mainada.

Jugar amb els amics

a ratlla i a bales

i enfadar-nos tots

i acabar a pedrades.

(…)

Jugar a patacons

i també a les cartes,

i als quatre cantons

i batre’m a espases.

I al joc dels cartrons,

fent-hi alguna trampa!

Jugar al trenta-u!

Cantar les quaranta!

(…)

I tornar a aquells anys

que en arribar a casa,

trobava el caliu

del pare i la mare.

Jaume Ventura i Tort.

Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021

Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues

[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.

El carrer Prat de Bellvitge. Ara i abans.

Posted on 2021-04-05 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV

1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

El 1971 es va inaugurar la primera biblioteca del barri, una obra social de la «Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona». L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com «torres».

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: «Mare de déu de Bellvitge»

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.

L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.

2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC

Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.

El carrer Ermita de Bellvitge. Ara i abans.

Posted on 2021-04-01 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita mil·lenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el «Casal d’avis Ermita», trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjançant el seu «Departament de Promoció Social»: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprovar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge

El mateix lloc on n’hi havien els «jardinets» amb els gronxadors de ferro a l’actualitat (2021, AGC).

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les mobilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021

1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV

Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

Can Bori, una història de l’Hospitalet de Llobregat, dins la Història.

Posted on 2021-03-17 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Edifici de Can Bori, enderrocat el 1980.

En 1847 trobem el cognom Bori en una relació de la contribució d’Hospitalet. D’entre quatre mercers, capcers o donadors (intermediaris entre les puntaires i els mercaders) n’hi ha dues dones: Paula Valls (que seria una de les iniciadores de la saga de puntaires i empresàries Valls-Creixells) i Teresa Bori. que no sabem quina relació tindria amb l’empresari Francesc Bori, al que no li van anar molt bé els negocis, però va deixar el nom a la ciutat.

El 1902 Francesc Bori i Comas (L’Hospitalet, 1840 – 1915), industrial i músic, inaugura la “Herrería de San José”, on després s’instal·laren els “Altos Hornos de Catalunya, S.A.”, al recinte avui conegut com La Farga de l’Hospitalet.

Sembla que el Sr. Bori era un senyor ric de Barcelona que, al 1878, es mostrava disposat a “donar” 10.000 pessetes a l’Ajuntament per a fer millores locals. Pot ser la comissió per instal·lar-se? El cas és que, a més d’inaugurar aquesta empresa que tanta pol·lució portaria, es va fer construir la torre coneguda com “Can Bori”, un casalot residencial amb dues plantes i un àtic.

*Can Bori, Carrer Bellavista,* AMLH, refª: 32 CEL AF 0624 Bori / *Autoria* desconeguda, *Memoria del ejercicio de 1928*.

Luís Bagán ens dona les referències que cal seguir per reconstruir la història d’aquesta finca i del seu nom. Així ens explica aquesta foto:

“A la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita devia ser l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També es poden veure les palmeres de la finca, que encara existeixen. El arbres que es veuen més propers potser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda[1].

El canal de la Infanta passava just per darrera de la casa.

Els negocis li van anar malament al Sr. Bori que es declarà en suspensió de pagaments i morí arruïnat, donat que els creditors li embargaren tots els béns.

El batlle del moment, Tomás Giménez i Bernabé, va voler transformar la finca en la primera escola de sericicultura (cucs de seda)[2], avicultura i indústries zoògenes d’Espanya. El projecte va ser aprovat per l’Estat gràcies a que la ciutat hi va posar la finca de Can Bori que va costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% al propietari Francesc Bori.

“Cesión de una finca al Estado El alcalde de Hospitalet (Barcelona), señor Giménez Bernabé, ha entregado al director de Agricultura el acta de cesión al Estado de una finca de dicha localidad para, establecer una estación de Sericicultura y Avicultura. En breve el director de Agricultura se hará cargo de la finca en nombre del Estado”.[3]

Recordem que som en plena dictadura del General Primo de Rivera, sota la monarquia de Alfonso XIII. El lliurament a l’Estat de Can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi, en un dia que es va solemnitzat amb un banquet ple d’autoritats.[4] Com a premi, l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment nomena al batlle “Cavaller de la Gran Creu del Mèrit Agrícola”.[5]

A principis de novembre els propietaris i veïns del “manso Quinzà” el feliciten. El nom de Quinzà, és molt antic, probablement té un nom origen romà (del propietari «Quintius«), sent molt esmentat als documents de l’edat mitjana relatius a la zona, no sabem a quin mas en concret s’aplica en la època que ens ocupa, però ens situa la zona.

Sigui, com sigui, les felicitacions no van aconseguir que l’escola arribés a funcionar, tot i que es va contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques per gestionar l’escola com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.[6]

El següent any, 1929, trobem notícia, dins d’una revista d’agricultura, entre mig de temes com l’oli, el vi, les taronges i les cabres, de la disposició de la finca de l’Hospitalet, per tal que els galliners reben la llum del sol, ja que així les gallines ponien millor, com s’estava demostrant als estudis del moment.[7]

Durant l’intent de Restauració Constitucional de la monarquia, el 27 de maig de 1930, el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, demanà, al President de Consell de Ministres, la devolució de la finca que va ser cedida a l’Estat per la Dictadura “amb les protestes del poble i sense que s’hagi fet servir com a escola”. A l’octubre d’aquell any s’acordà al Ple Municipal declarar lesiu l’acord de l’anterior alcalde, promovent la devolució de la finca de “Can Bori”.[8]

HOSPITALET En la última sesión de pleno celebrada por el Ayuntamiento de esta ciudad, se acordó declarar lesivo el acuerdo tomado por el anterior Ayuntamiento, cediendo, al Estado, la finca conocida por «Can Bori», para instalar en ella una escuela de Sericicultura y avicultura y que costó al erario municipal la cantidad de 85.000 pesetas, sin que hasta el presente haya sido destinado al indicado uso. —El ex alcalde don Tomás Giménez Bernabé ha presentado al Gobierno civil de esta provincia la dimisión del cargo de concejal, que venía ostentando en el Ayuntamiento actual, en su calidad de mayor contribuyente.

El juliol de 1931, ja al període de la “Segona República”, el llavors tinent d’Alcalde marxa a Madrid i aconsegueix que s’assignin vint escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, una d’elles can Bori.

“Las gestiones llevadas a cabo en Madrid por el teniente de alcalde don Ramón Frontera, han dado excelentes resultados, habiendo logrado que se asignen a Hospitalet veinte escuelas de nueva creación. También es segura la devolución de la finca «Can Bori» que fue cedida al Estado por el Ayuntamiento de la Dictadura para escuela de Sericultura. El Ayuntamiento actual piensa destinar el edificio y jardines anexos a un grupo escolar”.[9]

1932, inauguració de l’escola amb Francesc Macià.

El president de la Generalitat, Francesc Macià inaugurà la nova escola el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rosend Arús”.

La dictadura del general Franco va voler eliminar tot vestigi dels noms que guarden la història la llengua i la cultura dels pobles i va passar a dir-se escola Graduada nº3. Però els noms són persistents, tenen vida pròpia, viatgen de boca en boca, es transmeten de generació en generació. Per això nosaltres, infants de Bellvitge que al 1965-66 no teníem escoles al barri i anàvem a aquella escola on ens separaven els nens a un edifici i les nenes a l’altra, sense saber perquè, li deien “Can Bori”. Uns edificis escolars no gaire amables, separats per una tanca on m’acostava a l’hora del pati per trobar el meu germà, però prop d’algunes casetes semblants a les del poble que trobàvem en les anades i tornades. Novament agrairé a Lluís Bagán i ara també a Ireneu Castillo aquesta foto dels records d’una nena que arribava remugant a aquella escola que hi havia al final d’una pendent, estirada per la mà del germà una mica més gran.[10]

1967. Imagen cedida per Ireneu Castillo al blog de Lluís Bagán.

Actualment el nom perviu a l’escola de Can Serra: “L’Estel-Can Bori”, que acull l’escola d’educació especial nascuda al 1970 a Bellvitge: “Estel” (actualment llar d’infants l’Estel Blau). De l’antic pedrís encara resten dues palmeres.

L’escola Estel Can Bori, al carrer Bella vista, 2021, AGC

Les paraules, canviants, creades i recreades contínuament, conserven, com la natura, una resistència, d’alguna manera ens obliguen a llegir el nostre passat per prendre consciència del present i projectar un incert futur que només amb bones arrels pot sostenir-se ferm.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17/03/2021

A les llengües maternes que hem rebut, les de casa, les de les veïnes, amb les que hem incorporat uns noms que ens han fet ressò.

Revisat el 30-04-2025

[1] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/can-bori/

[2] Una de les primeres indústries de l’Hospitalet de principis del segle XX va ser la sederia de “Can Vilumara”, ara institut a tocar del Centre Comercial de la Farga s de Catalunya”.

[3] Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928

[4] Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928

[5] La Vanguardia, 24.10.1928

[6] La Vanguardia, 03.11.1928

[7] “Agricultura. Revista agropecuària”, Madrid, març 1929, any 1, n. 3

[8] La Vanguardia, 29.05.1930 i La Vanguardia, 24.10.1930

[9] La Vanguardia, 05.07.1931

[10] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/06/30/carrer-de-bellavista-1967/

Can Borni de l’Hospitalet de Llobregat, l’oblit d’un espai singular.

Posted on 2021-01-21 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Can Borni que va acollir l’escola Bressol Patufet de l’Hospitalet de Llobregat entre 1980 i 2015. Foto: E. B. Patufet

Can Borni estava situat a la confluència de dos carrers molt antics de l’Hospitalet agrari: el Camí de la Riereta i l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb el carrer Príncep de Bergara que dona a l’Avinguda Carrilet que, com el seu nom indica, era per on corria el “Carrilet” un tren que connecta Barcelona amb el Baix Llobregat i que ara tenim soterrat formant part de la TMB.

2019. Can Borni al carrer Príncep de Bergara, un any abans de ser enderrocat. Foto: Google.

Els primers infants que habitarem Bellvitge, al 1965, no teníem escoles, alguns “fèiem via” en grup cap a l’escola de Can Bori, entre el Carrilet i les línies de RENFE (ara ADIF). Anàvem acompanyats per alguna mare o per alguna noieta més gran. No sempre enfilàvem per la Mare de Déu de Bellvitge, però si ho fèiem sempre mirava aquella casa que feia cantonada i que disposava d’un pati similar al que havia deixat al poble. Potser també tindria el seu pou?, em preguntava.

1965. Inicis de Bellvitge. A un costat l’ermita i a l’altre l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge, per on, a vegades, anàvem a l’escola de Can Bori, passant entre camps, masies, industries i clavegueram. Foto: AVV Bellvitge.

Xavi, un veí que ha nascut allí i que ara viu a prop, em va explicar que era molt gran i que n’hi havia carros i cavalls. Són els records que li queden o, potser, els que vol comentar amb una desconeguda.

El Pati de Can Borni quan era escola bressol. Foto: E. B. Patufet

A les tardes, si tornàvem per aquest camí, fèiem una aturadeta, abans de creuar la via, a la placeta Verge de Montserrat on bevíem de la font i ens gronxàvem una estona. Una paradeta amable abans de travessar la zona industrial amb el seu clavegueram, massa breu, ja que havien de tornar a casa abans que es fes de nit.

Font a la Plaça Verge de Montserrat de l’Avinguda Carrilet. Foto: AGC

Al 1980 aquella caseta es convertia en el “Patufet”, una escola bressol, en règim de cooperativa i propera a l’escola pública del mateix nom. L’escola bressol Patufet, que des de 2015 ocupa uns espais d’una de les antigues cavallerisses de l’antiga caserna de la Remunta, sempre ha estat molt ben valorada per la població. Temps enrera algunes mares o pares feien cua a la nit per matricular els seus infants. Són 35 anys de bon fer en un espai que era una llar acollidora i alegre tot respectant els elements tradicionals.

Can Borni-escola Bressol «Patufet», entrada principal. Foto: Escola Bressol Patufet.

El juny de 2010 es va encarregar al Consorci per a la Reforma de la Gran Via dur a terme el desenvolupament l’ARE de La Remunta a l’Hospitalet de Llobregat que ocupa un àmbit de 10 hectàrees i està situada a l’antiga caserna militar de La Remunta i el barri de la Fonteta (sector Sant Feliu de l’Hospitalet).

El novembre de 2010 el Consorci del que formen part l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat de Catalunya, constituït el 2002, convocà un concurs públic pel contracte de la redacció del projecte per a l’adequació d’un edifici de l’antiga caserna de la Remunta com a futura escola bressol. Sobre l’espai de la Remunta:

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

A l’inventari de masies de l’Hospitalet de 2011 Can Borni ja apareix com “no existent”, quan la llar perdurà fins 2015 i l’edifici fins 2020.

Sala d’entrada. Una llar molt viva. Foto: E. B. Patufet.

En 2012 el Periódico posava l’accent en els pisos de protecció oficial que es farien a la Remunta: “Durante los próximos meses, el centro de l’Hospitalet ganará espacio con la urbanización de la antigua caserna militar de La Remunta, un espacio de 52.000 metros cuadrados -proporciones similares a un Camp Nou- que se encuentra entre L’Hospitalet y Cornellà. La planificación prevé la construcción de equipamientos públicos, cuatro hectáreas de zonas verdes y casi 800 pisos, de los cuales el 60 por ciento se destinaran a viviendas de protección oficial”.[1]

Lo de “ganar espacio” és una manera de veure-ho, perquè d’espai ja n’hi havia.

Espai de las instal·lacions de la Remunta al 2012 http://territori.scot.cat/cat/notices/2012/10/transformaciO_urbana_de_la_caserna_de_la_remunta_l_hospitalet_de_llobregat_3162.php

Actualment, els pisos de la primera fase d’habitatge social tenen un cost de prop de 250.000 euros, amb piscina i zona comunitària i es poden adquirir encara que es tingui un altre immoble en propietat.[2]

En abril de 2013, BAAS Jordi Badia SLP va resultar adjudicatari per a redactar el projecte de la nova escola bressol (Font: Ajuntament Impulsa.cat).

El mateix any el portaveu de Cs a l’Ajuntament de l’Hospitalet recordava que “el Parque de la Remunta fue inaugurado en 2013 y todavía varios de los edificios del recinto están en desuso” i reclamava que “se destinen a equipamientos sociales que tanto necesita la ciudad”.[3] És el joc de la política.

L’H digital informa en 2014 de l’adjudicació d’obres de la nova “llar d’infants Patufet” a un dels edificis històrics de la Remunta (una antiga cavallerissa). L’agència informativa de la ciutat, diu que “es tracta d’un edifici antic amb molt d’encant, però amb algunes deficiències per acollir infants. A més, l’edifici està afectat per un pla urbanístic des de fa molt de temps”[4]. És una manera més propera de conjugar els sentiments de la població amb els fets que se’ns imposen.

Entrada lateral de l’escola bressol al carrer Príncep de Vergara. Foto: E. B. Patufet.

La Vanguardia, del 04 de juny de 2014[5] es fa ressò del que explicava la plataforma Ajuntament Impulsa.cat “La primera empresa 2.0 que conecta proveedores y administración local” a la seva web.[6] Ens preguntem com és que no n’hi ha una plataforma similar que connecti amb els ciutadans i les entitats.

LAS OBRAS DE LA GUARDERÍA DEL PARQUE DE LA REMUNTA DE HOSPITALET COMENZARÁN EN LOS PRÓXIMOS MESES

“El parque de la Remunta acogerá la nueva sede de la guardería Patufet, situada actualmente en la calle del Príncipe de Vergara. La empresa Copisa, con un importe de más de 731.700 euros, ha sido la adjudicataria del proyecto de obras de uno de los edificios destinados a equipamientos del nuevo parque de la Remunta. Así lo anunció el Consejo del Consorcio para la Reforma de la Granvia, encargado del proyecto, en la reunión que tuvo lugar anoche. El proyecto tiene un plazo de ejecución de 9 meses a partir del inicio de la obra. El edificio que se adecua, situado dentro del actual parque de la Remunta, consta básicamente de planta baja, en el cuerpo central de la cual se alza también un piso, en una parcela de 1.350 metros cuadrados”.

A la Guia de recursos educatius de l’Hospitalet de 2015, a la pàgina de l’escola bressol Patufet, trobem una foto del pati de Can Borni amb la nova adreça del Parc de la Remunta que devia estar encara en obres quan es feien les preinscripcions, ja que la nova escola bressol obrí les portes al setembre d’aquell curs 2015-2016. De nou Can Borni, amb el bonic pati que es va fer servir amb infants de la ciutat durant 35 anys, és obviat. Ni un peu de foto li van posar a la guia.

Pati de l’escola bressol. Foto: E. B. Patufet. Aquesta foto és la que es va posar a la Guía de 2015.

Cal recordar que per fer els nous pisos a la Remunta van treure un pi de quasi 200 anys que va ser trasplantar en un altre lloc, davant de les protestes quan la gent es va assabentar que el volien tirar, per acabar morint al cap d’un any[7]

Sobre el Pi de la Remunta i altres aspectes històrics d’aquest espai, com les torres carlistes:

https://ireneu.blogspot.com/2020/08/pi-remunta.html

https://ireneu.blogspot.com/2020/09/torres-carlistas-remunta.html

En aquests últims anys, abans de que la “inexistent però encantadora” Can Borni fos enderrocada la casa es va “okupar”.

Terra i paret del menjador de l’antiga escola bressol. E. B. Patufet

Cal tenir en compte que el moviment okupa mai es posa a un habitatge particular, la seva acció va encaminada a denunciar l’especulació i a oferir espais de trobada on la cultura alternativa, solidària i assembleària així com la sostenibilitat i millora del medi ambient sigui l’empremta que deixen allà on s’instal·len per un temps. Una petjada a la sorra.

Arrenjament d’una sala pel moviment okupa, respectant les restes de les rajoles hidraúliques que quedaven.

2020 Enderroquen la masia i edifiquen pisos d’obra nova.

Can Mas o Cal Bon Senyor a l’avinguda Carrilet, poc abans de ser enderrocada al 2019. Foto: Manuel Domínguez

De tot plegat el que no ha deixat de cridar-nos l’atenció és aquesta presa per eliminar tot vestigi de la existència d’aquest com d’altres edificis històrics. L’Hospitalet, la ciutat més densa d’Europa, no només es permet enderrocar el seu patrimoni històric i natural per densificar encara més els 12,4 Km² de la segona ciutat més poblada de Catalunya, sinó que no mostra cap interès per recollir un passat que ens pertany a totes i a tots.