Els infants orfes de Barcelona.

Posted on 2026-01-28 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Isabel de Josa. Una autoritat exercida des de la confiança.

Retaule de Jaume Ferrer al museu de Solsola (de Sta. Constança de Linya). AGC, 2024

“L’ànima es troba on hi ha l’amor” I. Josa.

Probablement la majoria sabeu quin és l’hostal més antic de Catalunya, ja que últimament se’n parla molt. Sí, és el de Pinós, ubicat justament al centre del territori català i edificat el 1524 (el que podem veure és una reedificació).

Hostal de Pinós, fundat el 1524. AGC, 2024

El que molts pocs sabreu és que el va fer bastir (va donar permís per a fer-ho) una dona excepcional, Isabel de Josa i Cardona (1490-1564), de soltera Isabel Orrit Pagés, a la que totes i tots hauríem de conèixer. Us faré un resum del que explica Mª Ángeles Sáez a la seva també excepcional tesi de 2018[1] relacionant les seves dades amb les que conec.

Isabel va néixer a Lleida, filla de Vicenç Orrit (-1525) i Miquela Pagés (-1526), ella i una germana més petita van ser les úniques supervivent dels cinc fills del matrimoni. Vicenç, d’origen convers, era un advocat molt entès en lleis i estava molt ben relacionat amb eclesiàstics, el que afavorirà que sigui reclamat en judicis (alguns de la inquisició contra els jueus o sobre els béns que deixaven els que fugien), assistint també a les Corts i sent molt ben considerat.

En aquest ambient, Isabel va aprendre llengües (llatí, grec i hebreu) amb les que es va fer una experta en estudis bíblics i teologia. La família vivia a Barcelona, al carrer Forn de Ripoll. En 1509 es casa amb Guillem Ramon Josa i Cardona, que havia exercit de militar a Nàpols, fill de Gaspar Joan i de Maciana Cardona, Srs. de Madrona (de Pinell del Solsonès), amb béns aquí i a Pinós, Castellar de la Ribera, Altés, Ogern o Ciuró.

Guillem Ramon mor en 1517, deixant a Isabel amb una filla, Maciana, de set anys, un fill, Guillem, de dos, i una altra filla, Anna, que encara no havia nascut. Isabel també té en acollida una òrfena de mare. El Sr. de Madrona es farà càrrec de la tutela dels seus nets d’acord amb els capítols matrimonials establerts, però, i aquí trobem el primer dels fets insòlits a la vida d’Isabel de Josa, en 1520, Gaspar convoca a tots els seus súbdits: batlles, preveres, capitans, vassalls… sota uns arbres, on solien reunir-se, i els comunica la seva decisió de traspassar el domini complert de tot el que tenia a la seva jove, Isabel, degut a la seva edat avançada, però també a la gran confiança que li té, a qui des d’aleshores hauran d’obeir i retre homenatge com havien fet amb ells i amb els seus predecessors. Isabel tindrà, endemés de la gestió de tots els béns, la facultat d’intervenir jurídicament en tots els afers. D’aquesta època (1523) tenim la carta on dona permís per a fer l’hostal de Pinós.

Pi mil·lenari de Viladric a Castellar de la Ribera, mort per les anteriors sequeres AGC, 2024

Durant uns anys es dedicarà a exercir les seves responsabilitats, assumint els dols de les pèrdues. Per una altra banda, es va veient més lliure per posar en pràctica el que li dicta la seva raó il·luminada per la ètica i l’amor, iniciant poc a poc una nova vida.

En 1524 visita a Ignasi de Loyola que havia rebut una pallissa en sortir del primer monestir dels Àngels[2] que estava llavors fora muralles i que, com d’altres monestirs femenins, volia reformar. Isabel forma part, com moltes dones, d’una xarxa de relacions en la que es troba Agnès Pascual, que va acollir i guiar Ignasi a Manresa i altres dames que s’ajuden entre elles col·laborant en les seves causes.[3] Probablement és en aquest entorn quan estableix amistat amb Elisabeth Roser, l’altra fundadora dels Infants Orfes de qui ja parlarem en un altre article.

En 1533 es cridada a la Cort d’Isabel de Portugal (1503-1539), filla de Maria d’Aragó i neta d’Isabel la Catòlica, com a candidata per a la formació de la infanta, però serà desestimada, probablement degut al seu origen de família conversa i a la relació que tenia el seu cercle amb els erasmistes i amb els seguidors de Ramon Llull, posant algú més afí a les corrents de la contrareforma que aviat s’imposaran, malgrat l’interès de l’emperadriu per ella.

Probablement en aquest temps redacta un tractat del que no ens queda còpia (potser algun dia es trobarà alguna), però del que queda constància en nombrosos llistats, com una de les millors obres de teologia. El “Antidotum fidei ubi de articulis fidei receptarium fàcil” o “Fidei orthodoxae antidotum” és conegut també com “Tristis Isabelle de Iosa de Cardona” (“tristis” és un apel·latiu que es donava a les vídues). El “antidotum” es refereix a que la fe, fonamentada en la raó, és un antídot contra la ignorància, una fe que necessita la conseqüència de l’acció ètica, d’acord amb les corrents intel·lectuals del moment (Lluis Vives…). L’obra era a la biblioteca de Felip II i va ser donada a l’Escorial. El 1671 va cremar la biblioteca de l’Escorial, però encara que s’hagués cremat l’original, és estrany que no hagués quedat alguna còpia, sent, com era, un dels llibres de referència per resultar molt instructiu i concís.

El tractat pedagògic-teològic va quedar a la Cort i Isabel se’n torna a Lleida, on ingressa (1534) com a novícia a l’orde clarissa, en un convent que havia estat encomanat a Santa Isabel d’Hongria (1207-1231, princesa i terciària, dedicada a l’atenció de malalts), sense deixar d’atendre les seves funcions familiars.

En 1535 casa el seu fill Guillem amb Elena de Cardona, filla del bisbe Joan de Cardona (casat abans de ser bisbe) i de Lluïsa de Blanes. Isabel li traspassa els béns que van ser dels Madrona, quedant-se l’usdefruit d’algunes cases. L’any següent professa com a clarissa a Lleida, però rep una dispensa especial que li permetrà deixar el claustre per a dedicar-se al servei assistencial i docent a Barcelona d’acord amb el bisbe Cardona, el seu consogre. També rep dispenses del Provincial dels framenors per vendre part dels seus béns per a fer front a les despeses que causaran la seva nova vida.

El primer que fa a Barcelona és fundar una comunitat de beates al monestir del Peu de la Creu que havia estat dels servites[4] (congregació mixta, fundada per uns mercaders a Florència, on hi havia frares, beates o “mantellate”[5] i matrimonis) i on hi havia algunes terciàries franciscanes.[6] La comunitat inicial estaria formada per les terciàries o “menoretes” que ja n’hi havia i potser amb companyes de Lleida, sent Isabel l’abadessa, el que la revesteix d’una autoritat reconeguda (amb dificultats) per l’església. Del monestir de Santa Magdalena del Peu de la Creu, sobre el que s’aixecarà el de les dominiques dels Àngels, no en queda res, però sabem que tenia capella, sagristia, dormitoris, refectori, cuina, hort i cementiri.

Antic monestir dels Àngels a la plaça dels Àngels de Barcelona, bastit sobre el del Peu de la Creu, AGC, 2021

En tot cas, Isabel Inicia aquí el servei assistencial acollint nens i nenes orfes o abandonats, molts dels quals havien perdut les famílies durant les epidèmies prèvies i, temporalment, especialment en Pasqua, també a dones prostituïdes.

En 1536, com abadessa, funda una confraria “de la Sang de Crist i dels Desemparats” que posteriorment passarà a la parròquia del Pi, perdent la última advocació. Aquesta confraria tenia permís per enterrar els ossos dels ajusticiats, potser d’aquí l’encomanament a la marededeu dels Desemparats, però també donat el tipus d’assistència que donaven. Aquesta confraria serà una de les que més vitalitat mostrarà a Barcelona al llarg del temps. [7]

I aquí deixarem la vida de Isabel, impossible de resumir en un article, només dir que per ara es conserven dos escrits d’ella: la carta sobre l’hostal de Pinós de 1523 i una que va escriure a Sant Ignasi, responent a una pregunta que el peregrí li va fer i que va circular per tots els llocs on hi havia en aquells moments jesuïtes, és en aquesta carta de 1543, en la que parla del seu proper viatge a Roma amb Elisabeth Roser per tal de poder continuar la seva tasca (potser en busca d’un permís especial, no queda del tot clar), on trobem la cita del començament d’aquest escrit “l’ànima és més esperit quan estima que quan informa al cos” o “l’ànima habita on hi ha amor”, una frase que sembla un vers dels provençals i que es refereix a la vinculació que la uneix amb Elisabeth Roser, amb la que seguirem el nostre camí des de Santa Magdalena del Peu de la Creu als Infants Orfes de Barcelona, un servei assistencial fundat per dues dones amb camins propis que es trobaren ocasionalment en una mateixa inspiració: atendre els més vulnerables i necessitats.

Interior del convent dels Àngels, AGC, 2021, Obra de Carlos Pazos de 1989 «No hay replay», donació de Rafael Tous

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-gener-2026

Al meu germà, Santi, que avui fa els anys i a totes les criatures que hem tingut la sort de riure i aprendre amb ell i la seva bonhomia.

[1] Sáez, M. Ángeles: Creure, somiar, lluitar. Barcelona en femení i l’aventura espiritual d’Isabel de Josa (1490-1564). Tesi UAB, 20218

[2] Sobre el convent dels Àngels: https://historiasdebellvitge.com/2024/07/09/les-dominiques-dels-angels-i-les-beates-de-st-domenec/

[3] Sobre les ínyigues de Manresa: https://terraendins.blog/2025/03/17/dones-de-la-manresa-ignasiana/

[4] Els servites de Barcelona van marxar a Roma durant el Cisma d’Avinyó, tornaren a finals del segle XVI i el segle XVII edificaren la església del Bonsuccés.

[5] Santa Catalina de Siena era una de elles, relacionant-se amb un grup de seguidors i seguidores mixt, posteriorment es farà terciària dominica.

[6] El 1515, quan un grup de clarisses observants de Pedralbes ve a viure al Peu de la Creu es parla de “les pobres Clares”, entre les que hi havia alguna terciària que hi vivia.

[7] https://basilicadelpi.cat/es/historia-3/

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Gravat d’una àvia ensenyant a teixir a la seva neta al llibre de 1988 de Mary Nash, p. 101

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

protesta contra les lleves de soldats joves, fills d’obrers

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

1842 Bombardeig des de Montjuïc a Barcelona ordenat pel general Espartero

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

«La nena obrera» de Joan Planella, al Museu d’Història de la Ciutat

En 1847 Paula Valls figura com a «mercader de sedas, hilos en madejas» entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona amb 166 rals i, en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous; Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3] que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.^[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Teler jacquard al museu tèxtil de Terrassa

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil de Manresa i de Castellar del Vallés on ja funcionaven els «vapors».[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

Prt d’un pagament a l’arquitecte municipal de L’Hospitalet, en 1860 per, entre d’altres, fer el pressupost de rehabilitació de l’escola i casa de la mestra municipal. Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Mural de dones teixint prop del Carrer Parral, on hi havia els telers de Samada, la primera colònia industrial de l’Hospitalet, tot i que elles no constin en lloc, elles hi eren al treball més bàsic.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4] «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

Una volta a l’ermita de Bellvitge. Molta historia i alguns records.

Posted on 2025-09-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC

Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.

L’ermita actual

Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.

Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]

La façana barroca

La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.

D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.

Els porxos

Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.

Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020

Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.

En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.

Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024

El xiprer

A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.

Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.

També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.

Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.

Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024

L’ermita i el barri

En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.

Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 8-9-2025

A totes les persones que han mirat amb carinyo l’ermita de Bellvitge i a les que han fent alguna acció en favor seu.

[1] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/10/lermita-de-bellvitge-continuament-inundada-i-reparada/ i https://historiasdebellvitge.com/2020/09/26/lermita-de-bellvitge-mil-danys-darranjaments-i-preservacio/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/09/devocio-a-la-mare-de-deu-de-bellvitge-les-confraries/, https://historiasdebellvitge.com/2021/09/09/devocio-a-la-mare-de-deu-de-bellvitge-les-confraries/ i https://historiasdebellvitge.com/2021/09/08/els-goigs-a-la-marededeu-de-bellvitge-una-de-les-marededeu-trobades-de-catalunya/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/12/una-ermita-dermitanes-ermitans-de-donades-i-donats/

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Posted on 2025-08-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell de Rosanes sobre Martorell. Foto: Martí Porteries

La senyoria dels Castellvell és una de les més conegudes des dels seus orígens al segle X amb el vicari Sendred, Truitella i els seus fills: Ennec Bonfill, senyor de Gelida, origen dels Cervelló en casar-se la seva filla, Eliarda, amb Hug de Cervelló i Onofre Amat que, casat amb Riquilda, serà pare d’Otger dels Castellet i de Guillem Amat dels Castellvell.

En 938 Salomó, amb la seva esposa Virgília i els seus fills, Esteve i Oriola, venien a Sendred la meitat de dos molins al riu Anoia, al terme de Castellví de Rosanes, fent constar que tenien la propietat per aprisió. En 951 Sendred ven al seu fill Onofre Amat diversos béns com cases en Barcelona, una vinya a Bederrida (nom provençal de Les Corts) i un camp a Abrera. Aquestes són les primeres notícies d’una família que s’estendrà pel territori català aliant-se amb el poder polític més alt.

El castell termenat de Rosanes,[1] ubicat a Martorell i amb dominis a Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires, Olesa i, al sud, Castellví de la Marca, comptava amb fortificacions com les de Benviure (Castellbisbal), Voltrerà (Abrera), la Torrassa de Sesrovires o les pròpies de Martorell com la del Clos i la de Griminella, de les que només queden restes. També n’hi havia l’església paleocristiana de Santa Margarida, prop d’on es bastirà la romànica del priorat de Sant Genís de Rocafort.

Sant Genís de Rocafort. Foto: Martí Porteries

La parroquial de Santa Maria i el mercat de Martorell, sota el castell de Rodanes o de Rosanes, són documentats en 1033, en un judici entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert pels béns de la seva família dels Santmartí. L’abat guanya, com era habitual. Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava dins de Santa Maria de Martorell dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clamava justícia.[2]

Murs antics de Santa Maria de Martorell, AGC, 2025

En aquells moments ja existia una vila que donaria bons rèdits, més destinats a l’acumulació i els excessos dels senyors que a la població. Els Castellvell, on diversos senyors es diran Guillem o Guillem Ramon, eren servidors directes dels comtes, manant hosts a les fronteres. En 1131 Guillem Ramon I de Castellvell (-1166) casà amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Al segle XII els territoris dels Castellvell s’amplien amb altres de les zones de conquesta a la nova frontera, prop de l’Ebre.

L’anomenada “conquesta” no només era fronterera i amb els sarraïns, també era interna en una església que, amb el poder civil, es feia forta eliminant tot el que no sotmetia. Un exemple al respecte és el del bisbe Ramon de Castellvell (-1199) que, dedicat a perseguir valdesos (de Pere Valdés), va litigar amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les per la jurisdicció de la parròquia de Montmeló, excomunicant temporalment a la seva abadessa, Elisenda de Rocafort, i amb els parroquians de Santa Eulàlia del Camp.[3]

A la mort de l’últim hereu mascle del llinatge en 1205, Guillem Arbert de Castellvell, els territoris es repartiren entre les seves dues germanes: Guilleuma de Castellvell que mantindrà els territoris inicials del Llobregat i el Penedès i Alamanda, que heretà els nous territoris, unint-se als Santmartí i originant la baronia d’Entença.

Arbert de Castellvell (1179-1205) era molt proper a la cort de l’últim comte Ramon Berenguer IV, amb qui estava quan aquest va morir, i a la del seu fill i primer comte-rei Alfons II d’Aragó, conegut com “el Cast” o “el Trobador”. Les enormes despeses d’Arbert motivaren les queixes dels vilatans. El primer que farà Guilleuma, en fer-se càrrec de la Baronia i de la vila de Martorell, és posar ordre en l’administració dels territoris.

Esgrafiats típics d’algunes cases de Martorell. En aquesta es reflecteix la vida a pagés.

Guilleuma de Montcada, de Narbona i de Castellvell (-1228) era filla de Guillem de Castellvell II i de Balasqueta de Vilademuls (Pla de l’Estany al límit amb l’Empordà). Òrfena de mare amb pocs anys, va quedar amb els seus germans sota la tutela d’un oncle: l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (-1194), molt proper al rei Alfons II.

El 1193 es va casar amb Guillem Ramon de Montcada i de Bearn, el Gran Senescal, amb qui tindrà un fill, Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn, esdevenint ella “Guilleuma de Montcada”. Un any després, Ramon de Montcada donà mort a l’arquebisbe al prat de matabous, prop del desaparegut castell de Montcada, probablement per la revolta d’alguns magnats contra Alfons II. Ramon és excomunicat “amb els seus”, però amb la possibilitat de rebre el perdó si fa peniténcia i li demana al nou bisbe i al Papa, com així fa, desapareixent uns anys (se suposa que va anar a les croades). Sense notícies seves, Guilleuma es casa amb el vescomte de Narbona, Eimeric III (-1239). Guilleuma, entre 1202 i 1208, és “Guilleuma de Narbona”.

Ja sabem que en 1205 heretà la baronia de Castellvell, és en aquest temps quan tornarà a aparèixer el primer marit. Entre 1205 i 1208 Guilleuma fa diverses transaccions, especialment amb la seva feudatària Guisla de Banyeres (del Penedès), repoblant i fortificant poblacions. En 1208, davant de la evidència de vida del primer marit, s’anul·la el segon matrimoni amb Eimeric III. És aquest mateix any quan, en presència de Bernat de Castellbisbal, Bernat de Castellvell i Guerau de Banyeres concedeix privilegis a la vila de Martorell, entre el Llobregat i l’Anoia. Aquestes concessions produiran grans beneficis a la població, sent respectades pels seus successors i mantenint-se vigents fins el segle XIX. En aquests anys es funda l’hospital de Sant Joan de Déu a la vila, del que encara queda la capella i es basteix la capella de Sant Bartomeu, de la que queden les restes al peu de l’anomenat “pont del diable” (o de Sant Bartomeu).[4] Guilleuma esdevindrà definitivament “Guilleuma de Castellvell” i actuarà ja només amb el seu fill.[5]

La reconstruida capella de l’antic hospital que es va fer en temps de Guilleuma de Castellvell. AGC, 2024

Restes de la capella de Sant Bartomeu al pont de Martorell, 2024

Són anys de persecucions i de migracions occitanes degudes a les croades contra els anomenats despectivament “càtars” i que no eren sinó grups cristians, com els valdesos, que no obeïen al papat ja que les dones eren igual que els homes en la celebració i predicació. Entre mig es donen conflictes entre les cases vescomtals en les que es veu implicada la casa de Bearn. El germà bessó de Guillem Ramon de Montcada, Gastó VI de Bearn, lluità al costat de Pere el Catòlic a la batalla de Muret, morint poc després (1215) deixant el vescomtat de Bearn al seu germà, on es retirà fins la seva mort el 1223. Al seu testament, redactat en 1215 encomana al seu hereu legítim, el fill de Guilleuma, la protecció dels fills que havia tingut amb una altra dona.

Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn serà el nou vescomte de Bearn fins la seva mort en 1229, un any després de la mort de la seva mare, de qui heretà la baronia de Castellvell. Casat amb Garsenda de Provença (-1268), fundadora del moviment «Fe i Pau» a la Gascunya, el seu fill, Gastó VII de Montcada i de Bearn, repartirà els seus dominis entre les seves quatre filles, mentre que la filla, Constança de Bearn (-1310), serà abadessa del monestir cistercenc de Cañas o «de la Luz» (La Rioja).

Guilleuma de Montcada i Bigorra (1245-1309), una de les filles de Gastó VII i Mata de Matha, comtessa de Bigorra, esdevindrà senyora de Montcada i de Castellvell heretant també drets de Vic, Muntanyola i Vacarisses. Va casar en 1291 amb l’infant Pere i, en morir aquest, amb Ramon de Cervelló. Exercí la seva autoritat, com la seva besàvia, sent coneguda com “la invicta Amazona”, en 1294 ordenà al prior de Montserrat que no molesti al prior de Sant Genís de Rocafort per cobrar els delmes de Olesa i Sacama. En no tenir descendència la senyoria de Montcada passà al seu nebot, Gastó VIII de Bearn i I de Foix.

Pel que veiem, les dones exercien la seva autoritat posant ordre als seus dominis i evitant els excessos de la violència i l’acumulació que veiem en els seus coetanis, fent que els beneficis reverteixen en bona part a la població, tot i així, els seus dominis passaran als seus fills, amb el cognom patern o, en absència de fills mascles, a altres branques, dissipant-se les seves empentes, però poc a poc les anem trobant.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15/08/2025

A les dones que exerceixen la seva autoritat en pro del bé comú

[1] El Castell d’Eramprunyà també era conegut com “Castell de Rodanes” degut al color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat.

[2] https://historiasdebellvitge.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

[4] Clopas Batlle, I. (1944) Resumen histórico de Martorell relacionado con la historia de Catalunya, p. 56-62

[5] Garí, Blanca. «El matrimonio de Guillerma de Castellvell». Medievalia, 1983, n.º 4, pp. 39-49, https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/269344.

Clara d’Assis, el “Privilegi de la Pobresa” com a forma de vida

Posted on 2025-05-15 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Porciúncula a Sta. Maria dels Àngels d’Assis. 2006.

Si Giovanni de Pietro Bernardone (Francesc d’Assis) neix entre 1181 o 1182 com a fill d’un ric comerciant, Clara de Scifi (Clara d’Assis) ho farà poc després (1194) en una família (paterna i materna) de la noblesa feudal d’Assis.

Ell disposava de llibres i d’una bona educació, dominava el francès (li deien el “franceset”), sent una mena de trobador del seu temps, també el llatí i les arts militars, tot un cavaller. Ella tenia l’educació que li venia del seu llinatge, amarada amb una devoció que li va transmetre la seva mare, Hortolana, peregrina de diferents enclavaments religiosos, com Roma o Jerusalem.

Castell de la Roca d’Assís, del segle XII. 2006.

Uns orígens diferents, però propers, no només pel lloc de naixement, també perquè som a una època en la que el món feudal, vinculat a la terra, es veurà obligat a entendre’s amb el de les urbs, amb els artesans i mercaders i amb les noves formes de gestió política i social.

Un enteniment fràgil que s’anirà donant en petites dosis i amb molts conflictes. Quan Assis s’independitzà de l’imperi germànic, la família d’Hortolana s’exilià a la ciutat veïna de Perusa (Perúgia). Aviat aquestes dues ciutats veïnes entraran en guerra, no retornant la família a Assis fins el 1203. Poc després de que Francesc, que va lluitar al bàndol papal, tornés decebut i decidit a iniciar una nova vida reparant ermites, la primera d’elles, St. Damià, on viurà Clara, atenent malalts i convivint amb els camperols.

Sant Francesc tornant de la guerra. Assís. Foto: vikipedia.

Ell va pel món com un pobre itinerant, tal com feien altres moviments cristians considerats herètics per una Església immersa en els afers polítics i econòmics del seu temps i per un patriarcat que no tolera que les dones prenguin part en la predicació i la celebració, com acostumava a passar en aquests grups. Els “pobres de Lió” i els albigenses o “càtars”, a Occitània o els del “Lliure esperit”, a Milà, molt populars entre la gent, predicaven i vivien una pobresa escollida, resultat de posar en comú els propis béns. Paradoxalment, la pobresa, una característica evangèlica, serà sempre posada sota sospita.

Els grups iniciats per Francesc i Clara no són molt diferents d’aquells altres perseguits, només una dèbil línia els separa, l’obediència. Ell rep un permís papal donat de paraula i ella el sentirà predicar a la Basílica de Sant Rufí d’Assis en 1211 (dos cosins seus, ja eren framenors), tots dos tindran converses d’amagat de la seva família. Poc després (1212), Clara fuig de casa per anar a la Porciúncula (petita església, prop de Santa Maria dels Àngels d’Assis, donada a Francesc per un monestir benedictí), on la reben Francesc i els seus companys. Francesc la exhorta a l’Amor i a la pobresa.[1]

Ella fa allí els seus vots, però, tement la reacció dels familiars, i amb l’ajut del bisbe, es portada al monestir benedictí de St. Pau de les abadesses de Bastia, una bonica ciutat, entre Assis i Perúgia, on s’arriben els seus familiars negant-se a donar-li la dot que li corresponia, ja que ella es nega a casar-se amb el noble amb qui l’havien compromès. Aviat surt d’allí (potser per no tenir dot) entrant en un altre tipus de vida al beateri de l’església de St. Àngel de Panzo, a Bastia, on se li ajuntaran les seves dues germanes menors, Inés i Beatriu.

Sta. Maria la Major d’Assis (segle XII). 2006.

Els beateris eren unes noves formes de vida religiosa, no compromesa pels vots. En aquesta època les comunitats femenines i mixtes florien, el que provoca la por d’una església i d’una societat que vol tenir sota control el cos de la dona. El mateix Cister ja nasqué amb una forta misogínia, no volent assumir les branques femenines que proliferaven. Tot i que es van obrir diverses comunitats, la majoria desapareixeran aviat, davant la imposició del claustre i de les dificultats de sobreviure que això comportava.[2]

Primer volum de «les fonts franciscanes». Dibuix de la portada de Montserrat Gudiol

Les beguines naixeren a Brabant i a Flandes (Bèlgica) estenent-se ràpidament per altres llocs propers, sent conegudes amb altres noms, com les “Umiliate” de la Lombardia, una corrent on les dones eren al capdavant. La seva fundadora (Guillema de Bohèmia, 1210-1281), filla de la reina Constança d’Hungria, havia estat acollida i molt ben considerada per l’abadia de Chiaravall del Cister a Milà, rebent molta devoció popular. Però el 1300 serà profanat i cremat el seu cadàver amb els cossos vius del teòleg Andrea Saramita, de la que dona que continuava al capdavant, Maifreda de Pirovano i d’una altra seguidora, sor Giacoma de Biassona, condemnats tots per la Inquisició com a heretges, igual que passarà a París en 1310 amb Margarite Porete i el llibre espiritual que va escriure i que havia tingut molt ressò: “el mirall de les ànimes benaurades”[3].

Clara, que va morir el1253, no va viure aquests dolorosos processos, però sí va conèixer la prohibició papal, en 1215, de noves fundacions d’ordes femenines i les limitacions a les permeses, no sabem ben bé com li devia afectar aquestes tensions i les que n’hi havia al mateix grup de seguidors de Francesc, però segur que ho farien.

Clara es dona i dona a les seves germanes un estil de vida propi, abraçant la “germana pobresa”, com a part de l’estima que es devien inspirar amb Francesc. Amb les seves dues germanes i altres dones inicia una comunitat a la petita ermita i casa annexa de Sant Damià on viurà fins la seva mort.

En 1215 Clara redacta la primera regla donada i escrita per una dona, diferent a totes les altres, ja que Clara parla amb el cor, insistint en tot el que es refereix a la pobresa, tant la material com la espiritual, en el sentit de posar l’estima per davant de tot. Tenim pocs escrits de Clara: la regla, algunes cartes i el seu testament espiritual. Texts senzills i propis de la seva època d’una bellesa que commou, sostinguts amb una fermesa que il·lumina.[4] De les cartes que es conserven, algunes són adreçades a Inés de Bohèmia (1211-1282), germana de la Guillerma condemnada i fundadora d’un Hospital i convent de Sant Francesc on s’afegirà la comunitat clarissa de la que en serà abadessa. Vides apassionants en temps convulsos on algunes dones encara podien decidir.

Inés de Bohèmia atenent malalts. No es troben fàcilment representacions de dones als hospitals, tot i que elles en tenien cura.

En 1216, un temps en el que Francesc està viatjant per l’Orient demanant la Pau a les hosts de les croades i al mateix sultà d’Egipte, el papa concedeix a Clara el “privilegi a la Pobresa” en el que ella havia insistit. És a dir, que ningú pugui canviar la seva decisió de no tenir, ni particular, ni comunitàriament, més béns que els estrictament necessaris per a la vida. En 1256, al poc de morir, junt al seu procés de canonització, es tornarà a ratificar aquest “privilegi”, manant que si alguna dona no pot seguir el que comporta, sigui traslladada a un altre lloc i que si algú -eclesiàstic o laic- vol pertorbar o contravenir aquesta ordre sigui amonestat i apartat del seu càrrec fins que ho repari.

En 1221 quan retorna, Sant Francesc es veu obligat a readaptar la primera regla que expressava més aviat un desig de viure d’una determinada manera, entre un grup d’amics i afins, que un conjunt de normes, que ara són necessàries, donant el creixement de la comunitat i les diferències que es donen. És llavors quan es fixa la separació en funció del sexe: Primera Orde, franciscans o framenors, Segona Orde, clarisses o “menoretes de St. Francesc”, tot i que s’obrirà una tercera via pel seguiment dels laics que també portarà conflictes. En un clima religiosament violent, aquestes normes permeten sobreviure. Francesc morirà pocs anys després (1226), deixant com a testament espiritual els seus càntics, el de les criatures o el del germà Sol (amb l’afegit d’un vers a la germana mort). Clara el sobreviu quasi trenta anys vivint i estimant en pobresa amb tendresa i fermesa a parts iguals.

No entrarem en el seguiment posterior dels convents, tan diferent i complex, ni en els conflictes que es donaren en la interpretació i aplicació d’aquest privilegi-norma de Clara, només volem ressaltar alguns aspectes concrets dels seus escrits que són llum pel nostre món, tan envoltat de tenebres com aquell.

Si la primera norma de la regla és la obediència als pares franciscans i a les abadesses (sense la que no haurien sobreviscut), la segona és la que les caracteritza: per entrar a la orde cal vendre totes les seves coses repartint-les entre els pobres. Clara, exemple i mirall, es negarà a vendre als seus familiars les terres que rebrà per herència i les repartirà entre els serfs que les treballaven.[5] Si la reforma benedictina del Cister es fonamenta en el treball manual i la gestió de les terres, Clara promou la renúncia a l’acumulació, especificant que totes -abadesses i germanes- s’han de guardar de preocupar-se per aquestes coses, només per a encomanar la distribució entre els pobres.

Clara, que coneix i sent les misèries del seu temps reparteix les terres que rep en herència entre els que les treballen. Un aspecte poc destacat de la seva vida.

La virginitat no és un requisit previ per formar part, Clara entén que poden entrar dones vídues o aquelles que tenen marit que s’han fet frares. És així com rebrà a la seva mare, l’Hortelana. La dona peregrina que es prepara per l’últim viatge al costat de les seves filles.

El treball, que ha de ser honest i útil, no ha d’estar al servei de l’acumulació. Si bé és cert que la ociositat és enemiga de l’ànima, els treballs no han d’apagar l’esperit (malauradament tenim moltes imatges d’aquest efecte del treball des-humanitzat), s’ha de distribuir en funció de les necessitats (Regla, VII).

Si bé les germanes joves i fortes han de mantenir el dejú propi de Quaresma durant tot l’any -excepte el dia de Nadal-, abstenint-se, per tant, de menjar carn, Clara es mostra dolça i atenta amb les malaltes a les que dispensa de tots els excessos que imposa la regla, com el silenci, manant que s’actuï amb elles amb afecte i de nou recorda a les que surten a demanar almoina i en totes altres ocasions, la obligació de no apropiar-se de res (Regla, VIII).

Especieria a l’antic convent de Pedralbes. AGC, 2025

Clara demana la obediència a les germanes, a totes, la primera, l’abadessa que ha de parar atenció i donar confiança a les germanes aspirant a que la tractin amb familiaritat, com les senyores fan amb l’esclava. Però l’obediència té un límit i està en la pròpia ànima i en la nostra manera de viure conforme a les nostres eleccions. Fins el Vaticà II no es reconeix plenament el deure de seguir la pròpia consciència, però moltes abadesses, Clara entre elles, ja ho havia fet. Les abadesses deuen abstenir-se de mostrar-se airades o torbades davant de conductes que necessitin amonestació. La misericòrdia i l’amor mutu sempre han d’anar per davant (Regla, X).

Bassa al claustre de Pedralbes. L’aigua sempre present per la seva necessitat vital, és també un símbol de l’autoconeixement necessari per a prendre bones decissions. AGC, 2025

“A cadascú segons la seva necessitat i de cadascú segons les seves possibilitats”, aquesta dita comunista, ja l’havia fet seva Clara d’Assis al segle XIII, però les formes també són importants. Al seu Testament Espiritual, un escrit que redacta d’una manera més lliure que la Regla, ho indica: tot es farà “per amor del nen que va néixer pobre a un pessebre, va viure sense res i va anar despullat al patíbul”. Es considera a St. Francesc l’iniciador de les representacions dels Pessebres, potser ell ho va fer públic, però cal reconèixer l’amor de Sta. Clara per la tendresa i reconèixer que ella també era, com ell, filla trobadora del seu temps.

Clara, seguint la tradició d’altres dones escriptores, com la comtessa Duoda, coneix i interpreta les Escriptures, mostrant la ferma autoritat que dona el coneixement i que el papa del seu temps va haver d’acceptar. La “planteta” de St. Francesc, com ella s’anomena, podria ser mare de la ecologia, com St. Francesc és el pare. Tots els éssers vius, per descomptat, però també la terra, assenyala Clara, ha de ser amorosament respectada, deixant a l’hort, franges de terra sense conrear, per tal de permetre que neixin herbes i flors silvestres o no treballant més terres que les necessàries per viure.

Hort petit del monestir de Pedralbes, AGC, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15-maig-2025

Les fotos del 2006 són dels amics amb els que van viatjar a Roma i Assis, ja que la nostra càmera va passar a unes altres mans, no per pròpia iniciativa.

A Clara i a qui, com ella, fa de l’austeritat i l’equilibri ecològic una forma de vida.

[1] Tomas de Celano (segle XIII) “Francesc i Clara d’Assis”, traducció al català en 1991: https://montserratgudiol.com/pdf/fonts_franciscanes_tomo1_llfrancesciclaraassis_sanfrancescassis.pdf

[2] Valldaura del Berguedà i de Manresa:. https://terraendins.blog/2025/05/06/santa-maria-de-valldaura-de-olvan-i-de-manresa/

[3] En castellà “simples”, la traducció a “benaurades” és pròpia.

[4] “Los escritos de Santa Clara de Asís”: https://www.franciscanos.org/esscl/escritossc.html

[5] Triviño, Mª Victoria. Francisco de Asís y Clara. Madrid, PPC: 2009, p. 59

La Pia Almoina, implicacions en Provençana

Posted on 2025-04-29 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Antic edifici de la Pia Almoina a la Plaça de la Seu, AGC, 2021

Els hospitals medievals feien més aviat funcions d’alberg, enclavats com hi eren a les rutes comercials i/o de pelegrinatge. Alguns hospitals disposaven de capella i lloc d’enterrament, funcions que també exercien monestirs, esglésies i ermites que aniran passant a les parròquies, sota control dels bisbes.

Catedral romànica de Barcelona. Ajuntament Barcelona.

Provençana, com Provençals, al voltant de Barcelona, era zona de “l’hort i el vinyet”, on els potents (laics i institucions religioses) tenien els seus masos amb conreus, arbres, vinyes, animals de granja i zones de pastura que milloren l’alimentació dels terratinents, més que la dels propis treballadors que s’anaven empobrint pagant censos a diferents senyors.

La Seu de Barcelona havia aconseguit aglutinar un gran patrimoni territorial i fiscal gràcies, entre d’altres, a les donacions inicials del comte Mir (-966) i a les compres i permutes realitzades pel bisbe Vives (-995) després de la presa d’Almansor, quan molts propietaris i propietàries es veuen obligats a vendre per a rescatar els seus captius o per a sobreviure. Al testament de Vives, entre les moltes deixes que fa, no trobem cap esment a l’hospital de la Seu de Barcelona que sí veiem, el mateix 995, al testament de Sunifred Llobet, ardiaca, que llega a aquest hospital, sota el sagristà Bonfill, algunes propietats al Pla de Barcelona i la resta al seu nebot Deusdit (futur bisbe Deodat).[1] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital de la Seu, més endavant Pia almoina, mentre que l’ardiaca és el cap del Capítol de la Canonja, llavors encara unificats.

Claustre de la Casa de l’ardiaca, amb una de les primeres fonts que es fan a Barcelona, AGC, 2024

El 1009 es constitueix la Canònica de Barcelona amb la presència de diferents bisbes i comtes. Aeci, successor de Vives, cedí l’església de Sta. Maria del Mar (on voldran se enterrats els potents de la ciutat), un espai de l’antic claustre de la Catedral i algunes de les seves rendes. En aquest document es recullen donacions posteriors, com la de les comtesses Ermessenda de Carcassona i Guisla de Lluçà que donaren l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara (Terrassa).[2] Aquell mateix any Trubal confirmava a Bonuç, abat de la comunitat de canonges, la donació que va fer el seu germà, el mercader Robert, de vint pal·lis de diferents colors a Sta. Maria del Mar renunciant als seus drets en favor de la Canònica on “cada dia se alimenta a cent pobres i pelegrins, cecs i esguerrats” i comprometent-se a obtenir la renúncia de la dona i fills de Robert a canvi de tres unces d’or.[3] Són anys de reforma eclesial, el clergat no podia disposar de béns propis i és la institució la que fa les transaccions sense que hi hagi una separació clara entre els béns del bisbe o els de la Seu i la Canonja.

La Pia Almoina (mueseu diocesà i la Catedral), AGC, 2023

En 1010, mor Aeci a conseqüència de la ràtzia a Córdoba, el succeeix Deodat (1010-1029), de la família dels Claramunt, nebot de Sunifred Llobet, de qui havia heretat el càrrec d’ardiaca i unes propietats a Montjuïc que vendrà, amb la seva mare Senegondis, en 1014, a la vescomtessa Ermengarda (filla de Borrell II i mare de Mir Geribert). Aquests anys trobem nombroses permutes i/o donacions entre l’abat del Capítol, Bonuç i Deodat, entre altres transaccions que mostren com es van aglutinant propietats.

El 1023 Deudat dona diferents propietats, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel”, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre. Probablement aquest hospital és el que fundà el vescomte Guitard mencionat en 1045, quan els comtes Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera dona, Elisabet de Nimes (-1050), fan donació a “l’Hospital de pobres i peregrins de Guitard”, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú se’n ocuparà. L’hospital limitava amb el Mont Taber (on ara hi és la Catedral).[4] Els vescomtes controlaven les vies comercials sobre les que s’establien els albergs. La Seu acabarà apropiant-se de St. Miquel.

El carrer de la Font de Sant Miquel, recorda l’església que ja no existeix. AGC, 2021

Fins a les darreries del segle XI el patrimoni de la Seu és gestionat pel bisbe que actua normalment amb l’aprovació dels seus canonges, tot i que, en alguna ocasió ho fa d’acord amb el sagristà, vinculat a la gestió de l’hospital, formant-se així dos dominis patrimonials, el de l’hospital i el del Capítol que s’anirà disgregant entre algunes famílies de canonges i l’ardiaca de la Seu.[5] Tot plegat provocarà en gran mesura la irrupció del sistema burgès, fonamentat en l’acumulació, els préstecs i l’especulació.

En 1090 Berenguer Andreu dona tot el que té a Sant Just Desvern a l’Hospital que “es fa de nou”. Aquest any es pot considerar l’inici de la gestió autònoma dels béns de l’Hospital de la Seu amb els establiments i donacions de dos canonges, Miró Goltred, que en 1090 cedeix al seu nebot Miró Balloví (també canonge) unes terres i vinyes a Abedrom (St. Andreu del Palomar) a canvi d’un alou a Reixac que aquest donarà a l’Hospital i Balloví que en 1098 cedirà els censos d’una propietat a Magòria al mateix Hospital de la Seu.[6]

Cases dels canonges, prop de la Catedral, AGC, 2023

També trobem donacions d’algunes dones, com la que fa Ermengarda, dona de Guillem Bonfill que en 1091 i entre altres donacions, deixa a l’Hospital (no sabem quin) i a la construcció del pont del Llobregat (probablement per refer el pont romà de Martorell) una aportació modesta però important per la història, ja que és un dels primers testaments de dona que dona a institucions públiques.[7]

l’Hospital, dedicat a l’alimentació de pobres, que concentra i augmenta el seu capital amb el monopoli dels forns i del pa, donant origen a la Pia Almoina, on veurem associats de manera exponencial assistència i lucre, tindrà un gran pes a la nostra zona. Entre els segles X-XI, la meitat de documents de la Seu referents al sagristà són de Provençana.

Creu pàtea, símbol dels hospitals medievals

De 1161 data la fundació de la Pia Almoina, amb el testament del sagristà de la Seu, Pere de Claramunt, que dona béns a Santa Eulàlia de Provençana i Santa Maria d’Esplugues per aquest fi, amb la voluntat expressa de que el bisbe i els clergues facin sempre almoina i no només per Quaresma, que cada dia mengin al refectori dels canonges tres pobres i que aquests acceptin tres pans amb menjar i beguda de dos clergues. Aquesta donació serà confirmada pel seu germà, Berenguer de Claramunt, que manifesta tenir aquestes propietats per la seva mare. Deixant de banda les intencions, especialment al moment de la mort, cal tenir present les pressions que rebien, com la excomunió que va patir Berenguer i el seu fill, Bernat, fins que van restituir a la Canònica un ferragenal que havia donat la seva mare i que ells havien retingut. Pere de Claramunt, després de fer de mediador amb el seu germà, per la propietat de Provençana, i entre la seva família i les institucions religioses per altres propietats que tenien a l’Anoia, es farà monjo de Valldaura. Els conflictes violents entre les ordes al servei directe del papat, el bisbat i els barons locals són freqüents. El següent sagristà de la Seu, Hug de Cervelló, morirà el 1171 a Tortosa a mans de nobles que l’acusaven d’assassinat.

Detall a la Baixada de la Canonja, AGC 2024

El procés per unificar els hospitals de Barcelona que eren sota la Seu culmina el 1275 amb unes ordenacions que generen conflictes entre les institucions religioses que tenien el seu propi hospital, cementiri i sagrera i el de la Catedral o “Pia Almoina”. Aquell any, Pere d’Illa, canonge de la Seu i administrador de la Pia Almoina, estableix a Ramon Canals en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “supra mansum d’Ermitis” (de Bellvitge), la propietat limitava amb la tinença d’Arbert de l’Hospital per la Pia Almoina i amb “el prat”. Una altra donació important és la del canonge Bernat de Sarrià que, malgrat no especificar al seu testament els seus béns a Provençana, sabem que havia comprat el 1283 a Pere de Torrelles el “Mas de Belvige”, amb onze emfiteutes, entre els quals, Na Cortés. Uns anys després compra drets agraris sobre algunes terres a la mateixa zona, on veiem una altra dona, Na Olivera.[8]

Al segle XIII, tot i que una part de la noblesa continuava fent donacions als antics monestirs, l’alta burgesia urbana prefereix donar als hospitals i a les ordes mendicants, com el convent de Sta. Catalina dels dominics o el de St. Francesc, salvant-se, de la Seu, el seu hospital que, estava a l’antic claustre de la Catedral, prop del lloc on es bastiria la capella de Santa Llúcia i on hi havia hagut l’antic celler dels canonges. Per la seva part, el Capítol crea la “Casa de la Caritat” que s’encarregava, entre altres qüestions, de les porcions canonicals entrant en una competència deslleial en el mercat del gra i del pa que els conselles de la ciutat intentaran contrarestar, sovint infructuosament.[9]

Capella de Sta. llùcia, on n’hi havia els cellers dels canonges.

L’edifici de la Pia Almoina no es basteix fins el s. XV, després d’enderrocar l’antic edifici de la Canonja per fer el claustre gòtic de la Catedral. Serà engrandit el s. XVI i actualment es seu del museu diocesà.

Una primera conclusió d’aquest anàlisi seria que, si bé l’atenció a pobres i malalts era necessària, també era una manera de fer-se amb un bon patrimoni, gràcies a les donacions testamentàries, al cobrament abusius dels censos i als préstecs que des d’aquestes institucions i persones potents es podien fer. Es crea així un cercle viciós que encara perdura: alimentar pobres per nodrir la maquinària que es crea per aquest fi.

Actual Museu Diocesà a l’edifici de la Pia Almoina. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-04-2025

A qui para atenció als necessitats desinteressadament

[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010, n. 119

[2] Aquesta església, de la que no es conec l’emplaçament, va ser derruïda en 1601,

com la de St. Sadurní, amb les pedres de ambdues es bastí el pont de St. Pere.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 121 i 125

[4] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 225 (1014), 368 (1023) i n. 683

[5] Benito, P. (1999) “Clergues feudataris. La disgregació del patrimoni de la Seu de Barcelona i els orígens del sistema beneficial. (1091-1157)”. CSIC. Anuari d’Estudis Medievals, 29.

[6] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 1528 i 1524 (1090) i 1653 (1098).

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 233

[8]López Pizcueta, Tomás. La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. FN. Estudis, 16, 1998

[9] Serrahima, Pol: “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de la Caritat”, a: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, 2016, Ajuntament Barcelona.

La Torre Blanca i l’hospital nucli de l’Hospitalet

Posted on 2025-04-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Pl. Mn. Homar, emplaçament de l’hospital del segle XIV, AGC, 2024

L’actual barri del Centre de L’Hospitalet de Llobregat està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, però es denomina així perquè va ser aquí, al voltant del pedrís conegut com la “Torre Blanca”, on es va aglutinar el primer nucli urbà amb el seu primer Ajuntament, anomenat llavors el “Comú” o la “Universitat.

La “Torre Blanca”, una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, serà seu de l’associació dita “Harmonia” a finals del segle XIX, d’aquí el seu nom actual i de l’Ateneu Cultura Popular al segle XX.

El Casal de l’Harmonia de la plaça Josep Bordonau, no és el lloc on n’hi havia hagut l’antic l’hospital conegut com “La Torre Blanca”, com s’havia cregut; les excavacions de 2008, en les que només es va trobar materials moderns i contemporanis, ho confirmen.

El Casal de l’Harmonia, propietat dels Oliver, no és l’antic hospital.

Les excavacions realitzades a la plaça Mn. Homar de l’Hospitalet de Llobregat indiquen que aquest seria l’emplaçament de “l’hort del rector” de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida. No es descarta que un dels murs fos el de l’antic hospital del segle XIV, el que es correspon amb la documentació que ubica l’hospital de Santa Càndida a un hort conegut com “Paratge”, que podria ser posteriorment el del rector, ja que estava, com la plaça, sota l’església.

El passatge de la Rectoria i la pl. Mn. Homar al fons, AGC, 2020

La Torre Blanca és esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, una dona de la família dels Santmartí, de procedència fronterera, que mostra la relació del nostre hospital amb la comanda de St. Valentí de Cabanyes (Penedès) de l’orde de Sant Joan de l’Hospital.

Els primers esments d’un hospital en Provençana són del segle XII, però el terme “hospital” resulta confós i sembla referir-se als propietaris dels terrenys (l’orde de Sant Joan de l’Hospital o l’hospital de la Seu o “Pia Almoina” o qualsevol altre institució que tingués aquí un lloc d’hostatge i/o de recanvi de cavalcadures, com sembla indicar el topònim “corral d’ases”, als Banyols de Provençana sota el lloc on es bastiria l’hospital. No és estrany, ja que per aquí passava el camí que comunicava Montjuic amb el cap del riu, una via ramadera vinculada al comerç.

Provençana, any 1000. Entre els primers topònims, la Torre Blanca

El 1231 una família ven a Pere Copons una terra amb un censal de sis parells i mig de capons per a “l’Hospital”, en un dels seus límits s’esmenta l’orde de l’Hospital (Codina, I: 38). Dels tretze capons un ho pagaran a mitges Arsenda Benvige i Miquela Godai que podrien ser Deodonades, ja que Arsenda ens dona el nom que tindrà l’ermita i el cognom Godai el veurem en algunes dones acusades de curanderisme a principis del segle XIV. El topònim “Hospital” indica aquí un propietari que rep censos, com feia la Pia Almoïna, dedicada a l’acumulació d’excedents i a l’alimentació de pobres i l’orde de Sant Joan, que no establirà hospitals a Occident fins més endavant. En aquests temps molts provençals arribaven a Catalunya fugint de les persecucions de l’Església de Roma adoptant cognoms locals, com “Benvige”.

Viladecans. Pl. de les Deodonades, amb l’ermita de la marededéu de Sales i un cementeri vigent. AGC, 2019

El 1242 l’orde de l’Hospital de Sant Joanestableix a Ramon Guerau a la Torre Blanca, a la “vila vocata Hospital”. La família Guerau, propietària durant més d’un segle, es dedicarà a la recollida de censos de la zona per aquesta orde. La paraula “hospital” assenyala ara un lloc on l’orde de l’Hospital i l’Hospital de la Seu tenien propietats importants, un lloc amb una funció d’hostatge tant necessària i important que dona nom a la nostra vila, talment com passa a altres llocs propers a la urbs, com l’Hospitalet de l’Infant. Una vila que ara es considera “pobla”, amb unes vies comercials, un mercat i un hospital-alberg.

Creu pàtea, símbol dels hospitals al carrer Xipreret, AGC, 2024

A partir d’aquest moment les mencions de “l’Hospital” queden vinculats a la Torre Blanca, on s’aglutina la nova vila. La Torre Blanca, com el castell de Bellvís (sota el poder comtal), tenia una jurisdicció administrativa i fiscal pròpia que quedarà en mans de l’orde de l’Hospital, però la Seu, amb el seu propi “hospital” o Pia Almoina, i la Canònica seguiran sent les grans propietàries a la zona, el que generarà conflictes entre les mateixes institucions religioses. El 1252 Gueraua Trilla ven una propietat a Arnau i Raimunda de Plegamans a la vila de l’Hospital de la Torre Blanca.

Creu pàtea a l’antic edifici de la Pia Almoina.

L’acumulació de béns per l’església provoca, en gran mesura, la irrupció del sistema burgés, assentat en els préstecs i la especulació. En 1256 el canonge i rector de Provençana Pere de Vilar fundà un petit alberg annex a la capella de Sant Macià, prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró de Barcelona, en uns terrenys que va llegar amb la finalitat d’acollir pobres o malalts, especialment mariners vells. L’hospital tenia una secció masculina, amb tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra i set llits, endemés de graner, refectori i altres instal·lacions. Al seu testament de 1278 trobem, entre un escandalós inventari de béns, l’existència d’un mercat a Provençana amb una mesura reconeguda, com n’hi havia des del segle X amb la propietària de terres i d’un lloc en aquest mercat, Aurúcia Deodicada: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/. La fundació d’hospitals i les donacions a aquests eren una manera de blanquejar els excessos de capital guanyant prestigi, potser per aquest motiu el fundà a Barcelona i no a Provençana d’on era el rector absent. No ho sabem.

Pl. Pedrò a Barcelona, on n’hi havia l’hospital de Sant Llàtzer atès per una comunitat de beguines.

El 1370 Francesc Guerau, hereu de la Torre Blanca pel seu avi Guillem i el besavi Ramon Guerau (1242), ven la propietat a Bernat Rosell amb tots els seus privilegis: censos que recollia l’orde de l’Hospital des del Pla del Llobregat fins a Martorell, homes i dones propis, so de campana, fossat i presó, excepte els delmes i primícies que seran per l’orde. S’hi afegeixen sis terrenys dispersos, un d’ells, l’hort de Paratge, amb oliveres, sota el Camí Ral.

La paraula Paratge ve de “pariatge”, que vol dir acord, sent una paraula molt estimada a la civilització occitana. A principis del segle XIV s’inicien les persecucions en les nostres terres a les Deodonades que tenien cura de les ermites i petits hospitals, substituint-les per clergues beneficiaris o per donats que podien exercir les funcions amb les seves famílies. Els donats que trobarem a l’ermita de Bellvitge i a l’hospital de Santa Càndia, són, ens diu Jaume Codina, vinguts de fora.

Creu pàtea de l’hospital de Sant Llàtzer o dels messells.

En 1375 el donat de l’ermita de Bellvitge, Pau Genover, comprà el camp de “Paratge” per tal de bastir, amb l’ajut d’un fuster, un hospital d’atenció a pobres, malalts i pelegrins. Genover demana llicència al bisbe i deixa el 1379 la cura de l’ermita per dedicar-se a l’administració d’aquest hospital aconseguint que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat i que es reconegui la propietat de la capella de Santa Càndida a l’Hospital (l’orde de l’Hospital que litigarà amb la Seu pel prat de Banyols o de l’Hospital, perdent el judici, el “prat” de Banyols podria ser el “corral d’ases”).

Aquest antic hospital, amb la capella de Santa Càndida i un cementiri, farà funcions parroquials, ja que la de Provençana quedava lluny (i sovint amb el rector, el vicari o l’enterramorts, absents). En 1391 es concedeix a aquest nou nucli que serà el barri del Centre de l’Hospitalet llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que l’hospital és el naixement de la vila o “pobla”, més a prop de Cornellà que de Barcelona, amb mercat que desplaçarà al primitiu. L’hospital s’ubica, fins el segle XVIII, prop de la carnisseria.

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. El comerç vinculat a les pastures i els ramats era més dinàmic i actiu que el merament de conreu, com passava a Sta. Eulàlia de Provençana.

El 1405 l’orde de Sant Joan de Jerusalem estableix a la filla de Bernat Rosell, Angelina Rosell, a la Torre Blanca, encara que serà el llinatge del seu marit, Bernat Oliver, el que passarà a la història. El bisbe, d’acord amb el rector de Provençana, s’intenta apropiar de Santa Càndida consagrant en data indeterminada el terreny de l’hospital fins al Camí Ral i posant la primera pedra. Oliver i Angelina Rosell afirmaran que la van fer ells i els pertany, encara que deixaven les claus als parroquians, ja que l’església de Provençana els quedava lluny i estava aïllada.

El 1426, s’autoritza a canviar l’emplaçament de la parròquia de Provençana aprofitant la sagrera i el cementiri de l’hospital. Bernat Oliver intenta demostrar que la capella no era del rector, com aquest afirmava, desmentint, amb altres, les afirmacions del rector i negant-se a un trasllat que s’acabarà realitzant malgrat la mediació, en 1434, de la reina d’Aragó, Maria de Castella (1401-1458), que intervé en nombrosos conflictes catalans davant de l’absència del seu marit, Alfonso “el magnànim”.

Plet de Bernat Oliver, recollit per Jaume Codina.

La reina fa saber que Bernat Rosell, pare d’Angelina, havia estat un pròcer i com a tal gaudia del dret real de fundar esglésies, com va ser el cas de la capella de Santa Càndida i demana que, en atenció al servei realitzat a fidels i ancians, el bisbe faci que el rector permeti tenir les claus al matrimoni. L’assumpte es complica amb altres temes i es creen bàndols: els d’enllà de l’aigua (El Prat) que s’acabaran independitzant, la pobla, que s’imposa… sense que es vegi una correlació respecte al tema en qüestió. La reina Maria acabarà aprovant la nova església sol·licitant una compensació per als Oliver.

La societat agrària es diversifica entre terratinents grans, mitjans o petits constituint l’ajuntament o “universitat”. La primera reunió es realitza al pòrtic de la nova església, el 1450, davant dels conflictes amb Bernat i Pere Oliver, pare i fill, i sota llicència de la reina Maria, s’acaba determinant que la compensació als Oliver es pagarà en cinc parts, una l’assumiran els majors o més rics; dos, els mitjans i les altres dues es repartiran en tres parts entre els menors, que disposaran de tres anys per fer la liquidació.

1408. El Capbreu fiscal es fa per pagar els costos de la nova església. Foto: 2025, exposició de Pergamins al Museu d’història de la ciutat.

En 1441 una família de Vilafranca feia una donació testamentària al nostre hospital de Santa Càndida i al seu donat, Lluís de Mur, procurador de la Casa-Hospital. El 1454 el bisbe dona permís a l’hospital per demanar almoines per poder atendre els pelegrins i seguir amb les obres. A les actes s’especifica que l’hospitaler demana almoina mentre que la seva dona atén pobres i malalts. L’hospital té la capella dins de les seves instal·lacions, on se celebren misses i acudeixen els veïns de la zona. Als altars: Sant Bartomeu, Sant Blai i Santa Llúcia, advocacions de l’Orient cristià molt populars al sud de Catalunya.

Del 1475 són les primeres Ordenacions per edificar la nova església. En elles es dona veu i vot a tots els habitants naturals de la població: els caps de família de la pobla (quaranta-quatre homes i dues vídues), alguna representació dels d’allà l’aigua i dels d’ençà l’aigua i el donat de Bellvitge. El rector de Provençana és absent i se n’acorda la independència al respecte. En aquesta ocasió són convocats els estaments pobres, el que ja no tornarà a passar, encara que assumeixen costos. S’acorda un dret parroquial del 15% sobre les despeses funeràries. El bisbe signa i aprova el que ja és un fet.

El 1508 es constata, després de la visita a les dues esglésies de Sta. Eulàlia, a l’ermita de Bellvitge i a la capella de Santa Càndida, que el rector segueix absent deixant la parròquia a mans d’un vicari. Els ermitans de Bellvitge eren un donat i la seva dona, ja grans. A l’hospital de Santa Càndida els donats eren un matrimoni provençal. L’hospital s’havia de reparar perquè quan plovia entrava aigua, però els prohoms de la pobla prefereixen contractar un argenter perquè faci una creu per cent vint lliures, encara que no sabem si es va fer.

La iconografia de la època moderna acaba eliminant tot vestigi del fer de les dones, especialment en les cures. Detall del retaule de Sant Roc que es conserva a l’edifici de l’Harmonia.

El 1564 hi ha un nou intent de rehabilitar l’hospital i la capella de Santa Càndida. El projecte estava convingut i signat entre els prohoms de la pobla i les Devotes de la tercera orde de Sant Francesc, però no va arribar a dur-se a terme. Per què? En endurir-se les estructures eclesials (reclusió de les ordes femenines i assetjament a les comunitats lliures), la tercera orde, a la que s’havien acollit moltes beguines, va ser suprimida, passant algunes d’elles i els seus béns a l’orde carmelita.

El 1579 el comú ven un censal mort (hipoteca) sobre la Torre Blanca, aleshores dita mas Rovira, a Jaume Pellicer, notari barceloní, per mil lliures, gairebé la meitat es destina a comprar, l’endemà, la finca a Teodora (o Dorotea) de Boixadors i la resta es dona a les obres de la nova església parroquial que havia de refer-se per haver estat alçada l’anterior sense fonaments.

El 1606 l’hospital està indecenter.

La història hauria estat diferent si l’Església no hagués acabat amb les iniciatives de les dones i de qui seguia la pròpia consciència, és un fet que cal reconèixer, una manera és recuperar els noms de les nostres protagonistes i llocs simbòlics, com les Deovotes, els donats i les donades o “Paratge”.

Restes de les desfetes de la guerra al museu d’història. AGC, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/04/25

Revisat i corregit el 18 de gener del 2026

A les dones que en tots els llocs i moments s’han fet càrrec, majoritàriament, de les cures.

Deodonades del Vallès occidental. L’inici de “les magdalenes”.

Posted on 2025-03-26 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Absis de Santa Margarida del Mujal, junto a un restaurante de Can Parellada, AGC, 2021

Santa Margarida del Mujal és una ermita romànica que actualment es troba al sud de Terrassa, al polígon industrial de Can Parellada. El lloc del Mujal (Modial, mesura de grans) s’esmenta per primer cop en 1001 al límit d’una venda a Feulines (antiga quadra de Can Palet) anomenat llavors “Vila Filali” (Vilafilar) sota Ègara.[1] El lloc de Feulines passà a domini del monestir del monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa quan els comtes Ramon Borrell i Ermessenda donen a Guifred un alou consistent en una “hostalitat” amb terres, vinyes, prats, pastures, camins, canals, aigües i arbres en aquest lloc, rebent a canvi un cavall.[2] Sembla que seria un establiment d’acollida que beneficiaria al monestir del Munt, sobre els que els comtes havien recuperat el control que anteriorment donaren a Sant Cugat.

L’església és coneguda des de 1037 com “Santa Eugènia, Santa Margarida i Santa Susanna”, així s’anomena en la donació testamentària a Sant Pere d’Ègara d’un alou a Feulines.[3] El monestir de Sant Llorenç rebé donacions per a la l’església de Santa Eugènia, amb els altars de Santa Margarida i Santa Susanna, de la família de Queruç i Oria.[4] Aquest matrimoni havia comprat propietats al lloc de la domum de Santa Eugènia[5] que traspassà als seus fills amb l’encàrrec de que es cuidessin de la església i de que després de la seva mort, passés al Munt. La paraula domum indica que n’hi havia una comunitat. En 1056, un descendent, Mir Queruç de Terrassa, continua deixant Santa Eugènia, en usdefruit al seu germà Ramon, i a Sant Llorenç després, aquest document es troba a l’arxiu de la Seu de Barcelona (ACB, 904).

Santa Margarita del Mujal, bien cuidada, 2021

La canònica agustina de Santa Maria d’Ègara, més a prop que el monestir del Munt, atenia el servei religiós d’aquesta capella que, durant els segles XII-XIII, anà prenent l’advocació preferent de Santa Margarida. La canònica entra en conflictes amb l’abat de Sant Llorenç, fins que el 1233 s’acorda que Santa Maria es farà càrrec de les funcions religioses a canvi de donar al Munt un cens anual de cera. Aquí veiem com els potents es disputen les rendes de les capelles, i més si aquestes eren regides per comunitats de dones.

A començament del segle XIII, a Santa Margarida de Mujal, n’hi havia una comunitat mixta de donades i donats, sota l’abadessa Guillema de Brancaque adquirí diverses propietats per compra o donacions mostrant la prosperitat de la comunitat. A partir de 1252 passarà a ser un priorat femení de Santa Maria de Terrassa adoptant la regla de Sant Agustí. En 1254 Arnau Vidal i la seva esposa Pereta, donen a Santa Margarida del Mujal el que tenien al voltant d’aquesta capella pel monestir de Sant Llorenç del Munt, amb consentiment del seu abat, a fi de que edifiquessin i augmentessin la població i els béns, el que mostra que al segle XIII aquestes comunitats eren estimades.

Santa Maria d’Ègara, una canónica que s’anava fent amb el control de les comunitats religioses femenines. 2022

Les comunitats agustines tenien una vida activa, atenent vianants, malalts i pobres, predicant i ensenyant o tenint cura de les esglésies, però serà per poc temps. El 1303, el bisbe Ponç de Gualba clausura la casa i desterra a la priora, Elisenda Basea, i a les monges Ròmia de Villana i Maria Amat, a la propera capella de Santa Magdalena de Puigbarral amb unes acusacions que no podem tenir en compte, ja que aquest bisbe “reformador” es dedicava a acabar amb les comunitats de dones substituint-les per clergues beneficiaris. A les visites pastorals de la època, molts són els acusats de “fornicadors”, d’adulteri o de tenir concubines (els clergues), però només elles són tancades, per tant no es tracta de si les acusacions tenien fonament o no, d’acord amb la moral de la època, sinó de les diferents conseqüències sobre uns o sobre unes altres.

Santa Magdalena del Puigbarral, en un pedrís privat, 2025

El concili de Viena de 1311 prohibí el beguinatge, molt estès per Europa, per “errors” propers a la heretgia, perseguint aquestes comunitats lliures i condemnant a beguines i begards a morir a la foguera. No és estrany, doncs que la nova comunitat de donades (1311), s’extingís aviat. En 1344 la cartoixa de Vallparadís (Terrassa) reconeix que la seva fundadora, Blanca de Centelles li ha pagat 50 sous per una demanda contra els béns d’Alemanda Sarroca, Deodonada de Santa Margaria del Mujal per contractes que havia fet sense estar autoritzada.[1] El 1421, a falta d’ornaments i llibres, el nou bisbe autoritzà la captació d’almoines per a la capella de Santa Margarida que “havia estat casa de monges”

Santa Magdalena de Puigbarral està situada al nord-est de Terrassa i al sud de Matadepera, entre la riera de les Arenes i el barri de la Font de l’Espardenyera, en terrenys del parc agro-forestal de Terrassa. Reconstruïda a mitjans del segle XX, és actualment inaccessible en trobar-se dins d’una propietat particular emmurallada. Tot i així, el carrer del “torrent de les monges”, prop de la font de l’Espardenyera, recorda aquesta comunitat femenina.

Font de l’Espardanyera a la zona de Puigbarral, 2024

En 1244 la casa tenia també Deodonades sota la canònica de Santa María. Les dones expulsades pel bisbe Ponç de Gualba de la comunitat de Santa Margarida es van acollir en aquesta capella, però per poc temps, en 1318 la capella és lliurada a un donat, sota la canònica de Santa Maria de Terrassa. Les que quedaven iniciaran la comunitat de magdalenes de Barcelona.

«Torrent de les monges», un topónim per tota una història amagada.

En 1358 Pere el Cerimoniós dona el permís per a fundar una casa per acollir a “prostitutes que volien canviar de vida” en Barcelona, seran les conegudes com “magdalenes” o penedides. El Consell de Cent, que empara llavors algunes comunitats de dones no volgudes a l’església aprofitant-les sovint pels hospitals de la ciutat, posarà els mitjans econòmics per a fer-ho. És molt probable que aquesta comunitat s’iniciés amb les magdalenes de Puigbarral i la causa no va ser tant el suposat penediment com el càstig que van rebre d’una església misògina que expulsà les comunitats religioses femenines dels seus llocs d’origen i de la història. Sense recursos per sobreviure, s’hauran d’acollir en cases on són recloses i condemnades a viure de “la caritat” o abandonar, la qual cosa és difícil si no es tenen recursos. En 1450 s’hi afegí la comunitat de Santa Magdalena de Conangle de Roda de Ter, quedant aquesta capella amb un ermità. Les situacions a diferents indrets de Catalunya són similars.

La casa de les magdalenes de Barcelona estava a la riera de Sant Joan, prop de l’antic hospital de Santa Marta, on probablement devien ajudar. L’edifici es va enderrocar al XIX per a fer la Via Laietana. Una segona casa es fundarà el 1410 sota l’advocació de Santa María Egipciana, darrera l’antic monestir del Carme, on trobem el nom del “carrer de les Egipcíaques”.

Altres situacions semblants que trobem al Vallès Occidental i Barcelona:

La comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal,que atenia l’hospital de mesells (leprosos) de Martorell,va rebre la visita de Ponç de Gualba en 1303, en la que es reconeix que “tenen bona fama entre la població”, tot i així aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí, serà incorporada a la de Montalegre de Barcelona en 1450 malgrat les resistències. D’aquesta capella ja no en queda res, tot i que la família de la masia Can Ribot conservava una talla de Santa Magdalena.[7] Les canongesses de Montalegre s’extingiran al segle XVI en no acceptar una imposició que no estava a les seves constitucions, la del claustre.

Can Ribot i Can Canyadell al fons, on n’hi hauria la capella de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal, 2022

A l’ermita de Togores (vora l’actual Torre del Canonge), documentada el 1035, n’hi havia, al segle XIV, donades que depenien de Sant Llorenç del Munt. [8]

L’ermita del Puig de la creu de Castellar del Vallés, documentada des de 1193, rebia donacions entre els segles XIV i XVI. Cap al segle XVI restà abandonada, però es celebra l’aplec de Santa Margarida. Hom creu que seria un monestir de dones.

Ermita de Puig de la Creu en Castellar del Vallés, 2022

L’advocació de Santa Margarida, com la de Santa Magdalena remet a comunitats de dones i la majoria segueixen el mateix procés, com va passar amb la comunitat de l’hospital de Santa Margarida i Sant Llàtzer de Barcelona, dedicada a l’atenció de mesells. Les dones, beguines, es van acollir a l’orde jerònima seguint la regla de Sant Agustí sent finalment recloses malgrat la seva oposició.

Santa Magdalena de Puigbarral sota Sant Llorenç del Munt, 2022

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-03-2025

Als grups de dones, continuació d’aquelles comunitats femenines menystingudes

[1] Puig i Ustrell, P. et al. (2013) Diplomatari de Sant Llorenç de Munt (1101-1230), n. 102

[2] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 159

[3] Puig i Ustrell, P. et al. (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara-Terrassa (958-1207), n. 32.

[4] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 320, 321 (1042) i 332 (1044)

[5] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 273 (1038), 298, 307 i 312 (1040-41)

[6] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n. 147

[7] Ruiz i Elias, Albert (1998). Notes històriques de la parròquia de Castellbisbal, p. 50-54

[8] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 252 i p. 184 i 204-208

Josefa Casas i Clavell, una pubilla amb escut propi

Posted on 2025-01-31 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Casal i Escola de la «Pubilla Casas». AGC, 2022

En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” no és equivalent a la d’hereu, ja que aquest ho és sempre com a primogénit i la pubilla només ho serà en absència de fills mascles. Per una altra banda, si es casa els béns seran gestionats normalment pel marit, que li donarà el cognom si no n’hi ha una clausula legal al respecte. A l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla Rigalt, també se la coneix com Can Girona, cognom del marit que va deixar l’escut. A la marina de Cornellà, junt a L’Hospitalet, tenim Can Manso que també era de l’esposa del general i també té l’escut del general.[1]

El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes, potser es deu al fet de romandre soltera.

La història del casalot de la Pubilla Casas s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “l’encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Catalunya, Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya va significar una pèrdua d’institucions pròpies i de llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que reprimiran, entre d’altres drets, l’ús de la llengua pròpia. Però, pels adeptes al règim i/o pels que no es van significar com austracistes, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social.

A partir de 1716 es fan cadastres per tal de centralitzar els impostos, aquesta font d’informació, valuosa per a tots nosaltres, facilitarà també la delimitació de termes i la generació de nous mapes. La torre de la Pubilla Casas, tot i pertànyer al terme de L’Hospitalet, es situa més a la vora d’Esplugues de LLobregat.

Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i Cornellà. En 1716, en el Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.

“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]

St. Pere màrtir, davant la torre de la Pubilla Casas. 2025

Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada.

Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]

En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.

Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]Aquesta important via de comunicació entre Barcelona i Sant Just, creuant Provençana i delimitant el sud d’Esplugues, provocarà un augment de la població, del comerç i de la industrialització de la zona.

Can Rigalt, a l’altra banda de la carretera de Collblanc. Abandonada. 2022

Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó). Can Cortada, com altres cases riques d’Esplugues: Can Ramoneda, Can Pi (feu de Sant Pere de les Puel·les) o el Mas Colomer (posteriorment Can Casanovas, on s’instal·laran les dominiques de Mont-sió en 1947, eren, són, a la Sagrera prop de l’església parroquial de Santa Magdalena. Totes aquestes cases tenien. al temps del baró. eres i pallisses, arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.

Can Pi. Esplugues, junt a l’esglèsia. 2022

També Can Xerricó deuria ser important, però d’aquesta només ens queda el nom d’un carrer, prop de la plaça de l’església de L’Hospitalet.

Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró descriu aquesta propietat quan es refereix a Esplugues.

Així ho feia (amb el català de la època):

“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]

Una de les basses de la torre. AGC, 2025

En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.

En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.^[8]

Bassa gran i una mostra de l’exuberància que devia haver. 2025

Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.

La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt i mitjà nivell.

Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.

El casal que va fer edificar Josefa Casas. 2025

En arribar la Revolució Francesa, Josefa, que ja era una anciana rica, continuava administrant el seu legat. Però altres guerres ja es posaven en marxa mentre el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.

L’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:

“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]

La casa restà abandonada molts anys.

Figura de Sant Miquel al costat de l’escala interior original de l’edifici

Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.

En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.

Nom d’un almirall del temps de Josefa Casas, que va predre batalles i moltes vides. De veritat es mereix el nom d’un carrer?

El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.

De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]

Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.

L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària, la vídua de Cunill. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.

Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que ella, que va actuar per sí mateixa, ha donat nom a un barri que és tota una població limítrof que batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025

A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.

[1] Sobre Can Rigalt: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat Sobre Cal Manso: https://historiasdebellvitge.com/2021/04/07/can-manso-i-els-femades-entre-lhospitalet-i-cornella/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/11/la-guerra-de-successio-a-lhospitalet/ a partir de:Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[3] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès. Recull de notes de Mn. Esteve Carbonell, p. 19-20.

[4] Sobre la portada d’aigües a L’Hospitalet: https://historiasdebellvitge.com/2024/10/24/quan-laigua-va-arribar-a-lhospitalet/

[5] Sobre aquest antic hostal i Collblanc: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[6] “Calaix de Sastre” Baró de Maldà (1750-1819) Baro_de_Malda_Calaix_de_Sastre.pdf, p. 3233

[7] “Calaix de Sastre” … p. 3241

[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151

[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/

[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37

[12] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges…p. 56

[13] https://lestacarevista.wordpress.com/2020/09/21/pubilla-cases/

Cómo me hice bloguera y porqué sigo siéndolo

Posted on 2025-01-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

«Terra endins»: terraendins.blog, mi nueva criatura, por la que explico lo siguiente…

En 2015 celebramos los 50 años de Bellvitge, el barrio en el que aterricé con mis padres y hermanos procedente de un pueblo de La Mancha (Daimiel) y de un breve tiempo en Barcelona (El Coll). Llegué con seis años al primer bloque de Mare de Déu de Bellvitge, cuando sólo había el bloque de pisos donde viviríamos y otro a medio hacer, la nave de los prefabricados de hormigón, la ermita y los campos.

1964-65. Foto AVV. Las incógnitas que se despiertan en la visión infantil son un estímulo para expresar nuestro sentir y pensar.

La comisión que preparaba los festejos me hizo una entrevista con mis recuerdos que también entregué por escrito. Entonces andaba muy atareada, aún trabajaba como maestra en el mismo barrio.

Alguien me paró en la calle y me dijo: – “Me gusta mucho lo que pones en Facebook” – “Facebook?, no tengo ni sé cómo funciona”. Pensé que se había equivocado, pero cuando me lo dijeron otras personas, indagué. Alguien de la Asociación de Vecinos (AVV) fue recortando mi escrito en pedazos y los fue poniendo en el facebook de “Bellvitge 50”: https://www.facebook.com/Bellvitge50/ con algunas fotos antiguas, Carlos Tejedor, él me explicó un poco cómo funcionaban las redes sociales y me invitó a colaborar en el blog de «Bellvitge 50» que la AVV y el Centre d’estudis de L’Hospitalet (CEL’H) habían creado para la ocasión: https://bellvitge2015.blogspot.com/.

Portada del Facebook de «Bellvitge 50», iniciado por Carlos Tejedor.

Y así empecé, con los materiales que el CEL’H aportaba, las actividades que íbamos haciendo o lo que iba conociendo mejor y aclaraba mis recuerdos, siempre con el doble formato del papel y la telemática. El blog y la página de Facebook fueron creciendo y los materiales, en forma de dossier, se entregaron a la Biblioteca Bellvitge y a Centros educativos del barrio. Mi compañera y amiga Maria Isabel Alarcón inició un blog: https://blocs.xtec.cat/bellvitgedidactic/, donde compartimos material didáctico con otras educadoras del barrio.

El mismo año abrí un blog propio: “Bellvitge educa”: http://bellvitgeeduca.blogspot.com.es, donde ponía temas que, aunque también fueran del barrio, me parecían más personales. El blog trata, principalmente, del barrio, la educación, la filosofía o la política. Por problemas de salud no podía seguir ejerciendo de maestra y esta tarea compensaba mi pérdida.

Este es uno de los videos realizados. Está publicado en la página de la Biblioteca Bellvitge que colaboró activamente con «Bellvitge 50». Es un resumen de la historia de la ermita, el barrio y su gente, un barrio educador que dignificó nuestras vidas. https://www.youtube.com/watch?v=uAN16onx4wQ

Ese año publiqué, junto a Maribel Alarcón, un cuento: Els follets de la Marina[3], con ilustraciones de Vanesa Díaz, que se distribuyó entre todos los centros educativos del barrio. Y, particularmente, un cuadernillo que se convertiría, en 2018, en mi primer libro : Amatxus. Historia de un reencuentro.[1] El 2016 publiqué un artículo: “Grups juvenils de Bellvitge. Vivac”, en una miscelánea del CEL’H sobre el barrio.[2] Todo ello iba vinculado a lo que escribía en los blogs.

Biblioteca Bellvitge: presentación del cuento: «Els follets de la Marina» con Maribel Alarcón.

El interés por el lenguaje y la filosofía me llevaron a profundizar en estos temas y abrir dos nuevos blogs en 2018: “La voz de las mujeres. Lenguaje transmitido y compartido” https://lenguajetransmitidoycompartido.blogspot.com.es/ y “Simone Weil es para todos” https://simoneweilesparatodos.blogspot.com.es.

En el blog de “lenguaje transmitido y compartido”, además de contenidos lingüísticos, escribí algunos artículos sobre temas de salud, mientras lidiaba con el ICAM del momento. Con la parte del lenguaje, reelaborada, escribí el ensayo: El lenguaje de las madres. Lenguaje transmitido y compartido, una de las tres obras finalistas del premio de La Catarata[3] que está publicado en el blog de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP) desde 2020: “El lenguaje de las madres” Blog del ISEP (Instituto Superior de Estudios Psicológicos) https://www.isep.es/actualidad/el-lenguaje-de-las-madres-lenguaje-transmitido-y-compartido-parte-1/ https://www.isep.es/actualidad/el-lenguaje-de-las-madres-lenguaje-transmitido-y-compartido-parte-2/

Una imagen hermosa: mis padres, una prima de mi madre y mi hermano mayor, Manuel, el primer hijo vivo de mi madre.

En 2019 publiqué el libro de Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, también fue resultado de todo lo que investigaba y compartía, en redes y presencialmente con un grupo en la Universidad de Barcelona.

Ese mismo año se publicó otro sobre la parroquia en la que me formé y practiqué el voluntariado durante varios años: Un Bell viatge en buena compañía. Desde la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge. Ed. Néctar. Una nueva manera de dar forma a lo aprendido del barrio, de su gente, de mí misma.

En 2020 se publicó el artículo: “La Mística como refugio para el Espíritu de la Verdad. Simone Weil en relación a otros filósofos y místicos”[4].

Ese año de la pandemia abrí dos nuevos blogs pasando del formato Blogger al de WordPress, que me resultaba más aparente: “Històries des de Bellvitge”: https://historiasdebellvitge.com/, donde voy dando a conocer lo que aprendo del lugar que habito, Bellvitge i L’Hospitalet, ampliándolo, cuando pudimos salir a caminar, a otras comarcas y dedicándolo especialmente a dar a conocer los resultados de una nueva investigación sobre el papel de las mujeres en la Edad Media en los alrededores de Barcelona, de los que Provenzana (término más amplio que el actual l’Hospitalet) formaba parte. También abrí otro más íntimo y personal, con reflexiones, historias de vida y poemas de diferentes tiempos, del que no hago propaganda en las redes: “Històries de Mari”. https://wordpress.com/overview/historiesdemari.wordpress.com

Como resultado de la nueva investigación se publica un artículo: “Amalvígia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” en una nueva miscelánea del CELH, quadern d’estudi número 34.

En 2022 empiezo a colaborar en el blog de “Amalvígia, grup de dones Bellvitge”: https://wordpress.com/home/donesbellvitge.wordpress.com

Blog d’Amalvígis, grup de dones Bellvitge, en el que colaboro con orgullo.

En 2024 publico: Una historia de las mujeres. Desde la Provenzana medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ed. Claret, resultado de todo lo que había ido investigando en los documentos, conociendo sobre el terreno y publicando en las redes. La metodología empleada sigue pasos propuestos por Simone Weil, una manera de aplicar lo que aprendí.

Y este 2025 abro un nuevo blog: “Terra endins” terraendins.blog donde resumo la historia de algunos sitios de Catalunya, dando una visión más amplia y con el que pretendo liberar el de “històries des de Bellvitge” de artículos más globales, revisándolos, al mismo tiempo y documentándolos con nuevas fotos y conocimientos.

Los blogs han significado para mí una manera de ordenar el conocimiento y de darlo a conocer. El interés que muchas personas me demuestran me anima a seguir, yo misma estoy contenta al ver los resultados (al margen de los “me gusta”).

Lo que más me llena de satisfacción es las colaboraciones con otras personas que toda esta nueva vida me proporciona..

«Amén», un librito que editó el fotógrafo Néstor Rives y con el que colaboré con algunos versos en 2016

Sigo por un camino que no me había marcado de entrada, pero por el que decido continuar preguntándome de tanto en tanto para qué lo hago. Mi interés no ha cambiado: dar valor a lo que se ha invisibilizado (especialmente lo relativo a mujeres y disidentes).

Ordenar conocimiento es importante para mi memoria y trabajo personal. Dar a conocer es una forma de participar aportando datos que se han obviado y fomentando el pensamiento crítico. El conocimiento se rehace, como la autoestima, tan dañada en mí como en otras mujeres de mi generación y condición social. El reconocimiento obtenido es algo que necesitaba y que agradezco mucho, tengo suficiente.

El regalo: las relaciones generadas.

2018. Presentación de «Amatxus» en la Biblioteca Bellvitge.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/01/2025

A todas y todos, gracias por vuestro afecto y apoyo. Seguim!

[1] Amatxus. Historia de un reencuentro. Amalvígia. Dona valenta que lluita. (2018) Centre d’estudis de l’Hospitalet. Col. Josefina Gómez Olivares n. 9

[2] Actes de les Jornades d’Història de l’Hospitalet En: (2016). Quadern del Centre d’estudis de l’Hospitalet n 30.

[3] https://www.catarata.org/noticia/v-premio-catarata-de-ensayo-para-critica-de-la-razon-precaria-de-javier-lopez-alos/

[4] En: Comprendre, revista catalana de filosofia, vol. 22/2. any 2020, monogràfic: Simone Weil: Arrelament, Identitat i Nació. Ed. Herder.

[13] En: Quadern del Centre d’estudis de l’Hospitalet n 34

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Dones a recordar

Els infants orfes de Barcelona.

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Una volta a l’ermita de Bellvitge. Molta historia i alguns records.

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Clara d’Assis, el “Privilegi de la Pobresa” com a forma de vida

La Pia Almoina, implicacions en Provençana

La Torre Blanca i l’hospital nucli de l’Hospitalet

Deodonades del Vallès occidental. L’inici de “les magdalenes”.

Josefa Casas i Clavell, una pubilla amb escut propi

Cómo me hice bloguera y porqué sigo siéndolo