2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
Antic edifici de la Pia Almoina a la Plaça de la Seu, AGC, 2021
Els hospitals medievals feien més aviat funcions d’alberg, enclavats com hi eren a les rutes comercials i/o de pelegrinatge. Alguns hospitals disposaven de capella i lloc d’enterrament, funcions que també exercien monestirs, esglésies i ermites que aniran passant a les parròquies, sota control dels bisbes.
Catedral romànica de Barcelona. Ajuntament Barcelona.
Provençana, com Provençals, al voltant de Barcelona, era zona de “l’hort i el vinyet”, on els potents (laics i institucions religioses) tenien els seus masos amb conreus, arbres, vinyes, animals de granja i zones de pastura que milloren l’alimentació dels terratinents, més que la dels propis treballadors que s’anaven empobrint pagant censos a diferents senyors.
La Seu de Barcelona havia aconseguit aglutinar un gran patrimoni territorial i fiscal gràcies, entre d’altres, a les donacions inicials del comte Mir (-966) i a les compres i permutes realitzades pel bisbe Vives (-995) després de la presa d’Almansor, quan molts propietaris i propietàries es veuen obligats a vendre per a rescatar els seus captius o per a sobreviure. Al testament de Vives, entre les moltes deixes que fa, no trobem cap esment a l’hospital de la Seu de Barcelona que sí veiem, el mateix 995, al testament de Sunifred Llobet, ardiaca, que llega a aquest hospital, sota el sagristà Bonfill, algunes propietats al Pla de Barcelona i la resta al seu nebot Deusdit (futur bisbe Deodat).[1] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital de la Seu, més endavant Pia almoina, mentre que l’ardiaca és el cap del Capítol de la Canonja, llavors encara unificats.
Claustre de la Casa de l’ardiaca, amb una de les primeres fonts que es fan a Barcelona, AGC, 2024
El 1009 es constitueix la Canònica de Barcelona amb la presència de diferents bisbes i comtes. Aeci, successor de Vives, cedí l’església de Sta. Maria del Mar (on voldran se enterrats els potents de la ciutat), un espai de l’antic claustre de la Catedral i algunes de les seves rendes. En aquest document es recullen donacions posteriors, com la de les comtesses Ermessenda de Carcassona i Guisla de Lluçà que donaren l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara (Terrassa).[2] Aquell mateix any Trubal confirmava a Bonuç, abat de la comunitat de canonges, la donació que va fer el seu germà, el mercader Robert, de vint pal·lis de diferents colors a Sta. Maria del Mar renunciant als seus drets en favor de la Canònica on “cada dia se alimenta a cent pobres i pelegrins, cecs i esguerrats” i comprometent-se a obtenir la renúncia de la dona i fills de Robert a canvi de tres unces d’or.[3] Són anys de reforma eclesial, el clergat no podia disposar de béns propis i és la institució la que fa les transaccions sense que hi hagi una separació clara entre els béns del bisbe o els de la Seu i la Canonja.
La Pia Almoina (mueseu diocesà i la Catedral), AGC, 2023
En 1010, mor Aeci a conseqüència de la ràtzia a Córdoba, el succeeix Deodat (1010-1029), de la família dels Claramunt, nebot de Sunifred Llobet, de qui havia heretat el càrrec d’ardiaca i unes propietats a Montjuïc que vendrà, amb la seva mare Senegondis, en 1014, a la vescomtessa Ermengarda (filla de Borrell II i mare de Mir Geribert). Aquests anys trobem nombroses permutes i/o donacions entre l’abat del Capítol, Bonuç i Deodat, entre altres transaccions que mostren com es van aglutinant propietats.
El 1023 Deudat dona diferents propietats, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel”, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre. Probablement aquest hospital és el que fundà el vescomte Guitard mencionat en 1045, quan els comtes Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera dona, Elisabet de Nimes (-1050), fan donació a “l’Hospital de pobres i peregrins deGuitard”, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú se’n ocuparà. L’hospital limitava amb el Mont Taber (on ara hi és la Catedral).[4] Els vescomtes controlaven les vies comercials sobre les que s’establien els albergs. La Seu acabarà apropiant-se de St. Miquel.
El carrer de la Font de Sant Miquel, recorda l’església que ja no existeix. AGC, 2021
Fins a les darreries del segle XI el patrimoni de la Seu és gestionat pel bisbe que actua normalment amb l’aprovació dels seus canonges, tot i que, en alguna ocasió ho fa d’acord amb el sagristà, vinculat a la gestió de l’hospital, formant-se així dos dominis patrimonials, el de l’hospital i el del Capítol que s’anirà disgregant entre algunes famílies de canonges i l’ardiaca de la Seu.[5] Tot plegat provocarà en gran mesura la irrupció del sistema burgès, fonamentat en l’acumulació, els préstecs i l’especulació.
En 1090 Berenguer Andreu dona tot el que té a Sant Just Desvern a l’Hospital que “es fa de nou”. Aquest any es pot considerar l’inici de la gestió autònoma dels béns de l’Hospital de la Seu amb els establiments i donacions de dos canonges, Miró Goltred, que en 1090 cedeix al seu nebot Miró Balloví (també canonge) unes terres i vinyes a Abedrom (St. Andreu del Palomar) a canvi d’un alou a Reixac que aquest donarà a l’Hospital i Balloví que en 1098 cedirà els censos d’una propietat a Magòria al mateix Hospital de la Seu.[6]
Cases dels canonges, prop de la Catedral, AGC, 2023
També trobem donacions d’algunes dones, com la que fa Ermengarda, dona de Guillem Bonfill que en 1091 i entre altres donacions, deixa a l’Hospital (no sabem quin) i a la construcció del pont del Llobregat (probablement per refer el pont romà de Martorell) una aportació modesta però important per la història, ja que és un dels primers testaments de dona que dona a institucions públiques.[7]
l’Hospital, dedicat a l’alimentació de pobres, que concentra i augmenta el seu capital amb el monopoli dels forns i del pa, donant origen a la Pia Almoina, on veurem associats de manera exponencial assistència i lucre, tindrà un gran pes a la nostra zona. Entre els segles X-XI, la meitat de documents de la Seu referents al sagristà són de Provençana.
Creu pàtea, símbol dels hospitals medievals
De 1161 data la fundació de la Pia Almoina, amb el testament del sagristà de la Seu, Pere de Claramunt, que dona béns a Santa Eulàlia de Provençana i Santa Maria d’Esplugues per aquest fi, amb la voluntat expressa de que el bisbe i els clergues facin sempre almoina i no només per Quaresma, que cada dia mengin al refectori dels canonges tres pobres i que aquests acceptin tres pans amb menjar i beguda de dos clergues. Aquesta donació serà confirmada pel seu germà, Berenguer de Claramunt, que manifesta tenir aquestes propietats per la seva mare. Deixant de banda les intencions, especialment al moment de la mort, cal tenir present les pressions que rebien, com la excomunió que va patir Berenguer i el seu fill, Bernat, fins que van restituir a la Canònica un ferragenal que havia donat la seva mare i que ells havien retingut. Pere de Claramunt, després de fer de mediador amb el seu germà, per la propietat de Provençana, i entre la seva família i les institucions religioses per altres propietats que tenien a l’Anoia, es farà monjo de Valldaura. Els conflictes violents entre les ordes al servei directe del papat, el bisbat i els barons locals són freqüents. El següent sagristà de la Seu, Hug de Cervelló, morirà el 1171 a Tortosa a mans de nobles que l’acusaven d’assassinat.
Detall a la Baixada de la Canonja, AGC 2024
El procés per unificar els hospitals de Barcelona que eren sota la Seu culmina el 1275 amb unes ordenacions que generen conflictes entre les institucions religioses que tenien el seu propi hospital, cementiri i sagrera i el de la Catedral o “Pia Almoina”. Aquell any, Pere d’Illa, canonge de la Seu i administrador de la Pia Almoina, estableix a Ramon Canals en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “supra mansum d’Ermitis” (de Bellvitge), la propietat limitava amb la tinença d’Arbert de l’Hospital per la Pia Almoina i amb “el prat”. Una altra donació important és la del canonge Bernat de Sarrià que, malgrat no especificar al seu testament els seus béns a Provençana, sabem que havia comprat el 1283 a Pere de Torrelles el “Mas de Belvige”, amb onze emfiteutes, entre els quals, Na Cortés. Uns anys després compra drets agraris sobre algunes terres a la mateixa zona, on veiem una altra dona, Na Olivera.[8]
Al segle XIII, tot i que una part de la noblesa continuava fent donacions als antics monestirs, l’alta burgesia urbana prefereix donar als hospitals i a les ordes mendicants, com el convent de Sta. Catalina dels dominics o el de St. Francesc, salvant-se, de la Seu, el seu hospital que, estava a l’antic claustre de la Catedral, prop del lloc on es bastiria la capella de Santa Llúcia i on hi havia hagut l’antic celler dels canonges. Per la seva part, el Capítol crea la “Casa de la Caritat” que s’encarregava, entre altres qüestions, de les porcions canonicals entrant en una competència deslleial en el mercat del gra i del pa que els conselles de la ciutat intentaran contrarestar, sovint infructuosament.[9]
Capella de Sta. llùcia, on n’hi havia els cellers dels canonges.
L’edifici de la Pia Almoina no es basteix fins el s. XV, després d’enderrocar l’antic edifici de la Canonja per fer el claustre gòtic de la Catedral. Serà engrandit el s. XVI i actualment es seu del museu diocesà.
Una primera conclusió d’aquest anàlisi seria que, si bé l’atenció a pobres i malalts era necessària, també era una manera de fer-se amb un bon patrimoni, gràcies a les donacions testamentàries, al cobrament abusius dels censos i als préstecs que des d’aquestes institucions i persones potents es podien fer. Es crea així un cercle viciós que encara perdura: alimentar pobres per nodrir la maquinària que es crea per aquest fi.
Actual Museu Diocesà a l’edifici de la Pia Almoina. AGC, 2024
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-04-2025
A qui para atenció als necessitats desinteressadament
[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010, n. 119
[2] Aquesta església, de la que no es conec l’emplaçament, va ser derruïda en 1601,
com la de St. Sadurní, amb les pedres de ambdues es bastí el pont de St. Pere.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 121 i 125
[4] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 225 (1014), 368 (1023) i n. 683
[5] Benito, P. (1999) “Clergues feudataris. La disgregació del patrimoni de la Seu de Barcelona i els orígens del sistema beneficial. (1091-1157)”. CSIC. Anuari d’Estudis Medievals, 29.
[6] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 1528 i 1524 (1090) i 1653 (1098).
[7] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI,de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 233
[8]López Pizcueta, Tomás. La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. FN. Estudis, 16, 1998
[9] Serrahima, Pol: “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de la Caritat”, a: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, 2016, Ajuntament Barcelona.
La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024
La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.
Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat
Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.
1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet
A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]
Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.
A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.
1969, La Marina, encara verge
A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.
Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII, tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.
L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50
A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:
CanMasover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.
Can Masover Nou enfonsant-se, AGC, 2020
Can Trabal oCal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.
Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016
Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.
Cal Rovira o “Casa Llarga”,al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.
Ca La Llarga, AGC, 2021
Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.
Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021
La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.
La Torre Gran, mig enrunada, AGC, 2022
Can Gotlla. A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.
Cal Gotlla, a la Gran Via, AGC, 2022
Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.
Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.
Ca l’Esquerrer, Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.
Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.
Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023
Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]
Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021
Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:
Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.
Can Pau de l’Arna. AGC, 2020
Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.
Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020
Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.
Can Arús, AGC, 2020
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025
Aniversari de la proclamació de la República.
Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.
[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.
[2] Baños, Julio, 1997. Imatges retrospectives de La Marina.
[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.
Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021
El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).
Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025
La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.
Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024
En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]
Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023
En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.
Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.
Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021
A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.
Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021
En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]
Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021
Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.
Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022
Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]
Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025
El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.
Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021
En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]
Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024
Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]
Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere
Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’ordee guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]
Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021
Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.
Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021
Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.
Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021
La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.
El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025
A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona
[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)
[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.
[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc
[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32
[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelonasegle XI, n. 870.
[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.
[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635
[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.
«Terra endins»: terraendins.blog, mi nueva criatura, por la que explico lo siguiente…
En 2015 celebramos los 50 años de Bellvitge, el barrio en el que aterricé con mis padres y hermanos procedente de un pueblo de La Mancha (Daimiel) y de un breve tiempo en Barcelona (El Coll). Llegué con seis años al primer bloque de Mare de Déu de Bellvitge, cuando sólo había el bloque de pisos donde viviríamos y otro a medio hacer, la nave de los prefabricados de hormigón, la ermita y los campos.
1964-65. Foto AVV. Las incógnitas que se despiertan en la visión infantil son un estímulo para expresar nuestro sentir y pensar.
La comisión que preparaba los festejos me hizo una entrevista con mis recuerdos que también entregué por escrito. Entonces andaba muy atareada, aún trabajaba como maestra en el mismo barrio.
Alguien me paró en la calle y me dijo: – “Me gusta mucho lo que pones en Facebook” – “Facebook?, no tengo ni sé cómo funciona”. Pensé que se había equivocado, pero cuando me lo dijeron otras personas, indagué. Alguien de la Asociación de Vecinos (AVV) fue recortando mi escrito en pedazos y los fue poniendo en el facebook de “Bellvitge 50”: https://www.facebook.com/Bellvitge50/ con algunas fotos antiguas, Carlos Tejedor, él me explicó un poco cómo funcionaban las redes sociales y me invitó a colaborar en el blog de «Bellvitge 50» que la AVV y el Centre d’estudis de L’Hospitalet (CEL’H) habían creado para la ocasión: https://bellvitge2015.blogspot.com/.
Portada del Facebook de «Bellvitge 50», iniciado por Carlos Tejedor.
Y así empecé, con los materiales que el CEL’H aportaba, las actividades que íbamos haciendo o lo que iba conociendo mejor y aclaraba mis recuerdos, siempre con el doble formato del papel y la telemática. El blog y la página de Facebook fueron creciendo y los materiales, en forma de dossier, se entregaron a la Biblioteca Bellvitge y a Centros educativos del barrio. Mi compañera y amiga Maria Isabel Alarcón inició un blog: https://blocs.xtec.cat/bellvitgedidactic/, donde compartimos material didáctico con otras educadoras del barrio.
El mismo año abrí un blog propio: “Bellvitge educa”: http://bellvitgeeduca.blogspot.com.es, donde ponía temas que, aunque también fueran del barrio, me parecían más personales. El blog trata, principalmente, del barrio, la educación, la filosofía o la política. Por problemas de salud no podía seguir ejerciendo de maestra y esta tarea compensaba mi pérdida.
Este es uno de los videos realizados. Está publicado en la página de la Biblioteca Bellvitge que colaboró activamente con «Bellvitge 50». Es un resumen de la historia de la ermita, el barrio y su gente, un barrio educador que dignificó nuestras vidas. https://www.youtube.com/watch?v=uAN16onx4wQ
Ese año publiqué, junto a Maribel Alarcón, un cuento: Els follets de la Marina[3], con ilustraciones de Vanesa Díaz,que se distribuyó entre todos los centros educativos del barrio. Y, particularmente, un cuadernillo que se convertiría, en 2018, en mi primer libro : Amatxus. Historia de un reencuentro.[1] El 2016 publiqué un artículo: “Grups juvenils de Bellvitge. Vivac”, en una miscelánea del CEL’H sobre el barrio.[2] Todo ello iba vinculado a lo que escribía en los blogs.
Biblioteca Bellvitge: presentación del cuento: «Els follets de la Marina» con Maribel Alarcón.
Una imagen hermosa: mis padres, una prima de mi madre y mi hermano mayor, Manuel, el primer hijo vivo de mi madre.
En 2019 publiqué el libro de Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, también fue resultado de todo lo que investigaba y compartía, en redes y presencialmente con un grupo en la Universidad de Barcelona.
Ese mismo año se publicó otro sobre la parroquia en la que me formé y practiqué el voluntariado durante varios años: Un Bell viatge en buena compañía. Desde la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge. Ed. Néctar. Una nueva manera de dar forma a lo aprendido del barrio, de su gente, de mí misma.
En 2020 se publicó el artículo: “La Mística como refugio para el Espíritu de la Verdad. Simone Weil en relación a otros filósofos y místicos”[4].
Ese año de la pandemia abrí dos nuevos blogs pasando del formato Blogger al de WordPress, que me resultaba más aparente: “Històries des de Bellvitge”: https://historiasdebellvitge.com/, donde voy dando a conocer lo que aprendo del lugar que habito, Bellvitge i L’Hospitalet, ampliándolo, cuando pudimos salir a caminar, a otras comarcas y dedicándolo especialmente a dar a conocer los resultados de una nueva investigación sobre el papel de las mujeres en la Edad Media en los alrededores de Barcelona, de los que Provenzana (término más amplio que el actual l’Hospitalet) formaba parte. También abrí otro más íntimo y personal, con reflexiones, historias de vida y poemas de diferentes tiempos, del que no hago propaganda en las redes: “Històries de Mari”. https://wordpress.com/overview/historiesdemari.wordpress.com
Como resultado de la nueva investigación se publica un artículo: “Amalvígia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” en una nueva miscelánea del CELH, quadern d’estudi número 34.
Blog d’Amalvígis, grup de dones Bellvitge, en el que colaboro con orgullo.
En 2024 publico: Una historia de las mujeres. Desde la Provenzana medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ed. Claret, resultado de todo lo que había ido investigando en los documentos, conociendo sobre el terreno y publicando en las redes. La metodología empleada sigue pasos propuestos por Simone Weil, una manera de aplicar lo que aprendí.
Y este 2025 abro un nuevo blog: “Terra endins” terraendins.blog donde resumo la historia de algunos sitios de Catalunya, dando una visión más amplia y con el que pretendo liberar el de “històries des de Bellvitge” de artículos más globales, revisándolos, al mismo tiempo y documentándolos con nuevas fotos y conocimientos.
Los blogs han significado para mí una manera de ordenar el conocimiento y de darlo a conocer. El interés que muchas personas me demuestran me anima a seguir, yo misma estoy contenta al ver los resultados (al margen de los “me gusta”).
Lo que más me llena de satisfacción es las colaboraciones con otras personas que toda esta nueva vida me proporciona..
«Amén», un librito que editó el fotógrafo Néstor Rives y con el que colaboré con algunos versos en 2016
Sigo por un camino que no me había marcado de entrada, pero por el que decido continuar preguntándome de tanto en tanto para qué lo hago. Mi interés no ha cambiado: dar valor a lo que se ha invisibilizado (especialmente lo relativo a mujeres y disidentes).
Ordenar conocimiento es importante para mi memoria y trabajo personal. Dar a conocer es una forma de participar aportando datos que se han obviado y fomentando el pensamiento crítico. El conocimiento se rehace, como la autoestima, tan dañada en mí como en otras mujeres de mi generación y condición social. El reconocimiento obtenido es algo que necesitaba y que agradezco mucho, tengo suficiente.
El regalo: las relaciones generadas.
2018. Presentación de «Amatxus» en la Biblioteca Bellvitge.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/01/2025
A todas y todos, gracias por vuestro afecto y apoyo. Seguim!
[1]Amatxus. Historia de un reencuentro.Amalvígia. Dona valenta que lluita. (2018) Centre d’estudis de l’Hospitalet. Col. Josefina Gómez Olivares n. 9
[2]Actes de les Jornades d’Història de l’Hospitalet En: (2016). Quadern del Centre d’estudis de l’Hospitalet n 30.
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.
En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.
A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.
L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.
De la parròquia i de la ermita no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc, com a parròquia del barri del “Centre” i com a ermita de Bellvitge-Gornal. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre dictà el trasllat dels antics cementiris a les afores. El de 1789 és el que n’hi havia prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital amb la seva capella de Sta. Càndida.
Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri
D’aquesta capella sabem que en 1606 estava “indecenter”, després de que l’acord signat en 1564 amb les Devotes de la tercera orde de St. Francesc o menoretes, per arreglar l’hospital i tenir cura dels malalts, no es fes efectiu. No sabem si aquesta capella, tan propera a l’església parroquial, continuava fent les funcions que feia a altres temps, quan la parroquial era a l’altre extrem.
La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alósi Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abanslo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]
Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.
El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella
A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]
En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]
Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]
Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.
Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta, al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Més endavant es dedicaria a remunta d’artilleria per l’exercit. De la història i usos d’aquest pedrís també en vam parlar.[10] Aquí ens interessa destacar que probablement la capella existiria al segle XVIII.
La capella de la Remunta recentment derruïda
Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.
Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.
Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]
Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.
Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.
Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, de fet la seva primera menció és en una venda que la dona Senior, que havia patit la pèrdua dels seus a la presa d’Almansor, fa en 986 al bisbe Vives a Terrers Blancs. En aquesta zona de la vall de Quart (Torrent Gornal) la Seu de Barcelona començarà a organitzar la parròquia de Provençana que limita amb aquest turó.[15] L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans de Santa Caterina de Pedralbes, es va destruir per convertir la zona en un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia. D’aquesta capella i de la de Santa Maria del Port, ens parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet i és que el terme del castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]
Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.
Així doncs, tenim, entre probables i segures, aquestes catorce capelles:
Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada, però amb alguna mena d’oratori
Torre Melina o Soldevilla, amb la capella de la Pau
Can Rigalt a la carretera de Collblanc
Pubilla Cases a la carretera de Collblanc
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
St. Josep, del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom
Si algú té més informació que la doni, gràcies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024
revisat i corregit: 19 gener, 2025
A les persones que posen el seu desig en les devocions.
[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.
[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.
Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.
– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.
– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.
– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]
– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.
– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.
– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.
– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.
– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.
Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024
El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.
[1]Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz.Ed. Claret, 2019
Pintura de 1826 de la torre del riu desfeta per les batalles feta per Adolphe Hedwige DE LA MARE (París 1793-1861)
La “torre del cap del riu” precedente del “faro del Llobregat” está vinculada, desde sus remotos inicios al Delta, a la unión del río y el mar, con las riquezas que genera y los problemas que comportaron. Las marismas del Prat, aunque dificultaban la vida a las gentes que vivían, generaban bienes preciados para reyes y magnates, como el comercio, el pastoreo, la caza o la pesca.
Hemos ido viendo en artículos anteriores:
La formación del Delta y el primer faro citado en el siglo X, relacionado con el antiguo “Castell de Port” de Montjuïc.[1]
La torre “Esllampegada” del siglo XII, que en el XIV se denominará Llampada y su relación con el Castell de Bellvís en la Torrassa.[2]
Las inundaciones del Llobregat y sus pasos (puentes y barcas) hasta el siglo XIV en el que los habitantes de las poblaciones empiezan a agruparse para hacer frente a sus problemas.[3]
Ahora recorreremos los últimos siglos previos al faro del Llobregat observando las dificultades de la vida en la zona que ya es El Prat de Llobregat.
En 1432 unas ordinaciones de Alfonso el Magnánimo regulan la pesca en el Llobregat. Cada día de la semana podían pescar, bajo el puente de St. Boi, las personas o núcleos acordados: El lunes el rey o su representante, el martes Provençana y El Prat, el miércoles Sant Boi, el jueves Viader y los suyos (el que tenía la concesión desde 1408 de la torre “Llampada”),[4] el viernes Cornellà, el sábado St. Joan Despí y St. Feliu y el domingo Molins de Rei.[5]
La riada de 1402 destruyó los molinos de Molins de Rei, ocupando todo el llano del Llobregat y la de 1509 destruye el puente de St. Boi dejando la zona incomunicada, ya que la barca, aunque se ayudaba de una cuerda entre ambas riberas, era insegura y no siempre se podía utilizar. Las inundaciones se suceden durante el siglo XV: 1410, 1447, 1459, 1463, 1475 y 1496. La Marina está frecuentemente encharcada. Entre 1448 y 1459 se consigna la aparición de balénidos muertos, el de 1458 constituyó todo un espectáculo con la presencia de tres o cuatro mil personas.[6]
1390 Ordinacions del rei Joan I sobre el manteniment del desguassos al Baix Llobregat
Como réplica al libre aprovechamiento de los pastos para los ciudadanos de Barcelona, muchas propiedades se vallan, como la “Dehesa de Bellvís” (mencionada en 1424) en manos de una familia barcelonesa rica, los Antich. La propiedad, de ciento cincuenta mojadas de terreno, la mitad de las cuales eran para el cultivo, estaban todas en la zona del final del río. El terreno, rico en vegetación y caza, se hace cerrar quedando legitimado su dueño a imponer sanciones y a retener los utensilios de caza, pesca o tala de quien entrara sin permiso. En 1512 la propiedad estaba muy repartida entre gentes de Esplugas, Sant Just y Sarrià, además de los Femades del Torrent Gornal y de Cornellá.[7]
El carrer Femades i la masia-museu Casa Serra entre L’Hospitalet y Conrnellà
La regulación de la pesca de la saboga generará conflictos violentos entre el Sr. de St. Boi y los municipios de Cornellá, L’Hospitalet y El Prat a los que se acabará reconociendo sus derechos en 1670. El cultivo principal durante siglos fue el de secano: cereales en esta parte baja, junto a algunos árboles frutales y el aprovechamiento de juncos, cañas y salinas.
Años 20, siglo XX, niño pescando en el Delta del Llobregat
A los peligros naturales se añaden, los que provocan las razias de naves enemigas. En 1456 galeras genovesas realizan una incursión en el delta robando ganado ovino. Un siglo después, en 1556, el día de St. Pere y St. Pau, cuando el Prat (la Illa de Banyols) celebra su reciente independencia (1540-1547) con su parroquia, atraca una galera saqueando las casas cercanas y llevándose trece personas, la mayoría muy jóvenes, aunque algunas serán rescatadas.
1580 Plano de Nicolau Cedensa
En 1564 se ordena reedificar la torre del cap del riu, instalando en ella una guarnición que había de proteger la ciudad (Barcelona). La torre, de piedra, comunicaría visualmente con otras que se alzaban en Castelldefels, con el mismo fin de defender las costas de los ataques de corsarios y piratas que encontraban en el delta un buen lugar para atracar, con lugares donde esconderse y proveerse de agua dulce y comida.
La Talaya de l’Hospitalet era una antiga torre del 1587 adosada a una masia: Can Modolell de la torre
Innumerables fueron las inundaciones y desbordamientos del río, en 1589 el obispo concederá licencia para derruir la iglesia parroquial del Prat gravemente deteriorada a causa de las riadas, mientras que la de 1617, “el año del diluvio”, será recordada especialmente puesto que se llevó las barcas de St. Vicenç dels Horts, St. Boi y El Prat, esta última con el barquero. Después de los desastres toca rehacer el terraplén, lo que supuso, en esa ocasión como en muchas otras, unos esfuerzos conjuntos dignos de recordar, no sólo físicos, también económicos y de organización política al servicio del bien común. En 1620 el terraplén ya estaba arreglado y la tierra más fértil. “Aquell any les festes del Corpus i de St. Roc, a càrrec de la confraria dels francesos, van tornar a tenir ballades amb la cobla de músics de Barcelona.”[8] Las fiestas serían inolvidables para aquellas gentes que vivían entre tantas penurias. En 1676 y 1678 se producennuevos desbordamientos del río “amb la collita, ja en sacs, treta de les cases i nedant cap a mar”.[9] También las sucesivas guerras causarán destrozos y apropiaciones de la torre.[10]
1697, la torre del rio en otro de los planos que e hicieron con las guerras que asolaron Barcelona
El ilustrado siglo XVIII será el de la búsqueda de una mejora en la salubridad, especialmente necesaria en estos terrenos aún pantanosos. Se ordena la construcción de barracas (1721), se exponen los problemas de salud pública vinculados al cultivo del cáñamo en el estanque del Port (1722) se proponen medidas en la constante lucha contra los desbordamientos del río (1726) o se menciona una comuna en el Ayuntamiento, donde estaba la primera escuela municipal (de niños, ya que las niñas se dedicaban a hacer bolillos o “puntes de coixí”, primera industria manufacturera de nuestra ciudad).
En este siglo encontramos mención al “hostalet de cap del riu” (1735), una barraca para vender pan, vino, aguardiente, aceite, pesca salada, nieve (hielo que se mantenía en pozos adecuados para ello) y demás comestibles necesarios para el sustento de la tropa, de pescadores o de cazadores que por allí pasen. En el cuestionario de Francisco Zamora de 1780 se explica que l’Hospitalet tiene una torre antigua con dos cañones de artillería y un destacamento de defensa.
1750 plano en el que aparecen Montjuïc y la Ciudadela a un lado y al otro de Barcelona
El cultivo del cáñamo, bien valorado económicamente, había creado problemas de insalubridad en el estanque de Port y se traslada a los del Delta, aunque pronto se emitirán quejas al respecto.[11] Entre finales del siglo XVIII y los inicios del XIX se dará una tímida pero progresiva reducción de los embalsamientos de agua, con la apertura de pozos y de canalizaciones, la mejora del regadío y la horticultura y los inicios industriales con la instalación de molinos harineros o textiles. Todo ello tendrá su auge a mediados del XIX, con el canal de la Infanta.
1918, quan l’Hospitalet encara tenia platja amb la torre del cap del riu
[1] La “torre del riu2 preludio del faro del Llobregat: 1. El Delta del Llobregat y los cauces del río: historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/13/la-torre-del-riu-preludio-del-faro-del-llobregat/
[4] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat, vol. I, p..263
Mapa de Carreras Candi donde se puede ver la situación de las «Llanes Fenoses» en el margen izquierdo del río, donde estaría la «torre del río».
En 1079 Berenguer Ramón II (1058-1097) “el fraticida” y su asesinado hermano Ramón Berenguer II (1058-1082) se reparten los bienes heredados de su padre, entre los que encontramos un terreno con su mansión en Provenzana, los alodios de Port donde se alzaron “guardias” y los de Banyols, con las casas que habitó Mir Geribert (de la familia vizcondal) y sus pertenencias.[1] El término “guardia” hace referencia a una torre de vigilancia y comunicación.
Promotorio donde se alzó el «Castell de Port» desde donde se podía controlar las costas.
En 1134 el obispo de Barcelona establece a un clérigo en el Delta para que alce (o reconstruya) una torre de piedra y cal denominada “Esllampegada” que limitaba al sur con el mar, a poniente con un alodio del monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona y al norte con la vía que iba a Banyols[2] (la vía Lanera de la que hablamos anteriormente).[3]
La propiedad de St. Pere de les Puel·les en esta zona (mas Guardiola), era una entre otras que tenía en Banyols, donde, en el siglo X y principios del XI encontrábamos la presencia abundante de mujeres junto al monasterio femenino y el canal de Amalvígia. En 1059 Bovet Renard dejaba una propiedad en Las Landas que limitaba al norte con el Vall Antic y al sur con el canal de Amalvígia.[4] El territorio de “Landes” era el de la zona deltaica más cercana al río en Banyols o la Marina.
En 1147, en la segunda consagración del monasterio femenino de St. Pere, con Guisla de Llobregat (de una familia importante del Prat) como abadesa y la intervención de los obispos de Barcelona y de Vic, entre las muchas propiedades que se reconocen, aparece la “parroquia de Banyols” de Provenzana,[5] algo que no ha tenido la suficiente transcendencia en nuestra historia local, ya que “parroquia” conlleva, además de un señorío, una demarcación territorial.
El siglo XII es el de los “milites”, caballeros al servicio de una o varias instituciones laicas y religiosas. La preponderancia de las órdenes religioso-militares: Temple, Hospital y Santo Sepulcro y de otras propiamente religiosas como la reformadora del Císter (Valldaura del Vallés) o las canónicas, acaba con la acción femenina de lugares codiciados, aunque sea la de órdenes reconocidas como St. Pere, a las que se controla, reduce y somete.
La mitad de los habitantes de Provenzana del siglo XII son caballeros, algunos de sus descendientes serán los primeros masoveros o propietarios locales. En 1162 Aimeric de Perusia (Italia) daba al monasterio de Valldaura de Cerdanyola, para hacerse monje, un mas a Les Lanes que había comprado en 1157. Ramón y Ermesenda venden, en 1168, al prior de Valldaura, un mas en el mismo lugar que limitaba con una laguna al norte, el mar al sur y con propiedades de los monasterios de Santes Creus (al que se incorporó Valldaura del Vallés) y de Sta. Eulalia del Camp. En 1266 Pere de Ferrán da al prior de Sta. Anna (donde estaba adscrita la orden del Santo Sepulcro) el mas de Lanes, con una torre, un palomar, hombres, mujeres y censos.
Carrer de St. Pere on les germanes de St. Pere tenien esglèsia al seu càrrec, de la que ja no queda més que el nom. AGC, 2021
También de la segunda mitad del siglo XII, serán las primeras menciones a los Bellvís que tendrán en la Torrassa una concesión de los condes de Urgel y de Barcelona por su participación en las conquistas por tierras de Lérida. Encontramos a los Bellvís firmando diversos documentos relativos a las órdenes del Temple y del Hospital, siempre al servicio condal i/o real.
Castell de Bellvís a la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat), desde donde se alcanza a divisar la Marina y el mar. AGC, 2022
En 1198 Pere de Bellvís firma, junto a Pere, sacristán de Osona y otros caballeros, un documento por el que se concede a la orden del Hospital parte de un canal que traía aguas del Llobregat, donde había algunos molinos del rey, para que lo prolonguen hasta Montjuïc y lo exploten, a cambio de que el monarca reciba la cuarta parte de los réditos.[6]
El Castell de Bellvís, como la Torre Blanca, tenía jurisdicción propia. Los Bellvís, encargados de “la defensa de la Marina”, recibían diezmos de los campesinos de los alrededores y de las parroquias de Sta. Eulalia de Provenzana y de St. Bartomeu de Sants. Aunque disponen de numerosas propiedades, no actúan como terratenientes, son militares y parecen asumir las funciones que anteriormente realizaba el Castell de Port, ahora en manos de particulares. La primera “casa fuerte” de Bellvís (siglos XII-XV) ya disponía de aspilleras y fosos abiertos.[7] El último descendiente de los Bellvís en Provenzana venderá o traspasará las propiedades a la cartuja de Montalegre en el siglo XIV.
Espitlleres del Castell de Bellvís, AGC, 2022
Hasta 1211 no había separación entre El Prat o Llanera y el actual Bellvitge. Pero en 1211 un nuevo cambio de cauce forma la Illa del Prat, dejando aislado este sector que en el siglo XVI se independizará de l’Hospitalet.
En 1408 Pere Palau establece a Arnau Viader (otra notable familia de El Prat) en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”.[8] Esta torre (Esllampegada o Llampada) es el preludio del actual faro del Llobregat o “torre del cap del riu” reedificada en el siglo XVI para proteger de los ataques de piratas y corsarios. La mujer en estos tiempos ya va estando sometida a la familia o al claustro.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-06-2023
A quienes escuchan las voces que reclaman justicia histórica en nuestros lugares emblemáticos, como el Castell de Bellvís o el faro del Llobregat.
[1] Baiges, Feliu i Salrach (dir.) (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI,de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN, ACA, 48-51, n. 99
[2] Mas, Josep, (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA), n. 1438
[5] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, p. 189-193
[6] Miret i Sans (1910=, Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229
[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[8] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 263
En aquesta imatge es veu els diferents nivells del relleu de l’Hospitalet, amb la zona de Marina o deltaica, a redós de Montjuïc i el Samontà.
La “torre del río”, en el margen izquierdo de la desembocadura del Llobregat, se construye en el siglo XVI para defender las costas de los ataques de piratas y corsarios. En realidad, se re-construye aprovechando los fundamentos de piedra de una antigua torre que debía hacer funciones de vigilancia y comunicación.
Para situarnos en el contexto previo a esta edificación debemos tener en cuenta que el Delta del Llobregat se fue formando entre los siglos V-XV con los sedimentos que traía el río, por lo que la línea de la costa fue variando. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”.[1]
Formació del Delta entre els segles V-XV
La zona portuaria más comercial se daba (siglos IV AC-V DC) en la antigua línea de la costa y cerca del final de río que en tiempos fue navegable y donde las embarcaciones podían encontrar agua dulce, en lo que se conoce como Les Sorres de Gavà. En 2018 se restauró la villa y la cisterna romana de Can Valls.
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
Cisterna romana de Can Valls, Gavà. AGC, 2022
En los años sesenta del siglo XX, la extracción masiva de piedra y arena hizo que se perdieran muchos restos arqueológicos de la zona, sin embargo, el empuje y la dedicación de algunos estudiosos locales lograron sacar a la luz diferentes restos de barcos y de materiales de almacenamiento como ánforas que son una muestra de esta actividad comercial.[3]
Por otra parte, el curso bajo del Llobregat cambió en ocasiones de cauce, desdibujando antiguos caminos o marcando otros. Uno que había desembocado cerca de Montjuïc, formando un pequeño puerto, ya no estaba vivo desde el s. VIII y había generado el estanque del “Port”, alrededor del cual se edificarán algunas casas en el espacio conocido como “Círculo”. En época romana, se embarcaba desde aquí la piedra de Montjuïc para amurallar Barcino.
En el siglo X la familia vizcondal se instala en el Castell de Port controlando la actividad portuaria comercial que se seguía dando cerca de la desembocadura del río donde atracan embarcaciones buscando refugio y agua dulce. En 963 se menciona «el faro», a poniente de Montjuïc.[4] Este faro o torre de vigilancia establecería comunicación con el Castell de Port y con otros puntos elevados cercanos como el de la “Peña del moro” de St. Just.
Restes del castell de Port a Montjuïc, AGC, 2021
Al sur de la ermita de Bellvitge (Banyols), otro brazo del río que ya no tenía salida al mar, el “Llobregadell vell”, también había formado un estanque, que en estos tiempos y seguramente gracias al canal de Amalvigia (citados ambos en 995) se iba desecando favoreciendo los cultivos y pastos y facilitando la vida.
La zona de Banyols cercana al Castell de Port de Montjuïc (la Marina de l’Hospitalet), bajo la casa vizcondal hasta mediados del siglo XI, tendrá un dinamismo comercial que contará con la intervención de las mujeres en los siglos X- XI y que nunca se dará alrededor de la parroquia de Provenzana.
Otro antiguo cauce había formado el estanque conocido como Llanera (entre El Prat y St. Boi), mencionado en 965. La vía Lanera iba desde los prados de Lagunaria, Lannaria o Landas (garrigas), atravesando Banyols, hacia “Enforcados” (cruce de caminos entre Provenzana, Montjuïc y Sants), también era conocida como “Carraria Bovatera” porque era un camino ganadero que seguía un antiguo cauce del río que corría de poniente a oriente, conectando el trasiego comercial de los rebaños que bajaban por el río con la ciudad. En 1210 este camino se denominará el del Medio (actual carretera del Medio), alrededor del cual se instalan numerosas masías.
Plànol 1782, el «camí» de la Barca, actual carretera del Mig, era un camí que va deixar un antic curs del riu que corria paral·lel al camí ral.
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 30
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 