Archivo de la etiqueta: Marededéu trobades a Catalunya

Quan l’aigua va arribar a l’Hospitalet. Les fonts.

Posted on por
3
Esperanza Gil, la última ermitaña de Bellvitge, tejiendo junto al pozo. Foto: 1964.

Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A  Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.

La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan comença a haver-hi fonts públiques l’aigua serà traginada amb carros i d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.

Antic safareig i pou de Can Riera, masia de 1684 a L’Hospitalet. AGC, 2022

Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la tercera part de l’aigua que aquest faria portar des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]

Brollador de la plaça Mn. Homar, on devia estar l’hort del rector. A sota, el carrer de la rectoria. AGC, 2024

Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” [2]: s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).

Vistes des del pont d’Esplugues, horts de Can Clota. AGC, 2022

En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia. La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.

Així es va imaginar Francesc Marcé i Sanabra la primera font del comú. Del llibre 25 imatges…

Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.

Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut, a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.

Tenim imatges de l’antiga església de Sta. Eulàlia de Mérida però no d’aquella marededéu de la Font de la Salut que albergava.

En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú que va ser refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).

De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa n’hi havia, davant de l’edifici, una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. En aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.

Can Rigalt, amb aquesta font ben representativa de la Il·lustració

Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]

De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (masia coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet, a finals del segle XIX, es construirà aquí l’aqüeducte de Can Nyac (o “Nyat”?).

Aqüeducte de Can Nyac entre l’Hospitalet i Esplugues, es veu Can Cervera. Foto: Ramon Solé

Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant una part pel seu ús. El mateix va fer el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.

En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.

Horts al camí de la fonteta de Can Buxeres i «can Sisco», AGC, 2021

En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 aquesta empresa començà a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117 estava fins fa poc la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat.

Casa de les aigües a Collblanc. Foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet

La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]

Font de la Pl. Constitució al Carrer Major. AGC, 2022

A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent comença a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.

Font de la Torrassa feta en 1905 a iniciativa d’alguns veïns

En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaura afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.

Torre de les aigües a la plaça del Repartidor. Un bé comú que perdura. AGC, 2022

[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: «Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII».Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.

[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[5] https://joanamades.cat/wp-content/uploads/2020/05/Amades_Esplugues_conferencia.pdf

[6] Solé, Ramon. https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024

Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on por
1

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

La font de les monges de St. Fost de Campsentelles. El seu abandonament i els intents de recuperació.

Posted on por
1
La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023

En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]

La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.

El nom de “les monges” es fa en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.

La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.

Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023

El nom de “Mont Alacris” o “Mons Hillaris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-

Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.

Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.

En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]

El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022

Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu espós, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions, entre els quals, «la font». El bisbe confirmarà aquesta donació en 1247[3].

Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

Tampoc es diu que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses, per això moltes dones trobaren una manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.

El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023

En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passen a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom de les monges (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades.

En 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria en 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.

La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]

A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.

És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento  (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.

Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría (1207-121)continuant, amb el suport civil, la seva tasca. AGC

La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.

La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023

A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.

A les dones que patiren i pateixen assetjament.

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/

Sota Eramprunyà: Bruguers, el Sitjar i la Roca de Gavà. L’acció de les dones al castell i a les seves capelles.

Posted on por
Responder
Castell d’Eramprunyà sobre Gavà. Foto: Martí Porterías

Bruguers o “Brugueris”, és el nom col·lectiu d’un arbust força abundant a aquest de Gavà i a altres indrets catalans: el bruc.

“Bruguers vell” és la primitiva capella on es venerava la marededéu de Bruguers, al sud del castell d’Eramprunyà, de la que només resta una paret.

Les restes de l’antiga capella de Bruguers vell. Martí Porterías.

En 1321 Guillemona, filla de Pasqual Messeguer, amb Dolça, Deodates de la capella de Sta. Maria de Bruguers de la parròquia de St. Miquel d’Eramprunyà, signen un rebut (arxiu parroquial de St. Boi), el que vol dir que la capella funciona i que les dones en tenien cura. Però, des de 1327, ja només trobarem preveres amb la seva dotació o “benefici”. El 1328 l’ardiaca de Barcelona designa a un frare de St. Agustí per a que celebri a Sta. Maria de Bruguers assignant-li els drets i pertinences de la capella on havia de viure.

Les restes de la que va ser parròquia de St. Miquel junt el castell. Martí Porterías.

Les Deodates o Deodonades (beguines en Europa) eren dones que duien una vida cristiana i austera, donada als altres en forma d’atenció a malalts, de predicar l’evangeli en llengua vernacular, d’ensenyar principalment a les nenes, una forma de vida lliure i compromesa que va ser perseguida per l’església catòlica que volia obediència i fer-se amb el patrimoni que gestionaven. Compaginaven la oració amb activitats com filar la llana, teixir, blanquejar la roba o preparar herbes remeieres.

Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona entre 1303 i 1334, acabarà amb la majoria d’aquestes comunitats seguint els mètodes propis de la inquisició, és a dir, indagant, en les parròquies que visita, entre els veïns i veïnes sobre la conducta dels parroquians i parroquianes i imposant penes.

De les Deodonades de Bruguers vell no en sabem res més però a la mateixa època Ponç de Gualba autoritzà els trasllat de la capella de Sta. Magdalena del Sitjar, com veurem, mentre acabava amb les comunitats de Deodonades dels voltants de Barcelona, com la de Sales (Viladecans); subjectava d’altres (no sense conflictes) com la de St. Joan de l’Erm de St. Just Desvern o la de Sta. Margarida de Valldonzella i rebia acusacions de curanderisme sobre algunes altres com Godaya, Deodata de St. Joan de Viladecans.

Ermita de Sales al Pla de les Deodates de viladecans. AGC, 2019

El lloc on actualment es venera la marededéu de Bruguers es deia, des de fa un mil·lenni, el Sitjar o “Ciliare”, de sitges o llocs on s’emmagatzemava el gra i altres productes i eines agrícoles, un lloc arrecerat, al camí que des de Begues duia al Penedès, de fàcil defensa per estar envoltat de penya-segats i des d’on es podien vigilar les contrades. Tant el castell d’Eramprunyà com el lloc del Sitjar i el de “Rocabruna” (urbanització de la mare de déu de Bruguers) són documentats des del segle X. Les excavacions han confirmat la presència humana en aquestes dates. Cal tenir en compte la importància de la extracció de mineral de ferro que existia entre els turons de Rocabruna, Les Orioles i Les Ferreres, que en aquests temps eren sota el domini del senyor d’Eramprunyà. Durant la època ibera i romana el material de ferro s’embarcava als vaixells que ancoraven a Les Sorres. Un material molt apreciat que es treballava a les fargues per a fer les eines dels pagesos i els estris dels cavallers.[1]

El castell d’Eramprunyà era en mans dels Santmartí des del segle X. Ferrer de Santmartí, últim senyor d’Eramprunyà d’aquesta nissaga, establí un benefici (pagament d’un prevere) per a la capella de Sta. Magdalena del Sitjar de la parròquia d’Eramprunyà, en la que s’havia de fer reformes, a principis del segle XIII. L’absis de l’actual capella de la Mare de Déu de Bruguers seria d’aquesta època.[2]  Entre 1226 i 1247 Jaume I adquirí el castell quedant els castlans del moment, els Santa Oliva, sota el seu domini directe.

Absis de Sta. Maria de Bruguers o Sta. Magdalena del Sitjar. AGC, 2022

Després del segon concili de Lió de 1274 es gravà un 10% els delmes per la Santa Seu sobre els preveres i les esglésies. Aquest concili suprimí les ordes religioses i/o moviments que no hi eren sota el domini dels bisbes, especialment si eren femenins i/o mixtes. És una època de reformes que durà Ponç de Gualba als voltants de Barcelona. Després de les grans persecucions als moviments considerats herètics, s’inicien les aberrants i cruels pràctiques de la Inquisició. Només en aquest context, aplicat als interessos locals, s’entenen els canvis que afectaren a Bruguers vell i al Sitjar. Darrera de tot sempre hi ha un interès econòmic i, en aquest cas, un canvi social.

En la visita de Ponç de Gualba de 1309 a St. Pere de Gavà es deixa constància de que el capellà beneficiari de Sta. Magdalena “no té llicència” (una de les imposicions del moment és que els canonges havien d’anomenar els capellans, com es va fer a Bruguers vell). El rei efectuarà un nou nomenament. Entre 1310 i 1319 es produeixen successius canvis de capellans, dient que el lloc no interessava gaire, tot i que generava riqueses, potser demanaven més dotació, potser tot plegat era conseqüència dels canvis socials que s’estaven produint.

El lloc del Sitjar sota el castell d’Eramprunyà.

Saurina de Terrassa i Santa Oliva rebé el castell de la seva àvia, Saurina de Santa Oliva, que li va donar com a dot en 1273, quan casà amb Bernat de Centelles. Bernat era un home agressiu, endeutat i amb trifulgues amb altres senyors feudals. Tant és així que Saurina aconseguí del bisbe la separació marital, cosa que poques dones aconseguien, potser havia més interessos amagats, doncs el rei Jaume II li embargà el castell a Bernat, però Saurina tenia també els seus drets i així li semblaria més fàcil.

En 1323 Jaume II, necessitat de diners per a les seves conquestes a Sardenya i Còrsega, ven el castell d’Eramprunyà i el dret de patronat sobre la capella del Sitjar al seu tresorer i notari, Pere Marc, per 120.000 sous.

Pere Marc era senyor, des de 1305, del lloc conegut com “la Roca de Gavà” on vivien 40 famílies sense església, amb la qual cosa demanà dur l’església del Sitjar a la Roca al·legant que era un lloc “horrorós i de gran solitud”, cosa que resulta inversemblant i, com a mínim, una exageració.

Com es veu en aquest plànol el Sitjar estava (i està) junt al camí que enfila a Begues

Ponç de Gualba, autoritzà el trasllat  imposant dues condicions: que tripliqués la dotació del capellà beneficiari (un capellà que ja era sota el seu control) i que mantingués el lloc del Sitjar amb la seva imatge i la seva advocació de Sta. Magdalena. Pere Marc deixà, al seu testament de 1338, una dotació per a que un dia a la setmana el prevere de la Roca fes missa al Sitjar en record d’ell mateix i del fundador Ferrer de Santmartí.

L’última castellana de Eramprunyà, Blanca de Centelles (-1349), filla de Saurina de Terrassa, es negà a rendir-li homenatge a un burgés, fins que hagué de claudicar sota l’amenaça de perdre tots els seus drets, però les desavinences continuaren fins que Pere Marc li comprà tots els drets, en 1337, per 140.000 sous (més del que va pagar al rei).[3] Blanca de Centelles, senyora del castell de Vallparadís que heretà de la seva mare, donà aquest castell de Terrassa a l’orde dels cartoixans en 1344, en morir el seu únic fill, abans de donar-li als senyors de Montcada amb els que també havia litigat.

Castell-Cartoixa de Vallparadís de la castlana Blanca de Centelles. AGC, 2022

Pere Marc deixà al seu hereu, Pere, el castell d’Eramprunyà i les seves propietats de València al seu segon fill, Jaume. Pere Marc II casà amb Magdalena que quedà vídua i amb un fill sordmut, ja que el marit i tres fills havien mort (potser per la pesta). En 1347 Pere Marc II fundà un benefici a la capella de Sta. Maria de Bruguers (Bruguers vell) reservant per a ell i els seus descendents el dret de patronat. Però l’altre germà, Jaume, poderós i amb prestigi a la cort, reclamà el castell al rei i li va ser concedit obligant a Magdalena a retre-li homenatge en 1352 i retirant-se aquesta a la casa forta de La Roca. En 1387 s’autoritzà a Jaume Marc (oncle d’Ausiàs Marc) a fer obres a la capella del Sitjar. La imatge de la marededéu de Bruguers que es venera a Gavà i de la que n’hi ha una reproducció al Sitjar, seria d’aquesta època.

Imatge romànica de la are de déu de Bruguers

En 1391 el Papa concedeix al rei Joan I les dues terceres parts dels delmes que la Santa Seu recaptava anualment de les esglésies catalanes, així sabem que la església de Sta. Maria de Bruguers i la del Sitjar seguien funcionant amb una renda similar, en canvi no es diu res de la capella de la Roca de Gavà. En una visita de 1406 es demana el Capbreu de les seves rendes. Aquí veiem que la Roca rebia censos d’un tros de terra del donat de Sta. Maria de Brugués, d’alguns pagesos més o menys benestants i els delmes del Sitjar en forma de diferents cereals i d’animals, un conjunt que mostra la seva riquesa. És a dir que bona part del que arreplegava el Sitjar servia per a mantenir la capella de La Roca. Al Capbreu, després d’anomenar els cereals: ordi, mestalls i altres blats en bona quantitat, s’afegeix: Kyrie eleyson, Christe eleyson.[4] Aquesta expressió demanant clemència resulta curiosa en un capbreu o registre de rendes. Evidentment la capella de La Roca vivia de la del Sitjar.

Conreus i vistes des del Sitjar. AGC, 2022

Probablement degut a la pesta el lloc de la Roca s’anà despoblant, la capella anà passant de mà en mà fins a no tenir més notícia.

A principis del segle XVI, els veïns de Gavà i Castelldefels decideixen finançar la reconstrucció de l’antiquíssim lloc del Sitjar. El 1509 s’autoritzà el senyor d’Eramprunyà a traslladar la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, “en lloc agrest” (ben cert) a l’ermita de Sta. Magdalena del Sitjar que seguia en peu tot i que necessitada d’algunes reformes. En aquesta ocasió es diu que és construïda “en lloc idoni”. La capella passà a dir-se com la vella capella de la Mare de Déu dels Bruguers, tot i que mai perdé el nom de Sta. Magdalena del Sitjar. Poc després l’edifici s’amplià un cor, capelles a banda i banda i una portalada gòtica que avui podem contemplar.[5] El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou afegí la casa annexa de l’ermità.

Portalada gòtica del Sitjar. Al costat, la casa de l’ermità. AGC, 2022

La capella fou destruïda parcialment durant l’esclat de la guerra de 1936, però va ser restaurada en 1960.

De les conclusions que es poden extreure veiem com el papa i els reis refermen llurs poders reforçant-se mútuament quan els convé. El nou amo d’Eramprunyà,  Pere Marc respecta els drets del senyor feudal dels Santmartí. Els béns “patrimonials” que prenen el nom del pare passen sovint de mares i àvies a filles i nétes amb les dots. Les dones es resisteixen a acceptar les imposicions de reis, senyors i bisbes, però mentre dels primers encara poden treure una compensació econòmica més o menys adequada, a l’església només tenen la opció de claudicar.

Eramprunyà sobre l’ermita de Bruguers o del Sitjar. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-03-2023

A les Deodonades exterminades per la misogínia de l’església catòlica

[1] Capmany, Josep; Albaigés, Marc; Cano, Raúl; Cociña, Paula; Santmartin, Albert. «Les mines de ferro de Rocabruna (Gavà)». Materials del Baix Llobregat, 2004, Núm. 10, p. 71-78, https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137450.

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 280

[3] Sanahuja, Dolors “Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local” en: DDAA (2002). Les dones i la història al baix Llobregat I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cristina Borderías (ed.)

[4] Campmany, Josep (2016) “Les capelles de Santa Maria Magdalena a Gavà” IX Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 37-44.

[5] Artola Pino, Marta (2016) “La portalada de l’ermita de Bruguers. Conservació i possibles actuacions” Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 193-198

Es negaren a ser recloses. Les agustines de Montalegre.

Posted on por
2
La «font de les monges», record de la comunidad femenina de Montalegre, prop de la Conreria, en estat d’abandonament. AGC, 2023

Entre el Vallés i el Maresme n’hi ha una muntanya dita Montalegre que es podria traduir per “Mons Alacris” (que vol dir “alegre” però també fàcil, planer, amè, lleuger… i que més endavant (segle XV) es coneixerà com a “Mons Hilaris” (que només vol dir alegre o rialler).[1] El primer i més antic sentit remet, com molts primers topònims, al seu relleu, amb uns turons suaus, uns boscos verds i el mar. Un lloc que s’ha preservat en el seu estat natural, potser per ser terra de ningú, estant com està al límit de tres comarques i tres poblacions: Barcelonès (Badalona), Maresme (Tiana) i el Vallès oriental (Sant Fost de Campsentelles).

Situació de la font de les monges al límit de la Serralada Marina

Un entorn amable amb visibles restes molt antigues (roques del neolític i poblats ibers) que serien aprofitades per les poblacions medievals que s’agrupaven en indrets arrecerats, prop de l’aigua i que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), bastint alguna torre de vigilància que després podria ser un recinte emmurallat i reconstruint petits llocs de culte, on guardaven el gra i enterraven els morts, espais sagrats cuidats sovint per dones als primers segles del primer mil·lenni.

Actualment aquest lloc és conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, però pertanyent al terme parroquial de Sant Fost de Campsentelles), onn’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, amb una comunitat de Deodonades,documentada des de finals del segle XII, a la casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles a l’indret conegut com “la font de les monges”, on més fàcilment es troba aigua en aquesta zona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto: F. Javier Aranda «Randy»

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven l’evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball i de la gestió dels seus béns, aportats sovint per elles mateixes (moltes eren de famílies benestants) i/o rebuts en donacions, com podia ser de les parròquies que administraven, tal com els primers bisbes els van encarregar.

Les germanes de Montalegre rebien una contribució de les parròquies de de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles, on duien a terme la seva activitat. També a Vilassar de Dalt, on s’han trobat tombes medievals prop de la capella de St. Salvador de Can Boquet, n’hi hagueren Deodonades.

Tombes de Can Boquet, a la Serralada Marina. AGC, 2023.

En 1199 trobem Deodonades a les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de la Moguda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2] Els béns patrimonials van passant dels pares al primogènit, oblidant que la transmissió sovint provenia de les mares i esposes i perdent de vista les genealogies maternes en prendre les dones els cognoms dels marits.Trobem constància del monestir femení de la casa de Montalegre en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, fan donació de diverses terres i confirmen a la seva priora les seves possessions. La donació serà confirmada pel bisbe en 1247 [3].

La casa de Santa Maria de Montalegre va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de St. Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma. Dotze és un número important per aquest tipus de comunitat. En 1256 el bisbe posa la comunitat sota la regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies i els dona alguns drets sobre la parròquia de Sant Fost.

Gran bassa d’aigua de mina que rega els horts de la Cartoixa de Montalegre als abans coneguts com «horts de les monges». Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/06/26/cartoixa-de-montalegre-de-tiana/

Però mig segle després tot s’estroncarà, perquè? En 1215 el Papa havia prohibit la fundació de noves ordes femenines frenant, endemés, la proliferació de noves cases de les branques religioses admeses així com la incorporació de noves novícies. Un dels mecanismes serà la imposició d’una clausura estricta que les comunitats reconegudes dilataran. Moltes dones trobaran la manera de dur la seva tasca en uns espais propis i més lliures, tot i que aviat es veuran obligades a quedar sotmeses als bisbes i rectors, a una regla i al claustre. Les canongesses agustines es regien d’una manera diferent que les comunitats monacals, com les benedictines, però cap d’elles volien una clausura estricta que no els deixava veure ni als seus familiars més propers, ni la Cartoixa es regia tan durament als primers segles.

En 1286, sent priora Geralda de Penyafort, Ramon de Sentmenat fa donació d’un terreny a la font, prop del castell, on estava l’ermita, el que indica la continuïtat de l’activitat de les canongesses. Però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats femenines, va retirar a la comunitat de Montalegre els drets concedits pel bisbe Arnau, traspassant, els béns que elles administraven, als rectors i als clergues beneficiaris dels altars i disminuint, per tant, les possibilitats de subsistir.

Escultura a l’antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019

El conflicte amb aquest bisbe, encarregat llavors de les obres de la Catedral de Barcelona, provoca que després de passar els anys més durs de la pesta negra i malgrat haver comprat en 1348 els drets senyorials de les terres de Campsentelles, la priora Blanca Desgatell (o «de Gacell», -1400) vengui, en 1362, el convent i l’ermita a la comunitat de canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Les agustines marxen al Raval de Barcelona, instal·lant-se a les cases de “la Cervellona” (moltes dones eren anomenades només amb un renom), al carrer de Natzaret, prop del monestir femení cistercenc de Valldonzella, que havia passat per una situació molt similar.[4] Allí inauguren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre amb la imatge que portaren.

L’ermita de Sant Fost va ser traspassada a uns ermitans que la van cedir a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, de qui ho va adquirir, el 1415, la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per la noble Blanca Centelles.[5] Els cartoixans de Terrassa van fer vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota aquella ermita, al mas Rovira, quedant la primera casa com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de La Conreria. És a partir d’aquest temps que l’advocació de “Montalgre” es fa derivar de “Mons Hilaris”.

La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, les propietats i les rendes de Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, enriquint-se i expandint-se posteriorment. [6]  En 1504 Sant Cebrià de Cabanyes és unit a Sant Fost. Aquest és un clar exemple de com els béns que administraven comunitats femenines passen a una església que ja és totalment patriarcal i masclista.

Església antigua de Sant Fost de Campsentelles.

A les agustines de Montalegre, ja assentades a Barcelona, se’ls hi van afegir, el 1438, les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes difícils de trobar al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (a Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos i trasllats es fan amb resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures, sinó obligades per a poder subsistir. Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.

El concili de Trento (1545-1563) donà amplis poders als bisbes per intervenir a les comunitats religioses femenines obligant-les definitivament a la clausura. Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu. La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. Altres comunitats monàstiques com Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, les clarisses o Valldonzella, discutiran aquesta reforma, però finalment van haver de sotmetre’s. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos de professes agustines i el 1593 el Papa decreta l’extinció de l’orde donant les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona.

Antiga casa de la Caritat, edificada sobre l’antic convent de les agustines de Mont-alegre, després Seminari. AGC, 2023

A finals del segle XVIII, amb l’expulsió dels jesuïtes, el seminari es traslladà a l’església i convent de Betlem, a les Rambles, quedant l’edifici anterior buit fins que es va fer el pati Manning, destinant-se a usos militars fins que passa a titularitat pública com a hospici i “Casa de la Caritat” en 1802 i fins 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i queda aquest lloc per a oficines de la Diputació de Barcelona. De l’antic convent de les agustines només ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat.

Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019

L’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Sta. Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església que es publica a la seva web, es parla de les monges agustines, però no dels motius de la seva «extinció».

El 1568 va ser enderrocat l’antic convent-granja de La Conreria sent ampliat i construït amb l’estructura actual i reformant-se el 1799. L’edifici va tenir diversos usos fins que, a partir del 1942, va ser seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies de la Generalitat de Catalunya.

Del pas de les agustines per la Conreria ens queda el topònim de “la font de les monges”, molt popular al segle XIX, quan la Conreria era un hotel-restaurant. Avui en dia la font i tot el conjunt és en estat ruinós. [7] Un grup ecologista, “La Xopera” de St. Fost de Campsentelles, l’intenta protegir i restaurar.

Les dones no renunciaren a crear espais propis de comunitat, pregària i acció buscant altres camins, com les “Elisabets” que sota l’advocació de Santa Isabel d’Hongria creen noves institucions de cura i ensenyament.

Antiga casa dels infants orfes al carrer Elisabets, prop de Montalegre. AGC, 2023

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

26-05-2022. A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes

25-04-2025. A les moltíssimes dones que han estat tancades en contra de la seva voluntat

[1] Un monjo cartoixà (1970) “La Mare de Déu a Montalegre” Tiana.

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina. https://historiasdebellvitge.com/2022/05/22/el-monestir-de-valldonzella-un-exemple-de-resistencia/

[5] María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres i Blanca de Centelles (-1349), l’última d’aquesta nissaga, fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís

[6] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[7] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

Posted on por
1
Restes de l’ermita de Valldonzella al camí de la creu d’Olorda. AGC, 2022

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.[1]

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències.

Restes de la masia de Valldonzella, probablement el lloc on habitaren les germanes. AGC, 2022

El topònim “Vall donzella” suggereix que devia ser un cenobi femení molt antic.

Santa Maria de Valldonzella és anomenada per primer cop en un llegat de 1175, tot i que el culte devia ser anterior. En aquest document signa un prevere, Arnau, i una priora, Ermessenda.[2] A partir d’aquest moment trobem diverses referències, com altres donacions, establiments o uns plets sobre una olivera i una vinya, entre el monestir i l’altar de Sta. Magdalena de la Seu,[3]  evidentment guanya els plets la Seu. Tot plegat dona idea de que els recursos de Valldonzella, una zona de boscos i conreus regats per torrents i per la riera “jocundi” (la Salut), eren valuosos. Ja en 1162 Valldonzella havia donat la pedra per refer Santa Maria de Vallvidrera.

La font de Santa Margarida amb aigua procedent d’una mina. AGC, 2022

En aquests temps la comunitat estava formada per Deodonades, dones vídues o joves que es lliuraven a sí mateixes amb part dels seus béns (tenim documents de 1206 i de 1218 que ho confirmen). La primera abadessa coneguda és Ermessenda de Muredé, que signa un document de lliurament de dues novícies (1218) amb cinc Deodonades més, una d’elles era Sança de Plegamans.[4]

Els primers cenobis que s’establien sobre antics llocs d’eremites, a les valls o a peu dels camins principals, on s’atenien viatgers i peregrins, no seguien una regla determinada i podien ser mixtes, el que motiva que acabin sent suprimits i/o absorbits per una església que demanarà, per damunt de tot, obediència.

Camí de la creu d’Olorda i edificacions de Valldonzella. AGC, 2022

Aquesta vida més autònoma veu el seu final en 1226, quan el bisbe Berenguer de Palou i el seu capítol de canonges donen Santa Maria de Valldonzella a l’orde del Cister, una orde reformada de St. Benet que se introduïa entre les ordes mendicants i els grups que reclamaven, donant testimoni, més austeritat i una predicació de l’evangeli amb llengua vernacular en la que participaven les dones, principal motiu per a ser perseguides.

Aquest primer cenobi de les valls serà anomenat “Valldonzella la vella”, “Santa Margarida” o “Valldonzella de dalt”, per diferenciar-la de la de “Valldonzella de baix”, que quedarà en mans del mateix bisbe que les va sotmetre, sent posteriorment coneguda com «la torre del bisbe».

Valldonzella de Baix pertanyia al segle XIII al bisbe Berenguer de Palou

Les dones de Valldonzella, com tantes altres, hauran de sotmetre-se’n al masclisme eclesial estructurat sota tres caps: el bisbe, l’abat de Santes Creus i els rectors pertinents. El bisbe tindrà dret a escollir l’abadessa, l’abat de la branca masculina podrà imposar la seva disciplina i controlar els seus béns i els rectors, recaptarien els delmes.

Algunes d’elles eren filles de la noblesa, com l’abadessa Berenguera de Cervera que signa, en 1237 [5] amb onze germanes més, la adhesió a l’orde del Cister imposada per bisbe. En 1255 el papa Alexandre IV concedeix permís per cantar oficis a porta oberta, un indici de que les monges tenien una relació de proximitat amb el seu entorn, però, en 1261 el bisbe Berenguer les posa sota l’obediència de l’abat de Santes Creus i del bisbat indicant la fórmula d’obediència que havien de dir.[6]  Moltes no devien continuar, ja que només es mantindran Sança de Plegamans i dues més. Van haver de portar monges de Vallbona que ja pertanyien al Cister per iniciar el procés.

Per decisió del bisbe, seran traslladades en 1269 prop de la ciutat, com fan amb altres ordes femenines. L’excusa és la inseguretat en un temps de revoltes de la noblesa contra el rei, però el motiu principal sempre és tenir el control del seu fer i dels béns que gestionen. Mai és decisió d’elles, moltes es resistiren, com devia passar a Valldonzella, on una llegenda explica que la mare de déu del cor tornà a la vall en tres ocassions.

Imatge de la mare de déu del cor o de la tendresa venerada a Valldonzella. Segons un estudi de Joan Ainaud se sap que la imatge originària va ser pintada sobre un pergamí del s. XI.

Tanmateix, la ciutat, centre de epidèmies i de guerres, sempre resultarà més mortal. S’establiran a uns camps de “Creu Coberta” o Enforcats (cruïlla de camins entre Montjuïc, Provençana i Sants), és a dir a l’actual Plaça Espanya, prop d’una de les entrades a Barcelona, la de St. Antoni, on s’instal·len provisionalment en una casa, bastint poc després el monestir.

1700 Barcelona, mapa antic. Es pot veure el monestir de Valldonzella entre el portal de St. Antoni i Montjuïc, on avui està la Pl. Espanya.

Com establiment fora murs, la comunitat femenina s’ocuparà d’assistir els viatgers que es quedaven a les portes de la ciutat. En el mateix recinte monàstic es basteix una residència que serà utilitzada per moltes persones, però només ens queda constància dels allotjaments reials.

Els reis són protectors des dels seus inicis. Jaume I concedí una dotació anual de blat per la seva manutenció (el que no caldria quan elles disposaven dels seus propis recursos). Jaume II, en 1291, confirmarà el dret de moltura a un dels seus molins al Rec Comtal, afegint drets al mercat de Piera i els delmes de St. Esteve de Parets. En 1308 ja n’hi havia 35 monges.

Santa Maria de Valldonzella als Enforcats. Dibuix d’un mapa de 1563

L’església de Valldonzella la vella, sota l’advocació de Sta. Margarida, segueix funcionant. Les monges defensaran la seva propietat, tot i que en 1340 es veuran obligades a cedir als senyors de Sant Feliu i a la Almoina de la Catedral la quarta part del seu bosc a fi de que aquests puguin tallar arbres i fer carbó per a ús del seu forn i de la seva farga.

Als murs que envolten el recinte s’han trobat restes que indiquin que al lloc hi hauria hagut un assentament romà. AGC, 2022

El primer “antipapa” (Clement VII) concedeix, en 1387, que es pogués celebrar a porta oberta a la seva església en temps d’entredit pas previ a la excomunió). En 1416, un altre papa d’Avinyó, el “papa Lluna” (Benet XIII) les afavoreix amb la rectoria de Sta. Creu d’Olorda.

En 1403 és enviada com abadessa Constança de Cabrera (-1433), molt bé relacionada amb el rei Martí l’Humà, de qui va ser consellera matrimonial, casant-se aquest, en segones núpcies i sense descendència viva, amb Margarida de Prades, neboda de Constança. Llavors les monges ja arribaven al mig centenar. Pocs mesos després de casar-se i sobre alimentat per una “dieta procreadora” el rei morí al monestir. Uns anys després, Margarida de Prades (1387-1429), vídua per segon cop, s’hi retirà com a monja. Morí al monestir de Bonrepòs (Morera de Montsant) víctima de la pesta. El de Constança va ser un llarg i pròsper abadiat que mostra com les dones, malgrat les subjeccions imposades, troben maneres de fer-se valdre i de millorar els seus recursos.[7]

El 10 de març de 1458, el rei de Navarra, D. Joan, governador de la Corona d’Aragó i lloctinent d’Alfons el magnànim, germà seu, que moriria uns mesos després, és a dir el que aviat seria el rei Joan II, trobant-se a L’Hospitalet de Provençana, posa sota la seva protecció el monestir amb les seves famílies i béns. No sabem què feia a L’Hospitalet, estava pendent de bastir-se l’església de Sta. Eulàlia de Mérida, que no es feia per l’absència continuada del rector de Provençana i que el rei Joan manaria fer dos anys després, eren temps de litigis per l’ús de les pastures entre els carnissers de Barcelona i els locals, temps dels conflictes del remences i estava a punt d’esclatar l’anomenada “guerra civil catalana” o guerra de successió entre el mateix Joan i el seu fill, Carles de Viana. Però, potser havia vingut a caçar o pescar al Delta.

En 1462, en plena guerra civil i amb l’abadessa malalta, les monges es refugien a la ciutat. Per tal d’alleugerir la precària situació que patien, fan establiment dels seus edificis i terres a Valldonzella la vella, el que els comportarà conflictes, deu anys més tard, amb el reformador general de l’orde.

Valldonzella «la vella». Ermita, torre i masia edificades posteriorment.

La imposició de clausura als monestirs femenins del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert on es feia posada. La situació es va alleugerir una mica, entrat ja el segle XVII, amb la intervenció del rei Felip. Cal dir que l’intent de forçar la clausura venia ja de molt abans (1298: “Decretal Periculoso”) i que la seva implantació provocà una minva d’aquells “espais de dones” que havien florit entre els segles XI-XIII. A Catalunya es van perdre 14 de 16 monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717. Només es mantingueren Sta. Maria de Valldaura, al Berguedà i Valldonzella a Barcelona.[8]

Durant la a guerra dels Segadors (1640-43), les monges abandonen el monestir i es traslladen novament dins la ciutat, sent destruït el monestir el 1652 al setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure al Priorat de Natzaret que pertanyia a Poblet. A l’actual carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, encara queda el portal.

Portal de l’antic convent de Natzaret, priorat de Poblet als seus inicis, al carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella AGC, 2021

Valdonzella la vella resta en mans privades, es converteix en masia i es divideix en dos pisos, el de baix, destinat a celler i el de dalt, a església. El culte es manté fins el 1865 en que es tancà degut al mal estat de l’edifici.

Durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir en diverses ocasions. L’any 1847, les poques monges supervivents tornen a reunir-se residint-hi fins la Setmana Tràgica (1909) en que tornen a fugir sent el convent, com tants altres, destruït pel foc.

L’any 1911 es comencen les obres del nou monestir que actualment és a St. Gervasi de Cassoles, al carrer del Cister. Durant la guerra civil espanyola va ser destinat a preventori antituberculós, després fou restaurat i retornat al seu ús. Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.

Actual església i monestir de Sta. Maria de Valldonzella al carrer del Cister.

Per acabar un últim apunt, sembla que els monestirs femenins cistercencs catalans van ser establerts, estratègicament, a zones de frontera. Dos tipus de fronteres: la del sud, vinculada a la expansió de terres conquistades a l’islam i la del nord, per on entraven els moviments considerats herètics per una església que eliminava tot el que no sotmetia. Segurament van fer una funció, en un temps que ara caldria renovar, en tot cas forma part de la història de les dones, del que han fet les dones i del que ens han fet.

Gessamins del monestir al carrer de Claraval. Bernart de Claravall (1090-1153) va ser un reformador i difusor de la orde del Cister, molt tradicionalista s’oposà a les idees d’Abelard i establí la dependència de les dones del Cister respecte a un abat masculí, no és un personatge que vulguem destacar, ens quedem amb l’olor dels gessamins.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-05-2022

A les germanes que han mantingut el seu llegat d’humanitat i bon fer.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCCXXVI

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII n. 2127 (any 1183) i 2374-75 (any 1204).

[4] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 502-524.

[5] Mas, J. Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona, doc. II

[6] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 81

[7] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Base.Mas, Josep (1909-1914).

[8] Obiols, Montserrat (2005) El monacat femení en la Catalunya Medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399) Tesi UB dirigida per Mª Milagros Rivera Garretas

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Posted on por
Responder
Santa Maria d’Antiga. AGC, 2021

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de  Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

«Castell» o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI,  quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

Els goigs a la marededéu de Bellvitge. Una de les marededéu trobades de Catalunya.

Posted on por
1
Goigs de Francesc Marcé i Sanabra a la marededéu de Bellvitge (1960) al camí dels Degotalls de Montserrat.

Els goigs són una composició poètica musical en llengua vernacular amb una tornada i vàries estrofes que als seus remots orígens nasqueren de les cançons de les trobadores i els trobadors, amb les que s’expressava el desig d’aquell amor que es basa en el consentiment. La forma profana d’aquests cants i balls es denomina «cobla», nom que encara perdura a Catalunya. Amb els anys, alguns derivaren en els anomenats “romanços de cec” o “auques”, altres van prendre una forma religiosa, els goigs.

La forma cantada va ser escrita, copiada i reelaborada pels monjos. Davant els desastres que els mateixos humans o les forces de la naturalesa provocaven, els «goigs», encara que van seguir portant aquest nom, es van convertir expressions de dolor i de súplica.

Encapcelament d’uns goigs antics del carrer Hospital de Barcelona. Imatge d’una marededéu «de vestir», amb un cap i un vestit com un cucurutxo.

A partir de la s. XVII, amb l’augment de l’ús de la impremta es van fer còpies i van quedar algunes versions en les confraries. Cada una era propietària de la mateixa lletra amb petites variacions, a mida que les regles d’ortografia anaven canviant. Així ens han arribat les col·leccions de goigs de cada lloc amb imatges que poden ser similars a les d’altres i que evolucionen al llarg del temps.

Goigs antics del Carrer Espaseria. A dalt, als costats, veiem imatges de Sant Sebastià i de Sant Jaume que també es troben al retaule de Sant Roc de l’Hospitalet.

La imatge que es posa a la part superior i els ornaments del voltant són diferents, depenen de l’època i de les possibilitats econòmiques de la confraria que els encarrega. Altres goigs d’altres llocs mostren imatges semblants ja que se solien utilitzar els segells que tenien les impremtes, encara que, de vegades, eren propietat de les confraries.

Goigs antics del carrer Espaseria amb imatges diferents

Vives i Sabaté va recollir 27 goigs impresos en nom de la marededéu de Bellvitge. Els classifica en quatre tipus:

  • Goigs catalans antics del carrer Hospital de Barcelona.
  • Goigs catalans i castellans antics del carrer Espaseria de Barcelona
  • Goigs catalans antics de l’Hospitalet de Llobregat.  
  • Goigs moderns del segle X. S’inclouen les noves lletres de Mn. Francesc Tena (1949) i de Francesc Marcé i Sanabra (1960).[1]

L’origen de les llegendes és encara més antic, com la que diu que la marededéu va ser trobada per un bou. Són imatges d’un antic primitivisme (el bou, el pastor, les forces naturals de la terra i el cel) que provenen dels mites antics. En ser reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Goigs castellans del segle XIX, una imatge de Maria ben peculiar d’un estil naturalista malgrat els mites que reflecteix.

Joan Amades, com a bon arxiver, va fer un treball colossal recollint tradicions catalanes antigues. A la sèrie: «Goigs d’imatges de la Mare de Déu trobades a la noble ciutat de Barcelona», número 14, presenta els goigs del carrer Hospital, l’origen es remunta al s. XVII, amb una gramàtica actualitzada en el moment de l’edició (1971). Així diu la tornada:

“Essent tan Benefectora

Celestial Reina no errem

Quan devots us aclamem

De Bellvitge Protectora”.

Placa amb la inscripció «Nostra Senyora de Bellvitge» de 1462 al carrer Hospital de Bercelona. AGC

Els goigs del carrer Espaseria són anònims, com els de la carrer Hospital, però estan més elaborat i tenen una versió castellana. Solen començar així:

Puix de quants sou invocada

Vos dignau fer Protectora

Siau la nostra advocada

De Bellvitge gran Senyora.

El carrer Espaseria de Barcelona (abans dels sabaters) dona a Santa Maria del Mar. AGC

Les edicions en català tenen uns gravats ornamentals molt elaborats i en alguns dels castellans podem veure una imatge peculiar de la Verge a manera de nimfa, una imatge més alegre pròpia del temps de la Il·lustració que la que veiem als goigs antics.

Durant la Renaixença cultural de la Catalunya del s. XIX, que torna a promoure la llengua catalana després de llargs anys de submissió i conflictes, el ressorgir de les tradicions populars serà una qüestió reivindicativa.

El dia de Sant Jordi es celebrava un aplec organitzat per la parròquia de  l’Hospitalet. Als goigs antics de l’Hospitalet, ja no es demana protecció enfront de la pesta, però es recorda el fet.

Goigs antics de l’Hospitalet.

La tornada i una estrofa:

“Mare de Deu humanat,

Y dels bons homes protectora

En Bellvitja, gran senyora,

Mostreu-nos vostra pietat.

Barcelona per tot mal

Remey té en Vos, Reyna pia

Lo carrer del Hospital

Ho canta ab la Espaseria

Puig sent Vos la intercessora

De pesta s’han preservat”.

I el vuit de setembre la festa de les marededéus trobades, de les que Nostra Senyora de Bellvitge n’és una. En aquests goigs apareixen els noms que el folklore va adjudicar com el «Bell viatge«, un nom bonic i carregat de sentit en un lloc de pas com eren aquestes maresmes.

Goigs de 1960 de Francesc Marcé i Sanabra

Durant el segle XIX, gràcies a la canalització del riu Llobregat, els terrenys de la Marina, es converteixen en la zona més fèrtil de Barcelona. La Mare de Déu de Bellvitge serà llavors especialment venerada per gents de la ruralia el dia de St. Jordi i el de les marededéu trobades, el 8 de setembre i el de St. Isidre, al maig. L’ermita era considerada, llavors, la «parròquia dels pagesos» i a la Mare de Deu se la coneixia com «la pageseta«. A la guerra del francès es traslladà la imatge de Sant Isidre a l’ermita, el que obligà a celebrar aquí la seva festa.

Imatge de la marededéu de Bellvitge i la seba ermita de mitjans del segle XX


A partir del segle XX tenim els “goigs d’autor”.

Mn. Francesc Tena (l’Hospitalet 1921- Barcelona, 2015), va compondre uns goigs per la festivitat de la Mare de Déu de Bellvitge de 1949, quan va ser ordenat sacerdot i els paratges de Bellvitge eren encara bucòlics.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Mn. Fr. Tena, 1949

Portada de 1949 de la celebració de Mn. FrancescTena

El 1960 Francesc Marcé i Sanabra escriu uns nous «goigs a llaor de Santa Maria de Bellvitge» (Contrallum hospitalenc, 1978), la estrofa està en una de les rajoles del «Camí dels Degotalls o de l’Magnificat, a Montserrat»

 “Des de l’ermita de Bellvitge,

Entre rosers, pollancs i pins,

Guieu tothora els nostres passos,

Reina i Senyora dels camins”

Camí dels Degotalls de Montserrat on trobarem la marededéu de Bellvitge. Foto: Remon Solé.

L’himne més recent compost a la Mare de Déu de Bellvitge és el que va escriure, el 1999, José M. Terrón, membre de la comunitat cristiana de la parròquia Mare de Céu de Bellvitge i porta per títol «Pastora de la Marina».  La instrumentació instrumentación “per a cor i cobla” es de Josep Martí i Montoliu.

“Reina y madre de Bellvitge,

Pastora de la Marina,

Hoy tu grey aquí reunida

Viene a implorarte favor.

Condúcela vigilante

Por sendas de amor y bien

Protege siempre a tu barrio

Y dale tu bendición”.

Imatge de l’ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge el dia de la festa de les marededéu trobades, 8 de setembre. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet,8-9-2021

Als que cantant demanen, agraeixen i busquen la pau i el goig.

[1] Vives i Sabaté (1972) L’ermita de Bellvitge i els seus goigs. Ajuntament de l’Hospitalet.

L’ermita de Bellvitge al 1652

Posted on por
2
Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al «Tractat dels Pirineus» (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre «Jardín de María»

L’obra s’articula en nou «llibres», dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com dels ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar als devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Hospital de Barcelona

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics, sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

L’ermita de la Mare de Déu de les Arenes a Castellar del Vallés

Posted on por
Responder
Ermita de la Mare de Déu de les Arenes. AGC, 2021

Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.

El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.

El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.

El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.

Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.

El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.

L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).

De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.

Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021

“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.

Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.

El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]

La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.

La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.

És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).

Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]

L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021

Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29

[3] García-Carpintero, Àngels “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[4] Sant Feliu “el africà” és el màrtir més il·lustre de Girona, cantat ja per Prudenci (348-410).

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 32

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 381.

[7] Prat Paz, Esteve (2019) “Les Arenes. Lloc geogràfic, històric, paisatgístic, artístic, de salut. Ermita i veïnat de Castellar del Vallés”.