La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI.

Posted on 2021-12-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El que queda del Castell de Montbui encara s’alça imponent entre els municipis de Bigues i Riells, Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Documentat des de 987[1] era la seu de la baronia de Montbui, que es va mantenir unida fins el 1799.

Formava part del que el comte Borrell va donar en feu, el 995, a Gombau de Besora, senyor del castell de Besora i d’altres propietats al comtat d’Osona com Torelló, Sant Quirze de Besora o Montesquiu. A Gombau, primat del Palau, el trobem signant diferents documents importants dels arxius comtals.

Gombau mor el 1050, però abans, en 1041, traspassà la part més important dels seus béns a la seva filla primogènita, Guisla de Besora, casada des d’uns anys abans, en segones núpcies, amb Mir Geribert, el “príncep d’Olèrdola”, de la família vescomtal de Barcelona que es va enfrontar entre 1032 i 1057 a la connivència entre el poderós monestir de Sant Cugat i els comtes.[2]

Aquesta baronia rebia els delmes d’algunes esglésies i parròquies com:

Sant Mateu de Montbui, una ermita preromànica ben conservada que podem contemplar al costat del que queda del castell i que havia estat prèviament parròquia rural del terme.

Sant Mateu de Montbui, al costat del castell, AGC, 2021.

Sant Feliu de Codines, esmentada el 878, formava part del que els reis francs van cedir al bisbe Frodoí de Barcelona per a restaurar la Canònica. Probablement aquesta i les altres celles que es mencionen “als cims del Fai”: St. Genís i St. Martí (capella de St. Martí del Fai, sobre St. Miquel) eren en mans d’una església hispano-goda local que els francs estaven desmuntant.

Sant Miquel del Fai, donada pels comtes el 997 a Gombau de Besora amb l’encàrrec de fer un monestir benedictí, on ja hi havia un altar sota la balma. En 1044 Gombau el posa sota la protecció de Sant Víctor de Marsella, un dels monestirs que instaurava la reforma gregoriana.

Sant Miquel del Fai. Salt del Rossinyol. Postal antiga.

Sant Vicenç de Riells del Fai. Esmentada el 971 en un document de Vic, va ser venuda en 1045 a Gombau pel bisbe Guislabert per quinze unces d’or. Guislabert havia participat amb el seu cosí, Mir Geribert, als inicis de les revoltes i mirava en aquells moments de fer les paus amb els nous comtes.

Sant Vicenç de Riells del Fai i creu de terme. Postal antiga.

Sant Pere de Bigues, alçada sobre una anterior vil·la romana, documentada el 1054 i consagrada el 1156, quan se li subjecten les esglésies de Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells i Sant Bartomeu de Mont-ras (al límit amb l’Ametlla). A l’acta de consagració es descriu el terme parroquial de mil cinquanta passes al voltant de l’església, amb el puig de Santa Maria de la Creu.

Sant Genís de l’Ametlla del Vallés. El 932 el bisbe de Barcelona, Teuderic, consagra aquesta església a precs d’Emma, abadessa de Sant Joan de Ter (o de les abadesses), continuant així la re-conversió del Vallés Oriental iniciada per aquest monestir femení uns anys abans.

Detall de St. Genís de l’Ametlla de Mar, consagrada amb l’abadessa Emma. AGC, 2022

Santa Eulàlia de Ronçana. El terme és esmentat el 932 a la consagració de Sant Genís de l’Ametlla. L’església com a tal ho serà el 1059, quan els comptes infeuden la baronia de Montbui a Mir Geribert, Guisla de Besora i els seus fills.

Sant Esteve de Palaudaries, documentat com a “Palau d’Àries” des del 904 a la consagració de l’església de Sant Esteve de Parets (en un dels límits del terme parroquial), aquesta parròquia tenia com a sufragaria l’església de Sta, Justa i Sta. Rufina, edificada sobre les restes d’una vil·la romana.

Sant Julià de Lliça d’Amunt. El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (“Licano subterior”), Perafita (un lloc entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

Sant Julià de Lliçà d’Amunt. La torre és del segle XI. AGC, 2021

Sant Andreu de Samalús. Citat el 992 al testimonial dels béns del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, aquesta parròquia va ser exclosa del que Gombau donà a Guisla en 1041.

Santa Maria de Caldes estava més directament sota els comtes i el bisbat, potser perquè donava millors rèdits. El 1059 els comtes infeuden totes aquestes parròquies a Guilla i Mir Geribert, excepte la de Caldes.

Podem treure una visió general de conjunt?

La baronia de Montbui sembla ser un conjunt de parròquies rurals que s’estenien principalment al llarg del riu Tenes. Sota el poder dels comtes, des de finals del segle X és donada al que esdevindrà un suport per a la casa comtal fins mitjans segle XI, abans que els nous comtes refermin el seu poder.

Interior de les restes del castell de Montbui. AGC, 2021

A la mort del comte Ramon Borrell (1017), Gombau esdevé home fort de la cort de la comtessa Ermessenda, signant l’empeny que ella i el seu fill fan sobre el castell de Gurb (1022) o el plet que reconeix els drets d’aprisió d’una dona, Guinidilda, amb els seus parents i amics, a Cervera (1026). En 1032 Gombau perd un plet que interposen Bonfill i Guifard, fills d’Enric, per la herència del seu pare; potser aquest fet ja té relació amb les revoltes dels nous senyors.[3]

En 1035 mor el fill de Ramon Borrell i Ermessenda, que ja havia intentat introduir canvis a la vella política. La comtessa governarà de nou amb el seu nét, que aviat intentarà deslligar-se de la pressió d’aquesta unint-se superficialment a la revolta d’alguns senyors. Aviat tornarà al redós del poder establert, mentre les batalles que lliuren alguns guerrers de la frontera, sota el comandament dels vescomtes, van augmentant. El mateix succeïa a l’altra banda dels Pirineus, però d’una manera més dispersa, mentre que aquí n’hi havia un cap ben visible, Mir Geribert. La cessió de 1041 de Gombau a la seva filla més gran i al seu gendre, Mir Geribert, dels castells de Montbui i de “Palau Dalmanla“ (Montornès), devia ser un intent d’apaivagar el foc.[4]

Montornés, rectoría a l’antic camí de Martorelles. AGC, 2022

En aquesta mateixa línia es pot entendre la connivència, el mateix any, entre el bisbe Guislabert i la família de Mir Geribert i Guisla de Besora infeudant el castell de Ribes i les seves fortaleses, com la de Sitges, a condició que deposin la seva actitud i que li jurin fidelitat (amb dret d’host i de cavalcada).[5]

En 1044 Gombau intervé en els acords entre els comtes Ramon Berenguer I i la seva tercera esposa, Almodís de la Marca, amb el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard.[6] Guislabert empenyora l’església de Sant Vicenç de Riells del Fai al monestir de Sant Miquel del Fai i a Gombau de Besora. Guisla i Mir Geribert, ratificaran aquesta donació.[7]

En 1058, superades les revoltes amb l’acatament de Mir Geribert a la sentència imposada, per la qual donava el Castell de Port de Montjuïc (tot íntegre excepte un feu de la església) i la promesa de respectar els drets del comte als seus castells d’Olèrdola i Eramprunyà i, amb la renuncia al castell de Montbui i la retirada d’Ermessenda a l’ermita de Sant Quirze de Besora on morí després de vendre totes les seves propietats al seu nét, els nous comtes reafirmen el seu poder, davant dels nous senyors que els juren fidelitat. Entre ells, Guisla de Besora i Mir Geribert. A ells, i als seus descendents, Berenguer Ramon I cedeix en feu la baronia de Montbui. Mir Geribert i el seu fill Bernat (de la primera esposa, Adelaida de Sant Martí) moren en 1060, en una expedició a Tortosa, a mans dels seus antics aliats, als que Mir havia instat a no pagar les pàries al comte.

Restes del castell de Montbui. AGC, 2022

És llavors quan el bisbe Guislabert dona a Guisla i als seus fills, com a feu episcopal el castell de Ribes, el castell i la parròquia de Montbui i les parròquies de Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Santa Perpètua de la Moguda, Sant Sadurní del Palau Dalmanla, Sant Genís de l’Ametlla, St. Andreu de Samalús, Vilanova de La Roca, St. Feliu de Codines, Sta. Eulàlia de Ronçana i un feu d’Orúcia (segona dona de Gombau de Besora) a Osona, tot a condició de fer host i homenatge a ell i els seus successors, que li jurin fidelitat i que estableixen un clergue a la Seu de Barcelona.

En 1069 Guisla, filla de Gombau de Besora i senyora del castell de Sant Martí (que Mir Geribert havia reclamat per a Guillem, fill primogènit de la seva primera esposa, Adelaida), fa testament, donant un alou i els rèdits al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Penedès), fundat pel seu marit.[8]

Malgrat la pèrdua envers el poder de les dones que suposa la instauració del feudalisme, Guisla de Besora es manté forta procurant per la seva família. Una dona no gaire reconeguda per la història o directament vilipendiada per la seva lluita, la mateixa que lliuraren els senyors feudals en una època de canvi generacional.

De les relacions horitzontals familiars, en les que la dona tenia un paper clau, es passa a les patriarcals, amb l’hereu, fent de Guisla una primera pubilla catalana. Filla de la primera dona de Gombau, Guisla, tant la segona dona d’aquest, Aurúcia, com les dues germanes menors, Ermengarda i Ermessenda tenen papers molt inferiors en la herència que reben, que queda supeditat a l’autoritat de la primogènita.

Els drets de la baronia van passar als fills de Guisla i Geribert, Gombau i Arnau Mir. En 1135 Guillem de Sant Martí (nét d’Arnau Mir) ret homenatge al comte de Barcelona, rebent a canvi l’honor de Montcada i els feus de Montbui i de Montornès. El 1204 va quedar sota el bisbe de Barcelona. Durant el segle XIV la capella de Sant Mateu del castell va ser utilitzada com a presó episcopal.

St. Mateu del castell de Montbuic va ser presò episcopal. AGC, 2022

En 1714, després de la Guerra de Successió, els borbònics van fer enderrocar el castell com va succeir amb la majoria de les fortaleses catalanes.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-12-2021

A les dones que han lluitat i lluiten pels seus drets.

[1] Als límits d’una donació del Comte Borrell a Sant Pere de Vic (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, n. 205)

[2] García-Carpintero, Àngels “De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 158, 172 i 223

[4] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n.606-608

[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999), o.c., n. 321

[7] Ruiz-Domènec, J. E. (2006), o.c., n. 62 i 63

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006), o.c., vol. 39, n. 1015 (1060) i vol. 40, n. 1183 (1069)

Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers.

Posted on 2021-12-16 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

S. X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021

El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.

El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.

Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.

Els primers topònims com Palau o Plegamans (a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII.

L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.

Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.

Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.

Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.

Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.

En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.

A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]

Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021

El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.

En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).

El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.

El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.

A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.

En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]

Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.

Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.

I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.

Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021

En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]

És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]

Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]

Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.

En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]

Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.

Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021

Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.

[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII

[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128

[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles X^è i XI^è” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56

[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111

[6] “In memoriam de la masia del forn del vidre i capella de Sant Joan Baptista”. Palau-solità i plegamans. El Vallès occidental.https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/09/in-memoriam-de-la-masia-del-forn-del.html?m=1

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578

[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777

[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020

[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)

EL CASTELL DE BARBERÀ I “LA ROMÀNICA”.

Posted on 2021-11-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

El lloc de “Barberano” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era a l’edat mitjana un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb «Barcino» i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.

Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.

El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.

«Castell» o Casa forta de Barberà, AGC, 2021

Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.

Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà.

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2] El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva, que al seu òbit passarà a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer.

Posteriorment, els marmessors d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, que signa com una més entre el clergat, donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021

Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a les de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”.

La propietat (o el fisc) (escepte la part de Sant Pere) acabarà passant a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexiona l’església de Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.

Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota que al seu òbit ha de quedar en St. Pere de les Puel·les. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (lloc inespecífic entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]

Torre i masia dels Gorgs a Barberà. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/10/27/la-torre-o-moli-de-vent-de-la-masia-torre-den-gorgs-de-barbera-del-valles/

Bonfill Odesind, fill de Odesind o Audesind, serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (o Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.

El 1014 Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies (Santiga), al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien algunes ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona, Sicards ,com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer fins morir el 1066.

Detall de l’església romànica de Barberà.

Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]

El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]

Santa Maria de Barberà coneguda com «la romànica»

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 27-11-2021

A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes, com la que vaig trobar aquell dia…

[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.

[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)

[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32

[6] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/17/sant-salvador-de-polinya-bonfill-odesind-i-sanca-uns-senyors-feudals-del-segle-xi-amb-molts-matisos/

[7] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 7

[8] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, doc. CCLXXXIII

[9] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 20

[10] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma

[11] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 92 i 103

100 històries des de Bellvitge.

Posted on 2021-11-24 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Inventari d’un itinerari en temps de confinament.

29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.

«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020

Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.

Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.

Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.

Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.

Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.

Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.

Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.

Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.

L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020

Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.

Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.

Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.

Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.

Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.

A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

Posted on 2021-11-12 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Actual església parroquial de Sant Esteve de Castellar al parc de Canyelles. AGC, 2021

“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]

Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com «la Catedral del Vallés» per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajuden a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.

En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI, obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que en aquest indret fa uns quants revolts.[2]

Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i del que potser encara queden restes amagades sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser.

Lateral de l’església de Sant Esteve que dona al carrer de Sant Iscle. El mur junt al campanar seria l’antiga rectoria i aquesta podria ser la ubicació de Sant Iscle de Castellar. AGC, 2021

Les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però la de Castellar no la trobem anomenada fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels seus inicis?

Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.

Lateral que dona al carrer Sant Iscle. Sembla que aquí es va ajuntar la part nova de l’església i el que es va aprofitar de l’església o de les esglésies anteriors.

L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX, l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.

Quadre pintat per Lluís Mateu. Església vuitcentista de Sant Esteve de Castellar del Vallés A: *L’actual.cat* (2012) “Lluís Mateu Laporta i l’església de Sant Esteve” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/**castellar-del-valles**/

En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom de Sant Iscle perdura en un carrer.

Actual rectoria, junt l’església i, en ombres, el carrer de Sant Iscle. AGC, 2021.

Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i els sectors més urbans, com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.

Can Gorina o «mas de les Fàbregues», entre l’església i la plaça Major, un dels llocs en els que s’han fet excavacions a Castellar del Vallés. AGC, 2021.

En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.

Sant Esteve vell, un entorn rural on s’han trobat restes de l’edat mitjana. AGC, 2021.

En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.

Cripta a un lateral de l’església, on hi havia el cementiri. AGC, 2021.

Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa. El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars i aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]

Sant Pere d’Ullastre que ha perdurat junt al mas de Can Santpere, documentat des del 1002.

El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església (Sant Vicenç de Jonqueres).

Ermita de les Arenes, un bonica construcció romànica en un entorn natural. AGD, 2021.

El 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats a Castellar: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro. [7]

La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (nom que indica l’existència d’una ferreria) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152.

A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc.

El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar Vell) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.

Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]

Aqüeducte i masoveria del castell de Clasquerí, antic castell de Castellar molt reformat.

Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]

Parc de Canyelles des de l’església de Sant Esteve. AGC, 2021

Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.

Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.

Can Torra, Can Mir o Can Codina, junt a la Plaça Major de Castellar. AGC, 2021

També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]

Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.

Pont vell sobre el Ripoll a Castellar, al fons: pont nou a la ctra. de Terrassa. AGC, 2021

Així que, per a seguir investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues. Mots, camins i pedres, com la làpida d’Ermomir, una làpida feta amb marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966 i que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, abandonada amb les obres del segle XVIII, va ser aprofitada com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar al torrent de Canyelles.[11]

Font de les bassetes al que ara és el Parc de Canyelles a Castellar, aquestes bassetes eren antics rentadors on s’arreplegaven les dones des de temps inmemorials. Foto: Ramon Solé. A: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/10/02/avui-destaquem-la-font-de-les-bassetes-de-castellar-del-valles/

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-11-21

A les dones que han tingut i tenen cura de les esglésies, a les que es silencia.

[1] Vergés i Mirassó, A. (1974) Història de Castellar.

[2] García-Carpintero, M. A. “Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[3] Prat, Paz, E. (1993) “El trencaclosques no resolt sobre l’Església de Sant Iscle i els orígens de Castellar”. A: Plaça Vella, n. 37.

[4] La cita és del Dr. Vergés a: Prat, E., o.c., p. 15, 16 i 17

[5] García-Carpintero, M. A. “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X

[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).

[9] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 9

[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.

[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50

RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Posted on 2021-10-14 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021

Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.

Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, en esfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]

Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021

Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus).

Ara votiva segles II-III al Museu del castell de Terrassa

La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.

No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]

A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.

Gorg del diable a la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2017/05/11/el-gorg-del-diable-de-rellinars/

El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.

Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021

Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.

Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) a Santa Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.

l’església més antiga a la cara sud. AGC, 2021

El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la femina Singero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]

Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les dones associada al conreu de la vinya, com a predominant.

Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.

Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]

El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6] A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.

A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.

El mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021

El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.

Molí de Can Gibert amb la seva bassa. Foto Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2020/09/23/moli-de-la-fabrica-de-rellinars/

La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.

Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.

Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.

A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.

Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.

La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021

“El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.

Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.

L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021

Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.

[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.

[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68

[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles X^è y XI^è”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205

[6] Moreno, M. D. “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Posted on 2021-09-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

«Castell» o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI, quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

Posted on 2021-08-11 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. AGC, 2021

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.

L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.

Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]

Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.

De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.

El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]

Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.

Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.

Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé

El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.

Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]

La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?

El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021

A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps.

[1] Solé, Ramon (2021) Estimada Terra: «Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal» https://estimadaterra.wordpress.com/2021/08/07/ermita-de-sant-quintin-de-castellbisbal/

[2] García-Carpintero, Mª Àngels (2021) Històries des de Bellvitge “El Castrum Episcopale abans dit Benviure”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/08/04/castellbisbal-el-castrum-episcopale-abans-dit-benviure/

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 50-66

[5] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 119-149

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

Posted on 2021-08-10 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Campanar església vella de Sant Menna, segle XI. AGC, 2021

El campanar de l’antiga església de Sant Menna a Sentmenat del Vallés (s. XI) és el testimoni visible de l’església vella esfondrada el 1745, quan va ser inaugurada la moderna església parroquial.

Església parroquial de Sentmenat, de 1745. AGC, 2021

Però amb l’antiga rectoria associada a l’església (avui biblioteca) i la necròpoli annexa trobada en les excavacions d’entre 1992 i 2002 forma un conjunt arqueològic-arquitectònic que mostra una continuïtat històrica.

En primer lloc cal dir que Sant Menna va néixer el 285 a Menfis, el seu pare, asceta, va morir quan ell tenia catorze anys, es va fer soldat romà als 15 anys. Tres anys després va deixar l’exercit per fer-se anacoreta. Va morir decapitat per confessar a Crist el 309 a Frígia. És un màrtir històric venerat per diferents confessions cristianes (coptes, ortodoxos o catòlics), patró dels peregrins i mercaders i també dels acusats injustament.

Tenim, doncs, una advocació d’un màrtir del primer cristianisme del que no queden dubtes de la seva existència. El primer cristianisme a occident va arribar del nord d’Àfrica i apareix associat a les peregrinacions, els màrtirs i els pares del desert, com va ser Sant Menna.

A les excavacions de 1992 es va identificar una església paleocristiana d’una nau i absis rectangular de la segona meitat del segle V amb una necròpoli al seu voltant. Aquest primer edifici es conservà fins el segle XI en què es construeix una nova església romànica damunt l’anterior bastint el campanar que podem observar sobre l’antic absis.

Interior de la cripta de la presó de Sant Vicenç de València. Foto: Viquipèdia.

Es va trobar una necròpolis d’època visigòtica amb tombes fora i dins[1] dels murs de l’església i un aula annexa que podria tenir un ús funerari. Els enterraments datats d’aquesta primera fase van des del segle V fins el VIII. Aquesta estructura d’una nau amb absis rectangular i aula annexa és rar entre els tipus peninsulars paleocristianes però similar al de la presó de Sant Vicent (València), la capella de Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París) i l’església de Tiffeltassine (Algèria). [2]

Antiga capella de Santa Genoveva, Sant Dionís, Paris.

Per una altra banda, a les excavacions del 1999 i del 2002 sota l’antiga rectoria es van trobar nous enterraments d’entre el segle IX i el XIII, que correspondrien a l’espai de la sagrera. L’edifici de la rectoria va ser bastit al segle XVI, va tenir reformes puntuals i ampliacions que no han alterat significativament la seva estructura. Les troballes d’aquestes èpoques són de caràcter domèstic i productiu, com un forn de vidre del segle XVI i un celler del segle XVIII.[3]

Antiga rectoria, avui edifici de la Diputació. Foto: AGC, 2021.

Documentalment troben el primer esment al terme de “Sancti Minati” el 972 quan una dona, Trasleva dona a l’església de Sant Miquel de Barcelona una terra a Canyelles (actualment Mas Canyelles a Castellar del Vallés) a condició de tenir-la en usdefruit ella i la seva descendència. Altres documents de 961 de Guisand i de Nevolenda també fan referències de donacions a la mateixa església i zona. El 962 una altra dona de nom Barcelona deixa un llegat a la Seu de Barcelona de vinya i terra a la Capella (un lloc de Sentmenat, com veurem reflectit en altres documents del s. XI).[4]

El 992, en el testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es menciona l’alou que les germanes tenien en Palatio Salathan (Palau-Solità) i en altres llocs com Sancti Minati o Polignano.

Constatem novament la presència activa i reconeguda de les dones al segle X, que anirà desapareixent dels documents i sent obviada per la història.

El bell absis de la parroquial de Sentmenat és del segle XX. Foto: AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10 d’agost, 2021

Als arqueòlegs e historiadors que posen a l’abast els seus estudis

[1] Els enterraments d’alguns adults i, especialment, d’infants dins les esglésies no és estrany en aquestes primeres èpoques.

[2] Coll i Riera J. M., Molina, J. A i Roig, J. “L’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental): Fase I

[3] Coll i Riera J. M. “Memòria de la intervenció arqueològica a l’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental), 2002

[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB, vol. II, doc. 26, 27 (961) i 49 (972)

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Posted on 2021-08-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: «Els primers textos en català».

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la categoría: Vallés

La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI.

Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers.

S. X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

EL CASTELL DE BARBERÀ I “LA ROMÀNICA”.

100 històries des de Bellvitge.

Inventari d’un itinerari en temps de confinament.

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure