Bona part dels primers topònims medievals fan referència a característiques del relleu. Si Viladecans (vila de “cannis” o de canyes), indica un terreny d’aiguamolls, Viladecavalls (vila de “cavallis”) no fa referència, com s’ha pensat sovint, a una notable presència de cavalls, sinó als encavalcaments de serres i turons que han format els torrents i les rieres que travessen aquest municipi.
La principal riera és la de Gaià, que neix a la serra de l’Obac. Un dels seus subministraments són els caus d’en Guitard, una formació càrstica (de roques solubles a l’aigua) per on aflora l’aigua de la pluja uns dies després de la seva caiguda. En un tram d’aquesta riera trobem les formacions geològiques conegudes com “pilars de terra”, una meravella amagada i poc coneguda. Al voltant d’aquesta riera que travessa el municipi per l’est i d’alguns dels torrents que en ella aboquen, trobarem indicis dels primers assentaments.
Al torrent del Llor, que desemboca en Guanteres (o Gonteres), hi ha les restes mig enrunades d’un molí hidràulic a l’indret conegut com “El Molinot”, on es van trobar restes ibèriques i romanes.[1] Malauradament la font i l’aigua d’aquest torrent van ser contaminades per l’abocador.[2]
A l’est de la riera de Gaià, al límit amb Terrassa, Can Tries, amb l’església romànica de Santa María de Toudell, on es van trobar restes d’enterraments primitius denominats “sepulcres de fossa”. El torrent del Salt que travessa aquest indret naixia al destruït turó del “Roc Blanc”, del que queda el nom i la pedra que el recorda i circulava entre penya-segats donant vida a nombroses deus i fonts desaparegudes amb la urbanització i la industrialització del sector.
Per damunt de Can Tries, Can Mitjans de la Guardiola, que remet a una possible torre de guàrdia, donat el seu emplaçament privilegiat i el cognom de un llinatge de cavallers (els Guardiola) mencionats des del segle XI.
I al sud, Can Mir, amb l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, on es van trobar restes ibèriques romanes i a prop, el que queda del castell de Toudell.
Al nord de Viladecavalls, la serra de Coll Cardús, on podem gaudir millor de la natura, ja que és un connector ecològic entre els parcs naturals de Montserrat i Sant Llorenç de Munt-l’Obac on trobem molt patrimoni històric i natural, com l’anomenada “Pedra Degollada” o els forns i la font de Can Margarit.
Des de Coll Cardús, per la vessant de Vacarisses, a l’oest, circula el torrent de Sant Jaume, límit natural amb Olesa, que s’unirà amb la riera de Gaià al sud, desembocant junts al Llobregat amb el nom de riera del Morral o de la Costa.
Ja que la informació general està a l’abast,[3] només hem contextualitzat per mostrar la presència i l’acció de les dones als inicis de la documentació dels llocs emblemàtics de Viladecavalls.
El 986, en la reparació documental del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi ha la deixa que va fer un tal Guntred de l’alou de Toldello (Santa Maria), som ja a la Edat Mitjana i trobem un nom got vinculat a aquest més antic de Toudell. Sant Cugat, braç armat del bisbat de Barcelona, s’obria pas amb nombroses propietats que li són lliurades per quedar-se en usdefruit, ser enterrat “a sagrat” i, en alguns casos, també sota coacció o extorsió.
Potser aquest Guntred o el Gonter que trobem a la documentació de la zona, va donar nom al topònim de Guanteres o Gonteres. En la primera documentació només veiem noms i renoms tant en homes com en dones. Més endavant, els homes començaran a incorporar un cognom que fa referència al lloc o als pares, mentre que les dones només ho fan si són d’alt nivell.
El primer document a considerar per la història és de 1065, quan Bonfill Sanla dona a la seva esposa, Guisla diferents alous que tenia a les parròquies de Santa Eulàlia Provençana, Sant Andreu del Palomar o Terrassa (terres, vinyes, cases i sagrer) endemés de, entre moltes altres propietats, l’alou de Toudell amb una torre de pedra i cal, la seva església i el camí entre ambdues edificacions que abans es podien visualitzar entre elles (castell i església).
Entre les signatures trobem les de Sicards (dona) i Bonfill Guillem de Castellvell. Bonfill Sanla i Guisla serien vassalls directes dels Castellvell (a ell i als seus senyors els trobem signant molts documents de la zona). Tots es fan servils, però ells són als primers graons de la piràmide feudal que ofegarà i escanyarà als de baix, especialment quan els senyors es multipliquen.
L’alou de Toudell limitava a l’est amb el terme de Terrassa y el coll de “Boni Astri”, al sud amb la parròquia de Oleastrelli (Ullastrell), a l’oest amb “Villa de Cavallis” i al nord amb “Villa de Gaiano”. Entre les signatures, les de Bonfill Guillem i Sicardis. Al final s’afegeix una addenda dient que aquest alou, si Guilla no s’ha tornar a casar, passarà al fill que l’hagi cuidat més i, si cap fill l’ha cuidat, serà per Sant Cugat.[4] Potser aquest afegit va ser del propi Sant Cugat. Era habitual que les vídues conservessin els béns heretats només si no es tornaven a casar, però la puntualització dels fills, no la trobem normalment.
Aquestes afrontacions diferencien entre Toudell (castell amb l’ermita de Sant Miquel, accessible) la Villa de Cavallis o Viladecavalls i la Villa de Gaià, que deu ser la de Santa Maria de Toudell, d’un impressionant i bell romànic, al que no es pot accedir normalment, al quedar dins la masia de Can Tries.
El primer document que menciona Santa Maria de Toudell és de 1086, quan Sicard dona a Sant Cugat i a aquesta església el seu alou a Masquefa que comprà a Mir Bonfill i Guisla. Sembla que són els mateixos protagonistes de 1065. Santa Maria de Toudell quedarà al segle XIII sota el priorat de Santa Maria d’Egara, quan l’església afavoria les canòniques de St. Ruf i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades per un diminutiu i/o per la seva relació familiar.
Aprofitant les antigues construccions, com les torres de pedra i calç que es mencionen sovint, es basteixen les ermites i els “castells” o cases fortes com el de Toudell (amb l’església de St. Miquel), el primer documentat i del que només queden unes restes que aviat cauran si no es protegeixen.
El Castell Sobirà era a la serra del Sorbet, amb l’església de Sant Martí, una advocació molt apreciada pels francs. Sant Martí del Sorbet va ser consagrat el 1096. A l’acta es diu que va ser edificada pels habitants, dins el terme de Sant Pere d’Ègara, parròquia que aglutinava altres fora de Terrassa, com segles abans ho havia fet la Seu d’Ègara. Gerbert Hug i la seva esposa Letgarda donen el cementeri i l’espai de sagrera, un pedrís on n’hi havia un mas en el que viu Sicard i els seus fills. Aquesta dona, amb el mateix nom que la de Castellvell, potser tenia cura de l’església, com era habitual.[5]
Del Castell Jussà només se sap que era en mans dels senyors de Viladecavalls, es considera que podria estar al lloc on queden unes restes conegudes com “la torre”,[6] a sobre del pont de la carretera d’Olesa. Aquestes restes, de les que aviat no quedaran res, podien ser les d’una torre de vigilància prèvia. Molt a prop tenim St. Jaume de Castelló, a Olesa, però just al límit de Viladecavalls, a la mateixa riera de Sant Jaume, un lloc molt antic, anomenat sovint com “Castelló”, on es va trobar una necròpolis visigòtica.
El “castell” de la Borrumina o Barrumbina, al nord i prop del turó de Gonteres, el trobem mencionat el 1114 en una definició que fa la filla de Ramon Gonteres. Sembla que a finals del segle XVIII només quedava una paret. A Gonteres, com a altres indrets de Viladecavalls s’han trobat restes paleontològics.
Aquestes edificacions eren sota el castell de Terrassa i les esglésies de St. Pere i Santa Maria d’Egara, però a partir del segle XIII les propietats es disgreguen havent de fer front els pagesos als múltiples censos.
El municipi de Viladecavalls serà segregat de Terrassa a mitjans del segle XIX, afegint-se alguns masos del sud que havien pertangut a Ullastrell. És un poble recent amb molta història antiga que va sent recollida pels estudiosos del lloc i divulgada per un Ajuntament que hauria de posar més interès en conservar el que encara queda d’un patrimoni històric i natural important.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 23 de juny de 2024
Fotografies de Ramon Solé i de l’autora
Als que s’entesten en cuidar del patrimoni cultural i natural dels nostres entorns.
[1] Nolla, J. M. 1994 “Protohistòria i mon romà. Una aproximació arqueològica”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.
[2] Del Campo Capilla, Juan Luis, 1995. “Fonts de Viladecavalls”. Quadern n. 3 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.
[3] DDAA, 1991. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls
[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. FN, n. 420
[5] DDAA Catalunya Romànica. El Vallés, vol. XVIII, p. 278, transcripció de l’acta de consagració.
[6] Del Campo Capillas, Juan .Luis. (1994). “Camins vells de Viladecavalls”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls
Històries des de Bellvitge. 