Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.
– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.
– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.
– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]
– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.
– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.
– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.
– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.
– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.
Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024
El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.
[1]Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz.Ed. Claret, 2019
Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.
En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]
L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.
Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.
Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]
Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.
Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé
Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]
Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.
Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.
En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).
Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.
En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).
En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.
L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé
En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).
Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.
I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.
Font de Sant Just o de Fiveller. AGC.
En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.
La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.
En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.
Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.
Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).
A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).
A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.
La marededéu del Coll o de «Font-rúbia»
Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel
Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.
[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.
[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.
[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.
Pilars de terra a la riera de Gaià, al seu pas per Viladecavals
Bona part dels primers topònims medievals fan referència a característiques del relleu. Si Viladecans (vila de “cannis” o de canyes), indica un terreny d’aiguamolls, Viladecavalls (vila de “cavallis”) no fa referència, com s’ha pensat sovint, a una notable presència de cavalls, sinó als encavalcaments de serres i turons que han format els torrents i les rieres que travessen aquest municipi.
La principal riera és la de Gaià, que neix a la serra de l’Obac. Un dels seus subministraments són els caus d’en Guitard, una formació càrstica (de roques solubles a l’aigua) per on aflora l’aigua de la pluja uns dies després de la seva caiguda. En un tram d’aquesta riera trobem les formacions geològiques conegudes com “pilars de terra”, una meravella amagada i poc coneguda. Al voltant d’aquesta riera que travessa el municipi per l’est i d’alguns dels torrents que en ella aboquen, trobarem indicis dels primers assentaments.
Al torrent del Llor, que desemboca en Guanteres (o Gonteres), hi ha les restes mig enrunades d’un molí hidràulic a l’indret conegut com “El Molinot”, on es van trobar restes ibèriques i romanes.[1] Malauradament la font i l’aigua d’aquest torrent van ser contaminades per l’abocador.[2]
Restes del molinot, un entorn molt degradat.
A l’est de la riera de Gaià, al límit amb Terrassa, Can Tries, amb l’església romànica de Santa María de Toudell, on es van trobar restes d’enterraments primitius denominats “sepulcres de fossa”. El torrent del Salt que travessa aquest indret naixia al destruït turó del “Roc Blanc”, del que queda el nom i la pedra que el recorda i circulava entre penya-segats donant vida a nombroses deus i fonts desaparegudes amb la urbanització i la industrialització del sector.
Per damunt de Can Tries, Can Mitjans de la Guardiola, que remet a una possible torre de guàrdia, donat el seu emplaçament privilegiat i el cognom de un llinatge de cavallers (els Guardiola) mencionats des del segle XI.
Can Mitjans de la Guardiola, per damunt de la riera de Gaià.
I al sud, Can Mir, amb l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, on es van trobar restes ibèriques romanes i a prop, el que queda del castell de Toudell.
Restes del castell de Toudell, prop de l’ermita de Sant Miquel
Al nord de Viladecavalls, la serra de Coll Cardús, on podem gaudir millor de la natura, ja que és un connector ecològic entre els parcs naturals de Montserrat i Sant Llorenç de Munt-l’Obac on trobem molt patrimoni històric i natural, com l’anomenada “Pedra Degollada” o els forns i la font de Can Margarit.
Des de Coll Cardús, per la vessant de Vacarisses, a l’oest, circula el torrent de Sant Jaume, límit natural amb Olesa, que s’unirà amb la riera de Gaià al sud, desembocant junts al Llobregat amb el nom de riera del Morral o de la Costa.
Ja que la informació general està a l’abast,[3] només hem contextualitzat per mostrar la presència i l’acció de les dones als inicis de la documentació dels llocs emblemàtics de Viladecavalls.
El 986, en la reparació documental del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi ha la deixa que va fer un tal Guntred de l’alou de Toldello (Santa Maria), som ja a la Edat Mitjana i trobem un nom got vinculat a aquest més antic de Toudell. Sant Cugat, braç armat del bisbat de Barcelona, s’obria pas amb nombroses propietats que li són lliurades per quedar-se en usdefruit, ser enterrat “a sagrat” i, en alguns casos, també sota coacció o extorsió.
Potser aquest Guntred o el Gonter que trobem a la documentació de la zona, va donar nom al topònim de Guanteres o Gonteres. En la primera documentació només veiem noms i renoms tant en homes com en dones. Més endavant, els homes començaran a incorporar un cognom que fa referència al lloc o als pares, mentre que les dones només ho fan si són d’alt nivell.
El primer document a considerar per la història és de 1065, quan Bonfill Sanla dona a la seva esposa, Guisla diferents alous que tenia a les parròquies de Santa Eulàlia Provençana, Sant Andreu del Palomar o Terrassa (terres, vinyes, cases i sagrer) endemés de, entre moltes altres propietats, l’alou de Toudell amb una torre de pedra i cal, la seva església i el camí entre ambdues edificacions que abans es podien visualitzar entre elles (castell i església).
Sant Miquel de Toudell
Entre les signatures trobem les de Sicards (dona) i Bonfill Guillem de Castellvell. Bonfill Sanla i Guisla serien vassalls directes dels Castellvell (a ell i als seus senyors els trobem signant molts documents de la zona). Tots es fan servils, però ells són als primers graons de la piràmide feudal que ofegarà i escanyarà als de baix, especialment quan els senyors es multipliquen.
L’alou de Toudell limitava a l’est amb el terme de Terrassa y el coll de “Boni Astri”, al sud amb la parròquia de Oleastrelli (Ullastrell), a l’oest amb “Villa de Cavallis” i al nord amb “Villa de Gaiano”. Entre les signatures, les de Bonfill Guillem i Sicardis. Al final s’afegeix una addenda dient que aquest alou, si Guilla no s’ha tornar a casar, passarà al fill que l’hagi cuidat més i, si cap fill l’ha cuidat, serà per Sant Cugat.[4] Potser aquest afegit va ser del propi Sant Cugat. Era habitual que les vídues conservessin els béns heretats només si no es tornaven a casar, però la puntualització dels fills, no la trobem normalment.
Aquestes afrontacions diferencien entre Toudell (castell amb l’ermita de Sant Miquel, accessible) la Villa de Cavallis o Viladecavalls i la Villa de Gaià, que deu ser la de Santa Maria de Toudell, d’un impressionant i bell romànic, al que no es pot accedir normalment, al quedar dins la masia de Can Tries.
El primer document que menciona Santa Maria de Toudell és de 1086, quan Sicard dona a Sant Cugat i a aquesta església el seu alou a Masquefa que comprà a Mir Bonfill i Guisla. Sembla que són els mateixos protagonistes de 1065. Santa Maria de Toudell quedarà al segle XIII sota el priorat de Santa Maria d’Egara, quan l’església afavoria les canòniques de St. Ruf i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades per un diminutiu i/o per la seva relació familiar.
Santa Maria de Toudell a Can Trias
Aprofitant les antigues construccions, com les torres de pedra i calç que es mencionen sovint, es basteixen les ermites i els “castells” o cases fortes com el de Toudell (amb l’església de St. Miquel), el primer documentat i del que només queden unes restes que aviat cauran si no es protegeixen.
El Castell Sobirà era a la serra del Sorbet, amb l’església de Sant Martí, una advocació molt apreciada pels francs. Sant Martí del Sorbet va ser consagrat el 1096. A l’acta es diu que va ser edificada pels habitants, dins el terme de Sant Pere d’Ègara, parròquia que aglutinava altres fora de Terrassa, com segles abans ho havia fet la Seu d’Ègara. Gerbert Hug i la seva esposa Letgarda donen el cementeri i l’espai de sagrera, un pedrís on n’hi havia un mas en el que viu Sicard i els seus fills. Aquesta dona, amb el mateix nom que la de Castellvell, potser tenia cura de l’església, com era habitual.[5]
Sant Martí del Sorbet, dalt d’un dels turons del municipi
Del Castell Jussà només se sap que era en mans dels senyors de Viladecavalls, es considera que podria estar al lloc on queden unes restes conegudes com “la torre”,[6] a sobre del pont de la carretera d’Olesa. Aquestes restes, de les que aviat no quedaran res, podien ser les d’una torre de vigilància prèvia. Molt a prop tenim St. Jaume de Castelló, a Olesa, però just al límit de Viladecavalls, a la mateixa riera de Sant Jaume, un lloc molt antic, anomenat sovint com “Castelló”, on es va trobar una necròpolis visigòtica.
El “castell” de la Borrumina o Barrumbina, al nord i prop del turó de Gonteres, el trobem mencionat el 1114 en una definició que fa la filla de Ramon Gonteres. Sembla que a finals del segle XVIII només quedava una paret. A Gonteres, com a altres indrets de Viladecavalls s’han trobat restes paleontològics.
Jaciment paleontològic de Can Gonteres, a la riera de Gaià.
Aquestes edificacions eren sota el castell de Terrassa i les esglésies de St. Pere i Santa Maria d’Egara, però a partir del segle XIII les propietats es disgreguen havent de fer front els pagesos als múltiples censos.
El municipi de Viladecavalls serà segregat de Terrassa a mitjans del segle XIX, afegint-se alguns masos del sud que havien pertangut a Ullastrell. És un poble recent amb molta història antiga que va sent recollida pels estudiosos del lloc i divulgada per un Ajuntament que hauria de posar més interès en conservar el que encara queda d’un patrimoni històric i natural important.
Can Sanahuja, al sud, prop d’Ullastrell
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 23 de juny de 2024
Fotografies de Ramon Solé i de l’autora
Als que s’entesten en cuidar del patrimoni cultural i natural dels nostres entorns.
[1] Nolla, J. M. 1994 “Protohistòria i mon romà. Una aproximació arqueològica”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.
[2] Del Campo Capilla, Juan Luis, 1995. “Fonts de Viladecavalls”. Quadern n. 3 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.
[3] DDAA, 1991. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls
[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. FN, n. 420
[5] DDAA Catalunya Romànica. El Vallés, vol. XVIII, p. 278, transcripció de l’acta de consagració.
[6] Del Campo Capillas, Juan .Luis. (1994). “Camins vells de Viladecavalls”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls
Cisterna d’aigua excavada a la roca i vistes del cingles de Tavertet des de St. Feliuet i del riu Ter
El parc natural de les Guilleries-Savassona es troba entre les cingles de Tavertet, tancant el curs del riu Ter, la vall de Sau i els contraforts més occidentals del massís de les Guilleries.
Al pla i turó de Savassona (Tavérnoles), per damunt de la plana de Vic, trobem grans roques de gres despreses a causa de la erosió, sobre les que s’han fet algunes investigacions que sovint es barregen amb fantasioses llegendes.
Un dels grans blocs de pedra
El conjunt arqueològic de Savassona dona mostra la continuïtat d’habitats entre diferents civilitzacions des del neolític fins l’edat mitjana. Un fet històric que podem contemplar fent volar una mica la imaginació però sense oblidar les necessitats vitals, fonament de gran part de les accions humanes.
Havent observat de lluny el castell-casa forta de Savassona, una finca privada que compta amb una ermita romànica, St. Pere de Savassona, ens dirigim cap a St. Feliuet, també romànica i bastida sobre roca dalt del turó.
Castell de Savassona amb la seva capelleta i ermita de St. Pere de Savassona
El primer que observem són algunes lloses de l’antic camí medieval amb les roques que el custodien (algunes d’elles amb marques que no sabem interpretar) i amb els marges de pedra seca que humilment ha posat la pagesia de tot temps per a poder conrear les feixes que forma aquest relleu.
Camí medieval, on ja trobem roques gravades i marges de pedra seca
El camí ens parla del treball humà amb les seves dificultats i enginys.
Arribem a una esplanada i ja divisem la primera gran roca anomenada “el Dau” on s’han trobat sitges amb restes de ceràmica i de fauna que han permès classificar els materials entre els segles II i VI aC (Edat de Metalls – Ibèric) i fa pensar que la part inferior de la roca seria utilitzada com habitatge.
El gran bloc de pedra anomenat «el Dau»
No és l’únic gran bloc de pedra, però sí el més gran. En moltes d’aquestes grans roques trobem petits forats que ha fet l’aigua i que servirien, així mateix, per recollir-la. Aquestes roques mostren la necessitat de refugi i d’aigua.
A l’esplanada trobem algunes de les pedres analitzades i batejades que han estat picades per la mà humana que ha gravat en elles, en èpoques més llunyanes o més properes, símbols culturals que remeten al desig i les pors. Uns gravats que mouen la nostra curiositat, inici de tot pensament.
Esplanada on es troben la majoria de roques i rocam de St. Feliuet a dalt
Al mig de l’esplanada trobem una bassa i alguns recipients aprofitats per recollir aigua (un tronc buidat, un antic safareig…) que permeten sobreviure la fauna. Un espai apte per portar ramats i per acollir animalons silvestres.
Aquí trobem dues pedres amb nom. La més llunyana, la “de l’home o del nen” té una figura humana gravada, creus i algunes cavitats amb recs, donant compte, de nou, de les reutilitzacions d’espais i objectes. Al mig, l’anomenada “de les bruixes” amb un munt de creus i figures simbòliques gravades que, igualment, van des del neolític fins el període medieval.
Figura humana gravada a la «pedra de l’home»
Tot i que trobem un munt de llegendes i explicacions dels rituals de les anomenades “bruixes”, només tenim documentat que en aquest lloc el baró de Savassona, descendent dels vescomtes de Cabrera-Osona, va fer assassinar, al segle XVII, a la forca, a tretze dones de Viladrau acusades de bruixeria,[1] com passava amb altres moltes que van patir aquest feminicidi tan cruel com injust.
L’anomenada «pedra de les bruixes»
De nou ens trobem amb historietes semblants davant de la “pedra del sacrifici”, amb unes canaletes i el que sembla una cisterna per recollir l’aigua sobre les que molt s’ha especulat. L’únic cert és que es va utilitzar per fer enterraments al Neolític, ja que s’han trobat dos sepulcres de fosa i restes de ceràmica. És probable que també s’hagués utilitzat com habitatge.
L’anomenada «pedra del sacrifici» amb una cisterna que deuria recollir l’aigua
Des d’aquest racó, amb altres roques que semblen llocs on es podria compartir àpats, feines i refugi, enfilem per una graonada documentada al segle XI, com les capelles de St. Pere i St. Feliuet de Savassona.
Graonada medieval de St. Feliuet
Dalt del turó trobem, al voltant de l’ermita, tres cisternes-basses excavades a les roques que recullen aigua de pluja i donen de beure als petits animalons. La més gran la veiem només deixar la graonada, junt a l’ermita. A dalt del turó trobem una cisterna excavada a la roca, amb uns recs i algunes tombes antropomorfes, pròpies de la Edat Mitjana. Des d’aquí podem observar el riu Ter i les impressionants cingleres de Tavertet. A la banda del migdia una altra cisterna i un petit racó per contemplar Les Guilleries.
Un racò per contemplar el paisatge dalt de les roques aprofitades per recollir aigua
El recorregut per aquest paratge, un autèntic museu al aire lliure, ens permet prendre contacte amb els nostres passats, amb les necessitats biològiques i existencials de l’ésser humà en contacte amb la natura.
Les dues capelles medievals indiquen una la hospitalitat (St. Pere, noms que remeten a les antigues villae romanes, a peu de camí) i l’altre, bastida damunt la roca i amb aquest nom martirial, a la vida eremítica.
Per acabar volem recordar que l’ermita de St. Feliuet de Savassona, va ser reparada en 1962 pel Centre Excursionista de Vic. Cal agrair el que grups com aquests feien en aquells temps foscos del franquisme per tal de mantenir viva la nostra aigua cultural (edificis, camins, llengües…)
L’ermita de St. Feliuet de Savassona sobre el rocam que ens parla de la vida de les nostres avantpassades i des d’on podem albirar la natura que ens envolta
Les llegendes martirials (“martyr” prové del grec i vol dir testimoni) ens han arribat plenes d’excessos i d’informacions creuades. Són històrics aquests fets:
Les persecucions als cristians durant els primers anys del cristianisme. Les últimes van ser les decretades per Dioclecià i executades a la Península per Dacià entre el 303-304 de la nostra era.
El culte a les figures martirials i les seves relíquies promogut des de les antigues esglésies visigòtiques, afavorint les peregrinacions.
Algunes restes arqueològiques i algunes dades documentades d’aquests primers cultes.
La màrtir Eulàlia i St. Jaume, un sant associat al culte dels màrtirs. Interior de l’ermita romànica de Provençana. AGC, 2019
De la màrtir emeritense de dotze anys, Eulàlia, tenim aquestes referències:
El Governador Aurelio Prudenci Clement (348-410), probablement de Calahorra, cristià i poeta al final dels seus dies va escriure catorze poemes, inspirats en les actes martirials, que es van publicar el 404 amb el nom de “Peristephanon liber”, un d’ells està dedicat a la màrtir Eulàlia. Arribat fins els nostres dies, el poemari, pròxim temporalment als fets, dona compte de l’antiguitat del seu culte i fa probable que existís una Eulàlia executada a Mérida durant les persecucions.
Aquests himnes es van propagar per Europa i el Nord d’Àfrica, fent-se ressò d’ells pràcticament tots els textos posteriors, com els de St. Agustí, St. Gregori de Tours, l’oracional visigòtic de la litúrgia mossàrab o la mateixa litúrgia catòlica, així com l’imaginari iconogràfic de diverses èpoques i estils. Tant els escrits com les imatges pretenen oferir un model, en aquest cas el de la noia verge que s’enfronta al poder donant raó de la seva fe.
Romanç o «seqüència» de Sta. Eulàlia, any 880
El segon text és del 635: “La vida de los Santos Padres emeritenses” que, inspirat en una història del segle IV, relata la “passió Sancte Eulalie Vigines”. Si d’aquesta narració traiem les dades màgiques i/o dubtoses del martiri i ens fixem només en noms, fets i circumstàncies, trobem elements que mostren arrels històriques poc conegudes:
Al text es menciona Calpurniano, governador de Lusitania, com a jutge del procés contra la noia Eulàlia i s’han trobat restes arqueològiques que corroboren la existència d’aquest personatge.[1]
Un fet curiós, i més per a nosaltres, és que Eulàlia viatjava amb una altra verge que la tutelava, Júlia, a Promtiano, a trenta-vuit milles de Mérida, al lloc de Lusitania que limitava amb la Bètica.[2]
També trobem un mestre, “Donat” i un confessor (només els bisbes ho eren), Félix, al davant de la comunitat de verges en Prontiano.
El nom de Donat remet al donatisme, una corrent cristiana del nord d’Africà (Cartago, Numídia…) que promulgava un rigor més gran entre el clergat. Finalitzades les persecucions, continuaren rebutjant el domini de l’Emperador. Sentint-se hereus dels màrtirs, no acceptaren el bisbe escollit, Cecilià, al que consideraven “traditor”. Cecilià, ardiaca quan el bisbe anterior (Félix) abjurà per eludir el martiri, va lliurar els llibres sagrats que Dioclecià manà eliminar. El conflicte entre els partidaris de Donat i els de Cecilià s’estén. Els emperadors, caps de l’església, condemnen el “donatisme” com a heretgia. L’església perseguida es torna aviat perseguidora dels seus propis fidels.
St. Agustí amb els donatistes. Il·lustració a la capilla dels invàlids. Viquipèdia.
Darrera dels moviments que la imaginació fa créixer, sempre n’hi ha les condicions materials de la existència, com va ser en aquell cas la llunyania d’una zona immersa en lluites tribals respecte d’un poder centralitzat que només els considerava per a recaptar impostos i hosts.
El viatge de dues donzelles, una més joveneta acompanyada d’una altra que la tutela, remet a les comunitats femenines dels primers temps amb donzelles, dones consagrades i vídues que encara no seguien una regla fixada.
Amb la entrada de les tribus nord-africanes a la Península, alguns cristians es converteixen a l’Islam i uns altres continuen amb la seva fe (mossàrabs) pagant un tribut més alt per a mantenir les seves esglésies. Alguns d’aquests fugen al nord peninsular amb una part de les relíquies dels seus màrtirs, propagant el seu culte i propiciant les peregrinacions.
El text del 660, atribuït al bisbe Quirze de Barcelona, d’una Santa Eulàlia de Barcelona, és una recreació del poema de Prudenci. El 2004 l’església la va treure del martirologi deixant-la com a santa popular.
Representació de la Santa Eulàlia barcelonina
I arribem a Santa Eulàlia de Provençana, anomenada així el 986 quan el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana», que limitava amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port (Montjuïc) i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada Deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[3] Els matrimonis que, al final dels seus dies, viuen en castedat i/o es fan monjos, eren una realitat en aquells temps. El lloc de “Torres” era a Espodolla (actual ciutat de la justícia).
Tot i que el 908 es fa esment de la “vila Proventiana”, la de 986 és la primera referència a un culte i apareix vinculat a dones que tenien cura de les esglésies i dels enterraments fins que l’església va acabar amb la seva tasca.
La troballa casual d’un cap de Medusa sota la rectoria propera a l’ermita de Provençana indica que podria haver-se establert una església visigòtica sobre una necròpolis romana, com va passar a molts llocs, però no s’ha fet mai una recerca arqueològica. El nostre topònim de Provençana sembla derivar d’un Proventius, que seria el propietari d’una vil·la romana, però això és una hipòtesi, n’hi ha massa similitud entre el topònim “Promtiano” i el de “Provintiana”, com per no preguntar-nos si no podria ser aquest l’origen. Per una altra banda, el culte a Sta. Eulàlia de Provençana hauria pogut arribar a nosaltres des de Provença, que aviat es va fer ressò de la màrtir emeritense.
Cap de medusa trobat a principis del segle XX durant unes obres a la rectoria de provençana. AGC, 2020, Museu Arqueològic de Catalunya
La Catedral de Barcelona va ser consagrada en 1058 sota les advocacions de la Santa Creu (la que ja tenia) i Sta. Eulàlia (de Barcelona, de la que el bisbe Frodoí va dir, el 878, que “trobà” les seves restes a Sta. Maria de les Arenes (o del Mar) i no a l’Agris Provincialis» (Sta. Eulàlia del Camp) on les havia buscat prèviament. Amb aquestes “troballes”, de nou romanitzades, l’església franca s’imposava eliminant tot vestigi de l’anterior litúrgia visigòtica-mossàrab.
La primera església i parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, al barri d’aquest nom, està sota l’advocació de la màrtir de Mérida ja que l’himne de Quirze no va tenir ressò fàctic fins la consagració de la Seu. La posterior de Sta. Eulàlia de Mérida (segle XV-XVI), al barri del centre, també, no només perquè dugui aquest nom, sinó perquè la volgueren posar sota la invenció barcelonesa, però finalment es va decidir que seria consagrada a l’única que pot ser autèntica.
Evolució de l’escut de l’Hospitalet a una revista de 1969 de l’Ajuntament. Amb els símbols de la palma i de la creu barcelonina de Sta. Eulàlia. Forma part del procés iconogràfic.
Quines conclusions podem treure?
Si n’hi hagué una màrtir Eulàlia, va ser la de Mérida
La de Barcelona és una “inventio” o recreació sobre els primers textos
Els mites, com el de la medusa, en els que les dones podem trobar reflectida la nostra força (de la mirada en aquest cas), degeneren en llegendes que el patriarcat aprofita per a manipular consciències
La primera vida monàstica femenina, de la que en tenim molt poques referències a les nostres terres es troba documentada als petits i concrets detalls d’alguns documents i escrits.
Als que indaguen en la història, l’art i la cultura, destriant els petits detalls.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20-05-2023
[1] Castro Mateos, A. (2012) “La construcción de lo sagrado. Santa Eulalia de Mérida y su extensión por el Levante español”. Tesis. Universidad de Cáceres.
[2] Sabio González, R. “Eulalia de Mérida y la villa de nombre Ponciano o Prontiano” en: Eulalia (Mérida, 2017)
[3] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 6
Aquest article és una continuació i ampliació del que vam fer el 2020.[1]
El nom d’Ègara sembla provenir d’un mot iber, una llengua de la que es coneix l’escriptura però que encara no s’ha pogut desxifrar, és citat com “Egosa” al s. II aC per l’historiador romà Claudi Ptolomeu.
Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de les esglésies de St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les civilitzacions que habitaren aquest lloc des del neolític, ibers, romans, gots, àrabs i francs que anomenaven hispans als autòctons.
Castell de Vallparadís de Terrassa, damunt la riera (avui parc) del mateix nom. AGC, 2022
El nom de St. Pere remet a les antigues viles romanes o “mansió”, llocs que servien de refugi als caminants. St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots al moment de la mort i Sta. Maria, l’església baptismal, era una advocació que, a l’origen del cristianisme, tenia el mateix valor que la dels apòstols.
Les restes funeràries trobades mostren la implantació d’un primitiu cristianisme que es transmetia a les “domus ecclesiae”, és a dir a les cases on s’iniciava els catecúmens amb la nova litúrgia, es batejava i s’enterrava amb els nous ritus que es donaven amb la pervivència dels antigues costums paganes.
Antiga piscina baptismal de la Seu d’Ègara, ben bé com uns banys. Foto: viquipèdia.
Ègara va ser Seu episcopal des de 450 degut a la divisió que va fer el bisbe de Barcelona entre la part més meridional o litoral (bisbat de Barcelona) i l’interior (bisbat de Terrassa). St. Cugat d’Octavià, St. Menna, Sta. Maria d’Artés, Sta. Maria de Martorell, St. Feliuet de Vilamilans, Sta. Maria de Santiga o St. Feliu del Racó, eren sota la seva demarcació.[2]
Els bisbats eren la continuïtat administrativa de l’imperi romà, els centres que recaptaven impostos. Està documentat que el 592, en època visigòtica, Barcelona recaptava els impostos de Tarraco, Gerunda, Ègara et Emporiae.En 615 es celebra un concili en Ègara. En 693 encara trobem la signatura d’un bisbe egarenc.
L’antiga rectoria d’Ègara, que havia estat la residència del bisbe, es va alçar sobre una vil·la romana. Actualment és l’entrada al recinte i un petit museu explicatiu del conjunt.
Les primeres edificacions cristianes d’Ègara aprofitarien l’antiga vila romana, de la que se sap que tenia adossada dos patis amb “impluvium” (sostre inclinat que recollia l’aigua de la pluja en una cisterna). Les restes cristianes del segle IV han estat localitzades a la primitiva basílica de Sta. Maria que ja deuria ser habitada per una comunitat.
Recreació del palau episcopal amb l’impluvi i la piscina
Durant el període episcopal la basílica de Sta. Maria es va convertint en una catedral, un edifici amb tres naus i un baptisteri als peus de la nau central, es construeix l’edifici funerari de St. Miquel connectat amb la Seu i l’església de St. Pere que tancarà el recinte com a parròquia i cementiri de la contrada.
Absis de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022
Tot i les funcions específiques dels edificis, el conjunt era una unitat, amb un pati i un pou al centre i diferents zones de trànsit. Un lloc excepcional per observar la història i l’art, perquè, si bé podem estudiar el que arqueòlegs i historiadors ens comuniquen o llegir els documents que ens han arribat, res pot substituir la contemplació del lloc en silenci i amb els nostres sentits oberts.
Part frontal de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022
Les pintures més antigues de les que encara queden unes restes són les de l’absis del conjunt funerari de St. Miquel, amb icones dels segles V-VI contemporànies a les pintures coptes i siríacs, llocs des d’on es va expandir el cristianisme i a les bizantines d’altres llocs. Les de la cúpula de Sta. Maria, amb un dibuix octogonal al mig, són del segle VI. Gràcies a la restauració del 2010, podem contemplar el “retaule petri” dels segles VI-VII de St. Pere.
Retaule de St. Pere del segle VI. AGC, 2022
La part central interior de St. Miquel amb la cúpula il·luminada per quatre finestres i sostinguda per vuit columnes és magnífica i la entenem millor quan contemplem exteriorment aquest edifici amb nou elements: la part quadrada del mig, una mica més alta, té un sostre a quatre vessants i és al mig d’una creu grega amb les teulades a tres vessants, a les quatre cantonades més baixes les cobertes són a dues vessants. L’absis té una coberta a set vessants. Aquesta senzillesa i bellesa alhora, ajuntant simbolisme i funcionalitat, és pròpia de l’arquitectura d’orient que té el seu origen al pensament grec.
Interior de St. Miquel amb les seves columnes. AGC, 2022
Al subsòl està la cripta dedicada a St. Celoni, un autèntic tresor amagat amb un petit altar amb una creu grega. Aquest edifici és el que ha tingut menys transformacions i recorda, al seu interior, a una mesquita.
Altar de la cripta de St. Celoni, sota St. Miquel, amb una creu grega com la que forma l’edifici. AGC, 2022
Durant el període de dominació andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments, inclús en l’administració fiscal que continuarien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara. Es recapta pels nous senyors que introduirien, per part seva, noves millores en les tècniques de conreu.
En 916 Recosind i la seva dona Fruilò venen a Gelmir terra al castell de Terrassa, l’alou de “Vila d’Alí” (Castellar del Vallés). que limita amb terres de dues dones: Ilulo i Esther, noms que suggereixen la convivència cultural.[3]
El 966 Fruiló donava a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i a l’Avellanet entre el riu Ripoll, Ullastrell, Voltrerà (Abrera) i el bosc de Gaià, un ampli alou al sud de Terrassa.[4]
Finestra àrab d’un lateral de St. Miquel. AGC, 2022
D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval. El terme palau, amb diverses variacions, era força freqüent a la zona. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència als espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal seria el “Palau Jussà”, sota les esglésies de St. Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[5]
Torre del Palau de Terrassa
Recordem que en 801 l’arquebisbat de Narbona concedeix privilegis al bisbe de Barcelona, Frodoí d’origen franc. Els francs canviaran l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere que era sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got de Terrassa, perquè batejaven i exercien el seu ministeri independentment.
El concili de Troyes (878) confirmà alguns béns a l’església de Barcelona, la majoria eren a la falda meridional del Montseny i havien estat en mans de gots que havien aprisionat terra d’acord amb els privilegis concedits pels reis francs en el seu avanç. Al concili s’enfortí la figura de Guifré el Pilós, al costat dels francs. El bisbat de Barcelona prendrà rellevància assumint el d’Ègara.
Trobem anomenat el “Castell de Terrassa” o Castell-Palau a partir del segle X i en mans dels comtes. Es va alçar sobre les restes d’una vil·la romana a una cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara. La torre que queda és la del homenatge, datada de l’any 1000, que donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. La indústria tèxtil de Terrassa s’inicia aquí, al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits a Itàlia o cap a Orient. La parròquia de la Vila continuarà sent la de St. Pere i el nom de Ègara es perdrà.
Restes de la muralla de la Vila a Terrassa. Foto: Ramon Solé
Si el Castell-Palau tenia una funció més aviat comercial, el Castell-Cartoixa, sobre la riera de Vallparadís, tindrà la defensiva, mostrant encara aquests elements com el fossar o les espitlleres.
Castell de Vallparadís, espitlleres en ziga-zaga. AGC, 2022
En 1110 el comte Berenguer III ven als que seran els Terrassa un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là.
Interior del Castell-Cartoixa de Vallparadís , seu del museu de Terrassa. AGC, 2022
Al mateix temps Sta. Maria de Terrassa és consagrada (1112) quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalització, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Serà en aquest temps quan es bastirà l’obra romànica de Sta. Maria i St. Pere.
Sta. Maria, atri del s. XII. AGC, 2022
El conjunt de la Seu d’Ègara amb el castell-cartoixa, actual museu de Terrassa, és un bon lloc per trobar-nos amb l’amalgama d’arrels que som.
El Delta del Llobregat no existia fa uns tres mil anys ja que la línia de la costa era molt més endins i el riu Llobregat acabava en una mena d’estuari. Els canvis climàtics que la terra ha patit, junt a l’activitat humana, com la desforestació, van fer que el Delta s’anés formant fa uns dos mil anys. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”[1], no és estrany, doncs, que el port que van fer servir civilitzacions antigues i que servia per transportar la pedra de Montjuïc a la ciutat ja no funcionés, tot i que ens queda el topònim del Port.
Placa i restes del castell de Port a Montjuïc, davant la parròquia de la marededéu del Port. AGC, 2021
Fins el segle V els vaixells ancoraven al port conegut com «Les Sorres» (a Km. i mig a l’interior de l’actual platja de Castelldefels i a tres Km. de la de Gavà):
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
La formació del Delta entre els segles V i XX
Endemés de la sedimentació que portava el riu, aquest va anar canviant de llera en diferents moments, creant diferents braços i estanys, com el de “Círculo” en Montjuïc o el de Lanera, entre St. Boi i El Prat, documentat des del 965. La via de Llanera (actualment Carretera del Mig) era un camí transitat i comercial que probablement seguia una antiga llera del riu y els prats de Llanera un ampli terreny guanyat al mar entre St. Boi i El Prat. En 1211 un nou canvi de llera deixa aïllada l’illa de Banyols, futur Prat de Llobregat.
El Cap del riu, cobert per la sedimentació del Delta, serà, durant el segle XIV, lloc de partida de naus (1343, el rei Pere “El Cerimoniós” cap a Mallorca contra Jaume III) i d’arribada (1355, naus genoveses en la seva lluita pel control del comerç marítim). El Delta oferia un lloc on aixoplugar-se per la vegetació, on proveir-se d’aigua dolça i on exercir el pillatge, per aquest motiu al segle XVI es refà l’antiga torre del cap del riu al marge de ponent de l’actual curs del riu, on està actualment, dins del consorci de la la Zona Franca.
La «farola» o far del Llobregat als anys 60
Als anys seixanta del segle XX, l’extracció massiva de pedra i sorra va fer que es perdessin moltes restes arqueològiques de la zona, malgrat tot, l’empeny i la dedicació d’alguns estudiosos locals aconseguiren treure a la llum diferents restes de vaixells i de materials d’emmagatzemament com àmfores que són una mostra d’aquesta activitat comercial a les platges, prop del Delta.[3]
Restes de la vil·la romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022
També s’han trobat restes arquitectòniques romanes prop d’aquella primera línia d’ancoratge de “Les Sorres”, la més important és la gran cisterna d’aigua de la vil·la romana de Can Valls de Gavà, dalt del turó marítim de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat, cap el mar i cap a l’interior seguint el riu Llobregat, que llavors era navegable. Les troballes de Can Valls fan pensar que, més que una vil·la rústica, com d’altres de la època, podria ser un lloc portuari.
Interior de la gran cisterna romana de Gavà. AGC, 2022
En 1990, durant les obres de construcció del canal olímpic, es va trobar un vaixell medieval (probablement de la segona meitat del s. XIV) que es dedicava al transport de peix (segurament en conserva, degut a les salines que es feien en aquesta zona) i que es devia enfonsar en el que llavors eren els aiguamolls de la desembocadura del Llobregat. Es va catalogar com la troballa número deu (“Les Sorres X”) i actualment el podem contemplar al museu marítim de les Drassanes de Barcelona. [4]
Museu marítim de Barcelona. Vaixell medieval. AGC, 2021
L’any 2018 es va començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques que estaven en un estat més precari i es van fer noves excavacions arqueològiques, principalment de la cisterna romana. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Al poc temps arribà la pandèmia i ens hagueren de quedar a casa; ara que ja podem sortir, aquest és un bon lloc per visitar amb el màxim respecte i millor si ho fem acompanyats de qui ens ho pot explicar, amb les visites que organitza el museu de Gavà, per exemple; un lloc que, tot i que ja és conegut, serà un autèntic descobriment per a nosaltres.
Vil·la romana de Can Valls. Gavà. AGC, 2022
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-02-2022
(Revisat i corregit 1-2-2023)
Als i a les que han treballat amb dures condicions de vida i als i a les que procuren donar-les a conèixer..
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.
Psique era una noieta, la més petita de tres germanes, i era tan bella que la deessa Venus (Afrodita pels grecs) va engelosir i va encarregar al seu fill, Cupido (Eros), que la fes enamorar de la bèstia més vil de la terra.
Eros hauria obeït de seguida si no fos perquè la mare li va mostrar qui era la humana en qüestió i el déu de l’amor va quedar ben enamorat d’ella.
La noieta era molt bella però no gaire feliç, admirada per tots, estimada per ningú. Les seves germanes aviat van trobar bons marits ben plantats i amb els mitjans necessaris per a gaudir d’una bona vida. Psique s’alegrava per elles però se sentia insegura amb si mateixa, perquè no despertava l’amor en ningú?
El pare de Psique va anar al temple d’Apol·lo a demanar un espòs per la seva filla i un oracle li va informar del destí terrible que l’esperava. La noia, en assabentar-se, va entrar en un període de foscor, però va decidir enfrontar-se a l’abisme del temor i les germanes la van acompanyar a la muntanya on havia d’esperar la bèstia alada que l’havia de desposar.
El vent de l’oest, Zefiro, la vingué a buscar i la dugué a una mansió exquisida on la noia va començar a gaudir d’alguns plaers. El seu amant, que només apareixia a les nits, la tractava molt bé, però no es deixava veure i li va prohibir d’encendre cap llàntia. Tampoc volia que es trobés amb ningú, però ella insistí en veure les seves germanes i Cupido va cedir, doncs ell, i no la bèstia alada, era el seu amant.
Les germanes van passar un dia a la mansió i van poder comprovar les enormes riqueses de Psique que vivia ben bé com una deessa. La petita, alegre i confiadament les va compartir, però les enveges enverinen la sang i les germanes, mogudes per aquestes passions de mort, van posar a Psique en contra del seu misteriós amant, fent-li veure que deuria ser aquella bèstia immunda de la profecia i que havia s’acabar amb ell abans no fos tard.
Psique, insegura com era, va agafar el ganivet que les germanes li donaren i el va alçar de nit contra el seu amant, però també va agafar una llàntia, oblidant la promesa, així va veure la bellesa del que tant la estimava. Va quedar tant sorpresa que va restar una estona embadalida fins que l’oli ardent va caure sobre Cupido que va despertar i va entendre de seguida el que havia passat. Dient-li que era el mateix Amor i que aquest no pot viure sense confiança, va marxar a recuperar-se de les ferides a casa de la seva mare.
Venus entrà en còlera i, deixant el seu fill malalt, va sortir a buscar a Psique, mentre que aquesta, desesperada pel que havia fet, buscant el seu Amor per demanar-li perdó, es disposa a anar la casa materna per servir a Venus, amb la esperança de que allí trobés aquell que volia estimar sense cap reserva.
Ambdues es van trobar. Venus rigué d’ella quan la va veure amb l’aspecte tant descurat, però, per a divertir-se una mica més, li proposà reptes impossibles d’aconseguir per una mortal. Psique no es donava per vençuda i ho intentava i a cada intent trobava algú que, veient la determinació d’aquella noia enamorada, l’ajudava. Les formigues la van ajudar a separar diferents llavors al temple de Demèter o el rosal a agafar els fils de llana daurats que quedaven a les seves espines, tal com el riu la informà, en realitat tot provenia de la força de l’Amor que, ferit, seguia estimant-la.
El rapte de Proserpina (Perséfone o Core pels grecs), filla de la deesa Demèter o Ceres. Foto: AGC
L’última prova consistia en baixar als inferns a demanar a Proserpina (filla de Demèter que també va ser raptada ) una mica de la seva bellesa, doncs la de Venus anava decaient amb la ràbia que sentia per aquella humana. Psique ho va aconseguir amb l’ajut de Caronte, però preocupada com estava per la seva pròpia, que també minvava degut a les dures feines i el patiment, no va resistir la temptació d’obrir la capseta que li havien donat.
Psique obrint la capseta d’or. 1903, J. W. Waterhouse
La capseta era buida i la pobre Psique va caure en un decaïment mortal.
Eros, recuperat ja de les ferides va comprovar que seguia estimant aquella noieta a qui, ara ho reconeixia, havia fet patir. Preocupat pel que li estaria fent la mare va sortir a l’encontre de la seva amada. Va arrancar el son dels ulls de Psique i el va ficar a la capseta i punxant una mica amb la seva fletxa l’estimada, la va despertar. Eros va dir a Psique que li portés a Venus.
Eros va anar a veure al pare dels déus i dels homes, Júpiter (Zeus pels grecs), que va acceptar el que li demanà Eros i va anunciar que Eros i Psique estaven casats. Mercuri, pare de Cupido, va dur a Psique davant de Júpiter que li va a donar a beure l’ambrosia de la immortalitat.
Venus va entendre que no podia seguir enfadada amb la que ja era la seva jove i seria aviat la mare dels seus néts i va decidir que es dedicaria a aquests i que ja no es ficaria amb els mortals.
El mite és una al·legoria de l’Amor i l’ànima que es busquen mútuament, sent finalment l’Amor qui acaba trobant a l’ànima, perquè l’Amor, com deia Sant Joan de la Creu «ni cansa, ni es cansa, ni descansa».
El amor de Psique o «El beso», 1793, A. Canova.
Per cert la filla de Eros i Psique es va dir Plaer (Hedoné en grec, Voluptas en llatí), un plaer que és la conseqüència de l’amor que ha superat les proves.
Història escrita al segle II a. C. per Apuleyo en la novel·la La metamorfosis o “El asno de oro”, traducció d’una obra grega que s’ha perdut i reinterpretada segons el propi pensament i les experiències.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 22-4-2021
Los restos funerarios del neolítico que encontramos en nuestro entorno nos remiten a la cultura de los sepulcros de fosa. En l’Hospitalet se han hallado restos de cerámica en la zona fosilífera del Torrente Gornal. Estos iniciales poblados se establecían en los valles de los ríos, en zonas de aluviones donde el arrastre de las torrenteras formaba depósitos de tierras aptas para el cultivo. En las tumbas se colocaban, miles de años antes de nuestra era, vasijas con comida y abalorios o utensilios del difunto para el viaje hacia una posible vida ulterior.
Venus de Gavà, al museu de Gavà, la representación femenina en cerámica más antiga del neolítico en Catalunya,
Los primeros poblados neolíticos serían resultado de diversas mezclas entre tribus de procedencia indoeuropea que llegaron hasta aquí cruzando los Pirineos y los primeros colonos griegos y fenicios que atracaron en nuestras costas y encontraron, en el levante peninsular, a los que denominaron íberos.
Sabemos que los íberos establecían sus poblados en altozanos, desde donde podían defenderse mejor. Solían incinerar a sus muertos utilizando rituales similares a los de los fenicios. Se han encontrado restos en la sierra de Collserola y en poblaciones cercanas al curso medio del Llobregat. Cosetanos y layetanos según fuera el lado, occidental u oriental, del primitivo estuario del río.
Eran pueblos agricultores, ganadores, productores y comerciantes, tenían una escritura basada en 28 signos que aún no se han podido descifrar, ya que desconocemos su lengua y acuñaban una moneda similar al dracma emporitano.
Lletres iberes d’una llosa trobada a Santa Perpètua de la Moguda. Museu Arqueològic de Catalunya (MAC).
En l’Hospitalet se han encontrado pocos restos de estas primeras civilizaciones (todos han sido hallados de forma casual y han precisado contar con el interés y la atención de alguien que los ha podido rescatar), consisten en algunos fragmentos de vasijas y ánforas íberas y romanas hallados entre lo que parecía un vertedero de deshechos en la zona de Santa Eulalia y en la Torrassa[1][2].
Esta conjunción cultural de hallazgos da cuenta de los intercambios que se producirían en esta zona deltaica, que entonces era una bahía donde atracar junto a la desembocadura de un río cuyo valle se podía remontar. Intercambios comerciales, sin duda, pero que propiciaban a su vez el paso de diversas corrientes culturales que se irían haciendo extensivas mediante la relación entre los primeros pobladores y las gentes que por aquí pasaban, portadores de la cultura grecolatina y de sus batallas.
Fueran cual fueran sus tribus y procedencias, acabaron configurando el paisaje agrario a costa de deforestar, arrancar los frutos de la tierra o comerciar con alimentos, minerales o metales, de la misma manera que fueron modelando, con el latín, un lenguaje común.
Los gobernantes de nuestra pequeña y superpoblada ciudad no han mostrado interés por recuperar estos hallazgos que configuran nuestra historia y que se han ido encontrando mediante los trabajos de arar el campo, sacar la arcilla para las tejerías o construir nuevos edificios y vías. Aun así, gracias al empeño de personas concretas en recoger, cuidar y dar a conocer estos restos y a las relaciones que podemos establecer con los hallazgos de poblaciones contiguas a la nuestra, nos vamos haciendo una idea de un pasado local que concreta una historia común aún no suficientemente explicada.
El más importante resto funerario hallado hasta ahora en l’Hospitalet es la cabeza de medusa del s. II, tallada en piedra de Montjuïc (mármol amarillo) que se descubrió a principios de siglo XX en el entorno de la ermita románica de Sta. Eulalia Provenzana.
Museu Arqueològic de Catalunya
La Medusa era uno de los monstruos mitológicos con formas de mujer cuya cabeza cubierta de serpientes tenía el poder de petrificar a quienes la miraban, la mirada de la Medusa era, además, mortal. El mito griego tardío nos cuenta que fue a causa de la venganza de la diosa Atenea por haber sido seducida y poseída por Poseidón en su propio templo, pero Hesíodo, en la remota época axial[3], localiza la Medusa como un mito relacionado con la fertilidad de alguna civilización del Occidente griego, quizás Tartesos[4]. En todo caso es una de aquellas figuras que muestran las fuerzas de la naturaleza que incluyen la vida y la muerte y a la mujer como fuerza capaz de relacionar y de dar o quitar la vida. La potente mirada de la medusa reclama ser mirada, petrifica a quien tiene algo que ocultar y desvía la mirada, pero, a quien la mira de frente, le da el poder de la mirada, ese poder capaz de ver hasta donde se quiera ver.
La Medusa de l’Hospitalet muestra dos alas en medio de su abundante cabellera y tiene dos serpientes que se anudan bajo su mentón. La serpiente, animal de tierra, representa el poder de curar y de matar asociado a la medicina y los animales alados, son representaciones simbólicas de poder, especialmente el de la mujer y su capacidad para relacionar el mundo real con el más allá. En sí la serpiente no es, en su origen, ni buena ni mala, las interpretaciones de “bondad” o “maldad” que sobre estos elementos simbólicos extraídos de la naturaleza se han ido vertiendo – y más si se relacionan con la mujer- son posteriores y responden al dominio misógino.
De las diosas madres a “les marededéu trobades a Catalunya”
Los restos arqueológicos encontrados nos hablan de lo que nos convierte en humanos, saber que morimos y recordar a los muertos, pero los mitos y su simbología no nos remiten a la muerte, hablan de vida, de la fecundidad de la mujer y de la tierra que sigue el paso de las estaciones, de un tiempo que el ser humano aprendió a controlar y cuyo paso aprendió a marcar y a conmemorar, de celebraciones en los que se incluían bailes, adornos y comidas, ritos considerados “paganos” por una iglesia que se haría oficial y dominaría esta parte del mundo, pero que necesitó incorporar y “domesticar” para ganarse a las gentes con sus arraigadas creencias.
En el Camp de Tarragona se han encontrado cernos de terracota, datados entre los siglos IV y II AEC (Antes de la Era Cristiana) que actualmente se hallan en el Museo Arqueológico de Catalunya. Estos cernos o vasos tienen forma de cabeza de mujer coronada en forma de cáliz y una guirnalda con elementos vegetales y frutales en el pelo, por lo que se asocian a ritos relacionados con la fecundidad. Se cree que eran vasos votivos que se tenían en pequeños altares en las casas y en donde se ponían las primicias de las cosechas como ofrendas.
Cerno con forma de Kore hallado al Camp de Tarragona. MAC
Podrían ser ibéricos, como las “damas” encontradas en otras zonas del Mediterráneo. El culto a estas divinidades, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaba muy extendido entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico, los “misterios eleusinos”, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone o Kore (Proserpina para los romanos), representaban la fertilidad de la mujer y de la tierra y el recuerdo amoroso de los antepasados que se rehacía con el reencuentro del fuerte vínculo entre madre e hija. Entre los cartagineses, con el culto a Tanit o los fenicios con Astarté que también fue una deidad bereber.
Tanit, diosa púnica. Ibiza. MAC
La arqueóloga Marija Gimbutas (Lituania, 1921- EEUU, 1994), considera que estas religiones mistéricas resultaron de las primitivas religiones matriarcales del neolítico. Aunque difícil de demostrar, sí que es reconocido el culto a diosas femeninas relacionadas con la fecundidad y la fertilidad en las civilizaciones antiguas que han sido sometidas al olvido, sino al desprecio, cuando en realidad son símbolos del deseo de vida que todos llevamos, del sentimiento de necesitar y pedir protección, para nosotros, para los nuestros, para los que se fueron.
La interacción de estas prácticas con el naciente cristianismo producirá un sincretismo lleno de deseo de vida, necesidad de protección y miedo, expresado en símbolos, relatos y creencias que, de alguna manera, perduran, aunque transformados. Nuestra identidad se ha ido forjando con estas mezclas.
El primer cristianismo hebreo, que aborrecía los “ídolos” y sus representaciones, se explicó a los griegos con conceptos de su filosofía y fue asimilado por el ecléctico imperio romano, no tuvo más remedio que integrar esas imágenes substituyendo la imagen femenina de la hija, por la de un niño, adaptando una diosa que tenía muchos adeptos entre los agricultores a la nueva religión del Imperio.
Las imágenes de María -proclamada “Madre de Dios” en el S. IV- adaptaron aquellos arraigados cultos a estas diosas-madre, imponiendo el dominio patriarcal mediante la fagocitación y transformación de las creencias populares, ya que, si bien la madre había de ser mujer, nunca más tuvo una hija en sus brazos. Aunque en algunas imágenes nos lo puede recordar.
Joan Amades, y otros autores que argumentan como él, considera que a partir del análisis de las formas que adopta la veneración mariana se puede llegar a los antiguos cultos pre-cristianos. Así explica el origen del culto a “les marededéus trobades a Catalunya”, de las que la de Bellvitge es una:
“Aquestes imatges marianes, fortament aferrades a l’agre de la terra, en molts casos constitueixen vestigis de cultes naturalistes d’un pregon primitivisme que ni l’acció de la civilització ni la petjada del cristianisme no han assolit del tot”[5](Amades, 1989: 9).
[1] De la Pinta, Jordi (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet de Llobregat”. Butlletí n. 1 del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, p. 69-85.
[3] Buda, Zoroastro, los brahmanes (entre la tradición védica y el hinduismo, profetas bíblicos, Lao-Tsé, Confucio y los filósofos griegos coinciden en la época denominada “axial” por el filósofo Karl Jaspers
[4] Beitia Hernández, Núria; Guerra López, Sònia. (2006). Paraula de Medusa: Museu d’Història de l’Hospitalet.
[5] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Selecta-Catalònia.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 